Història de Catalunya: Institucions i Pactisme

La Marca entorn dels Pirineus i els antecedents històrics del naixement de Catalunya com a comunitat política

Els antecedents històrics del naixement de Catalunya com a comunitat política dotada d’autogovern o de plenitud de poder polític públic cal cercar-los en el procés d’independència respecte de l’Imperi Carolingi que van dur a terme els comtes catalans, liderats pel comte de Barcelona, en un llarg període de temps que s’inicià a finals del segle X. Carlemany (748-814) havia expandit els diferents regnes francs fins a transformar-los en un imperi, al qual va incorporar gran part d'Europa occidental i central. Després de la batalla de Poitiers (732), Carlemany va establir una marca als territoris entorn dels Pirineus per actuar com a frontera militar entre el Califat de Còrdova i el seu Imperi Carolingi. Era una terra fronterera (l'equivalent cristià de la Frontera Superior dels andalusins) amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Els comtats d’aquesta Marca van ser el nucli expansiu del que seria Catalunya. Guifré el Pelós reuní els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Amb Borrell II, comte de Barcelona, es considera que aquests comtats arriben a la seva independència envers el regne franc en tant que Borrell considera trencat el vincle de vassallatge que el lligava al rei franc quan aquest no l'ajudà davant l'atac d'Al-Mansur a la ciutat de Barcelona el 985. Començava un procés de formació d’una nova organització política per a una comunitat política també nova. Així doncs, Catalunya és una nació mil·lenària que actualment l’ordenament constitucional espanyol emmarca com a comunitat autònoma. Catalunya com a nació no neix el 1978, amb la Constitució espanyola, ni té tancada democràticament cap possibilitat de futur.

La Constitució espanyola (CE) reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat (art. 2 CE). L’Estatut d’Autonomia és la norma que, d’acord amb la Constitució, crea la comunitat autònoma. Pel que fa a Catalunya, el 1979 es va aprovar un Estatut que va estar vigent fins al 2006, any en què se’n va aprovar un de nou, l’actual (EAC 2006). En el preàmbul de l’EAC del 2006 s’afirma que Catalunya té un dret “inalienable” a l’autogovern, que es pot interpretar com un dret intransferible i irrenunciable, i que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història [...]”

Les Corts Catalanes: naixement, composició, convocatòria i funció inicial

La Generalitat de Catalunya, amb les característiques bàsiques que avui la coneixem, neix al segle XX, durant la Segona República, però recuperant el nom d’una institució medieval, la Diputació del General o Generalitat, que neix com a institució permanent el 1359, i perdura fins a la seva abolició el 1714.

La Diputació del General, anomenada més tard Generalitat, sorgeix de les Corts o Cort General, el precedent remot del Parlament, que endinsa les seves arrels en els primers moments de la formació nacional de Catalunya. Com en d’altres aspectes de la història de Catalunya, els orígens més reculats de la institució parlamentària els hem d’anar a buscar uns mil anys enrere, en el decurs de la feudalització, amb la divisió de la Cort comtal –a partir del s. XII– en dos òrgans distints (el Consell, on es tractaven els aspectes polítics, i la Cúria, dedicada principalment a l’administració de justícia) i amb el naixement i extensió de les assemblees de Pau i Treva, institució que apareix a Catalunya el primer terç del segle XI. Amb els comtes-reis, i especialment amb Jaume I, les constitucions de Pau i Treva, al costat dels Usatges de Barcelona, foren el suport legislatiu del país, i les seves assemblees foren convertides, durant el regnat de Jaume I (1213-1276), en l’embrió de les Corts Catalanes. D’aquesta manera, la Pau i Treva contribuí decisivament a la formació i consolidació de l’estat medieval de Catalunya.

