Història i característiques del teatre clàssic

Teatre

El teatre és un gènere literari que consisteix en representar una obra davant d'un públic. És difícil posar una data exacta sobre l'origen del teatre, però principalment el situem entre finals del segle VI i inicis del V aC, a la pòlis d'Atenes, on es celebraven unes festes dedicades al déu Dionís. Les obres es representaven a l'aire lliure, al matí sobretot per aprofitar la llum del sol, i els actors només eren homes i eren ells qui representaven els papers femenins si era necessari. L'aparició del teatre va ser un gran avanç a nivell cultural.

Formes de teatre

Tragèdia: És un gènere teatral caracteritzat per l'elevat to de l'acció representada en què els protagonistes són personatges il·lustres (herois i heroïnes o divinitats), amb la finalitat de produir en l'espectador un sentiment de purificació de l'esperit (catarsi). El conflicte més important que presenta aquest gènere és la lluita de l'home contra el destí i el sentiment de culpa.

Comèdia: Aquest altre gènere representa el costat festiu i alegre de la realitat, amb accions vinculades a la vida quotidiana, on hi ha sempre un desenllaç feliç. Els personatges són comuns i corrents, manifesten els defectes i vicis dels homes i dones de la societat. Els conflictes que es presenten són possibles i probables en la vida real, però s'acostumen a exagerar i ridiculitzar les situacions en l'intent de fer riure l'espectador. També es feien paròdies i acudits que fins i tot podien arribar a ofendre els déus. La sàtira política també era molt habitual.

Teatre romà

Aquest gènere va ser el preferit de la societat romana, i sabem que ja des del segle III aC es representaven obres al carrer com a motiu de celebració. Dos autors molt coneguts del teatre romà, Terenci i Plaute, van marcar una gran època dins del teatre romà fent adaptacions d'obres de la Nova Comèdia grega. Hi trobem els següents subgèneres:

• Maccus: el babau enamorat

• Bucco: el xerraire,

• Pappus: un vell decrèpit

• El mim era un espectacle dramàtic de molt d'èxit entre el poble. Pretenia dur el realisme a l'extrem i, amb la intenció d'"imitar la vida", eliminava totes les convencions escèniques: els actors no portaven màscares ni sabates de taló alt, els papers femenins eren interpretats per actrius, que tenien fama de dones lleugeres i no els feia res mostrar els seus encants. Els arguments eren plens de violència, truculència i obscenitat i el pretès realisme va arribar en ocasions al punt de practicar l'acte sexual davant el públic i de substituir, quan un personatge havia de morir a l'escena, l'actor per un condemnat a mort i executar-lo de veritat enmig dels turments més cruels.