Història de la Comèdia Grega i el Misteri del Déu d'Empúries

Origen i Evolució de la Comèdia Grega

L'origen de la comèdia és complex. En part, nasqué del mateix culte a Dionís que subjau en els inicis de la tragèdia. En les festes camperoles en honor del déu, els vinyataires recorrien els camps en escamots festius, amb la cara empastifada del solatge del vi, i entonant cants fàl·lics i lloances a Dionís amb tota mena d'improvisacions burlesques. El conjunt de divertiments s'anomenava κώμος, del qual prové el mot comèdia (κωμῳδία).

Característiques i Dignitat Literària

La comèdia es caracteritza pel desenllaç feliç i per la intenció crítica, satírica i, de vegades, moralitzadora:

• Desenllaç feliç: A diferència de la tragèdia, la comèdia sempre conclou amb un final positiu per als seus personatges.
• Intenció crítica i satírica: Sovint parodiava intrigues sobre les llegendes dels déus i criticava aspectes socials o polítics.
• Caràcter moralitzador: En moltes ocasions, buscava transmetre un missatge o una lliçó al públic.

Al principi del segle V aC, la comèdia parodiava intrigues sobre les llegendes dels déus. Sigui com sigui, a partir del 486 aC, a Atenes, la comèdia aconseguí la dignitat literària, en poder ser presentades oficialment a concurs obres d'aquesta mena per tal de ser representades.

Estructura de la Comèdia Aristofànica

Pel que fa a l'estructura de la comèdia aristofànica, hom pot distingir les parts següents (tot i que amb variacions d'una obra a una altra):

• El pròleg (πρόλογος): Dos personatges –o de vegades un de sol– exposen la situació inicial de l'obra.
• La pàrode (πάροδος): Entrada del cor en escena i la seva presentació davant el públic.
• L'àgon (ἀγών): Enfrontament verbal entre l'heroi còmic –el protagonista– i el seu oponent –o antagonista–, que es resol sempre a favor del primer.
• La paràbasi (παράβασις): El cor talla l'acció i el corifeu s'adreça al públic en nom del poeta per tractar temes d'actualitat.
• Escenes de diàleg: Mitjançant les quals s'exposa el que ha passat fora d'escena durant la paràbasi i la situació a la qual s'ha arribat amb aquesta acció no vista pel públic.
• L'èxode (ἔξοδος): Sortida d'escena del cor i acabament de la comèdia, que pren la forma d'un κώμος, una reunió alegre amb cants i danses que sovint ve marcada per elements rituals: una processó, una boda, un banquet...

Aristòfanes: Mestre de la Comèdia Antiga

Aristòfanes (448-385 aC) pertany a l'anomenada comèdia antiga, de l'època democràtica de la polis, caracteritzada per la sàtira personal i política. Aristòfanes, conservador i fanàtic enemic de la democràcia, dirigí el seu gran poder satíric contra els renovadors del pensament, com els sofistes i Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides. També desacredità els seus conciutadans partidaris de mantenir oberta la guerra d'Atenes contra Esparta.

Obres Destacades d'Aristòfanes

De les més de quaranta comèdies que va escriure, només n'han pervingut onze. A continuació, es detallen algunes de les seves obres més rellevants:

• En Els Acarnesos, condemna la guerra i el militarisme.
• En Els Cavallers, ataca el demagog progressista i radical Cleó.
• En Els Núvols, aplica el seu sarcasme despietat a la figura de Sòcrates.
• En Les Vespes, satiritza l'afecció dels atenesos als plets, motivada pel fet que els ciutadans participen cobrant en les deliberacions dels tribunals.
• En La Pau, un al·legat contra la guerra, presenta aquesta com un morter que es disposa a moldre totes les ciutats de l'Hèl·lada.
• En Els Ocells, obra estrenada el 414 aC, ofereix una pura fantasia d'evasió, després que bona part del jovent atenès s'hagués embarcat per participar en l'expedició a Sicília, que resultaria catastròfica per a Atenes.
• En La Lisístrata, presenta aquesta heroïna plantejant una solució utòpica per posar fi a la guerra del Peloponnès entre Atenes i Esparta que estava destruint Grècia, i tot fent-li cas les dones acorden d'abstenir-se de relacions sexuals amb els seus marits mentre aquests no acabin la guerra.
• En Les Tesmofòries, ataca Eurípides pel que fa a certes actituds considerades misògines.
• En Les Granotes, una peça de caràcter literari contra Eurípides i a favor d'Èsquil, defensa el valor pedagògic i cívic de la poesia.
• En Les Assembleistes, satiritza un suposat estat regit per les dones, en el qual els béns són de la comunitat i administrats per elles, i les velles reclamen tenir prioritat a l'hora d'escollir els joves entre els homes.
• En Plutos, la darrera de les seves obres conservades (388 aC), ofereix una faula sense contacte amb la realitat que prepara el camí cap al que seria la comèdia nova: a més del guariment d'un que havia perdut la vista, es produeix en el temple d'Asclepi una revolució, ja que els bons esdevenen rics i els dolents pobres.

