historia de l'art

FITXA PINTURA. 
La Persistència de la memòria 

1. FITXA TÈCNICA - Nom/ títol: La Persistència de la memòria.  -

Autor

Salvador Dalí  -

Cronologia

1931.  -

Tècnica

Oli sobre tela.  -

Mides/ o dimensions:

24 x 33 m.  -

Estil

Surrealista. -

Tema

Oníric.  -

Localització

MoMA (Nova York)   

CONTEXT HISTÒRIC/ BIO DEL AUTOR:

La persistència de la memòria es troba en un període històric marcat per la  crisi. És el període d’entreguerres, a Europa encara hi ha seqüeles de  la Gran Guerra, i el Crac del
29 d’Estats Units s’estengué ràpidament  pel nostre continent, tot empitjorant la situació. Fruit d’aquesta crisi  global, els feixismes europeus comencen a ser escoltats i a alçar-se.  L’inconformisme social genera tot un nou corrent artístic avantguardista,  del qual en sortiren molts estils trencadors respecte a l’art del passat.  Espanya es troba sota el període de la Segona República, on també  hi ha una gran tensió entre dretes i esquerres.  Salvador Dalí va començar a estudiar art a Figueres i, posteriorment, va  ingressar a l’Escuela de Bellas Artés de Madrid. Durant aquests anys el  pintor empordanès es va relacionar amb el poeta Federico García Lorca i  amb el cineasta Luís Buñuel. L’any 1928 va donar el seu suport al Manifest  Groc, en el qual es criticaven l’art i la literatura tradicionals. Poc després,  Dalí es va unir al grup surrealista de París, moviment artístic al qual va ser  fidel tant en les seves obres plàstiques com en les seves col·laboracions cinematogràfiques amb Luis Buñuel.  El mateix André BRETON va expulsar DALÍ del grup surrealista l’any 1936  per raons ideològiques. Entre els anys 1940 i 1958 va residir a Nova York,  on va tenir contactes amb el cineasta Walt Disney. 

La major part de la seva obra es pot veure actualment al Museu Gala-Dalí  de Figueres, creat l’any 1974. 

2. ANÀLISI FORMAL.  Elements plàstics:

Amb un paisatge realista de fons, trobem un total de 4 rellotges disposats  en diferents superfícies. Al primer terme hi trobem el dur cobert de  formigues i un dels tous. El tercer és en una branca d’una olivera seca  i el darrer l’observem sobre una forma antropomorfa (sembla mitja cara  tombada, dormint). La pinzellada i el dibuix, amb predilecció per la  línia, són molt precisos tot i les reduïdes dimensions del quadre. Els  colors que dominen són càlids i brillants, i presenta una gamma  cromàtica variada amb contrastos entre els tons càlids i els freds. La  llum és brillant i nítida, presenta ombres allargades. Al fons hi ha molta llum,  blanca i irreal, contrastant amb el tenebrisme del primer terme, on  els objectes són il·luminats suaument. Impera un ambient crepuscular.

Composició:

La composició és tancada, asimètrica, i presenta un equilibri perfecte entre  la zona de les roques i la zona dels rellotges tous. Les diagonals ascendents  d’esquerra a dreta guien la mirada de l’espectador. Les línies rectes de  l’horitzó i del “moble” contrasten amb les corbes dels rellotges tous.  Els objectes es troben en major nombre a la part esquerra del quadre.  La perspectiva és lineal, aconseguida a partir d’un punt de fuga central i el  paisatge en segon terme. La línia alta de l’horitzó fa que es doni més  importància a la part de sota que no pas a les roques. El dinamisme de  l’obra es tradueix en un moviment lent i tranquil dels rellotges tous,  com si s’estiguessin desfent a poc a poc. Això contrasta amb l’estatisme dels  objectes durs. 

ESTIL/ Models i influències:

Estil: Surrealisme. El Surrealisme apareix l’any 1924 amb motiu del seu primer manifest,  elaborat per André Breton, l’ideòleg del grup. L’estil es confecciona a  partir de les teories psicoanalítiques de Freud, el qual donava molta  importància al tema inconscient, descobert per ell mateix. Els  surrealistes propugnen un esteticisme involuntari basat en l’automatisme  (entre d’altres): es busca la representació del fet psíquic elemental i pur, i  trenca amb les convencions socials, cometent grans excentricitats. Pinten  formes allargades, espais buits, opressius... 

Antecedents o models

Dalí segueix els pintors detallistes com H. Bosch, Brueguel el vell... La  pintura metafísica de G. De Chirico, la minuciositat de Vermeer; i dins la  modalitat objectiva i figurativa del Surrealisme, Dalí es relacionà amb  Magritte, Ernst i Dalvaux, els quals empraven una tècnica de reproducció  gairebé fotogràfica de la realitat. 

Influències:

Els artistes de les segones avantguardes. 

3. INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL: Contingut i significat (temàtica):

El tema de l’obra és el pas del temps i la persistència de la memòria:  perdura el dur i el pas del temps va esborrant la resta. Diem que evoca  aquest etern problema del pas del temps utilitzant una escena irracional  que procedeix del món oníric irracional (el rostre del centre del quadre  que dorm sembla ser una aproximació del mateix Dalí). Els rellotges són els  clars protagonistes de l’obra: relacionat a ells hi ha el concepte de la  memòria, és a dir, la capacitat que té l’home de fer que allò que ja ha passat,  encara visqui (records). Per això els rellotges són tous, ja que també,  essent de forma conscient o no, tendim a deformar els records. El  rellotge dur amb les formigues representaria el present, inamovible i  inalterable.  Les roques i la platja que emmarquen l’escena reprodueixen i recorden  relacionar-les amb el típic paisatge mediterrani de Cadaqués i Portlligat, on  residia l’artista en aquells anys. 

