Història de Catalunya al Segle XIX i XX: Pla Cerdà, Moviment Obrer i Catalanisme Polític

El Pla Cerdà i la modernització de la Barcelona del segle XIX

El sistema de malla octogonal per donar aire i llum a tota la població i 4 plantes com a màxim. Diferents categories d'habitatge on tothom pogués viure i lligada als ingressos de la població: burgesia i classes populars màxim 4 plantes. Innovacions com la introducció del clavegueram, millorant la salubritat i evitant la contaminació de les aigües.

Fracàs del Pla Cerdà: l'especulació i la cerca del màxim benefici

L'Eixample es va convertir ràpidament a la zona predilecta de la burgesia barcelonina. A la dècada de 1880, el projecte homogeneïtzador s'havia convertit en brou de cultiu per l'especulació i l'ocupació salvatge del sòl. Els diferents governs municipals es van saltar la normativa de l'alçada màxima o l'obligatorietat d'alliberar espais enjardinats i centres d'illa.

1. Trampes dialèctiques per les plantes construint el doble del permès.
2. Especulació amb el terreny: el darrer que arribava pagava més.

Moviments populars al segle XIX: de les bullangues al moviment obrer

Moviments populars al fràgil sistema polític espanyol. Els mecanismes i la pràctica política del segle XIX són complexos i no es poden analitzar des d'una lògica actual. Les classes populars no van tenir cap incidència en l'evolució política, econòmica i social al nou sistema liberal.

Les bullangues: expressió de descontentament popular

Les bullangues: disturbis o revoltes populars esdevinguts entre el 1834 i el 1845 al voltant de l'Estat, però sobretot a Barcelona. Tenia una base anticlerical (pel seu suport al carlisme) i liberal progressista (però també ludita o fins i tot “catalanista”), originada pel descontentament per les conseqüències de la implantació del liberalisme. Van estar protagonitzats per les classes populars: classe treballadora incipient i petita burgesia marginada del nou sistema liberal.

1. 1834: Matança de frares a Madrid.
2. 1835: Motins anticlericals a Saragossa.
3. 1835: Bullanga anticlerical de Reus que es va estendre fins a Barcelona.

La bullanga de Barcelona el juliol de 1835

El 25 de juliol del 1835 va arribar a Barcelona la notícia de la bullanga de Reus. La bullanga va esclatar el dia de Sant Jaume, festiu a la plaça de toros del Torín. La població, enfadada, va atacar el convent de la Mercè, el convent de Sant Francesc, i el convent de Santa Mònica i a la nit es va calar foc als Trinitaris Descalços, entre d'altres. Els liberals catalans ja els anava bé aquest tipus de revolta per fer-les servir com a mesura de pressió.

Les bullangues de 1836 i 1837

Amb el mercat caràcter liberal i progressista. El 4 de gener de 1836: 4.000 persones van assaltar la Ciutadella al crit de Morin els carlins! Van assassinar prop de 70 carlins. El 4 de maig del 1837: revolta popular i ocupació de la plaça de Sant Jaume, per frenar la repressió i en defensa del progressisme liberal.

Les bullangues eren revoltes obreres?

En general, les bullangues, encara que revoltes de caràcter popular, responien als interessos de les classes dirigents (o que almenys pretenien acabar dirigint la política institucional). Fins i tot trobem els primers esclats de descontentament popular per raons econòmiques durant aquest període.

Los sucesos de Alcoi. Alcoi destacava per tenir una potent indústria tèxtil. El putting-out system fue sustituido por el factory system. El 2 de marzo de 1821, 1.200 campesinos y jornaleros asaltaron Alcoi y destruyeron 17 máquinas, en la primera revuelta luddita de España. En 1822 y 1825 hubo intentos de repetir la revuelta, pero las clases dirigentes pidieron a las fuerzas de orden público que actuaran de forma preventiva. Los obreros vieron en las máquinas la razón de la bajada de salarios o el paro, y el hecho de destruirlas era una manera de ir contra los amos o el Estado que las protegía.

