Història del Cinema: Moviments Clau i Conceptes Essencials

L'Expressionisme Alemany

L'expressionisme és un moviment que, tenint com a precedents a Goya i Munch, intenta expressar la seva visió del món a través de la subjectivitat, de la visió única de l'artista. Acabada la I Guerra Mundial amb la derrota dels imperis centrals, Alemanya, vençuda, inicia la seva reconstrucció. Durant els anys immediatament posteriors al conflicte europeu, el cinema nord-americà és el més vist a Alemanya. Per això, el Govern alemany decideix fundar la UFA, productora estatal de cinema, per tal d'impulsar el cinema propi.

Característiques

La seva principal característica consisteix en l'intent de representació oposada al naturalisme i l'observació objectiva dels fets i successos externs, fent èmfasi en el que és subjectiu.

Temàtiques

Per considerar els temes habituals dels films expressionistes hem de tenir present la difícil situació que travessava Alemanya en aquesta època. El més sobrenatural, el més fantàstic, el desconegut i el sinistre poblen les pel·lícules sota diferents formes. Altres temes seran la tirania (el control i manipulació de la voluntat dels personatges) i la doble personalitat.

Principis Estètics

• L'ús de la llum i els contrastos de llums i ombres.
• La il·luminació sobtada d'un objecte o una cara, deixant la resta en penombres com a mitjà d'enfocar l'atenció de l'espectador.
• Deformació dels decorats.
• Un dels ambients predilectes pels cineastes expressionistes serà l'Edat Mitjana.

Exemples Destacats

• El Gabinet del Doctor Caligari (Robert Wiene, 1919)
• Metròpolis (Fritz Lang, 1926)
• Nosferatu (F.W. Murnau, 1922)

El Cinema Soviètic

La revolució bolxevic canvià radicalment l'orientació de la producció cinematogràfica a Rússia (cinema rus). Així, D. Vertov fundà el grup avantguardista Kino-Glaz; L. Kulexov, el Laboratori Experimental, a la recerca de noves solucions expressives. Destaca també V.I. Pudovkin, amb les seves exaltacions èpiques, com La mare (1926), La fi de Sant Petersburg (1927), etc., i, per damunt de tots, S.M. Eisenstein.

Considerat un geni del setè art, va ser el primer catedràtic d'Història del Cinema del món. El 1924 va dirigir La vaga, i el 1925 El Cuirassat Potemkim, considerada com una de les millors pel·lícules de la història cinematogràfica —va ser un encàrrec per exaltar l'esperit de la revolució social i de la revolució bolxevic—.

Després d'aquest primer període d'exaltació revolucionària i d'experimentalisme tolerat, amb l'accés al poder de Stalin (1931), la producció cinematogràfica esdevingué, com qualsevol altra expressió artística sorgida a la Unió Soviètica, completament supeditada a les directrius de l'autoritat estatal, que accentuà la seva concepció del cinema com a instrument propagandístic.

El Neorealisme Italià

El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals i no utilitzar decorats, sinó localitzacions reals.

El film de Rossellini (amb guió de Federico Fellini), Roma, città aperta, és considerat la pionera pel que fa al neorealisme. Ladri di biciclette de Vittorio de Sica és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, el millor film de la història del cinema.

Característiques

Una de les característiques que li són més pròpies a aquest moviment és la posada en escena i el tractament que li donaven a les escenes dialogades. Vol apropar-se a la gent humil, però no busca provocar un sentiment de caritat o compassió en l'espectador, tampoc pretén realitzar judicis morals.

Opta per una estètica documental, amb localitzacions reals i actors no professionals. Rebutja l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació, en favor d'un estil més lliure.

La Nouvelle Vague Francesa

La Nouvelle Vague (nova onada) és una etiqueta inventada l'any 1958 per François Giroud, en un article de la revista L'Express, per a descriure un grup de joves cineastes francesos que debuten brillantment, al marge dels corrents tradicionals de la professió. El prototip serà À bout de souffle (Al final de l'escapada) de Jean-Luc Godard.

Característiques

Les innovacions tècniques i els baixos costos dels instruments necessaris per a la realització de films. Es caracteritza per rodar sense il·luminació artificial, amb la càmera a l'espatlla i en localitzacions naturals. És un cinema realista, sota la influència del Neorealisme, que tracta sobre temes morals.

El Surrealisme

Va ser el francès André Breton qui va publicar el primer Manifest surrealista (1924). L'inconscient es convertia en animador de tota proposta. Breton va manejar la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud, particularment en el que fa referència a la construcció psíquica del desig i la sexualitat.