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, la Cort comtal esdevingué Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i, sobretot, en consolidar-se la incorporació de l’estament burgès, representat pels prohoms de viles i ciutats. Així doncs, els historiadors situen la naixença de les Corts Catalanes en l’assemblea celebrada l’any 1214, durant el regnat de Jaume I, però les Corts Generals no van rebre la seva definitiva institucionalització fins a les Corts de Barcelona del 1283 durant el regnat del seu fill, Pere II, el Gran (1276-1285), quan, mitjançant la constitució coneguda pel seu encapçalament “Volem, estatuïm”, s’establí el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern.

La constitució Volem, estatuïm de les Corts de Barcelona del 1283 estableix una veritable potestat col·legisladora dels braços amb el rei.

Així, des de finals del segle XIII el pactisme va ser un dels pilars bàsics del sistema polític de Catalunya: per a fer la llei general (constitucions o capítols de cort) calia una negociació entre el rei i els estaments durant el transcurs de la celebració de les corts i també el consentiment final d’ambdues parts. Segons aquest sistema de sobirania pactada, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l’interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu. La legislació del monarca no podia derogar mai el dret paccionat. I perquè això quedés ben clar, per tal que un rei pogués ser reconegut com a tal a Catalunya es formalitzà com a condició indispensable el jurament previ del monarca d’observar el dret català.

Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca. De fet, sempre restaren exclosos de representació amplis sectors del país, com la pagesia i la menestralia. Per això i pel sistema d’elecció, les Corts, tot i que era una institució molt avançada en la seva l’època, responien a la concepció política i l’estructura social de la societat feudal i estamental i no es poden considerar segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies.

Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment, o el seu lloctinent. Malgrat els intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat fou la constant; hi va haver monarques que les van convocar amb molta freqüència i d’altres que no massa sovint, segons les conveniències polítiques de cada regnat.

El pactisme: origen, concepte i el Tribunal de Contrafaccions

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, la Cort comtal esdevingué Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i, sobretot, en consolidar-se la incorporació de l’estament burgès, representat pels prohoms de viles i ciutats. Així doncs, els historiadors situen la naixença de les Corts Catalanes en l’assemblea celebrada l’any 1214, durant el regnat de Jaume I, però les Corts Generals no van rebre la seva definitiva institucionalització fins a les Corts de Barcelona del 1283 durant el regnat del seu fill, Pere II, el Gran (1276-1285), quan, mitjançant la constitució coneguda pel seu encapçalament, s’establí el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. La constitució Volem, estatuïm de les Corts de Barcelona del 1283 estableix una veritable potestat col·legisladora dels braços amb el rei.

Així, des de finals del segle XIII el pactisme va ser un dels pilars bàsics del sistema polític de Catalunya: per a fer la llei general (constitucions o capítols de cort) calia una negociació entre el rei i els estaments durant el transcurs de la celebració de les corts i també el consentiment final d’ambdues parts. Segons aquest sistema de sobirania pactada, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l’interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu. La legislació del monarca no podia derogar mai el dret paccionat. I perquè això quedés ben clar, per tal que un rei pogués ser reconegut com a tal a Catalunya es formalitzà com a condició indispensable el jurament previ del monarca d’observar el dret català.

El pactisme fou model institucional, doctrina i pràctica present a Europa des de l’alta edat mitjana i actuà com a contrapunt del concepte de sobirania monàrquica de l’estat absolutista dels segles XVI i XVII. Els models d’Anglaterra i dels Països Baixos van donar preeminència al parlament després d’un procés històric de confrontació amb l’absolutisme del monarca. Com a doctrina institucional, el pactisme va trobar a Catalunya una de les formulacions més elaborades.

Naixement i funció inicial de la Diputació del General o Generalitat

En temps de Pere III (1336-1387), la freqüència amb què se celebraren corts féu que l’actuació contínua de la comissió encarregada de recollir el donatiu es consolidés en una institució permanent (1359). Així neix, primer de fet i després de dret, com moltes de les institucions polítiques, la Diputació permanent de les Corts catalanes o (en llenguatge del temps) Deputació del General de Catalunya.

