Història del Comerç Exterior i les Revolucions del Segle XVIII i XIX

El comerç exterior també estava protegit mitjançant privilegis. Estava monopolitzat per organitzacions com la companyia anglesa de les Índies Orientals o la companyia neerlandesa de les Índies Orientals i Occidentals. En el terreny econòmic, es va aplicar el mercantilisme, que es basava en la riquesa d'un país, que estava determinada per les seues reserves d'or i plata. Per augmentar aquesta reserva, els països havien de fomentar les exportacions i les indústries nacionals i limitar les importacions. (Punt 2) Les formes de govern a l'antic règim es va instaurar un sistema absolutista, que era la concentració de tots els poders sense més oposició de la persona que exercia el poder. Governava el rei i l'aconsellaven nobles i aristòcrates. Hi havia unes càmeres de representació dels estaments, que s'anomenaven corts. 1 estament = 1 vot + el rei convocava les reunions + els burgesos representaven al poble.

El parlamentarisme a Anglaterra

A Anglaterra, es va establir al segle XVII un sistema polític diferent a l'absolutisme. Al 1642, va haver una revolució que va finalitzar al 1688 amb l'expulsió de la dinastia dels Stuart del tró i va començar un nou estil de monarquia anomenada monarquia parlamentària, que es basava en un nou sistema polític en la supremacia de les lleis sobre el monarca. (Punt 3) La il·lustració va ser un ampli moviment cultural, intel·lectual i científic que va haver al segle XVII que va iniciar la contemporaneïtat. Tenia una sèrie de trets: importància de la raó i importància del coneixement (l'educació era la clau de l'alliberament).

Segles XVII i XVIII Els primers colons anglesos van arribar a les costes de Nord-amèrica al segle XVII, i al segle XVIII ja s'havien constituït 13 colònies.

Nivell econòmic

El Regne Unit volia les matèries primeres, però volia afavorir la indústria local a les colònies. A més, el Regne Unit es va reservar el monopoli comercial d'aquesta àrea i aleshores les colònies no podien comerciar amb altres ports d'Amèrica. Les colònies veien la metròpoli com un impediment per al desenvolupament.

Nivell polític

Les colònies s'organitzaven a través d'una sèrie d'assemblees autonòmiques, tot i que el poder el tenia el parlament anglès i eren súbdits del rei d'Anglaterra. Les colònies, encara que eren territori britànic, no tenien representació al parlament. Els colons es van negar a pagar impostos a la metròpoli al·legant que no estaven representats al parlament britànic, el lloc on s'aproven els impostos.

Entre el 1764 i 1766

El Regne Unit va intentar establir diferents lleis per a regular els impostos colonials, i les colònies americanes van fer un boicot als productes britànics. A més, al 1773, el parlament va aprovar les Tea Acts, que donaven el monopoli de la venda del te a la companyia de les Índies Orientals. Els comerciants americans eixien perjudicats amb aquesta mesura.

Guerra d'independència

La guerra entre els insurgents i el Regne Unit i els colons va durar fins al 1783. Els colons tingueren el suport de França i Espanya, i el conflicte va finalitzar amb la pau de Versalles que reconeix la independència dels Estats Units. Al 1787, es va aprovar la constitució dels Estats Units, la més antiga de la Terra, que reconeixia la sobirania nacional i la separació de poders.

La revolució francesa Crisi econòmica → des de 1760 es van succeir les males collites (crisi de subsistència). Això va provocar un augment dels preus, a més, el descontentament de la societat també va augmentar. Crisi de subsistència reial → elevades despeses estatals degudes a: guerra dels 7 anys, guerra de la independència americana, luxes i despeses a la cort. Descontentament social → la burgesia enriquida aspirava a accedir al poder polític. Els camperols no podien sobreviure pels impostos i per les nombroses crisis.

Idees il·lustrades

Va haver una crisi estructural, l'antic règim ja no funcionava. Charles Alexandre de Calonne era un ministre de Lluís XVI que va proposar algunes mesures per a fer front a la crisi d'hisenda reial. Va proposar que els privilegiats paguessin impostos. Els privilegiats es van negar i van demanar al rei la convocatòria dels estats generals, que eren com les càmeres de representació. Al 1789, es van reunir els estats generals, cada estament presentava una proposta, els privilegiats volien votar per estaments, mentre que els no privilegiats volien el vot per persona o individual. En cas que el vot fos per persona, es donaria la majoria del poble, per això el rei es va negar.