La Comèdia Mitjana i Nova: Transició i Evolució

Quan Atenes perd el seu poder hegemònic a Grècia després de la guerra del Peloponnès, la comèdia renuncia a tractar temes polítics i també al cor, abans tan important, i a la personalització de la sàtira, per esdevenir més realista i burgesa, ja que s'ocupa de temes de la vida privada. Aquest procés, que es produí en diversos autors dels quals desconeixem l'obra, és conegut com a període de la comèdia mitjana (400-320 aC) i de la comèdia nova (des del 320 aC). Es tracta d'una comèdia d'intriga i d'entreteniment que va rebre més influència de la tragèdia d'Eurípides que de la comèdia antiga, i que seria refosa pels autors llatins Plaute i Terenci, predecessors de la comèdia moderna de Shakespeare i Molière.

Menandre: El Principal Exponent de la Comèdia Nova

Menandre (342-290 aC), el principal representant de la comèdia nova, visqué en una època en què la seva pàtria, esdevinguda una ciutat de traficants, nous rics i esclaus, es trobava en un estat decadent i aïllada dels grans esdeveniments històrics. Menandre, un gran observador de la societat en què vivia, va compondre comèdies per a un públic mediocre i sense capacitat de crítica política, els mòbils del qual només eren els diners i la intriga. Els seus personatges són arquetips:

• El pare sever
• El jove enamoradís
• L'hetera mundana
• L'esclau intrigant
• El soldat fanfarró

De les més de cent comèdies que va escriure, només es conserva sencera el Δύσκολος (Misàntrop o Arisc) i fragments extensos dels Ἐπιτρέποντες (Arbitratge), la Σάμια (o Dona de Samos), i l'Ἀσπίς (Escut).

Empúries: Ciutat Grega i Romana

La ciutat grega d'Empúries es dividia en dues parts:

• Paleàpolis (Palaiá pólis): Era l'antic illot on els grecs van establir el seu primer assentament. Actualment correspon al poble de Sant Martí d'Empúries, que ha estat habitat de manera contínua, motiu pel qual es coneixen pocs detalls de l'època grega.
• Neàpolis: Situada a terra ferma, és la part principalment excavada, amb restes que van del segle II aC al segle I dC, moment en què ja estava sota influència romana. Destaquen restes anteriors, com el santuari del sud-oest (segle IV aC), inicialment atribuït a Asclepi, però ara qüestionat. La ciutat s'expandia del nord al sud, amb un traçat irregular adaptat al terreny. L'àgora, al centre, era el nucli polític i comercial, i el carrer principal connectava la porta sud de la muralla amb el port, al nord.

Reformes Urbanístiques del Segle II aC

En el període de més prosperitat del segle II aC es van realitzar diverses reformes urbanístiques:

• Una nova muralla, monumental i defensada amb torres, que ara es pot veure al sud de la ciutat i que va permetre estendre l'àrea de la ciutat cap al sud.
• Un recinte porticat en la terrassa inferior rere aquesta muralla –potser una palestra en el seu origen–, on més endavant es va construir un temple, potser consagrat a Serapis.
• Una reforma del santuari situat a la terrassa més elevada del sud-oest.
• L'ampliació de l'àgora, soterrant els edificis de la banda est.
• La construcció a la mateixa àgora d'una stoá –un edifici porticat– de dues naus i, probablement, dos pisos, on s'arrecerava una sèrie de locals comercials.

Vida Quotidiana i Economia a la Neàpolis

A Empòrion, tant l'àgora com el carrer principal eren centres d'intensa activitat comercial, amb nombrosos establiments com botigues, tallers i una factoria de salaons. Prop de l'àgora es trobava un mercat amb locals comercials al voltant d'una cisterna pública.

