Història de les Ciutats Romanes a Catalunya

1. La Colònia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco va rebre aquest nom al segle I aC. Segons la tradició, Publi Corneli Escipió Africà va instal·lar, sobre un antic poblat iber, un assentament romà a la part alta del turó l’any 217 aC (per això es diu que Tàrraco és Scipionum opus). Aquest assentament va ser el centre de les operacions militars romanes contra els cartaginesos i llurs aliats durant la Segona Guerra Púnica. Acabada aquesta guerra, l’assentament romà es va anar engrandint, estenent-se cap a la plana, i va ser dotat de les grans construccions públiques pròpies d’una ciutat romana; d’aquesta manera s’arribaria a convertir en la capital de la província de la Hispania Citerior i, més tard, de la Tarraconensis. Un altre fet històric important relacionat amb la ciutat fou la presència en ella d’August, que s’hi va instal·lar, amb motiu de les guerres càntabres, de manera que, durant aquell període de temps, Tàrraco va ser de facto la capital de l’Imperi romà. Aleshores es va iniciar un gran projecte urbanístic que volia donar a la ciutat el caràcter monumental adient a la seva categoria, projecte que va culminar amb la construcció de l’amfiteatre. La topografia de la zona, però, va provocar que l’estructura urbanística de Tàrraco no fos la típica de les ciutats romanes, ja que va ser necessari esglaonar-la en una sèrie de grans terrasses, envoltades per una muralla: a la terrassa superior es va edificar un temple dedicat a August (se’n conserven restes sota la catedral), la plaça de representació i el fòrum provincial; més avall, el circ ocupava tota una terrassa dividint la ciutat en una part alta i una part baixa; a les terrasses inferiors hi havia les termes i el fòrum de la colònia. A la part més baixa, ja fora de la muralla, hi havia el teatre, el port, l’amfiteatre, tres aqüeductes i la Via Augusta.

3. Els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l’època ibèrica. Va ser la capital de la tribu dels ilergets. El nom llatí de la ciutat és Ilerda. La inscripció romana del bronze d’Ascoli, del 89 aC, conté el registre més antic de la denominació ilerdenses. Les restes romanes més antigues són de finals del segle II aC, però la ciutat va ser fundada, probablement, a l’inici del segle I aC. August li atorgà el títol de municipium i va ser monumentalitzada. Ilerda gaudia d’un emplaçament estratègic, situada damunt d’un turó a la vora del riu Sicoris, el Segre. Pertanyia al districte judicial de Caesaraugusta, l’actual Saragossa, i constituïa un lloc de pas i un nucli de connexió entre la costa i l’interior de la península. En el context de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, Ilerda fou escollida pels lloctinents de Pompeu, Afrani i Petreu, com a base d’operacions per a la seva defensa d’Hispània. La ciutat fou assetjada per Cèsar, que en narra els fets en la seva obra De bello ciuili. Després d’uns combats duríssims, els partidaris de Pompeu van acabar rendint-se a Cèsar.

4. Un cop acabades les guerres càntabres, l’emperador August va fundar Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino. La ciutat es va alçar damunt d’un petit turó, el mont Tàber, situat enmig de la fèrtil plana delimitada entre els rius Llobregat i Besòs, i entre la serra de Collserola i el mar. En la seva construcció es va seguir l’estructura habitual de les fundacions romanes. Unes muralles amb torres i quatre portes delimitaven el recinte rectangular de la colònia. Els dos carrers principals partien de les quatre portes formant una creu: el Decumanus maximus, que resseguia l’eix muntanya-mar, i el Cardo maximus, l’eix perpendicular Besòs-Llobregat. En la intersecció del Decumanus maximus amb el Cardo maximus, l’actual plaça St. Jaume, es trobava el fòrum de Bàrcino. S’hi alçava un gran temple, construït a la darreria del segle I aC, probablement dedicat al culte imperial, conegut actualment com a Temple d’August. Era un temple de planta rectangular, hexàstil, del qual avui es conserven quatre columnes corínties i una part del podium, en la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Sota l’actual plaça de Sant Miquel hi ha restes arqueològiques d’unes termes públiques donades a la ciutat per una de les famílies més notables de Bàrcino. Hi ha constància que un dels seus membres, Luci Minici Natal, va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics. Dos aqüeductes fornien aigua a la ciutat; confluïen a la muralla, al costat de la porta de l’actual plaça Nova, on se n’han conservat restes. També s’han trobat restes de domus, habitatges de particulars, al carrer del Bisbe Caçador i de la plaça de Sant Miquel. Tanmateix, els vestigis conservats de la Barcelona romana més rellevants són les muralles. L’edificació fundacional va ser àmpliament reforçada al segle IV dC. Actualment, en diversos punts del casc antic de la ciutat, es poden veure trams de l’antiga muralla romana.

5. Virgili és una de les figures més rellevants de la literatura llatina de Mantua. Pertanyia al cercle d’artistes protegits per Mecenes. És l’autor de l’obra Eneida, en els 12 llibres de l’Eneida es narra la fugida d’Enees de Troia fins a arribar a Laci. L’obra es pot dividir en dues parts: del llibre 1 al 6, les aventures de l’heroi troià, com en l’Odisea; del 7 al 12, es compten les gestes bèl·liques per a la conquista de Laci. Altres obres de Virgili són Bucòliques o Églogues, que són 10 poemes pastorals que prenen a Teòcrit com a model i els protagonistes són pastors; i Geòrgiques, un poema en 4 llibres sobre el treball i la vida del camperol. Va escriure aquesta obra sota l’encàrrec d’Octavi, amb l’objectiu d’aconsellar sobre la vida al camp perquè la gent tornés a treballar després de la guerra.