Juny de 1789

El tercer estament → assemblea nacional consideraven que eren els únics que tenien legitimitat per representar a la nació francesa, aquesta idea es denominava sobirania nacional. L'assemblea nacional es va passar a anomenar-se assemblea constituent i van començar a reunir-se en la sala de Joc de pilota. Assemblea nacional → assemblea constituent. Havien d'aprovar una constitució.

L'assemblea constituent (1789-1791) El 14 de juliol de 1789, van assaltar la Bastida a París, fortalesa on es trobaven els presos polítics. A les zones rurals, els camperols atacaren els castells i les terres de la noblesa. El quatre d’agost, l’assemblea constituent va abolir els drets feudals i uns dies més tard es va aprovar la declaració dels drets de l’home i del ciutadà. Va suposar la fi de l’absolutisme francès i de l’antic règim.

1791

Es va promulgar una constitució, la primera a França: sobirania nacional, reconeixement dels drets fonamentals, monarquia parlamentària, s’establia la divisió de poders, l’assemblea seria elegida per sufragi censitari (a soles homes majors de 25 anys i que disposaven de rendes altes). L'assemblea constituent (1791-1792) A octubre de 1791 va haver-hi eleccions i es va constituir l’assemblea legislativa. - L’assemblea legislativa hagué d’afrontar-se a la noblesa i el clergat que es negaven a perdre els seus privilegis. - Les monarquies europees també es van sentir amenaçades per les idees de la revolució, i per exemple, Àustria i Prússia van declarar la guerra a França el 1792. Lluís XVI va conspirar amb altres monarquies europees per atacar França. La convenció girondina (1792-1793) Després de la revolta, van haver eleccions. Amb els elegits es va formar la convenció nacional, que va abolir la monarquia i va proclamar la república francesa.

L'imperi napoleònic Al 1804, Napoleó es va proclamar emperador. Va desenvolupar una política expansionista contra Anglaterra i contra les potències de la Gran Coalició (Prússia, Àustria i Rússia). Contra Anglaterra va perdre a Trafalgar en 1805. Va vèncer als austríacs en Austerlitz al 1805. Va vèncer als prussians en Jena 1806. Després de les victòries contra els austríacs i els prussians, va declarar el bloqueig de les illes britàniques (cap potència europea podia comerciar amb elles). Portugal era un aliat dels britànics que no estava massa d'acord amb el bloqueig. Espanya era una aliada de França des que es va signar el tractat de Fontainebleau. Napoleó va aprofitar aquesta situació per a envair Portugal a través d'Espanya. Quan va travessar Espanya, es va donar a Baiona el segrestament de la família reial espanyola, cosa que va provocar un alçament nacional a Espanya. Va donar començament a la guerra d'independència espanyola al 1808. El bloqueig contra Anglaterra va repercutir negativament, doncs Anglaterra va intentar bloquejar qualsevol mercaderia que arribara a França. Els ports francesos es van arruïnar. Van trobar en falta el cotó americà, que va suposar una crisi al sector textil. Els exportadors francesos van quebrar, si els ports no funcionaven, el comerç tampoc. Rússia finalment va començar a comerciar amb Anglaterra al 1812, Napoleó va intentar envair Rússia però va ser derrotat. En 1813, va ser derrotat per Regne Unit, Prússia, Rússia i Àustria a la batalla de Leipzig. Els aliats van marxar sobre París i el 6 d'abril de 1814, Napoleó es va exiliar a l'illa d'Elba. Al poc temps, al 1815, va retornar al poder per la força i va governar durant 100 dies, fins que va ser derrotat a Waterloo i expulsat posteriorment a l'illa de Santa Helena.

Napoleó va aprofitar el descontentament a França que hi havia amb els Borbons per a prendre París de nou. Va ser el govern dels 100 dies, fins que va ser derrotat pel duc de Wellington a Waterloo al juny de 1815. Napoleó va ser desterrat a Santa Helena. França hagué de pagar una indemnització a la resta de països. França va ser ocupada per un exèrcit permanent.

Les bases ideològiques de la Restauració

Legitimisme monàrquic: es pensava que la pau només era possible si es tornava a una situació anterior a la de la revolució francesa, amb l'absolutisme de tornada, com si res hagués passat. Responsabilitat internacional: es va establir que les potències europees intervendrien a qualsevol lloc d'Europa on hi hagués una amenaça per a la monarquia establerta. Sistema de Congressos: es van organitzar reunions de les grans potències per a resoldre els seus problemes internacionals.