Efectivament, la Diputació del General o Generalitat sorgeix ja d’una forma més estructurada en les Corts de Barcelona-Vilafranca-Cervera dels anys 1358-1359. Segons Maria Teresa Ferrer Mallol, “tots els historiadors moderns han coincidit a assenyalar les Corts celebrades a Cervera el 1359 com a origen de la Diputació del General, ja que els capítols aprovats per aquestes Corts s’ocuparen d’una manera molt àmplia i detallada de delimitar les funcions dels diputats, encarregats per delegació de les Corts de recollir i administrar l’ajuda concedida pels tres braços al rei, tasca en la qual havien d’actuar amb independència total respecte al monarca i als seus oficials”.

Per aquesta autora, “la raó per la qual fou precisament en aquestes Corts que començà a configurar-se la institució de la Diputació del General sembla que cal buscar-la en l’ajut econòmic sol·licitat pel rei, molt més considerable que en altres ocasions, que l’obligà a cedir més facultats a la delegació de les Corts”.

Així, el naixement d’una institució de tan gran importància per a Catalunya fou un naixement accidental i no pas deliberat, foren les circumstàncies les que hi portaren. Els capítols de Corts de 1359 preveien que aquesta comissió tindria vida només mentre durés l’administració del donatiu, i de fet fou així, només que enllaçà directament amb una altra comissió de Corts i així successivament. La consolidació definitiva de la Generalitat (Diputació del General) té lloc a partir del 1375 amb l'estabilització d'una administració estamental centralitzada a Barcelona i una administració subalterna i perifèrica encapçalada pels diputats locals. Aquesta darrera adopta amb modificacions el marc territorial de la vegueria.

En la seva estructura definitiva (1413), la Diputació del General o Generalitat era una comissió formada per sis persones –tres diputats que exercien funcions executives i representatives, i tres oïdors que exercien funcions administratives i comptables–, representants dels tres estaments i triats triennalment (amb una regularitat extraordinària). N’era el president, el diputat eclesiàstic. Si bé originàriament la Diputació del General actuava com a comitè permanent de les Corts i vetllava perquè es complissin els acords de caràcter fiscal presos en les seves sessions, durant el segles XVI i XVII, amb el rei absent del Principat i les Corts escassament convocades, la Generalitat va augmentant el seu poder econòmic i adquireix un caràcter més polític quan li és encomanada la tasca de defensar les Constitucions i les lleis del Principat de Catalunya i actua en representació del Principat davant del rei o dels seus representants.

Històricament, la Generalitat va representar els interessos de la classe dirigent del país, però alhora va ser també la principal defensora contra els intents absolutistes de la monarquia hispànica i va mantenir la vigència de les Constitucions i de les lleis generals del Principat i la forma política que les feia possibles: el pactisme. Així, de la mateixa manera que s’havia oposat al rei durant l’època medieval, des de l’edat moderna va encapçalar l’oposició política davant d’una monarquia que, des de Ferran el Catòlic (1479) fins a Felip IV (i el seu valido el comte-duc d’Olivares) féu constants intents per imposar un estil de govern autoritari i castellanitzat.

Estructura i funcions de la Generalitat a partir de 1413

A partir del 1413, amb l’estructuració definitiva de la Generalitat, la Generalitat adquireix caràcter polític: d’institució indispensable per a l’administració financera passa a ser organisme polític encarregat de controlar la monarquia i de defensar les Constitucions i les lleis del Principat. La Generalitat, que fins aleshores havia tingut únicament unes funcions fiscals, assumí importants responsabilitats polítiques: li fou encomanada la tasca de defensar les Constitucions i les lleis del Principat de Catalunya, la defensa de les lleis pactades en corts. L’imperi del dret en la societat catalana estarà teòricament garantida per la facultat atribuïda a la Generalitat d’erigir-se en part actora en cas que, en l’exercici de llur jurisdicció, el rei o els seus oficials inobservessin les lleis.