Funció:

Estètica, Dalí va pintar aquesta obra una tarda després de dinar, amb mal  de cap, quan Gala havia marxat al cinema amb una amics. La inspiració la  va trobar en el formatge camembert que havien pres per dinar i en els  problemes filósòfics del que era “super-tou” en el formatge. Després de  dues hores, quan Gala va veure l'obra la va definir “com un quadre  impossible d'oblidar per a qui l'hagi vist, ni que sigui un breu instant”

FITXA PINTURA  EL MARXISME SANARÀ ELS MALALTS de Frida Kahlo

1. FITXA TÈCNICA- nom/ títol: El marxisme curarà els malalts.  - Autor: Frida Kahlo (Coyoacán, Mèxic 1907 – 1954). - Cronologia: 1954.  - Tècnica: oli sobre tela.  - Mides/ o dimensions: 76 x 61 cm. - Estil: Surrealisme.  -Tema: simbòlic.  -Localització: Museu Frida Kahlo (Ciutat de Mèxic) 

CONTEXT HISTÒRIC/BIOGRAFIA DE L'AUTOR

Els Estats Units i la Uníó Soviètica, convertides en les dues superpotències  mundials després de la Segona Guerra Mundial, van dividir Europa i el  món en dos blocs: el comunista i el capitalista. La Guerra Freda, que  enfrontava ideològicament aquests dos blocs, comportà un estat de  tensió permanent i de carrera d’armament des de 1945 fins a 1989. Les  experiències personals de Frida Kahlo (normalment força dures) van ser  claus per al desenvolupament del seu art.  Quan tenia sis anys va patir una poliomielitis i als divuit tingué un greu  accident de circulació.  Durant els llargs períodes de convalescència va aprendre d’una manera  autodidacta l’art de la pintura, en el qual va reflectir les profundes seqüeles  de l’accident, tant físiques com psíquiques, que va haver d’arrossegar durant tota la seva vida.  El 1929 Frida es va casar amb el muralista Mèxicà Diego Rivera i el 1932 va  tenir un avortament que també va reflectir d’una manera dramàtica en la  seva obra pictòrica.  Quant al contingut ideològic, les seves pintures mostren el seu compromís  actiu a favor del comunisme. 

2- ANÀLISI FORMAL: Elements plàstics:

La pintura s’estructura a partir de l’autoretrat en primer terme de l’artista  que, reforçat per la situació simètrica de les crosses s’estableix com a eix  central de la composició.  Les pinzellades són lliures i ràpides a causa del dolor que patia Frida mentre  pintava. El dibuix, acurat, perfila els contorns amb una fina línia de  color negre, i els objectes estan tractats amb un Realisme força acurat.  Parlant del cromatisme podem dir que el vermell (signe de perill) és  present a bona part de la pintura, sobretot a la part dreta del quadre,  mentre que a l’esquerra hi ha un predomini de tonalitats ocres. Un  altre color que destaca és el verd fosc del vestit de la Frida. I ja només queda  afegir els no tan abundants blancs, blaus i negres.   

Composició:

La composició s’estructura a partir del primer pla de l’artista mexicana,  reforçat per les diagonals simètriques que formen les dues crosses. A partir  d’aquesta figura central es disposen la resta dels elements de l’escena. La  presència d’abundants línies diagonals donen dinamisme a l’obra.  Malgrat la simetria, el quadre ofereix una marcada sensació de dinamisme,  gràcies a les diagonals que formen diverses figures com les crosses, les  mans que abracen l’artista i l’àguila de l’Imperialisme.

ESTIL/ Models i influències:

Estil: Surrealisme.  Antecedents o models:  En l’art de Frida Kahlo podem presenciar el seu interès per l’art  precolombí i el Realisme social, coincidint amb els muralistes mexicans  de l’època (com el seu marit Diego Rivera, José Clemente Orozco i Alfaro  Siquieros).  Influències: L’obra de Frida també ha sigut catalogada de surrealista,  però tot i presentar molts elements d’aquest corrent, ella mateixa va  treure’s l’etiqueta. 

3. INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL  Contingut i significat (temàtica):

Els elements plàstics es supediten al tema. D’aquesta manera la  interpretació dels colors és la següent: el vermell és el perill, el negre  l’imperialisme, i el groc i altres tonalitats a la causa marxista; el blau és  serenitat. Frida, a través d’aquest quadre, vol expressar que l’ideal  polític que presenta el marxisme el pot sanar a ella del dolor, i a tota la  humanitat. 

És un quadre amb un alt contingut simbòlic i iconogràfic: a la part  dreta, més fosca, trobem l’amenaça de l’imperialisme (bomba atòmica,  raigs de sang, l’oncle Sam representat com un àguila...) i a la part  dreta, de colors més serens, trobem la Pau marxista (colom blanc, els  països comunistes, rius, cap de Marx, tranquil·litat...). També s’han  d’afegir les dues grans mans, amb l’ull de la saviesa, que aguanten a  Frida i que li permeten prescindir de les crosses. El marxisme sanarà els  malats és un quadre que expressa la dimensió política que va adquirir Frida  a la seva última etapa artística. La salvació l’encarna el retrat de Marx. D’on surt una mà que ofega l’àliga.  propòsit d’incloure continguts polítics a les seves obres no es va  manifestar fins a la seva última fase creadora.  

Funció

És una espècie de refugi en per a l’artista: la ideologia marxista, la fe  en la revolució i la pintura són de les poques coses que li quedaven  abans de morir. Va voler ser útil a la causa comunista, i aquest quadre n’és  una mostra.

