Història de l'art, patrimoni i evolució dels museus

Evolució de la història de l'art a través dels segles

La història de l'art ha experimentat una gran evolució a través dels segles, transformant-se per adaptar-se als diferents canvis socials, culturals i ideològics de cada època. Els moviments artístics que han sorgit al llarg del temps han estat una resposta a les necessitats de cada període històric, marcats per l'evolució del coneixement, les tècniques i les formes de pensament de les persones.

L'art prehistòric i l'antiguitat

En les primeres manifestacions artístiques, l'art prehistòric i l'art antic eren fonamentalment espirituals i estaven relacionats amb la necessitat de representar les creences religioses i la relació de l'ésser humà amb la natura. Les primeres obres artístiques, com les pintures rupestres, tenien un caràcter màgic o simbòlic, i estaven vinculades a ritus de caçadors, a la fertilitat o a la relació amb els déus.

Les primeres civilitzacions, com la d'Egipte, Grècia i Roma, van donar lloc a una tradició artística més consolidada, en què l'art va passar a ser una eina de poder i expressió de les creences religioses, així com també per representar la bellesa de la natura humana i el món material. A l'art egipci, per exemple, es van establir regles molt estrictes per a la representació, amb finalitats funeràries i religioses. En canvi, els grecs i romans, influïts per la filosofia i les ciències, van buscar una representació més naturalista de l'ésser humà, cosa que va donar lloc a l'art clàssic, amb una gran perfecció en la representació del cos humà.

L'Edat Mitjana i el Renaixement

A l'Edat Mitjana, l'art va estar profundament influenciat per la religió cristiana. Els artistes es van centrar en representar escenes bíbliques i temes espirituals, adoptant un estil més simbòlic i estilitzat. La pintura medieval, així com l'arquitectura gòtica, estaven orientades cap a una funció educativa i devocional, buscant transmetre valors religiosos més que una representació fidel de la realitat. Els temples i catedrals gòtiques, amb els seus vitralls i altes estructures, eren una manifestació d'aquesta recerca de l'expressió del diví.

Amb el Renaixement, a partir del segle XV, es va produir un canvi radical. Aquesta època va marcar el retorn als ideals clàssics de l'antiguitat, especialment de la cultura grega i romana. El Renaixement va ser un període de renovat interès pel coneixement del món natural i per l'ésser humà, que es va convertir en el centre de l'art. Els artistes del Renaixement, com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael, van començar a utilitzar noves tècniques com la perspectiva lineal, el sfumato i la representació precisa de l'anatomia humana, la qual cosa els va permetre crear obres més realistes i profundament humanes. L'art va deixar de ser només una eina religiosa per convertir-se en un mitjà d'expressió del coneixement, la ciència i la individualitat.

Del Barroc al Neoclassicisme

El Barroc, que va sorgir al segle XVII, va marcar una etapa de contrast amb el Renaixement. Aquesta època es caracteritza per l'exuberància, el drama i l'emoció. En un context de tensions religioses i polítiques, l'art barroc va ser utilitzat per transmetre poder i majestuositat, especialment per part de l'Església Catòlica durant la Contrareforma. Els artistes barrocs, com Caravaggio, Rubens i Rembrandt, van fer servir el clarobscur i el dinamisme per crear una sensació de moviment i emoció intensa. Les composicions eren més complexes i els temes tractats abastaven tant el diví com l'humà, amb un fort component emocional.

El Neoclassicisme, que va sorgir a finals del segle XVIII com una reacció contra l'excés del Barroc i el Rococó, va buscar recuperar les formes de l'antiguitat clàssica amb un enfocament racionalista. Inspirats per la Revolució Francesa i l'auge de la raó il·lustrada, els artistes neoclàssics, com Jacques-Louis David, van intentar emular la simplicitat i la perfecció de l'antiga Grècia i Roma. Es va posar èmfasi en la moralitat, la serenitat i l'ordre, amb la intenció d'educar la societat mitjançant l'art.

Romanticisme, Impressionisme i Avantguardes

A mesura que el segle XIX avançava, va sorgir el Romanticisme com una reacció contra els ideals racionalistes del Neoclassicisme. Els romàntics, com Goya i Delacroix, van posar l'accent en l'expressió subjectiva, l'emoció i el sublim. En lloc de buscar la perfecció formal, els artistes romàntics es van centrar en temes com la natura, el fantàstic i l'individual, explorant emocions intenses i estats mentals complexos. El Romanticisme també va estar vinculat als canvis socials i polítics de l'època, com la Revolució Francesa i l'auge del nacionalisme.