Exemples Destacats

• Un Chien Andalou (Luis Buñuel, 1929)

Salvador Dalí va fer una aportació a la teoria surrealista: l'anomenat mètode paranoic-crític.

Free Cinema

El moviment va sorgir dels "joves irats", i un dels seus principals activistes i impulsors va ser l'escriptor John Osborne. La intenció d'elaborar un cinema socialment compromès va donar lloc al corrent denominat british social realism (realisme social britànic), també anomenat Free Cinema, que no era sinó una manera de reaccionar a l'artificialitat narrativa de Hollywood.

La Vanguardia Nord-americana

El cinema independent nord-americà va ser, durant els anys 60 i 70, un focus de creativitat desmesurada i de provocatius plantejaments temàtics i formals. El neologisme underground s'utilitzava per especificar el cinema contracultural elaborat amb fins experimentals.

Entre els directors destacats d'aquest període hi trobem Stanley Kramer i Otto Preminger. Entre els títols més coneguts d'aquest primer període del cinema independent, figuren Marty (1955), de Delbert Mann, La nit del caçador (1955), de Charles Laughton, i Dotze homes sense pietat (1957), de Sidney Lumet.

Dogma 95

Un grup de cineastes danesos liderats per Lars Von Trier i Thomas Vinterberg va establir el 1995 els principis del moviment Dogma. Aquests principis inclouen:

• Rebutgen les eficaces variacions que acompanyen al muntatge: des de la introducció d'efectes sonors fins a l'ús de trucatges fotogràfics.
• Rebutgen els decorats que no siguin naturals.
• Filmen amb so directe i no incorporen una banda sonora posterior.
• Menyspreen l'ús de grues i suports, ja que el rodatge ha de completar-se càmera en mà.
• Per a les seves filmacions només admeten la pel·lícula de 35 mm en color i no aproven l'ús de filtres o d'il·luminació artificial.
• No admeten els canvis temporals o geogràfics. El que expliquen aquestes pel·lícules succeeix en el present.
• Els cineastes també rebutgen la presència del seu nom en els títols de crèdit.

Exemples Destacats

• La Celebració (Thomas Vinterberg)
• Els Idiotes (Lars von Trier)

Glossari de Termes Cinematogràfics

Cel·luloide

Denominació que també rep la pel·lícula, és a dir, el suport material cel·lulòsic sobre el qual s'estén l'emulsió sensible a la llum del gelatinobromur que impressiona la imatge. La pel·lícula que en resulta s'anomena professionalment, en anglès, safety film (pel·lícula de seguretat).

Banda de So

Zona de la pel·lícula que conté el so del film, és a dir, el resultat de la mescla de les bandes separades de diàlegs, música i efectes.

Banda Sonora

Banda estreta al llarg d'un dels costats del fotograma on hi ha enregistrat —òpticament o fotogràficament— el so del film.

Cinerama

Procediment òptic que utilitza 3 pel·lícules, 3 projectors i una gran pantalla còncava, mitjançant el qual s'obté una visió panoràmica desbordant. Més tard, s'ha aconseguit la projecció amb un únic projector, cosa que ha permès millorar el sistema, si bé ha deixat d'utilitzar-se perquè el seu cost era massa elevat, tant pel que fa a la producció com per l'equipament de la sala.

Cinemascope

Procediment òptic que permet enregistrar (o impressionar) sobre una pel·lícula estàndard de 35mm una imatge que abasta un camp més extens (el doble o fins i tot més) que el dels objectius normals. La imatge es comprimeix en el rodatge per anamorfosi per mitjà d'una lent especial i, en la projecció, es redreça de nou amb el mateix procediment. Aquesta tècnica exigeix una projecció sobre pantalla de grans proporcions panoràmiques, fins a 2,66 vegades la base per l'altura (scope).

IMAX

(Image Maximum) és un format de projecció de pel·lícules desenvolupat per l'empresa IMAX Corporation®. La seva característica principal és que ofereix una resolució i definició molt més elevada que el cinema convencional. El seu sistema es basa en un negatiu de 70mm projectat en una gran pantalla de 22 x 16,1 m.

IMAX 3D

La pel·lícula és projectada en 3D. S'utilitzen dues lents de gravació separades 64 mm (la separació mitjana entre els ulls humans) i es grava en cintes diferents. Més tard, es reprodueixen amb 2 projectors sincronitzats de manera que amb l'ajuda d'ulleres polaritzades es crea en l'espectador la sensació de tres dimensions.