Modernisme  PALAU DE LA MÚSICA CATALANA  1.- FITXA TÈCNICA: Títol:
Palau de la Música Catalana. 

Autor:

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1850-1923) 

Cronologia

1905 – 1908. 

Tipologia:

auditori. 

Materials:

ferro, vidre, ceràmica i maó. 

Dimensions:

--- 

Estil:

modernista. 

Sistema constructiu

Localització:

Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC / Biografia de l’autor:

Ens situem a l’Espanya d’inicis del S- XX en plena Crisi de la Restauració Borbònica. És  just després del desastre del 98 (pèrdua de colònies de Cuba) que la societat espanyola  es troba en una crisi moral i ideològica. Mentre Espanya es veu immersa en aquesta  decadència, Catalunya es troba en un moment de creixement perquè s’industrialitza,  fent que l’economia catalana estigui en bonança. Es consolida el catalanisme com a  opció política. El Palau de la Música pertany al Modernisme. És un dels estils més  importants de la història catalana, basat en un moviment de renovació. Busca la  modernitat i és un art total i original que juga amb la forma corba. Els màxims representants són Puig i Cadafalch, Gaudí i Domènech i Montaner. Domènech i  Montaner, a part d’arquitecte va ser polític, fundador d’un dels primers partits  republicans catalans (centre nacionalista republicà). Algunes de les seves obres són  l’Hospital de Sant Pau, la Casa de Lleó Morera i el Palau de la Música Catalana. Domènech i Montaner també va desenvolupar una important tasca docent i  investigadora des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va  participar activament en la vida sociocultural catalana i va arribar a ser diputat de les  corts de Madrid. 

2-ANÀLISI FORMAL: Elements de suport i suportats:

Elements de suport → Esquelet de ferro. Elements sustentats → Pisos de l’edifici,  coberta i sala de concerts.  Descripció de la façana: són dues façanés que fan cantonada, fetes amb maó i amb  decoracions fetes amb pedra, marbre i ceràmica. Des de la cantonada sembla una proa  de vaixell, perquè just hi ha una escultura a la “proa”. 

Espai exterior i interior:

Hi han tres pisos diferenciats exteriorment:  - Planta baixa→ grans arcades que permeten l’accés a l’edifici.  - Primera planta → és la més alta, agafa doble alçada. Hi trobem una balaustrada amb  columnes, arcs de mig punt i arcbotants. La decoració (mosaic) és floral i hi han busts de  músics. Als capitells de les columnes també hi han motius forals. Hi han molts colors. A  la cantonada hi ha un grup escultòric fet per l’ escultor modernista Miquel Blay. Mostra  gent de classe popular que aguanta una figura femenina que representa la música. A la  part alta, presidint el grup hi ha la figura de Sant Jordi. El grup escultòric és una  referència a una cançó popular catalana, els Cors Clavé. Segona planta →Decoració de mosaic on es representa l’Orfeó Català cantant davant  el públic, amb Montserrat, la senyera i la Balanguera també representats. Es treballa amb molts colors. . 

 Tot  l’interior segueix un acabat ple de decoració de ceràmica, de llums modernistes, de  flors...Sala de concerts: sala unitària (l’escenari i les butaques queden totalment integrades en  l’espai). L’únic que delimita els dos espais és el conjunt escultòric. Descripció → Trobem  diferents conjunts escultòrics fets per Pau Gargallo (al principi la seva obra era  modernista i després no). A mà esquerra hi ha la representació enforma de bust  d’Anselm Clavé en mig d’un bosc de fades. Tot queda integrat i es fa referència a la  música popular catalana. A mà dreta hi ha el bust de Beethoven. Sobre aquest hi ha la  representació de la Cavalcada de les Valquíries de Wagner. Fa referència a la  música universal.  Al fons de la sala de butaques hi ha a cada banda representats uns cavalls alats. El sostre  també té elements decoratius; aquest és pla, decorat amb ceràmica amb formes florals.  Al centre hi ha una gran claraboia feta amb vidre emplomat amb forma de cúpula  invertida, on juga amb les tonalitats blaves del cel i les grogues i taronges del Sol. La sala  la il·luminen la claraboia i els vitralls dels dos laterals de la sala, que transmeten una  llum tènue (són tintats). A la part de l’escenari hi ha decoració on es representen 16  muses de la música representades amb forma de mosaic de ceràmica i una part  d’escultura (combina escultura i mosaic en la mateixa representació). Cadascuna de les  muses porta un instrument a la mà. Entre els dos grups escultòrics i presidint l’escenari,  hi ha l’escut de Catalunya. El nexe d’uníó de tots els elements decoratius són les flors,  presents a l’exterior i a l’interior de l’edifici.

Entorn i integració urbanística:

Està situat al Casc Antic de Barcelona, en un solar on hi havia hagut un antic convent.  L’edifici queda dins del que és els carrers de Ciutat Vella i no llueix, ja que queda amagat.  A més, no té un espai per contemplar-lo i, per tant, no té una bona visibilitat, però  respon a la voluntat dels membres de l’Orfeó de construir la seu de l’entitat a prop d’on  vivien la majoria dels cantaires i dels associats. 