La organización: clave para la lucha de la clase trabajadora

A medida que las clases populares se proletarizaban, alrededor de la fábrica y de las ciudades industriales, tomaban conciencia de ser una clase social diferente: la clase obrera. El objetivo no era organizar movilizaciones puntuales, más o menos violentas, sino crear organizaciones estables para canalizar sus demandas. Tal y como había sucedido en Inglaterra con las Trade Unions, en Barcelona nació la primera organización obrera, en 1840: la Sociedad de Protección Mútua de Tejedores de Algodón de Barcelona. Eran 4.000 asociados y capaz de movilizar 15.000-20.000 trabajadores (la mitad de Barcelona). Sirvió como modelo para las asociaciones obreras que se fueron creando en Cataluña.

Federación de las Tres Clases de Vapor. Primera organización obrera catalana

Formada en Barcelona en agosto de 1869 a partir de las Sociedades de Tejedores Mecánicos, Hiladores y Jornaleros del textil de la ciudad. Rápidamente se extendió a los centros industriales de toda Cataluña: Barcelona, Sallent, Vilanova y la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró y Centelles. En 1870 participaron en el Congreso Obrero de Barcelona donde se aprobó su adhesión a la AIT. En 1886 ya contaban con 30.000 afiliados, federados a nivel comarcal y nacional. Para frenarlos: se prohibió la asociación en la fábrica, se despidieron a los comisionados y afiliados y se hicieron listas negras después de las vagas para impedir el retorno.

Las caídas de las Tres Clases de Vapor

La crisis económica de 1883-1888 significó un golpe duro para la Federación. El cambio tecnológico con la introducción de la continua, la reducción de costes y la adopción de actitudes hostiles hacia los sindicatos. La huelga de 1890 en Manresa para igualar las condiciones laborales entre los obreros. La huelga derrotada que llevó a una radicalización del movimiento obrero. La crisis de las Tres Clases del Vapor dio alas al movimiento anarquista en auge. Muchas secciones locales fueron transformándose en organizaciones de raíz anarquista.

El procés de Montjuïc

Després de l'atemptat de la processó de Corpus, el 2 de febrer de 1896 es va aprovar la Llei de repressió de l'anarquisme.

1. 558 detencions, Consell de Guerra a Montjuïc amb 305 encadenats.
2. La tortura dels detinguts va permetre obtenir autoinculpacions.
3. 28 penes de mort i 57 cadenes perpètues. La resposta anarquista: assassinat de Cánovas del Castillo i atemptat fallit contra el cap de la policia de Barcelona.

L'Estat es va erigir com a garant de l'ordre i l'enemic de l'anarquisme i això va determinar la dinàmica social de la Barcelona del canvi de segle.

El catalanisme polític, protagonista del canvi de segle a Catalunya

La politització del catalanisme a finals del segle XIX: les tres branques del moviment. A finals del segle XIX va estar marcat per un ascens del catalanisme polític i cultural. Aquest catalanisme estava marcat per tres ànimes o famílies: política, cultural i eclesiàstica.

Rama política

Ex federalistes espanyols que van marcar el camí polític del moviment, ja no pensaven en construir un projecte federal a nivell espanyol, sinó més enfocat a Catalunya (Valentí Almirall o Rossend Arús).

Rama cultural

Escriptors, poetes, historiadors que van forjar la retòrica i la simbologia (Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Antoni Aulèstia o Víctor Balaguer (va recuperar els Jocs Florals, lo que va impulsar la llengua catalana a nivell literari)).

Rama eclesiàstica (vigatanisme)

Lectura catòlica del fet català (Josep Torras i Bages, Jacint Verdaguer). Neix a Vic i d'arrel carlista.

Etapes de la politització del moviment catalanista

El 1887 es va trencar el Centre Català i es va obrir una nova etapa del moviment. Així el mateix any, va néixer la Lliga de Catalunya (amb el 40% dels socis que provenien del Centre Català), amb personatges com Angel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch. També es va crear el Centre Escolar Catalanista com a centre de trobada d'universitaris i intel·lectuals. Era el relleu generacional pel moviment catalanista. El 1888 es va celebrar l'Exposició Universal a Barcelona: missatge a Maria Cristina (reina regent) demanant l'oficialitat de català, la recuperació de l'autonomia, la supressió del servei militar obligatori, el català com a llengua vehicular a l'ensenyament i un sistema judicial propi. El 1889 va tenir èxit la campanya en defensa del codi civil català i expansió del moviment al voltant de Catalunya.