El 1455 és una altra data important perquè es reforma del sistema de designació dels membres de la Diputació del General i s’adopta un sistema mixt entre cooptació i extracció.

La corrupció va començar a fer-se present en estaments administratius com ara municipis, Consell de Cent (que era com s’anomenava la corporació municipal de Barcelona) i la mateixa Generalitat de Catalunya, especialment pel que fa la fórmula d’elecció dels càrrecs. A partir de 1455 canvia el sistema de designació dels membres de la Generalitat i s’estableix un sistema mixt de cooptació i extracció: fins aquell moment els diputats i oïdors sortints escollien els entrants. D’ara en endavant cada membre que se li acabava el temps del càrrec triava sis noms per a cadascuna de les sis places a proveir i pel sistema de la sort elegien els càrrecs del Braços eclesiàstic i militar. En el Braç reial s’havia de seguir un torn rigorós de rotació a fi i efecte que totes les viles reials i ciutats d’importància estiguessin degudament representades en la Generalitat de Catalunya.

Aviat esclatà una guerra civil que durarà deu anys (1462-1472). Quan el rei Joan II s’enfrontà amb el seu fill, el príncep Carles de Viana, la Generalitat i el Consell de Cent ho aprofitaren per formar un Consell del Principat, que prengué partit a favor de Carles. En canvi, els remences, s’alçaren a favor del Rei per defensar l’abolició de les servituds feudals. La lluita, veritable guerra civil, va durar del 1462 al 1472.

La Generalitat, després de la mort del príncep de Viana, elegí tres monarques sense que la sort l’acompanyés en cap ocasió: Enric IV de Castella, el conestable Pere de Portugal, i, per últim, Renat d’Anjou. La guerra es clogué amb la Capitulació de Pedralbes (1472), sense vencedors ni vençuts. El remences foren els únics que es veieren marginats de l’acord, fins a la sentència arbitral de Guadalupe (1486).

En la Cort General de 1705 i 1706 celebrada pel pretendent Carles d’Àustria, es regula encara amb més detall alguns aspectes de la composició i funcionament d’aquest Tribunal i s’intensifiquen les mesures per a garantir l’eficàcia del recurs i amb aquesta intenció la Generalitat (la Diputació del General) “incrementa el seu protagonisme com a executor de les decisions i com a garant del respecte a la legalitat”.

Tornant al segle XV, cal destacar que les reformes polítiques que Ferran II inicià, tant en la Generalitat com en l’estructura municipal (especialment a la ciutat de Barcelona) i en els organismes de delegació del poder reial, constituiran la base del govern de Catalunya durant dos segles. Malgrat el prolongat absentisme del monarca, la remodelació de les institucions catalanes dotarà el Principat d’una profitosa estabilitat institucional. En les Corts de 1493, Ferran II reforma les eleccions a diputats i oïdors de la Generalitat introduint el sistema d’insaculació en l’elecció dels càrrecs.

La unió personal de les dues corones per l’aliança matrimonial de Ferran II i Isabel I de Castella

L’aliança matrimonial de Ferran II i Isabel I de Castella (1469) no va suposar la unitat política dels diversos regnes de la monarquia sota unes mateixes institucions i directrius. Era una unió personal de les dues corones, juntes pel vincle matrimonial dels seus titulars respectius. Però això, com remarca Xavier Arbós, no era estrictament cap novetat: la unitat política de la Corona d’Aragó reposava sobre el mateix principi. Al llarg dels segles XVI i XVII, cada regne conservarà les seves pròpies lleis i institucions, diferents, com a mínim, en la capacitat de limitar l’autoritat del monarca, que anava derivant cap a l’absolutisme. Els estudis històrics posen de relleu l’existència de dues formes diferents de governar, que, amb una certa simplificació, poden descriure's com a monarquia absoluta i monarquia limitada. A Catalunya, el rei i el seu representant (el virrei) continuaran sense poder imposar noves lleis ni reclutar soldats sense el consentiment de les Corts.