Estil/ Models i influències

Estil: Modernisme. Antecedents:  Paradigma de l’arquitectura modernista, el Palau de la Música Catalana aconsegueix  combinar a la perfecció la tradició constructiva catalana i la modernitat. La primera s’aprecia d’una banda, en la recuperació de materials com el maó i en els  sistemes de construcció típics, com l’anomenada volta catalana; i de l’altra, amb la  recuperació de l’herència arquitectònica del període gòtic. Tant les innovacions tècniques com l’ús del ferro i del vidre en l’estructura de l’edifici, i  la concepció unitària de la sala, que integra el públic i els intèrprets en un sol espai, són  trets de modernitat que el Palau comparteix amb altres sales de concert contemporànies, com l’Auditorium de Chicago, de Louis Sullivan.  Influències posteriors:  A la resta de generació modernista. 
3- INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL: Contingut i significat  És com un temple de la música catalana, està lligat amb la ideologia catalanista. Equipara  la música catalana amb la música universal. Això es pot veure en els dos grups escultòrics: a la esquerra es representa a Anselm Clavé en un bosc de fades, fent  referència a la música catalana. A la dreta, en canvi, es representa a Beethoven i a la  Cavalcada de les Valquíries de Wagner, fent referència a la música universal  Funció:
Seu de l’Orfeó Català, construir perquè l’Orfeó tingués un lloc on assajar i fer  concerts.

Modernisme  LA PEDRERA o CASA MILÀ  1.- FITXA TÈCNICA:  Títol:
casa Milà o la Pedrera. 

Autor

Antoní Gaudí (Reus, 1852- Barcelona, 1926). 

Cronologia

1906 – 1912. 

Tipologia

Civil. 

Materials

Pedra, ferro, ceràmica i maó. 

Dimensions

---- 

Estil

Modernista. 

Sistema constructiu

Estructura de ferro. 

Localització

Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC / Biografia de l’autor:

 Ens situem a l’Espanya d’inicis del S- XX en plena Crisi de la Restauració Borbònica. És  just després del desastre del 98 (pèrdua de colònies de Cuba) que la societat espanyola  es troba en una crisi moral i ideològica. Mentre Espanya es veu immersa en aquesta  decadència, Catalunya es troba en un moment de creixement perquè s’industrialitza,  fent que l’economia catalana estigui en bonança. Es consolida el catalanisme com a  opció política. El Palau de la Música pertany al Modernisme. És un dels estils més  importants de la història catalana, basat en un moviment de renovació. Busca la  modernitat i és un art total i original que juga amb la forma corba. Els màxims representants són Puig i Cadafalch, Gaudí i Domènech i Montaner. Domènech i  Montaner, a part d’arquitecte va ser polític, fundador d’un dels primers partits  republicans catalans (centre nacionalista republicà). Algunes de les seves obres són  l’Hospital de Sant Pau, la Casa de Lleó Morera i el Palau de la Música Catalana. Gaudí va ser un reconegut arquitecte català modernista que va començar la seva carrera  amb encàrrecs de la família Güell, amb la qual després va tenir una gran relació. Un dels  encàrrecs que li portarà casi tota la seva vida serà la Sagrada Família. Destaquen altres  obres seves com la Casa Batlló o el Parc Güell. 

2-ANÀLISI FORMAL:  Elements de suport i suportats:

Elements sustentats: façana, pisos i la coberta.  Elements sustentadors: Esquelet de ferro que permet donar llibertat a les plantes(no hi  han murs de càrrega). La façana es subjecta a l’estructura amb uns tensors de ferro.  Els arcs parabòlics també sustenten l’estructura, reparteixen el pes del terrat i la coberta. Descripció façana: L’edifici s’adapta al pla Cerdà. És nua gran estructura de  pedra feta amb formes ondulades i sinuoses. 

Espai exterior i interior:

Descripció façana: L’edifici s’adapta al pla Cerdà. És nua gran estructura de pedra feta  amb formes ondulades i sinuoses. L’edifici consta de set plantes: ●Planta baixa → dóna accés a l’edifici i hi trobem botigues. ●Pis principal o planta noble → és el pis més important, destinat com a habitatge de la família Milà. ●4 plantes → destinades al lloguer dels pisos. ●Àtic → tanca l’edifici. Està fet amb trencadís. Gaudí juga amb l’ús de la pedra, les  formes ondulades que recorden al mar i amb el ferro forjat dels balcons amb motius  florals. Tots els pisos són iguals a nivell de façana menys el pis principal, que té columnesque el diferencien de la resta. A la part alta de la façana hi han uns motius decoratius  que fan al·lusió a la Mare de Déu del Roser.

Això és perquè la senyora Milà (de nom  Roser) va demanar-li que posés una imatge de la Mare de Déu. Just va coincidir amb la  Setmana Tràgica i la família es va penedir (ja que es cremaven els símbols religiosos), de  manera que Gaudí va intentar dissimular-ho dibuixant una rosa. A cada cantonada hi ha una inscripció que fa referència a l’Avé María. Una part  destacada de la decoració és el terrat. Hi trobem, fet amb una forma molt original,  l’embelliment de les sortides de fum, els dipòsits d’aigua i les caixes dels ascensors. Estan  fetes de pedra  i poden representar moltes coses: soldats  medievals, muntanyes... Fa al·lusió al món simbòlic i natural de Gaudí Planta adaptada al pla Cerdà: ●Hi han tres façanés; una dóna a Passeig de Gràcia, una a Provença i l’altra fa xamfrà. ●Dos blocs d’edificis → Per això té dues entrades, una pel xamfrà i l’altra per Provença. ●A la part del darrere hi ha el pati d’illa, dissenyat pel pla Cerdà. ●Gaudí va crear dos patis interiors que es comuniquen, a partir dels quals dóna forma  als pisos. Aquests il·luminen i ventilen. ●Planta lliure, no hi han murs de càrrega. L’espai es podia distribuir com volgués. ●Edifici concebut amb ascensors als patis interiors, que anaven a cada replà. Les escales  estaven als extrems i eren utilitzades pel servei. ●Els pisos van del carrer al pati d’illa, tot el passadís queda il·luminat pel joc de llums de  Gaudí. ●Decoració → elements de la natura. Segueix els colors verdosos i grogosos que  recorden a un ambient boscós. . ●Àtic → fet amb arcs parabòlics de totxo.