Les cases de la Neàpolis eren principalment modestes, amb dues o tres habitacions i parets de tovots sobre fonaments de pedra. Algunes cases més riques presentaven mosaics al terra i comptaven amb peristil, mentre que també hi havia domus d'estil itàlic. Aquesta diversitat arquitectònica reflectia la barreja de tradicions culturals a les darreres etapes de la ciutat.

En el seu màxim esplendor, la població total d'Empòrion es calcula al voltant de 1.500 habitants.

El Misteri del Déu d'Empúries

El 1909 es va descobrir una gran estàtua d'un Déu a Empúries, considerada una de les troballes més destacades del jaciment. Inicialment, es va debatre si representava Serapis, divinitat sincrètica d'origen egipci (segons l'arqueòleg Botet i Sisó), o Asclepi, el déu grec de la medicina (segons Raimon Casellas). L'atribució a Asclepi va ser àmpliament acceptada durant dècades, però recentment ha estat qüestionada.

Elaboració i Origen de l'Estàtua

L'estàtua es va fabricar amb tres peces:

• Part inferior (vestit i peus): Marbre pentèlic d'Atenes, opac, ideal per a la roba.
• Tors, cap i braços: Marbre de l'illa de Paros, conegut per la seva transparència i facilitat de treballar, idoni per a les zones carnoses.

Es considera que l'escultura va ser produïda en un taller de l'illa de Delos, famosa pel santuari dedicat a Apol·lo, a l'últim quart del segle II aC.

Localització de la Troballa

Els fragments de l'escultura es van trobar en dos llocs diferents de la terrassa superior de la zona sagrada de la Neàpolis:

• Cos i braços: En un templet (anomenat "M").
• Bust: Dins d'una cisterna al davant del templet.

Aquesta descoberta destaca tant per la seva qualitat artística com per la complexitat de determinar la divinitat representada.

Elements Associats al Templet M i la Identificació de Serapis

Diversos elements trobats al voltant del templet M aporten informació sobre les divinitats i rituals associats al lloc:

• La serp: Una escultura d'una serp sola, identificada com el Geni Bo o Àgatos Dèmon, una divinitat protectora de la casa, que desmenteix la seva connexió amb Asclepi.
• Els peus: Pertanyents a una figura femenina, probablement Isis, per les característiques de la sandàlia.
• El cap: Atribuït a Apol·lo Liceu, una variant hel·lenística inspirada en Praxíteles.
• Les cames: Probablement d'una estàtua d'Apol·lo Liceu, per la seva postura típica.
• La cornucòpia: Associada a divinitats subterrànies com Hades o Serapis, o al Geni Bo.
• L'urpa: Possible part d'una taula de marbre o representació de l'esfinx o Cèrber.
• La pila d'ablucions: Indicativa de rituals de purificació, comuns als santuaris d'Asclepi i Serapis.
• L'esfinx: Una placa de marbre decorativa i protectora, trobada incompleta.
• La inscripció: Fragmentada en tres parts, indica la dedicació del temple a Isis i Serapis per part de Numas, un alexandrí.

Aquest conjunt d'elements reflecteix la coexistència i fusió d'influències culturals i religioses al santuari.

Reavaluació de l'Estàtua i Confirmació de Serapis

L'estàtua trobada a Empúries, originalment atribuïda a Asclepi, ha estat recentment reavaluada. Després de l'eliminació de la serp enroscada, que inicialment suggeria una relació amb Asclepi, es fa evident que l'estàtua no correspon a aquest Déu. Les característiques de l'escultura, com els cabells rinxolats i la barba, podrien aplicar-se a diversos déus patriarcals com Zeus o Hades, i la posició de les mans indica que el Déu sosté una vara, no un bastó, cosa que descarta Asclepi.

L'element clau per a la nova identificació és el trau a la part superior del cap, que sembla dissenyat per encaixar un kálathos (cistella per al gra), atribut típic de Serapis, Déu ctònic de l'abundància. A més, diversos elements trobats al voltant del templet (com la serp d'Àgatos Dèmon, la cornucòpia, i la presència d'Isis) reforcen la identificació amb Serapis, que tenia una gran influència a la zona, tal com ho demostra la inscripció bilingüe que fa referència al culte de Serapis i Isis.

Altres teories, com la identificació amb Asclepi-Serapis com a divinitat sincrètica o l'atribució a Àgatos Dèmon, tenen menys fonament, ja que no compten amb els atributs o els contextos adequats per a una identificació clara. Finalment, la relació de l'estàtua amb la inscripció de Numas, un alexandrí, podria ser més d'indicació d'un altre temple dedicat a Serapis construït posteriorment.