Història de l'Art Clàssic: Grècia i Roma

L'Art de l'Antiga Grècia

1. El Partenó: Arquitectura i Context

Títol, autor i cronologia: El Partenó és un temple grec de l’època clàssica, construït entre el 447 i el 432 aC. Els arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, mentre que Fídies dirigí tota la decoració escultòrica. Està situat a l’Acròpoli d’Atenes i és considerat el punt culminant de l’art i l’arquitectura clàssiques.

Context històric i cultural: El Partenó s’edifica durant el govern de Pèricles, en el moment de màxima esplendor d’Atenes després de les Guerres Mèdiques. La ciutat és la potència hegemònica de la Lliga de Delos i experimenta un gran desenvolupament econòmic, polític i cultural. En aquest context de confiança i poder, Atenes impulsa un programa monumental per demostrar superioritat i honorar la seva deessa protectora, Atena.

Descripció formal: Es tracta d’un temple perípter i octàstil, amb vuit columnes dòriques a la façana i disset als laterals. Presenta un basament de tres graons i un estilobat lleugerament corbat. Les columnes dòriques, sense base i amb fust estriat, sostenen un entaulament format per un arquitrau llis, un fris amb alternança de tríglifs i mètopes decorades i una cornisa. La coberta genera dos frontons triangulars amb escultures. L’interior combina elements dòrics i jònics; destaca el fris jònic que recorre la cel·la amb la representació de la processó de les Panatenees. Tot el conjunt està construït en marbre blanc i presenta sofisticades correccions òptiques: èntasi, corbes a l’estilobat i lleugeres inclinacions a les columnes per evitar efectes visuals indesitjats.

Temàtica i significat: El Partenó és un temple dedicat a Atena Partenos. La seva decoració escultòrica exalta tant la deessa com la grandesa d’Atenes. Els frontons narren el naixement d’Atena i la seva disputa amb Posidó; les mètopes representen quatre lluites mitològiques que simbolitzen el triomf de la civilització sobre la barbàrie; i el fris interior mostra la processó de les Panatenees, la festa cívica més important d’Atenes, integrant la població dins del relat mític. El temple funciona com a símbol polític, religiós i identitari.

Models i influències: Combina de manera exemplar l’ordre dòric amb elements jònics, assolint la perfecció clàssica basada en proporció i harmonia. És el model de referència de tota l’arquitectura clàssica posterior, influenciant profundament l’arquitectura romana, renaixentista i, sobretot, neoclàssica. Encara avui és considerat paradigma de bellesa i equilibri.

2. El Teatre d’Epidaure

Títol, autor i cronologia: El Teatre d’Epidaure va ser construït al segle IV aC i se sol atribuir a l’arquitecte Policleu el Jove. Es troba dins el santuari d’Asclepi, al Peloponès, i és el teatre grec millor conservat.

Context històric i cultural: L’obra pertany al període clàssic tardà, quan els grecs desenvolupen edificis públics dedicats a l’entreteniment, la religió i la vida cívica. El teatre forma part del santuari dedicat al déu de la medicina, on la gent acudia per guarir-se. En aquest context, el teatre tenia un paper catàrtic i terapèutic, reforçant la idea de benestar lligada al culte d’Asclepi.

Descripció formal: El teatre està excavat en un pendent natural i es compon de tres parts: la càvea, l’orquestra i l’escena. La càvea és semicircular, de grans dimensions, dividida en dos sectors per un diazoma i amb capacitat per a uns quinze mil espectadors. L’orquestra és circular i ocupava el centre de l’espai, antigament amb un altar. L’escena és un edifici rectangular que servia per a les accions dramàtiques i per donar suport escenogràfic. La forma semicircular de la càvea i la precisió en la construcció generen una acústica excepcional.

Temàtica i significat: El teatre estava destinat a les representacions dramàtiques en honor a Dionís, especialment tragèdies i comèdies. Era un espai on es combinava religió, cultura i vida social, i servia com a element educatiu i moral per a la població. La seva ubicació dins un santuari dedicat a la salut reforça la funció espiritual i curativa de l’art dramàtic.

Models i influències: Aquest teatre representa el punt culminant de l’arquitectura teatral grega i esdevé el model que inspirarà els teatres hel·lenístics i també els romans. La seva estructura i acústica són referents a l’hora de comprendre la forma teatral clàssica.