Entorn i integració urbanística:

Ben integrat, s’adapta a la perfecció al pla Cerdà. A més, la originalitat es veu sense cap  problema ja que els carrers de l’Eixample són més amples i permeten una millor visibilitat. 

Estil/ Models i influències

Estil: Modernisme. Antecedents: L’edifici anomenat la Pedrera és producte d’una gran llibertat creativa del seu autor, que  hi segueix l’estil imaginatiu de la casa Batlló o del Park Güell. L’enorme influència que en  l’arquitecte exerceixen les formes de la natura és evident, per exemple, en el fet que les formes capricioses dels penyals de Montserrat seguin el referent de l’ondulació dels  murs de la façana. La casa Milà no va oblidar la funcionalitat, i va aportar un sistema innovador d’ascensors  que conduïen directament a cadascun dels habitatges.  Influències posteriors:  Es va avançar a la idea de planta lliure propugnada pel Moviment Modern, i és per això  que va utilitzar pilars en lloc de murs de càrrega en l’estructura. El tractament escultòric de la pedra ha estat considerat un antecedent de l’arquitectura  expressionista Alemanya d’Erich Mendelsohn i Bruno Taüt. 

3- INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL: Contingut i significat

L’ edifici es diu així pel seu aspecte i perquè al construir la façana, deixaven les pedres al  solar del davant i l’edifici va acabar adoptant el nom. Gaudí intenta fer metàfores i fer  referències amb la natura. Joan Maragall (poeta)fins i tot la va descriure com poesia,  dient que era com una Atlàntida sorgida del mig del mar. 

Funció

Civil, d’habitatges. Era la casa de la família Milà, vivia al pis principal. Els altres  pisos es llogaven i els Milà en treien benefici. Actualment és propietat de Caixa  Catalunya, que explota turísticament l’edifici. El pis principal és una sala d’exposicions i  a excepció d’un que es pot visitar, la resta són habitatges o oficines.

FITXA PINTURA El Guernica de Picassó  1. Documentació general/ fitxa tècnica-

Nom/ títol

Guernica  -

Autor

Pablo Picassó -

Cronologia

1937 -

Tècnica

Oli sobre tela. -

Mides/ o dimensions

3,51 x 7,82 m. -

Estil

Cubista / Expressionista. -

Tema

Denúncia política - Guerra Civil. -

Localització

Museu Reina Sofia (Madrid). 

Context HISTÒRIC)/Biografia de l’autor

Aquesta obra forma part de les primeres avantguardes. Aquestes apareixen  durant la primera meitat del s. XX. Anys de tensions i període d’entre  guerres. A Espanya hi havia la Guerra Civil: enfrontament entre franquistes  i republicans, i concretament el bombardeig de la ciutat basca de Guernica  per part de la legió Còndor, el qual és el primer bombardeig sobre població  civil. Picassó, autor de Màlaga, des de petit va venir a viure a Barcelona i de  seguida va començar a ser precoç amb la pintura. Va passar per diverses  etapes, des d’una etapa més realista a entrar en contacte a amb els impressionistes i postimpressionistes de París. Va passar per diverses  èpoques, l’època blava, època rosa... Més tard va començar a experimentar  amb el Cubisme i durant la major part de la seva obra, tot i tenir diverses  etapes, és cubista.  Pablo Picassó va ser molt precoç en l’aprenentatge de l’art pictòric. Entre  els anys 1900 i 1904 va alternat la seva residència entre Barcelona i París,  on va rebre un gran nombre d’influències, evidents especialment en  l’anomenada època blava. Instal·lat a la capital francesa, el rosa va esdevenir el color dominant de les  seves composicions (època rosa) fins que, a partir del 1907 i influenciat per  CÉZANNE i per l’art primitiu, va iniciar el camí del Cubisme amb Les  senyoretes d’Avinyó. Aquest estil va dominar la seva obra fins 1925, quan  va començar a crear obres amb una forta expressivitat. 

2.ANÀLISI FORMALElements plàstics:

 Sobre un paisatge arquitectònic hi ha nou figures: sis humanes i tres  animals. De les sis humanes quatres son dones. A l’extrem dret hi ha una  dona que aixeca els braços enlaire, seguidament una altre que treu el cap  per la finestra i una altra que camina com si fugis. Després hi ha un cavall, i  als seus peus hi ha un soldat caigut. A l’extrem esquerra hi ha un ocell, un  toro i una mare que porta un nadó, el seu fill, en braços. Predominis del  color o el dibuix: Predomini del dibuix per sobre del color perquè  pràcticament no hi ha color. Traç: Molt precís, la línia és visible, hi ha  dibuixos geomètrics. Color: gamma cromàtica molt reduïda entre el gris,  negre i blanc. Utilitza aquets colors perquè a Picassó, que sempre havia  estat molt vinculat a la república, la notícia del bombardeig de Guernica li  va arribar a través dels diaris (fotos en blanc i negre) i li va impactar molt. 

Composició:

Tot i que sembli molt desordenat i caòtic, té una estructura molt clara.  Tenim un eix de simetria que seria la paret blanca del fons que divideix  l’obra en dues meitats regulars. L’eix també es converteix en la punta d’una  piràmide i a dins s’hi emmarquen la majoria de personatges, menys dos  eixos verticals a cada extrem que és on s’emmarquen la resta de  personatges. És una composició tancada. Predomini de les línies diagonals, rectes i combinades amb algunes de corbes que fan les diverses formes dels  personatges. Aquest ús de diagonals i corbes fa que sigui una quadre en  moviment i dona dinamisme. Moviment: les línies corbes i diagonals donen  dinamisme, moviment i tensió. Profunditat: No té perspectiva però  s’aconsegueix una mica de profunditat a través dels espais representats  (paret, finestra...) i la col·locació dels personatges. 