Dos cops econòmic i polític que van reforçar la figura del moviment catalanista

El 1898 i el 1899 es van produir dos fets que van ajudar a reforçar l'existència d'un moviment polític catalanista:

1. 1898. Guerra amb els Estats Units i pèrdua de les restes de l'imperi colonial espanyol: Cuba, Filipines i Puerto Rico.
   • La intransigència espanyola amb el fet cubà va donar un missatge al catalanisme.
   • El concepte separatisme, com han fet els cubans, va començar a instal·lar-se a l'imaginari de molts catalans.
2. 1899. Crisi de la Tancament de Caixes. El ministre d'Hisenda espanyol va apujar els impostos, que va afectar comerços i menestrals catalans, que donaven suport tàcit al govern espanyol. Es van declarar insolvents. Els empresaris i comerciants catalans van abandonar el somni regeneracionista i van deixar de banda el suport al govern espanyol. El Govern espanyol va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya i va començar una persecució contra els morosos.

Aquestes dues crisis van marcar el tancament de gran part de l'empresariat i les elits polítiques catalanes amb la idea de comunió amb l'Estat-nació espanyol.

La Lliga Regionalista com a resposta als anhels polítics de la burgesia catalana

El fracàs dels intents de la burgesia i elits catalanes d'implicar-se als governs de Madrid van forçar la creació de la seva pròpia marca electoral.

Els fets del Cu-Cut i la creació de Solidaritat Catalana

El 25 de novembre de 1905 es va publicar un acudit sobre els militars al setmanari Cu-Cut. Els militars van assaltar les seus de Cu-Cut i La Voz de Catalunya. el 1906 (va donar poder a l'exèrcit davant qualsevol ofensa). Com a resposta es va crear Solidaritat Catalana (1906), reunint gent de la Lliga, republicans nacionalistes i federals, Unió Catalanista i de sectors del carlisme. Es van presentar a unes eleccions generals i els diputats que van sorgir van ser els del quadre. Es votava sabent a què es donava suport.

L'evolució del catalanisme polític fins a la creació de la Mancomunitat

Els triomfs catalanistes van despertar el possibilisme de la Lliga. Necessitat articular algun tipus d'autogovern per a Catalunya. Les quatre diputacions van presentar el 1911 les “Bases per a la Mancomunitat de Catalunya” (sense suport de republicans ni lerrouxistes). El 1913 es va organitzar un plebiscit entre els 1.073 ajuntaments catalans sobre la Llei de Comunitats. Votaren Sí 1.016 (el 95% de la població de Catalunya). Es volia aprofitar la base legal del decret de 18 de desembre de 1913, que va autoritzar la unió de províncies de l'Estat espanyol (per a finalitats exclusives administratives). El 26 de març de 1914: Reial decret d'aprovació de l'estatut per la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya i la seva obra

Enric Prat de la Riva va ser el primer president de la Mancomunitat (maig 1914-agost de 1917). Aquest ens tenia tres òrgans: presidència, Assemblea General i Consell Permanent.

1. Assemblea General (poder legislatiu): 96 diputats (36 de Barcelona i 20 de Girona, Lleida i Tarragona).
2. Consell Permanent (poder executiu): president i 8 Consellers (2 per cada província i diverses tendències polítiques).
3. Conselleries: Camins i Ports; Cultura i Instrucció; Agricultura i Serveis Forestals; Beneficència i Sanitat; Obres Hidràuliques i Ferrocarrils; Telèfons; Política Social i Hisenda.

L'obra principal de la Mancomunitat és més administrativa que no política, amb la intenció de modernitzar el país.

• Institut d’Estudis Catalans.
• Biblioteca de Catalunya.
• Escola d’Administració Pública de Catalunya.
• Escola Industrial de Barcelona.
• Institut d’Educació General.
• Escola d’Agricultura, de Bibliotecàries, dels Bells Oficis i la d’Infermeres.
• Xarxa de Biblioteques públiques (“Biblioteques Populars”).
• Carreteres i telèfons.
• Normalització del català.
• Renovació pedagògica a l’escola.