Durant el mateix segle XIX, van sorgir nous moviments que van trencar amb les tradicions anteriors, com l'Impressionisme. Artistes com Claude Monet i Pierre-Auguste Renoir van començar a centrar-se en la captació de la llum i el color, buscant reflectir moments efímers i la percepció subjectiva de la realitat, més que representar els detalls de manera precisa. L'Impressionisme va representar un rebuig a les convencions acadèmiques, obrint el camí a una major experimentació en l'art.

Ja al segle XX, l'art va viure una revolució amb l'aparició de moviments com el Cubisme, el Futurisme, l'Expressionisme i el Surrealisme. Aquests moviments van trencar radicalment amb les formes tradicionals de representació, buscant noves maneres d'expressar la subjectivitat, l'inconscient i les realitats socials. El Cubisme de Picasso i Braque, per exemple, va descompondre les formes en fragments geomètrics per representar múltiples perspectives alhora. El Surrealisme, influït per les teories psicoanalítiques de Freud, va explorar el món de l'inconscient i els somnis, mentre que l'Expressionisme es va centrar en la distorsió emocional i subjectiva de la realitat.

L'art contemporani i l'era digital

En l'actualitat, l'art contemporani reflecteix la globalització, els avenços tecnològics i les complexitats socials i polítiques del món actual. Noves formes d'art, com l'art digital, la instal·lació i la performance, han guanyat protagonisme, mentre que els artistes continuen desafiant les fronteres entre el conceptual i el visual. La tecnologia digital i la interactivitat han obert noves possibilitats per a la creació artística, i l'art contemporani segueix evolucionant, impulsat pel desig de qüestionar, explorar i comunicar els problemes i experiències del món actual. Així, la història de l'art s'ha desenvolupat a través de diferents etapes que reflecteixen els canvis a la societat, la cultura i la tecnologia. Cada època ha aportat noves perspectives, tècniques i enfocaments, donant lloc a una rica diversitat de formes d'expressió artística.

Introducció al patrimoni i la seva conservació

L'antiguitat grega i romana

En aquesta època, l'interès per la conservació de l'art i els monuments de cultures no coetànies era molt reduït. L'art d'altres cultures es percebia sovint com a botí de guerra, essent espoliat, destruït com a càstig o atresorat sense una consciència clara del seu valor històric o cultural.

• Grècia: L'admiració es dirigia fonamentalment a objectes de l'època clàssica, considerada l'època d'esplendor polític. Un exemple és la dinastia dels atàlides a Pèrgam, que col·leccionava i imitava l'art grec clàssic per identificar-se amb aquest món esplèndid.
• Roma: No es feia gran distinció entre original i còpia. En el sac de Corint (146 a.C.), Mummius va ordenar traslladar obres d'art al Panteó romà, instruint els soldats que, si les perdien o danyaven, haurien de reposar-les. Ciceró, amb els seus escrits contra Verres (70 a.C.), denunciava l'espoli de Sicília. Es van introduir els primers càrrecs “curatorials”, com el curator statuarum, responsable del manteniment de monuments i estàtues.

L'Edat Mitjana

Durant l'Edat Mitjana no hi havia consciència patrimonial. Les manifestacions artístiques es reutilitzaven o destruïen segons les necessitats, sense valorar-ne la singularitat:

• Destrucció per motius econòmics: Les estàtues de marbre es molien per fer pols o morter, i les escultures de bronze es fonien per reutilitzar el material.
• Destrucció i reutilització per prestigi: Carlemany va portar marbres de Ravenna per a la capella palatina d'Aquisgrà, i a Sant Miquel d'Ègara es van reutilitzar columnes de marbre per donar prestigi al conjunt episcopal.
• Exemples de destrucció irreversible: El mausoleu d'Halicarnàs, una de les set meravelles de l'antiguitat, va ser desmuntat pels cavallers de Sant Joan per construir un castell.

Malgrat això, hi va haver intents legislatius per protegir edificis públics, però sempre amb un interès utilitarista, com el manteniment de castells o vies de comunicació.

El Renaixement

El Renaixement marca el començament d'una consciència patrimonial enfocada exclusivament a l'antiguitat clàssica, mentre que el patrimoni medieval no despertava interès. Aquesta revaloració es va restringir a les classes altes (aristocràcia i jerarquia eclesiàstica). Els erudits escrivien guies per conèixer els monuments clàssics i els artistes feien viatges d'estudi a Roma per recuperar el seu estil. Va sorgir un mercat d'antiguitats i els artistes van incorporar restes clàssiques en les seves obres, imitant l'arquitectura, l'escultura i, ocasionalment, la pintura clàssica.