En morir Ferran II (el 1516), el seu nét Carles heretà el govern efectiu de les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, jurídicament a mans de la seva mare, Joana I de Castella, dita la Boja, que des de 1506 havia estat declarada incapaç per a governar. Carles I fou el primer rei que va reunir en la mateixa persona, les corones de Castella (que incloïa la de Navarra) i la de Catalunya-Aragó i fou el primer rei de la nova dinastia dels Habsburg, també coneguda com a casa d'Àustria. Durant el regnat de Carles I (1516-1556), les Corts es reuniren en set ocasions, i el rei n’aconseguí subsidis molt notables, la qual cosa posa de manifest que la ruptura del pactisme d’arrel medieval encara era lluny de produir-se; tot i que tampoc no es tracta d’un període idíl·lic en les relacions entre el rei i els catalans.

Al llarg de l’època regida per la monarquia dels Àustries (1516-1700), les Corts catalanes van continuar existint com a institució, però tant per les poques vegades que van ser convocades com per l’activitat i el funcionament intern que van desplegar, cal reconèixer que van anar experimentant una progressiva decadència.

El 1599 se celebren les últimes Corts en què hi ha un clima d’acord entre la monarquia dels Àustries i les Corts catalanes.

A partir de Felip III, els reis de la Casa d’Àustria admeten cada vegada menys el pactisme institucional. Per altra banda, al llarg del segle XVII, Catalunya viu en una mantinguda inestabilitat social i econòmica, en una profunda crisi, els principals elements de la qual són el creixent bandolerisme (que anava minant la ja feble estructura social del país) i la seva repressió (que provocava greus conflictes de jurisdicció entre els virreis i els senyors jurisdiccionals, nobles o eclesiàstics), els atacs dels pirates a les costes, i els efectes de l’expulsió dels moriscos (1610) en la demografia i en l’economia agrícola (que se sentiren molt més al regne de València que a Catalunya).

En aquest clima de crisi social, política i econòmica, el rei Felip IV (que succeí el seu pare a l’edat de 16 anys), seguint el costum de deixar el govern en mans d’un favorit o “valido” amb plens poders, el 1622 escollí la persona de Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, que va iniciar un seguit de reformes que van afectar tots els territoris de la monarquia; va intentar limitar la influència que l’alta noblesa tenia a la Cort i reorganitzà també l’administració reial. Segons Jordi Vidal Pla “aquestes reformes anaven dirigides a un sol objectiu: dotar la monarquia hispànica d’instruments suficients de govern per poder mantenir la supremacia política i militar a Europa. Aquesta supremacia, si bé era clara en el regnat de Felip II, s’havia anat erosionant en benefici de França durant el regnat del seu fill Felip III. Bona part d’aquestes reformes, i en particular les que afectaven l’organització de l’Estat, no eren sinó un reflex del pensament absolutista. Per a Olivares, la pràctica de l’absolutisme equivalia a la castellanització de tots els regnes de la monarquia hispànica i, alhora, significava la desaparició de les lleis pròpies dels territoris que la componien”. D’aquesta manera, només accedir al poder, Felip IV i el comte-duc van involucrar la monarquia en la coneguda com a Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Per poder implantar la Unió d’Armes, Felip IV va haver de convocar Corts Generals als tres regnes de la Corona d’Aragó. La resposta dels Braços catalans a les Corts de Barcelona de 1626 va ser invocar la legalitat constitucional, que estava regida per criteris defensius que s’infringien amb la Unió d’Armes del Comte-duc d’Olivares (l’usatge Princeps namque establia que els catalans només podien ser cridats a servir el rei en cas d’invasió).