Llum: És representada de manera irreal, com en un còmic, com per exemple  ho veiem en la bombeta amb punxes. La llum provoca una mica d’ombra  però bàsicament no hi ha clarobscurs. Hi apareixen tres focus de llum: la  bombeta del sostre, el quinqué i una finestreta. Tractament figura humana:  Tractament de manera cubista. Els personatges es representen des de tots  els plans. No busca la bellesa sinó que està tractat de manera cubista.  Expressivitat: És molt gran. Hi ha autors que el consideren expressionista perquè els crits que fan, les boques, les llengües. Són elements que li donen  molta expressivitat. Aconsegueix plasmar molt bé l’horror i la destrucció de  la guerra.

ESTIL/ Models i influències:

Estil: Cubisme. Representació dels objectes des de diferents plans i fragmentació en figures  geomètriques. També té característiques expressionistes: les boques  cridant, els braços... I també el consideren una mica surrealista. 

Antecedents o models:

Cézanne, expressionisme i Surrealisme. També hi ha qui diu que com a  antecedent es va basar en un artista Barroc que va fer un quadre que es  deia La matança dels innocents de Guido Reni. Influències: Els artistes de les segones avantguardes.

3. INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL. Contingut i significat (temàtica):

Representa el bombardeig de la ciutat basca de Guernica per part de  l’aviació Alemanya, la Legió Còndor. Va ser el primer bombardeig sobre  població civil. Fins aquell moment, les guerres tenien objectiu militar i les  morts civils eren només per danys col·laterals, però aquí és el primer cop  que la població civil es converteix en l’objectiu. És un assaig del que passarà  a la Segona Guerra Mundial, que es bombardejarà la població civil fins i tot  amb la bomba atòmica. Aquesta obra va ser un encàrrec que li va fer el  govern de la república tot i estar en guerra. Hi havia una exposició universal  a París, i el govern de la república li va encarregar una obra per decorar el  pavelló espanyol i no li va dir quin havia de ser el tema. Però com que  Picassó havia quedat molt impactat i era antifranquista va presentar aquest  tema per tal de denunciar-ho i donar a conèixer tot el món el que estava  passant. Picassó va dir que el quadre representava simplement una escena  del bombardeig i de les seves brutalitats. Però els crítics d’art diuen que hi  ha diverses interpretacions. La dona que aixeca els braços és una al·legoria  del dolor físic.  L’altra dona que treu el cap  per la finestra i porta la llum representa que és la que dóna la notícia al  món. El soldat que esta a terra representa una víctima de la guerra. També  hi ha qui diu que el soldat representa Espanya, que està esquarterada com  el soldat, dividida. El cavall i el toro també tenen diverses interpretacions:  el cavall representa la població civil i el toro la força bruta. Però hi ha qui  diu que el toro representa la resistència de la població que no serà vençuda o que representa a Espanya. 

Funció

Estètica, per ser exposat en el pavelló espanyol durant l’exposició universal  de París el 1937. Funció simbòlica de denuncia del bombardeig  concretament i també de qualsevol Guerra. El quadre va estar exposat a  l’exposició universal, però com que Franco va guanyar la guerra, Picassó no va voler que s’exposés a Espanya mentre durés la dictadura i va estar al  MoMA fins al 1981, quan Espanya ja era plenament democràtica.  Actualment s’exposa al Reina Sofia de Madrid.

FITXA ESCULTURA .

EL PROFETA de Pablo GARGALLO  1. FITXA TÈCNICA - nom/ títol:

El profeta.  -

Autor

Pablo Gargallo (Maella, 1881 – Reus, 1934). -

Cronologia

1933 (guix), 1936 (bronze). -

Tipologia

Escultura exempta.-

Materials utilitzats:

bronze. -

Mides/ o dimensions:

235 X 65 cm. -

Tècnica

Fosa. -

Estil

Cubista -

Tema

Religiós. -

Localització

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) i  Museo Gargallo (Saragossa). 

Context HISTÒRIC)/Biografia de l’autor

 Gargallo viu un període força convuls, combina la seva vida entre dues  ciutats, Barcelona i París. Les temporades que passa a Barcelona són en part  per esquivar la I Guerra Mundial. De fet mai no es va allunyar dels seus  orígens. Pau Gargallo va arribar a ser una figura fonamental de l'art en  el París de començaments de Segle XX, on va realitzar importants  aportacions en el camp de l'escultura. Al Cafè Els Quatre Gats va conèixer Picassó. El 1903 va rebre una beca per anar a París, ciutat on va entrar  en contacte amb l'obra de Rodin. De nou a Barcelona , va realitzar la  seva primera exposició individual i Domènech i Montaner li va  encarregar diversos relleus per a la decoració de l'Hospital de Sant Pau.  Més endavant hi col·labora al Palau de la Música. Impressionat pel  treball de Picassó, va realitzar la seva primera obra en metall no fos,  que representaria un precedent del seu reconegut estil posterior, i que  deixaria una profunda petjada en multitud d'escultors.  Gargallo aplica l'ús del buit, donant més valor que al volum. El 1934 va  exposar a Nova York, amb gran èxit de crítica i de públic. Pablo Gargallo va néixer a Maella, Saragossa, el 1881 i va morir a Reus  el 1934.  