La vaga general del 1902

Aprenentatge per als obrers i també per a la patronal. Entre el 17 i 25 de febrer del 1902 es va paralitzar Barcelona amb gairebé 100.000 obrers mobilitzats. La vaga es va estendre per les principals ciutats obreres (Sabadell, Terrassa, Reus i Vilanova). La resposta de la patronal i el govern: va suspendre les garanties constitucionals, va convocar el sometent i va treure la Guàrdia Civil i exèrcit als carrers.

Les conseqüències de la repressió:

• 12 persones mortes.
• 44 persones ferides de gravetat.
• 500 detinguts.

Lección para la patronal:

Se debía crear algún mecanismo de negociación (Cámara de Comercio) y herramientas paternalistas para mejorar la vida de los obreros (Caja de Pensiones).

Lección para los obreros:

Se debía crear una organización unitaria y fuerte para la clase obrera.

La Vaga de la Canadenca al 1919

Hi ha una tensió social molt gran i una gran crisi econòmica, a més a més d’un conflicte que s’incrementa entre poder polític i poder militar. Aquesta situació acabarà esclatant a la Vaga de la Canadenca, vinculada a la fabricació i distribució estatal de la electricitat i de l’empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro” coneguda popularment com “La Canadenca” (el capital de la industria ve especialment del Canadà). Aquesta vaga acabarà convertint-se en una vaga general. És la responsable del 80% de la electricitat en una Catalunya amb un alt grau d’industrialització. Responsable de la construcció d’una infraestructura de presses per aconseguir major potencial per la fabricació d’electricitat.

Comença al voltant del Pantà de Camarasa, que des de 1918 s’està construint. Un conflicte laboral entre els treballadors que construeixen la presa i l’empresa és l’origen d’aquesta vaga. Com a conseqüència d’aquesta situació laboral a Camarasa el conflicte es trasllada a la capital. Els treballadors afiliats a la CNT reclamen millores de sou a Camarasa, però l’empresa acomiadarà a part d’aquests treballadors. Quan la notícia comença a arribar a Barcelona, els treballadors de la fàbrica de Barcelona (les Tres Xemeneies), en solidaritat als fets de Camarasa començaran a reivindicar que els companys siguin readmesos. Aquestes campanyes de solidaritat es van estenent, no només al sector de la fàbrica de la Canadenca, sinó a altres sectors industrials. A partir del 4 de febrer del 1919 formalment s’inicia la Vaga de la Canadenca, que durarà bastantes setmanes i que té dos moments importants:

1. Primera part de la vaga: èxit del Sindicat que aconsegueix les reivindicacions. La CNT negocia amb l’empresa i l’estat una sèrie de reivindicacions:
   • Condicions laborals i dret sindical: l’empresa no pot castigar als treballadors que estiguin sindicats.
   • Jornada laboral de 8 hores.
   • Increment progressiu del sou dels treballadors
   • Els treballadors que havien estat acomiadats o detinguts se’ls alliberes i se’ls readmetés a l’empresa.

   Tots aquests punts s’acabaran assolint. L’estat des de Madrid utilitzarà una doble estratègia:

   • Ser durs amb els vaguistes, declarar l’estat de guerra a Catalunya i militarització dels sectors públics aturats per la Vaga (militars treballaran al sector públic.
   • Envia a negociar amb els vaguistes a Carlos Montañés, governador civil, i en contra del criteri dels empresaris seu a negociar amb el Sindicat (líder és Salvador Seguí convenç a la militància que doni el suport a aquestes mesures). Gràcies a aquestes negociacions s’aconsegueixen les quatre reivindicacions.
2. Segona part de la vaga: es tiren enrere certes reivindicacions. Les autoritats civils i militars es neguen a alliberar els treballadors que havien estat tancats per les protestes de la vaga. Aquesta acció trencava un dels punts claus i farà que es reprengui la vaga, que es mantindrà activa fins el 14 d’abril de 1919, moment que es decideix abandonar la vaga sense aconseguir les reivindicacions.
   • Els treballadors acomiadats i empresonats no seran readmesos a les empreses.
   • El que sí es mantindrà és la jornada laboral de 8 hores, tot i que a la pràctica molts empresaris van mantenir els horaris previs que superaven el màxim de les 48 hores setmanals.