3. Koré del Pèplum

Títol, autor i cronologia: La Koré del Pèplum és una escultura anònima realitzada al voltant del 530 aC, en plena època arcaica. Va ser trobada a l’Acròpoli d’Atenes i està feta en marbre de l’Àtica, originàriament policromat.

Context històric i cultural: Pertany a una època en què Atenes i altres ciutats gregues desenvolupen una escultura influenciada encara pel món egipci, però ja encaminada cap a un major naturalisme. Les korai eren figures femenines utilitzades com a ofrenes dins els santuaris (sobretot el d’Atena), en un moment en què la religió i la vida cívica estaven profundament unides.

Descripció formal: La figura mostra una jove dreta i frontal, en actitud estàtica i simètrica, característica de l’estil arcaic. Presenta el típic “somriure arcaic”, uns ulls ametllats i unes proporcions encara geomètriques. Va vestida amb un pèplos, una túnica gruixuda que cau verticalment i amaga gairebé completament l’anatomia. El cabell està treballat de manera repetitiva i ordenada, amb rínxols estilitzats. L’escultura era policromada i el color ajudava a diferenciar els detalls de la roba i els ornaments.

Temàtica i significat: La koré representa una jove oferent que porta un present a la deessa Atena. Expressa ideals de bellesa femenina, joventut i pietat. Funcionava com una dedicació religiosa col·locada dins del santuari com a acte de devoció.

Models i influències: Mostra influència egípcia en la frontalitat i la rigidesa, però també una voluntat grega d’avançar cap al naturalisme. És una peça clau per entendre l’evolució de l’escultura des de l’art arcaic cap al classicisme, on la figura humana es representarà de manera més natural i harmònica.

4. Laocoont i els seus fills

Títol, autor i cronologia: Laocoont i els seus fills és un grup escultòric hel·lenístic atribuït a Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes. Va ser realitzat entre els segles II i I aC i és una de les obres més representatives del dramatisme hel·lenístic.

Context històric i cultural: Forma part del període hel·lenístic, caracteritzat per la difusió de la cultura grega més enllà de Grècia i pel gust per l’expressivitat, l’emoció i la teatralitat. És un moment en què els artistes busquen representar moviments complexos, sentiments intensos i escenes de fort impacte visual. El centre artístic de Rodes és conegut per les seves obres monumentals i dramàtiques.

Descripció formal: El grup representa Laocoont i els seus dos fills lluitant desesperadament contra dues serps marines. La composició és complexa i helicoïdal, amb una gran varietat de direccions i moviments que creen dinamisme. La musculatura està exageradament definida, els cossos es tensen al màxim i les expressions facials transmeten sofriment extrem (pathos). L’escultura és profundament tridimensional i està pensada per ser contemplada des de tots els angles.

Temàtica i significat: La temàtica és mitològica: Laocoont, sacerdot troià, és castigat pels déus per advertir els seus compatriotes de no introduir el cavall de fusta dins la ciutat. L’obra simbolitza el dolor, el destí inevitable i la impotència humana davant la voluntat divina. És una reflexió tràgica sobre la fragilitat humana.

Models i influències: La peça segueix els models hel·lenístics de moviment, dramatisme i expressió emocional. Va tenir una enorme influència en l’art posterior, sobretot en el Renaixement i en Michelangelo, que admirava la musculatura i el dinamisme del grup. També anticipa el gust pel drama del Barroc.

Vocabulari d'Art Grec

• Polis: Ciutat-estat grega independent.
• Acròpoli: Part alta i fortificada de la polis.
• Àgora: Plaça pública central.
• Estoa: Pòrtic o galeria coberta amb columnes.
• Estilòbata: Plataforma superior on s’aixequen les columnes.
• Èntasi: Curvatura del fust per corregir la il·lusió òptica.
• Cariàtide: Escultura femenina que fa la funció de columna.
• Tríglif i Mètopa: Elements del fris dòric.
• Naos o cel·la: Estança central de la divinitat.
• Contrapposto: Posició natural del cos amb una cama en repòs.
• Tècnica dels draps mullats: Representació de la roba ajustada al cos.

Arquitectura Grega: Característiques Generals

L’arquitectura grega és essencialment arquitravada, basada en línies horitzontals i verticals, sense utilitzar arcs ni voltes. Els edificis són proporcionats, harmònics i construïts a una escala humana. Els grecs treballen principalment amb pedra i marbre, tallats amb gran precisió. Els tres ordres principals són el dòric (robust), el jònic (esvelt) i el corinti (ornamentat amb fulles d'acant).