2. ANÀLISI FORMAL: Composició:

El profeta, considerada l’obra principal de l’escultor Aragónès, representa  una figura humana feta a base de planxes de metall retallades, estructurades al voltant d’un eix central format pel cap, la columna  vertebral i la cama esquerra.  La inclusió del buit com a element de volum. Es tracta d’una obra modelada  per a ser fosa, primer l’autor en va fer un model en guix encara que a  alguns observadors/crítics etc. Els sembla, equivocadament, que es tracta d’una obra de ferro forjat. Utilitza la tècnica tradicional per a fer-la. Va fer  un motllo en guix i no la va arribar a veure mai feta. Més endavant la  seva dona la va manar fondre en bronze i se’n van fer 7 còpies. L’escultura representa un profeta parlant vehementment. L'home aixeca la  mà dreta amb un gest desafiador i a l’altra sosté un bastó. Va vestit amb  una pell de xai. Les cames, entreobertes, són musculades i els peus es  troben recolzats al terra.  Eix central format pel cap, cos i cama esquerra.-És una escultura  proporcionada en les parts del cos. La figura està en moviment. El  moviment s’aconsegueix amb els joc dels braços, l’un enlairat i l’altre  sostenint la vara. L’escultura és oberta. Predomina, naturalment, la  verticalitat.

Respecte a l’equilibri, es produeix entre la verticalitat i les  línies corbes que s’observen als laterals. Hi ha un contrast entre les línies  corbes (braços, roba...) i les línies rectes (cames, bastó, etc.). El contrast  entre el buit i el massís(PLE) també contribueix a donar equilibri a l’obra. 

Hi ha llibertat de moviments i expressivitat assolides amb la postura del  braços i de les cames entreobertes. Del Profeta hi ha diverses còpies; al  Museu Reina Sofia, al Museu Gargallo a Saragossa, en un parc a l’aire  lliurea Bèlgica. Varen ser foses posteriorment a la mort de l’artista. 

ESTIL/ Models i influències:

estil: Cubisme. Antecedents o models:En El profeta se sintetitzen bona part de les influències principals que va  rebre l’escultura de Pau Gargallo. En primer lloc cal assenyalar que  l’escultor Aragónès va seguir els passos del Cubisme pictòric de Pablo  Picassó, superposant els diferents plans de la figura per crear formes  subjectives. Aquesta característica es pot observar plenament en el rostre. Cal remarcar la proximitat que mostra la figura, que integra els principis  expressionistes, tant en la seva força com en la seva sensibilitat. També s’hi poden descobrir reminiscències de l’art primitiu presents en  artistes com l’escultor Brancusi i el pintor Modigliani. 

Influències:

l’obra de Gargallo és un dels millors exemples de la conquesta  més revolucionària de l’escultura contemporània: la introducció del buit  com a element volumètric, solució que també està present en altres  escultors contemporanis, com, per exemple, Henri Moore. 

3. INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL Contingut i significat (temàtica):

FITXA ESCULTURA   FORMES ÚNIQUES DE CONTINUÏTAT EN L’ESPAI de Umberto  Boccioni

1. FITXA TÈCNICA -Nom/ títol Formes úniques de continuïtat en l’espai. -

Autor

Umberto Boccioni (Reggio de Calàbria, 1882 – Sorte, Verona,  1916). -

Cronologia

1913. -

Tipologia

Escultura exempta. -

Materials utilitzats

Bronze. -

Mides/ o dimensions:

111 X 88 cm.-

Tècnica

Fosa. -

Estil

Futurista.  -

Tema

Figura humana en moviment. -

Localització

MoMA (Nova York).  

Context HISTÒRIC)/Biografia de l’autor

Aquí cal recordar que Europa està vivint l’època de la Pau Armada com a  reacció al colonialisme de finals del Segle XIX i XX. Itàlia es troba immersa  en aquest procés tot i que no és la potència que més beneficis n’obté. L’any  1914 esclata una nova guerra. Així que els italians s’adonin de la fortalesa  del bàndol aliat s’enrolaren la Gran Guerra, més endavant coneguda amb  el nom de la Primera Guerra Mundial, a finals del 1915. La victòria  dels aliats no complirà les expectatives dels italians i aquests  canalitzaran aquesta decepció en un nou moviment, el feixisme,  liderat per Benito Mussolini, el seu líder carismàtic. 

L’any 1901, l’artista italià es va traslladar a Roma, on va aprendre la tècnica  del divisionisme de la mà de Giacomo Balla. Després d’una etapa de viatges  en la qual destaca el seu pas per París, Rússia i Venècia, on es matriculà a  l’Acadèmia de Belles Arts. Boccioni s’establí a Milà, on va conèixer el jove  poeta Filippo T. Marinetti, autor del Manifest de la poesia futurista, 1909. A partir d’aleshores, Boccioni es va unir al Futurisme, va col·laborar en la  redacció del Manifest de la pintura futurista (1910) i el Manifest de  l’escultura futurista (1912) i va participar activament en exposicions. Amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, Boccioni es mostra favorable al  conflicte armat, mort l’any 1916. El Futurisme és el primer moviment d’avantguarda que es planteja la  intervenció deliberada i militant en favor de la modernitat i no sols de  les arts visuals sinó en tots els camps; les seves manifestacions abracen  la literatura, la música, el teatre, el cinema, la política... 

2. ANÀLISI FORMAL. Composició

Formes úniques de continuïtat en l’espai és el retrat d’un cos antropomòrfic  que camina cap endavant de manera decidida amb les cames molt  separades, simulant el caminar amb certa velocitat. L’escultor italià  reprodueix el moviment de la figura a partir de la projecció, en un mateix  pla espacial, de la musculatura corporal, sobretot del tors i les cames. La figura es configura a partir d’una sobreposició de volums, com si es  tractés d’una seqüència fílmica en la qual, les imatges, enlloc d’anar  apareixent l’una darrera l’altra, s’anessin col·locant sobre la precedent  sense que aquesta desaparegués. El resultat és una figura distorsionada  semblant al plantejament cubista, consistent en enquadrar en un únic pla  punts de vista diferents (simultaneïtat espacial). 