   La CNT aconsegueix que l’estat arribi a acords amb un Sindicat i que els empresaris hagin d’acceptar les noves polítiques. Aquesta nova realitat farà que els empresaris es radicalitzin cap a un moviment polític concret com el feixisme. La por de que l’Estat està negociant per ells i els hi està imposant mesures que reivindiquen els treballadors. El paper de garantir l’ordre serà el propi exèrcit que es va radicalitzant amb el temps i donarà suport a la patronal, donant el missatge que els polítics no tenen prou força perquè està cedint. La vaga de la Canadenca és un enfrontament directe entre el poder militar i el poder civil o polític.

   • Poder civil: Álvaro de Figueroa y Torres, primer comte de Romanones, envia al governador civil Carlos Montañés, per negociar la situació. El poder polític arriba a un acord que inclou que els treballadors acomiadats fossin alliberats i readmesos, el que no es compleix.
   • Poder militar: Joaquim Milans del Bosch i Carrió, capità general de Catalunya, es nega a alliberar els presos. La seva actitud és la que trenca l’acord i la que porta novament a la vaga. Té el suport de tota la Patronal.
   • Alfons XIII decidirà a favor del poder militar pel qual Romanones haurà de dimitir, acabant la via negociadora a través de Sindicat i Estat, imposant-se la via militar.

   Enfrontament entre sindicalisme i la patronal: els sindicat es sent fort i la patronal es recolzarà en el poder militar, organitzant-se a nivell col·lectiu. A partir de 1919 hi ha la CNT que es constitueix com a sindicat únic al Congres de la Regional Catalana celebrada a Sant, liderada per Salvador Seguí i Àngel Pestaña. Davant de la actitud del govern es crea la Federació Patronal, liderada per Fèlix Graupera, que reuneix els sectors més intransigents de la burgesia catalana, especialment a Barcelona. Davant la situació de noves protestes faran un locaut o lock-out o tancar les fàbriques de novembre de 1919 a gener de 1920 e. S’utilitzaran tots els mecanismes possibles. Al desaparèixer el sector més negociador, la CNT s’anirà radicalitzant, sent partidària de les accions violentes i del terrorisme, que crearà al 1927 la FAI, sector que no vol negociar ni vol sindicats.

La vaga de Lloguers del 1931

Les grans obres de transformació de Barcelona per a l'Exposició Universal del 1929 van atreure moltes famílies obreres, migrades de tot Catalunya i la resta de l'Estat. Barcelona passava de 800.000 habitants el 1925 a superar el milió la primavera del 1931. El creixement de població afegia pressió als problemes d'habitatge i enduria les condicions d'inquilins. La llei d'arrendaments era lliure i els propietaris tenien llibertat per pujar preus i moltes facilitats per desnonar, ja que cap llei protegia els inquilins. Al casc antic les condicions eren dures i insalubres, amb una alta densitat de població i un índex molt elevat de relloguer i cohabitació. El 1931 a Barcelona hi havia 100.000 persones rellogades i 3000 més en infrahabitatge repartit la ciutat, com les barraques de Montjuïc. L?augment de la demanda es va traduir en un augment de preu de l?habitatge. Tenir un sostre consumia cada cop més el percentatge dels sous de les famílies obreres. Per afrontar la situació, la CNT va crear el Comitè de Defensa Econòmica. Aquest comitè va convocar una assemblea on 150.000 persones van decidir iniciar una sèrie de reclamacions, entre les quals exigir la baixada d'un 40% dels lloguers. Ni propietàries ni autoritats van atendre aquestes reclamacions. L'1 d'abril de 1931 començava la vaga de lloguers. La vaga va començar a la Barceloneta i es va estendre als barris amb més presència de classe treballadors com Sants, Clot, Poblenou, Hospitalet i Santa Coloma. amb gairebé 100000 famílies que no pagava el lloguer. Les famílies que més van secundar la vaga van ser les més afectades per la crisi, moltes lligades a la construcció, que va viure una caiguda després de l'Expo de 1929, deixant prop del 40% del sector a l'atur. van tenir un paper primordial a la protesta: Administraven i distribuïen les pagues i menjar, lideraven els intents d'aturar desnonaments, que eren gairebé diaris, i organitzaven la solidaritat i el suport mutu entre les diferents famílies afectades. les famílies desnonades poguessin reinstal·lar-se. Per evitar reocupacions, les forces de l'ordre llançaven els mobles per les finestresdestrossar-los. No obstant això, la majoria d'ocasions la solidaritat s'activava i entre totes els tornaven a pujar i els muntaven perquè les famílies desnonades poguessin reinstal·lar-se. Al setembre la situació als carrers era cada vegada més tensa i la repressió es va intensificar, coincidint amb la vaga general que va convocar la CNT. Hi va haver diferents manifestacions que acabarien amb enfrontaments armats, desenes de ferits i detinguts i un total de 18 morts.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Primera etapa