La Guerra dels Segadors: dates, causes i conseqüències

La revolta catalana del Corpus de Sang i la consegüent Guerra dels Segadors (1640-1659) significa el trencament amb la monarquia hispànica. Les continuades demandes de soldats i els allotjaments esdevindran el nexe d’unió de la protesta política dels dirigents de la Generalitat amb el descontentament pagès. Pau Claris és el President de la Generalitat en el trienni 1638-1641. Els enfrontaments entre les institucions catalanes i el govern central de la monarquia en el llindar de la revolució de 1640 reflectien concepcions diferents sobre la naturalesa del poder reial i sobre les atribucions de les Corts i de la Generalitat (malgrat que els posicionaments jurídics i ideològics esgrimits per part catalana no eren homogenis).

En l’època que Maquiavel, Bodin i Hobbes, bàsicament, posaven les bases teòriques de l’estat absolutista regit per la raó d’estat, Catalunya continuava aferrada a un positivisme historicojurídic que implicava la limitació dels poders del Rei per part de les Corts i que la legalitat la marcava el respecte a allò acordat, encara fos en disposicions que dataven de feia dos, tres, quatre i fins i tot cinc segles abans. Amb aquestes concepcions tan contrastades, qualsevol problema podia derivar en enfrontament. I els allotjaments no eren un problema qualsevol.

El 7 de juny de 1640, diada de Corpus, uns cinc-cents segadors vinguts de les comarques properes van entrar a Barcelona, com era costum, per a llogar-se com a jornalers per a la sega. La tensió que havia viscut el camp català durant la primavera va esclatar a dins de Barcelona a partir d’un petit incident i “els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions que més s’havien significat en matèria d’allotjaments, i en definitiva, les que havien aplicat les polítiques uniformitzadores d’Olivares. L’expulsió de les tropes del Principat per part del pagesos, l’assassinat del virrei i la impotència o passivitat de les autoritats catalanes van exasperar el comte-duc.

La resposta de la cort de Madrid va ser contundent. Inicialment es van exigir responsabilitats polítiques a les autoritats catalanes, i davant la negativa d’aquestes van decidir ocupar militarment Catalunya. Les autoritats catalanes, encapçalades per Pau Claris, President de la Generalitat, es van preparar per la resistència. Políticament, la resistència es va organitzar des del municipi de Barcelona i des de la Generalitat. Va ser, però, la Junta General de Braços, autèntiques Corts sense el rei, la que dirigí el país, organitzà militarment la defensa i justificà i legitimà l’enfrontament amb Felip IV. Les tropes castellanes envaïren Catalunya al començament del desembre del 1640 i van avançar ràpidament fins a prop de Barcelona. Amb aquesta situació militar, i davant d’una ben calculada pressió política francesa, la Junta General de Braços va decidir posar Catalunya sota la sobirania del rei de França, Lluís XIII. El 23 de gener de 1641, Pau Claris, President de la Diputació del General, va proclamar l’obediència al rei Lluís XIII amb l’objectiu d’aturar les tropes de Felip IV, que havien entrat al Principat pel sud i que havien arribat fins a la ciutat de Barcelona. Amb l’ajut francès, la revolució catalana estava consolidada i això va obligar Felip IV a una llarga guerra per recuperar Catalunya. No havia nascut la República catalana; Catalunya havia canviat de monarquia. Havia trencat amb Felip IV i s’havia lliurat a la sobirania francesa.

Amb la capitulació de Barcelona (1652), Catalunya es reincorpora a la monarquia espanyola i malgrat la victòria, Felip IV va considerar prudent tornar a jurar l’observança de les lleis del Principat. Però la guerra entre Espanya i França no acaba fins al 1659, amb el Tractat dels Pirineus. Tanmateix, Catalunya seguirà essent escenari continu de guerres fins al 1714. Si al llarg dels segles XVI i XVII les relacions entre la monarquia i les institucions catalanes s'havien anat fent cada cop més difícils com a resultat dels intents d’augmentar les atribucions i la jurisdicció reials en detriment de les institucions de la terra, a partir del 1659, tot i que es manté el marc institucional català, la tendència a l’absolutisme es consolida.