Escultura Grega: Evolució i Estils

L’escultura grega situa l’ésser humà com a centre absolut de l’art. Es divideix en tres etapes:

• Etapa Arcaica: Figures rígides, frontals i amb somriure arcaic (Kouroi i Korai).
• Etapa Clàssica: Recerca de la perfecció, el cànon i el contrapposto (Fídies, Policlet, Praxíteles).
• Etapa Hel·lenística: Expressivitat, dramatisme, moviment i temes quotidians o tràgics.

L'Art de l'Antiga Roma

1. El Panteó de Roma

Fitxa tècnica: Autor desconegut, construït al segle II dC sota el mandat d'Adrià. Pertany a l'art romà imperial.

Descripció formal: El Panteó combina un pronaos (porxo) clàssic de temple grec amb columnes corínties i un cos cilíndric cobert per una immensa cúpula hemisfèrica de 43,3 metres de diàmetre. La cúpula culmina amb un òcul central de 9 metres que permet l’entrada de llum natural. L’interior està recobert de marbres de colors i nínxols amb escultures.

Temàtica: El temple està dedicat a tots els déus romans (pantheion). Representa la universalitat de la religió imperial i la grandesa de Roma com a centre de l’univers. Al segle VII va ser consagrat com l'església de Santa Maria dels Màrtirs.

Models i influències: Ha influït profundament en l’arquitectura occidental, especialment en el Renaixement (Brunelleschi, Miquel Àngel) i el Neoclassicisme.

2. El Colisseu (Amfiteatre Flavi)

Fitxa tècnica: Autor desconegut, construït al segle I dC (anys 70-80). Art romà imperial.

Descripció formal: Amfiteatre monumental de planta el·líptica amb capacitat per a més de 50.000 espectadors. La seva estructura combina pedra, formigó i marbre, amb tres nivells d’arcades que superposen els ordres: toscà, jònic i corinti. El sistema de vomitoris facilitava la circulació del públic.

Temàtica: Destinat a espectacles públics: lluites de gladiadors, caceres i naumàquies. És un símbol del poder imperial i de la política de "pa i circ".

3. August de Prima Porta

Fitxa tècnica: Autor desconegut, segle I dC. Art romà imperial.

Descripció formal: Estàtua de marbre que representa l’emperador en posició de comandament (adlocutio). Vesteix una cuirassa detallada amb relleus simbòlics. L’estil combina la idealització clàssica (inspirada en el Dorífor de Policlet) amb la propaganda política.

Temàtica: Representa el poder militar i la divinitat d’August (inclou un Cupido als peus com a símbol del seu llinatge diví).

4. La Columna Trajana

Fitxa tècnica: Atribuïda a Apol·lodor de Damasc, 113 dC. Art romà imperial.

Descripció formal: Columna de marbre de 30 metres d’alçada amb un relleu helicoïdal continu que narra les guerres dàciques. Destaca pel seu detallisme i la capacitat narrativa de les escenes de batalla i vida militar.

Temàtica: Monument commemoratiu i funerari que celebra la victòria de Trajà i serveix com a propaganda de l'eficàcia de l'exèrcit romà.

Vocabulari d'Art Romà

• Ordre Toscà: Versió romana simplificada del dòric.
• Ordre Compost: Combina volutes jòniques i fulles d'acant corínties.
• Opus Caementicium: Formigó romà (calç, sorra, aigua i pedres).
• Cardo i Decumanus: Carrers principals de la ciutat (N-S i E-O).
• Fòrum: Plaça central, cor de la vida pública.
• Basílica: Edifici per a l'administració de justícia i comerç.
• Domus i Insulae: Cases unifamiliars riques i blocs de pisos populars.

Característiques de l'Art Romà

L'art romà és eclèctic (influència grega i etrusca), pragmàtic (prioritza la utilitat) i monumental. A diferència dels grecs, els romans van perfeccionar l'ús de l'arc de mig punt, la volta de canó i la cúpula, permetent crear espais interiors immensos. L'arquitectura civil (aqüeductes, ponts, termes) té tanta o més importància que la religiosa.

Escultura Romana: Retrat i Relleu

L'escultura romana destaca pel seu realisme, especialment en el retrat, heretat dels etruscs. El relleu històric té una funció clarament narrativa i propagandística, buscant immortalitzar les gestes dels emperadors i la història de l'Imperi.