Serà la més exitosa i la que donarà a Primo de Rivera el poder. Serà la etapa més repressiva, on especialment es perseguirà al moviment anarquista i tot allò que estigués al voltant de la CNT, que es considerava responsable del desordre social.

Ordre públic i repressió:

persecució al moviment obrer, especialment anarquisme i comunisme. La repressió i persecució aconseguirà allò que els sectors burgesos havien reclamat i millorar la situació caòtica que patia el país. Al 1927 neix la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que acabarà controlant el moviment anarquista durant els anys de la República.

Nacionalisme català i basc:

La repressió anirà lligada a perseguir tot allò que fos nacionalisme català i basc. La Lliga Regionalista, que no havia vist malament el cop d’estat i que no afectaria el món catalanista i la Mancomunitat, però des del principi es perseguirà allò vinculat al catalanisme polític i cultural (tancaran escoles, prohibirà la llengua, tancarà al 1925 la Mancomunitat). Els projectes catalanistes faran una deriva cap a l’esquerra i cap a propostes independentistes. Hi haurà sectors opositors a la dictadura militar, especialment durant l’etapa de la II República.

Aprovació de l’Estatut Municipal 1924:

llei que va servir per donar més autonomia i recursos als ajuntaments, que estaven lligats per una llei dels anys 1870 i que estaven controlats als designis de Madrid (pressupostos i propostes). S’eliminen les restriccions amb l’aprovació de l’Estatut, que organitzava la manera de com s’havien d’escollir els Ajuntaments, havent-hi dues maneres:

1. Mirada corporativa: part dels Ajuntaments havien de ser escollits a través dels òrgans de govern.
2. Sufragi: a nivell de poder escollir uns representants i dins d’aquest sufragi hi havia la possibilitat que algunes dones poguessin votar, un col·lectiu concret (dones vídues i solteres majors de 23 anys). Projecte que pretén nacionalitzar les masses.

1. Creació d’un partit polític únic 1925: la Unión Patriòtica, únic partit legalitzat on tots els col·laboradors hauran d’afiliar-se al partit polític. És un partit polític que és artificial, que tindrà una gran afiliació amb casi 1 M de persones, però que en el moment que la dictadura caigui el partit també es veurà afeblit perquè no hi havia una fidelitat prèvia al partit.
2. Creació d’una Assemblea Nacional Consultiva: no s’escollirà per sufragi sinó entre les persones que la Dictadura consideri. És un parlament corporativista que copiarà el model italià.

Estado Catalán y apuesta por la vía insurreccional

Estat Català fundado en 1922 hizo el paso a la clandesitinidad y la apuesta por la vía insurrecional.

--En mayo de 1925: Bandera Negra, intento de asesinar a Alfonso XIII.-Noviembre de 1926: hechos de Prats de Molló (Vallespí). Dentro de las filas de voluntarios estaba el nieto de Garibaldi, un mandado de Mussolini. No cuajó.