Les aliances contra la revolució

La Santa Aliança: integrada per Àustria, Prússia i Rússia. Reconeixia l'origen diví del poder dels monarques absoluts, tenien com a fi contenir qualsevol tipus de moviment revolucionari. La Quàdruple Aliança: formada per Àustria, Prússia, Rússia i el Regne Unit. Al 1818 es va incorporar França, i va passar a anomenar-se Quíntuple Aliança. Van retirar l'exèrcit d'ocupació a França i es van comprometre a mantenir a Lluís XVIII en el tron de França i defensar l'ordre del Congrés de Viena.

L'Europa postnapoleònica

Després de les experiències de la França revolucionària i l'expansió de les seues idees per Europa, hi havia sorgit una doctrina política nova: el liberalisme. Vessant política: rebutjava l'absolutisme i era partidari de construir estats independents governats per constitucions, que devien recollir aspectes fonamentals com la separació de poders, el dret de representació i l'igualtat jurídica. Era una filosofia política orientada a salvaguardar la llibertat de l'individu.

La unificació va estar liderada pel rei del Piemont, Víctor Manuel II, i el seu primer ministre Cavour.

1859

: Cavour va aconseguir el suport de França contra els austríacs a canvi de donar Savoia i Niça a França. En este any, exèrcits de França i Piemont van derrotar als austríacs, i la Llombardia va quedar alliberada.

1860-1861

: El sud d'Itàlia es va unir al Piemont després que triomfés el moviment revolucionari de Garibaldi, que es va apoderar de Nàpols i Sicília.

1866

: El Piemont es va annexionar Venècia després que Àustria fos derrotada pels prussians.

1870

: Els piemontesos van ocupar Roma, i en contra del Papa, van proclamar a aquesta ciutat com a capital del nou estat: Itàlia.

Alemanya

: Estava dividida en 39 estats que formaven la confederació germànica, dels quals Prússia era l'estat més poderós. Al 1834, Prússia va organitzar el Zollverein, una unió aduanera de la que quedava fora Àustria. Amb l'onada revolucionària de 1848, va fracassar l'intent de construir una Alemanya unida. Al 1862, el canceller Otto von Bismarck i el rei de Prússia van accelerar el procés per la via militar.

1864

: Prússia, amb ajuda d'Àustria, es va annexionar els ducats de Schleswig i Holstein, que eren de Dinamarca.

1866

: Prússia va envair el ducat de Holstein que havia passat a formar part d'Àustria, els prussians van vèncer als austríacs en la batalla de Sadowa, i es va crear la confederació alemanya del nord.

1870-1871

: Bismarck es va aliar amb els estats alemanys del sud, a França no li va agradar i va esclatar la guerra franco-prussiana, que va finalitzar amb la derrota francesa a la batalla de Sedán. El sud d'Alemanya es va incorporar i va néixer el segon imperi alemany o II Reich. França hagué de cedir Alsàcia i Lorena, dues regions franceses germanòfones.

R.AGRI> Si la terra generava grans beneficis, la burgesia agrària anglesa podia reinvertir aquests en la terra, o estalviar de cara a negocis futurs.

Condicions comercials d'Anglaterra molt bones:

No tenia duanes entre els territoris de Gran Bretanya. Tenia un volum molt gran d’intercanvis comercials amb les colònies. La burgesia anglesa no era com la noblesa europea, actuaven buscant el benefici i per això feien inversions que comportaven un risc, comptaven amb el suport del parlament on estaven representats. Abundància de ferro i carbó en el país. A Anglaterra al segle XVII ens trobem amb: una població en creixement (excedent de mà d'obra), una burgesia enriquida que ha fet negocis amb el comerç i l'agricultura (estalvis o inversió potencial), un règim constitucional on la burgesia estava representada i que respaldava els seus negocis (bones condicions polítiques). Fonts d'energia i matèries primeres. La primera revolució Fins al segle XVIII a Europa: monopolis, manufactures reials, sistema gremial d'artesans. Però a Anglaterra es van inventar màquines que necessitaven d'inversions i espais, els artesans poc a poc es van substituir per fàbriques. Va ser molt important el fet que John Watt inventarà la màquina de vapor entre 1765 i 1775.

L'aparició de les fàbriques va suposar concentrar les activitats en determinats llocs, especialització del treball: cada obrer feia una part concreta del procés productiu, un augment de la productivitat: un obrer amb una màquina era capaç de produir més ràpid que un artesà en el mateix període de temps. Van baixar els costos de producció i els preus dels productes van abaratir-se.

Indústries importants

La indústria textil: obtenien el cotó de les colònies, que poc a poc va substituir a la llana. Es varen crear les primeres filadores mecàniques, suposava aplicar la tecnologia del vapor a un telar. La producció de draps anglesos es va multiplicar, i cap al 1830, els mercats internacionals estaven inundats de roba britànica. La siderúrgia: Anglaterra era abundant en carbó de coc (carbó mineral), i al començament de 1709, Abraham Darby va trobar el mètode de com usar-ho. A finals del segle XVIII, es patentà un procediment per a obtenir ferro de màxima qualitat. El ferro era necessari per a la indústria textil, les eines per a l'agricultura i els transports que també estaven en plena ebullició.