El segle XVIII: Recuperació del món medieval

En el segle XVIII es va ampliar l'interès patrimonial més enllà de l'antiguitat clàssica, incloent-hi l'Edat Mitjana i cultures no europees. També es va democratitzar l'interès per l'art gràcies a:

• Acadèmies d'art: Amb ensenyaments reglats que van generar una producció literària abundant.
• Naixement de la història de l'art: Que va introduir la consciència històrica.
• La Il·lustració: Amb el seu racionalisme i relativisme cultural, que valorava el patrimoni d'altres cultures.
• Revolució Francesa: Es van nacionalitzar col·leccions reials i es va crear una legislació per protegir monuments segons valors com la bellesa, la rellevància històrica i l'aprofitament pedagògic.

Les descobertes de ciutats com Pompeia i Herculà van permetre apropar-se a la vida quotidiana clàssica, i l'interès per terres exòtiques com Egipte va desvetllar la valoració de cultures no europees.

El segle XIX: Romanticisme i conservació

El segle XIX va veure el naixement d'un sentiment nacionalista que vinculava els monuments medievals amb la identitat nacional. Al mateix temps, el Romanticisme valorava l'Edat Mitjana per la seva espiritualitat i emoció, mentre que la Il·lustració generava guies de viatge que documentaven monuments. La desamortització va ser un procés iniciat el 1798 que va comportar l'abandonament de convents i monestirs, la destrucció d'edificis i la pèrdua de conjunts escultòrics.

Del monument al bé cultural (segles XX-XXI)

A finals del segle XIX i principis del XX, es va desenvolupar una teoria clara del patrimoni. Alois Riegl va definir el monument com allò que manté la memòria de la història, amb valors rememoratius (antiguitat, valor històric, rememoració intencionada) i contemporanis (utilitat present, valor artístic).

A mitjans del segle XX, el concepte de patrimoni es va ampliar per incloure objectes quotidians i d'ús domèstic, essencials per reconstruir la vida d'una cultura. Després de la Segona Guerra Mundial, la protecció dels béns culturals es va vincular a la pau mundial, i la UNESCO es va convertir en un actor clau per definir què és patrimoni i com s'ha de protegir.

Dues perspectives: Viollet-le-Duc vs. John Ruskin

Viollet-le-Duc (1814-1879)

Visió: “Restaurar un edifici no és mantenir-lo, reparar-lo o reconstruir-lo, sinó restituir-lo a un estat complet que potser mai no va existir.”

Principis: Restaurar per aconseguir la unitat d'estil i l'ideal de l'obra d'art. Aplicar una metodologia científica basada en un estudi previ (documents, investigacions arqueològiques, plànols, etc.). Fer servir tècniques i materials moderns per restaurar tant l'estructura com l'aparença exterior. Una de les seves obres destacades és Notre Dame de París, on va reconstruir l'agulla adaptant l'edifici al seu ideal gòtic.

John Ruskin (1819-1900)

Visió: La restauració és “la destrucció del monument”; és millor conservar-lo tal com està. Considera que l'art és un testimoni cultural, i la seva conservació és un deure ètic. Creu en la prevenció dels danys abans que en les intervencions posteriors. Obres com Las siete lámparas de la arquitectura i Las piedras de Venecia reflecteixen la seva preocupació per conservar els monuments en el seu estat original. Va inspirar moviments com els prerafaelites.

Camilo Boito (1836-1914)

Perspectiva: Punt intermedi entre Viollet-le-Duc i Ruskin. Proposa diferenciar clarament entre parts originals i afegits (amb materials i estils diferents). Documentar el procés de restauració amb fotografies i inscripcions que expliquin els canvis. Conservar i exposar els fragments antics prop del monument per mantenir-ne el context.

Del col·leccionisme als museus actuals

El museu com a patrimoni

L'espai que conté patrimoni, el museu, també és considerat patrimoni per si mateix. És una institució oberta al públic amb diverses finalitats. A més de custodiar el patrimoni, els museus han de tenir un rol important en la societat, actuant com institucions capdavanteres per construir una societat més oberta i diversa, així com per tenir una utilitat actual. No obstant això, ha prevalgut sovint una visió més conservadora sobre la inclusió en els museus.

Orígens i evolució dels museus

El museu és una institució contemporània. Abans de la Revolució Francesa, els objectes es col·leccionaven per la seva bellesa o raresa però no s'exhibien en espais específicament creats per al gran públic. El concepte de museu no existiria sense la idea d'obrir al públic i posar el patrimoni al seu servei, amb una funció pedagògica.