L'Estatut de Núria i la recuperació de les institucions catalanesEl 28 d'abril del 1931 Macià va acordar amb el govern provisional de la República la composició provisional de la Generalitat.• Catalunya com a Estat dins de la República Espanyola.• Competències en educació i sanitat.• Crear un tribunal de justícia català.Va ser aprovat per la Diputació, la Generalitat i els Ajuntaments catalans el 26 de juliol del 1931. Aprovat en referèndum el 2 d'agost del 1931 (75% del cens electoral, 99% de vots favorables i 400.000 signatures).La campanya a la resta de l'Estat contra l'Estatut de NúriaLa Constitució espanyola, del 10 de desembre del 1931, va limitar les aspiracions autonomistes de l'Estatut, a rebutjar la fórmula federal per a Espanya. Durant els mesos següents es va crear un ambient hostil a través de diaris i protestes als carrers.El 6 de maig es va obrir el debat de l'Estatut a les Corts espanyoles. A l'agost de 1931 el general Sanjurjo va organitzar un aixecament militar contra el desmembrament d'Espanya (la Sanjurjada de 1932).• El cop d'Estat fou frustrat i Sanjurjo condemnat a mort.• Amb el canvi de govern el 1933 el van indultar i es va exiliar. • Va acabar sent un dels principals conspiradors el juliol de 1936.L'aprovació de l'Estatut de Núria (retallat)Després de la Sanjurjada, el govern d'Espanya es va afanyar a aprovar l'Estatut, el 9 de setembre de 1932. • Catalunya com a regió autònoma dins de l'Estat Espanyol (s'hi adhereix, però la possibilitat d'una futura autodeterminació pel poble català). • S'instaurà el bilingüisme oficial.• Es va rebutjar la competència exclusiva en educació. Es va crear una junta de seguretat mixta per a lordre públic.L’esperit federalista i l’ampli autogovern de l’Estatut de Núria va quedar reduït a un estatus regional de dependència.

Los hechos de octubre de 1934Con el cambio de gobierno, el PSOE y la UGT hicieron un giro hacia posturas más revolucionarias. Durante 1934 se convocaron diversas huelgas y manifestaciones. La línea roja era la entrada de la CEDA en el gobierno, que se produjo en octubre de 1934.La UGT declaró la huelga general, pero sólo secundada en el norte de España. En Asturias se inició una insurrección armada y huelga revolucionaria, fuertemente reprimida por el ejército.Después de la muerte de Francesc Macià (Navidad de 1933), Luis Companys asumió la presidencia de la Generalidad. En verano de 1934, tumbada la Ley de Contratos de Cosecha y con la derechización del gobierno estatal, Companys encargó la formación de un Comité Revolucionario. El 5 de octubre se convocó una huelga general en Barcelona, aunque la CNT no la apoyó. El 6 de octubre, con la ciudad paralizada, se declaró el Estado Catalán dentro de la República Federal Española y empezaron los enfrentamientos con el ejército.El balance de los hechos fue de: 74 muertos y 252 heridos, y el inicio de una represión sistemática, con 3.400 personas detenidas y puestas en prisiónConsecuencias de los hechos de octubre de 19341-El gobierno de Lluis Companys fue encarcelado y llevado ante el Tribunal de Garantías Constitucionales. 2-Se designó un gobierno militar (hasta enero de 1935) que desguazó la administración autonómica y suspender el Estatut. Las competencias del Estatut y la Generalidad no se recuperarían hasta las elecciones generales de 1936.3-Se destituyó a los gobiernos municipales y depuró sus cargos, que serían ocupados por miembros de la Lliga Catalana, el partido radical y la CEDA. 4Se desmanteló la red asociativa, prohibió y censuró varios diarios e impulsó hasta 1.400 juicios a rabasseres y aparceros para desahuciarlos de las tierras.5Después de aplastar las revueltas e insurrecciones de octubre de 1934, la CEDA va aumentar su presencia y fuerza en el gobierno español. 6José Maria Gil-Robles fue nombrado ministro de Guerra.7-Francisco Franco, general que había aplastado la revuelta de Asturias (con 4.000 muertos) fue nombrado jefe de estado mayor.8-Compañeros y el resto del gobierno fueron condenados a 30 años de cárcel.9-En julio de 1935 se presentó una propuesta de Constitución, que revisaba las autonomías, abolía el divorcio y blindaba las propiedades sobre la tierra.Los escándalos de corrupción del partido de Lerroux provocaron la caída del gobierno