Les idees d'Adam Smith

Teoria exposada en "La riquesa de les nacions" 1776. L'economia, per a que funcionara correctament, s'havia de regir pel principi de llibertat econòmica: crear empreses de forma lliure, contractar treballadors de forma lliure, establir els preus dels productes de forma lliure. Per a Smith, els gremis de l'antic règim, els monopolis i la intervenció de l'estat eren un obstacle per al desenvolupament econòmic. Smith pensava que la competència era la base de tot. Si diferents empreses intenten oferir un mateix producte al menor preu possible, això podia tenir un impacte en la població, que de manera lliure obtenia els productes que podien oferir una millor relació qualitat/preu. Mitjançant la llei d'oferta i demanda, el mercat es podia regular sense que fos necessària la intervenció de l'estat.

Llei d'oferta i demanda

Si n'hi ha molta oferta de productes o de mà d'obra, però aquests productes no es demanen, els preus i els salaris dels treballadors baixen. Si la demanda és alta, i l'oferta és escassa, o n'hi ha poca mà d'obra, els preus del producte o els salaris augmentaran.

La revolució dels transports

Si la producció creixia, era necessari tot un sistema de transports ràpids i segurs per assegurar: subministrament a les fàbriques, distribució dels productes als mercats. Així, al Regne Unit es va construir tot un sistema de canals per a transportar les mercaderies més voluminoses. Al 1807, l'estadounidenc Fulton va posar en funcionament la primera línia de vaixells de vapor. Aplicant la tecnologia de la màquina de vapor a la navegació. Al 1814, Stephenson va fer el mateix per terra. Es va inventar la locomotora, amb la fi de transportar càrregues entre les mines de carbó.

1825

: primera línia de mercaderies.

1830

: primera línia de passatgers. Liverpool-Manchester.

Impacte de la revolució dels transports Potenciaren el desenvolupament de la mineria i la indústria. Van ajudar a desenvolupar el comerç. Impulsaren l'especialització econòmica: els països industrialitzats es varen especialitzar en l'elaboració de productes amb matèries primeres de les colònies. Modificaren la vida quotidiana: van afavorir l'emigració, les formes de vestir, el menjar, etc. La segona revolució industrial Alguns països van prendre el relleu d'Anglaterra: Bèlgica, Alemanya, França, Nord d'Itàlia, Japó i Estats Units. Les fonts d'energia també van canviar. L'electricitat i el petroli van liderar aquesta nova revolució. Van sorgir nous mitjans de transport: tranvia, metro, tren elèctric. Nous mitjans de comunicació: ràdio, telèfon, cinematògraf.

Noves indústries Indústria siderúrgica: gràcies al convertidor Bessemer que podia fabricar ferro a un preu baix, va revolucionar la siderúrgia. Indústria química: amb derivats del petroli, indústria de farmàcia, explosius, etc. Indústria elèctrica. Sistemes de producció nous Taylorisme: procés de producció dividit en obrers especialitzats únicament en una tasca. Treball en cadena: l'empresari Henry Ford el va aplicar a la fabricació d'automòbils, estava tot a una cadena de muntatge que anava d'operari en operari. Va aplicar la producció en sèrie de grans quantitats de productes. Les empreses també van canviar. Hi van haver necessitats noves de capital i es faran acords entre empreses: Càrtel: és una associació d'empreses dedicades a la mateixa activitat, que arriben a acords per a controlar la producció, fixar els preus i compartir beneficis. Holding: conjunt d'empreses controlades per una sola, que és la propietària de la major part de les accions. Trust: és una agrupació voluntària d'empreses per a cobrir totes les fases de la producció d'un article amb l'objectiu de dominar el mercat. El sorgiment de la gran empresa A la primera revolució industrial, la majoria de les empreses eren menudes. De vegades tenien dificultats per adquirir màquines i contractar més obrers amb els beneficis que obtenien. Van sorgir societats anònimes. El valor o capital de l'empresa es fracciona en participacions o accions que es negocien a la borsa de valors, qui compra aquestes participacions passa a ser soci de l'empresa i propietari d'aquesta. Els bancs van ser fonamentals. Els particulars guardaven els estalvis al banc, i el banc invertia aquests estalvis en indústries i altres negocis. Era l'origen del capitalisme financer.