Història del Català: Origen Romànic i la Corona d'Aragó

Vocabulari i Traduccions

• Passar, posar / connectar / trobar, canviar
• Cal que (és necessari que)
• Penya-segat
• Despesa
• Cridaner (vistós)
• Ajornar (aplazar)
• Maluc
• Abans, avanç (progrés)
• Assabentar-se (adonar-se, darse cuenta)
• Plovent (que plou)
• Decebre (decepcionar)
• Lleixiu
• Nafra / Yaga (ferida)
• Clauer
• Papallona
• Treva
• Trair
• Temptació
• Provar (intentar, tastar)
• Guardó (premi)
• Cogombre (pepino)
• Bolquers (pañals)

L'Origen de les Llengües Romàniques

Les llengües romàniques tenen el seu origen en el llatí, imposat pels romans durant la romanització. Aquest llatí no era igual a tots els territoris, ja que cada poble tenia una llengua materna pròpia que influïa en la manera d’aprendre’l. Això explica que el llatí evolucionés de manera diferent segons la zona.

Factors Clau en l'Evolució del Llatí

Aquesta evolució es produeix per diversos factors:

• El substrat: Són les influències de les llengües autòctones sobre el llatí abans de la caiguda de l’Imperi Romà.
• L’adstrat: Són les influències de les llengües veïnes.
• El superstrat: Són les influències dels pobles colonitzadors després de la caiguda de l’Imperi Romà.
• També hi influeix la diferent procedència dels colonitzadors durant la romanització, que condiciona la transmissió del llatí.

De la Fragmentació a les Primeres Escriptures

Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V, el territori es fragmenta i el llatí vulgar, parlat pel poble, continua evolucionant de manera oral. Al cap de 300 anys, aquesta evolució dóna lloc a les llengües romàniques, que ja es consideren plenament formades al segle VIII.

Al segle XII apareixen els primers textos escrits íntegrament en llengua romànica, com el Fòrum Jurídicus i les Homílies d’Organyà. Al segle XIII, la llengua romànica ja s’utilitza també per a la literatura culta, especialment amb la poesia trobadoresca.

La Llengua en la Corona d'Aragó

En aquest context històric es desenvolupa la Corona d’Aragó, fruit de la unió dinàstica entre els comtats catalans i el regne d’Aragó. L’expansió territorial, sobretot cap als territoris musulmans, dóna lloc a la creació del Regne de València com a entitat pròpia dins la Corona. Aquesta expansió va acompanyada de la difusió de la llengua, la cultura i la religió cristiana.

Jaume I i la Dignificació del Romànic

Jaume I és una figura fonamental perquè crea la Cancelleria Reial amb la voluntat de redactar els documents oficials en llengua vulgar, és a dir, en llengua romànica occidental. D’aquesta manera, dignifica la llengua i estableix un model comú per a tots els territoris de la Corona d’Aragó. Aquesta tasca administrativa té una gran importància lingüística i cultural, ja que consolida la llengua.

Les Quatre Grans Cròniques Medievals

L’expansió de la Corona d’Aragó també va acompanyada de les Quatre Grans Cròniques, textos que narren les gestes dels reis i que són fonamentals per a la literatura medieval. Aquestes cròniques combinen història i literatura, utilitzen un llenguatge elaborat, tenen una clara intenció política i lingüística, i estan escrites en la llengua vulgar:

• Llibre dels Fets (Jaume I): Dictat pel mateix rei, explica les conquestes de València i Mallorca i construeix una imatge exemplar del monarca.
• Crònica de Bernat Desclot: Se centra en Pere el Gran i l’almirall Roger de Llòria.
• Crònica de Ramon Muntaner: Narra un llarg període de la història de la Corona d’Aragó a partir del seu coneixement directe dels monarques.
• Crònica de Pere el Cerimoniós: La més moderna, supervisada per la cancelleria, aporta molts detalls sobre la personalitat del rei i la cultura del seu temps.

Apèndix Lingüístic i Comentari de Text

Estructura del Comentari de Text

El tema és la idea principal del text.

• Text narratiu: Presentació (situacions), nus (acció) i desenllaç (final).
• Text argumentatiu: Plantejament, desenvolupament (arguments) i conclusió.

Variacions Lingüístiques del Català

• Diafàsica (Registre):
  • Col·loquial o vulgar (vulgarismes, barbarismes, col·loquialismes).
  • Estàndard (norma, neutre).
  • Culte o especialitzat (tecnicismes).
• Diatòpica (Dialectal):
  • Occidental (Valencià).
  • Oriental (canto en present, possessius amb 'v', geosinònims).

Normes d'Acentuació i Dièresi

Acentuació

Vocals fortes: a, e, o. Vocals febles: i, u.

• Diftongs creixents: i/u + vocal forta.
• Diftongs decreixents: vocal forta + i/u.
• No se separen els grups consonàntics: x, tx, tg, tj, ss, rr, l·l.

Regles Generals

• Paraules planes: Acabades en vocal o -es i en diftong creixent no s’accentuen.
• Paraules agudes: Acabades en vocal, -s o -n s’accentuen, però no si acaben en diftong creixent.

Dièresi

La dièresi s'utilitza per fer sonar la 'u', trencar diftongs decreixents o indicar vocalització.

Excepcions: No s'utilitza en infinitiu, gerundi, futur ni condicional de la 3a conjugació.

Conjugació del Verb "Parlar" (Model)

• Present d'Indicatiu: parle (P)
• Futur: parlaré (F)
• Condicional: parlaria (C)
• Passat Imperfet: parlava (PI)
• Passat Perfet Simple: parlí (PPS)
• Passat Perfet Compost: he parlat (PPC)
• Passat Perifràstic: vaig parlar (PPe)
• Passat Plusquamperfet: havia parlat (PPP)
• Formes no personals: parlar (Infinitiu), parlant (Gerundi), parlat (Participi)