El terme "museu" prové del Museion, un temple clàssic consagrat a les muses on es realitzaven actes religiosos. En el món antic existien col·leccions privades d'art obtingudes a través de la compra o l'espoli. Aquestes col·leccions sovint es guardaven en espais privats i tenien una funció simbòlica o espiritual. El primer museu del qual es té notícia és el Museion d'Alexandria, que contenia objectes artístics amb el propòsit d'inspirar els seus residents. La Biblioteca d'Alexandria n'era una part fonamental.

Col·leccionisme a l'Edat Mitjana i el Renaixement

Durant l'Edat Mitjana, els objectes artístics, les relíquies i les curiositats es recollien principalment com a botins de guerra, relíquies religioses o troballes exòtiques de viatges i comerç. Per exemple, a la Sainte Chapelle de París (segle XIII), Sant Lluís de França va portar relíquies cristianes importants com la corona d'espines i la llança de Crist, que es van guardar en un edifici dissenyat com un "joier" que també servia d'espai expositiu.

A partir del segle XVI, amb el Renaixement, van néixer els studiolos, els gabinet de curiositats i les cambres de meravelles. Aquests espais es dissenyaven per guardar col·leccions d'objectes extraordinaris, organitzats en categories:

• Artificialia: objectes creats per humans.
• Naturalia: elements de la natura com fòssils i plantes.
• Exòtica: plantes i animals exòtics.
• Scientífica: instruments científics.

Els artistes també van començar a crear les seves pròpies col·leccions. Per exemple, Rembrandt va reunir objectes d'interès històric i exòtics que demostraven un caràcter enciclopèdic, i Rubens va aplegar estàtues, monedes i pintures d'arreu d'Europa, destacant com un dels col·leccionistes més influents de l'època.

Transformació durant la Il·lustració i el Romanticisme

A partir del segle XVIII, les col·leccions enciclopèdiques es van començar a endreçar de manera més científica i a obrir al públic amb catàlegs. La Il·lustració va introduir una voluntat pedagògica, mentre que el Romanticisme va promoure l'exhibició pública per reforçar identitats nacionals i mostrar la potència cultural d'una nació. Durant aquesta època es van començar a construir espais específics per exposar col·leccions, transformant-se en temples culturals oberts al públic.

Els primers museus tenien una doble finalitat:

1. Pedagògica: Formació d'artistes, historiadors i del públic general en el gust artístic.
2. Nacionalista: Reconstruir la història i la identitat nacional, a més de mostrar la potència cultural d'un país.

Pel que fa a les seves característiques, les obres es presentaven de forma sistemàtica segons criteris com l'escola artística o el tema. No obstant això, fins al segle XX, sovint es mostraven amuntegades en fileres superposades, herència dels gabinets de curiositats.

Evolució dels museus: De temples a centres d'oci

Durant el segle XX, l'extensió de la cultura de l'oci va impulsar la construcció de museus com a símbols d'identitat urbana. Van sorgir museus temàtics dedicats a temes com el rock, la ciència recreativa o el còmic, que sovint tenen un caràcter més comercial. Exemples d'aquest fenomen són:

• Museu del Louvre: L'ampliació amb la piràmide de vidre (I.M. Pei) i la transformació del Quai d'Orsay en museu.
• Centre Getty a Los Ángeles: Un colós arquitectònic de Richard Meier (1997).
• Guggenheim de Bilbao: Inaugurat el 1997 i símbol de la relació entre indústria cultural i societat mediàtica.

El Louvre Abu Dhabi exemplifica com els museus poden convertir-se en objectes d'especulació. També han rebut crítiques pel tractament laboral dels treballadors, la censura i la comercialització de l'art.

Els museus del segle XXI i els seus reptes

Els museus del segle XXI han d'afrontar diverses qüestions:

• Atraure i fidelitzar visitants en una societat cada cop més diversa.
• Garantir una correcta conservació i restauració del patrimoni.
• Establir línies vermelles en les relacions amb el sector privat.
• Reduir l'impacte mediambiental a través d'estratègies sostenibles.

Les noves eines tecnològiques estan revolucionant l'estudi i la conservació de l'art. Exemples inclouen radiografies, infraroigs i anàlisis químiques que permeten obtenir informació sobre la materialitat i els processos creatius de les obres. A més, les noves tecnologies faciliten l'accés i la difusió del patrimoni artístic.

Resum: Del gabinet al museu

• L'ésser humà sempre ha col·leccionat objectes valuosos, rars o bells.
• Durant el Renaixement es van crear col·leccions enciclopèdiques en gabinets i studiolos.
• A partir del segle XVIII es van sistematitzar aquestes col·leccions i es van obrir al públic.
• La Il·lustració i el Romanticisme van transformar les col·leccions en museus amb propòsits pedagògics i nacionalistes.
• Els museus actuals afronten nous reptes com la sostenibilitat i l'ús de noves tecnologies.