Per tal de recrear aquesta percepció de desplaçament, Boccioni utilitza  nombroses formes geomètriques de perfils angulosos, potenciades  visualment gràcies a la superfície brillant i polida del bronze. No s’observa cap eix de simetria. Composició oberta, o centrífuga que es  relaciona amb l’entorn. Hi ha proporció i mostra força moviment. Mostra  llibertat de moviments.  Aquesta obra mai es va transformar en un bronze en vida, per tant no es va  fer per col·locar en un lloc concret. El guix es conserva en un museu  al Brasil i posteriorment se n’han fet diverses còpies, una de les quals  es troben al MOMA de Nova York. -Pel que fa a l’acabat l’obra té una  textura fina i se l’hi ha donat un to daurat.

ESTIL/ Models i influències:

estil: Futurisme. Antecedents o models: Boccioni va treballar, en paral·lel, tant l’escultura com la pintura. En pintura,  la pinzellada fragmentada de la tècnica divisionista (apresa de Giacomo  Balla) li va permetre representar millor el dinamisme característic del  moviment futurista. Com a escultor, Boccioni fou se’ns dubte qui millor va  saber transmetre els conceptes futuristes, i fou també pioner en l’ús de  nous materials com el vidre, el ciment o el ferro. També va saber aprofitar  els efectes de la llum elèctrica, a partir d’un acurat treball de brunyiment  del metall de les seves escultures, fet que els atorga una major brillantor. No obstant, i malgrat que el Futurisme renega de les fórmules heretades  del passat i sobretot del pes cultural de l’antiga Grècia, l’escultura Formes  úniques de continuïtat en l’espai té una certa semblança amb la Victòria de  Samotràcia. Totes dues intenten recrear una mateixa sensació: el  moviment ràpid i decidit d’un cos en l’espai. En l’escultura grega aquest  concepte es representa en les robes que envolten la figura, mentre que en  l’obra de Boccioni això s’aconsegueix a partir del modelat del cos del  personatge. 

Influències

A l’escultura posterior.

3. INTERPRETASCIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL    Contingut i significat (temàtica):

En el manifest de l’escultura futurista s’afirma el següent: “Qualsevol  objecte mostra, mitjançant les línies, de quina manera es disgregaria si  continués les tendències de les seves forces internes.” L’autor entenia el dinamisme com “la concepció lírica de les formes,  interpretada per les infinites manifestacions de la relativitat entre el  moviment absolut i el relatiu. El moviment absolut són les forces internes  invisibles d’un objecte, que l’escultor revela en relació amb el moviment  relatiu, el que s’experimenta a través de l’espai i del temps. Boccioni vol mostrar-nos l’home del futur. Aquest és un home que viu a  la ciutat, en un entorn modern. L’home és semblant a la màquina. També  podem relacionar aquesta figura en la figura d’un guerrer. Alguns crítics  també han relacionat aquesta escultura amb el superhome de Nietzsche. Moltes de les seves obres van ser destruïdes, poques el van sobreviure.  Però la més important és Formes úniques de continuïtat en l’espai(1913).  

Funció:

La funció l’obra pot ser mostrar la vitalitat de l’home en un entorn industrial  on la velocitat, la màquina i el moviment són vitals.

FUNCIONALISME -

Racionalisme PAVELLÓ ALEMANY    1.- FITXA TÈCNICA:   Títol:

Pavelló alemany. 

Autor

Ludwig Mies van der Rohe (Aquisgrà, 1886 – Chicago, 1969). 

Cronologia

1929. 

Tipologia

Pavelló d’exposició. 

Materials

Marbres de colors, travertí, vidre. Ònix daurat i acer. 

Dimensions

---- 

Estil

Funcionalista.

Localització

Parc de Montjuïc (Barcelona). 

CONTEXT HISTÒRIC / Biografia de l’autor:

Dictadura de Primo de Rivera.   - Tres anys abans de la Segona República.  - Segon gran desenvolupament urbà de Barcelona Exposició Universal de 1929 .- Període d’entreguerres a nivell europeu. - Nazisme a Alemanya, feixisme a Itàlia i stalinisme a la URSS.  - Crack de la Borsa de Nova York de l’any 1929 .  - Racionalisme arquitectònic versus monumentalisme propagandístic.  .- Surrealisme en pintura: Salvador Dalí, Joan Miró, Maruja Mallo, Ángeles Santos...  Mies van der Rohe va treballar, abans de la Primera Guerra Mundial, als despatxos de  Bruno Paül i Peter BEHRENS. Després del conflicte es va adherir amb entusiasme al  moviment expressionista, va dissenyar els seus primers gratacels i va establir les bases  de l’arquitectura moderna. Entre el 1930 i el 1933 va ser director de la Bauhaus a Dessau  i després a Berlín, des d’on va viatjar als Estats Units assetjat per l’adveniment del  nazisme. Establert a Chicago, MIES VAN DER ROHE va compaginar la seva funció docent  amb la construcció de gratacels importants a Chicago i a Nova York. 

2-ANÀLISI FORMAL:  Elements de suport i suportats:

El Pavelló Alemany s’aixeca sobre un podi de travertí, al qual s’accedeix per una petita  escala de vuit graons tangencial al pla, que també permet l’accés a una gran piscina de  planta rectangular situada a la paret esquerra de la plataforma.  Els nous avenços tecnològics i els nous materials permeten que la coberta de l’edifici se  sostingui només damunt de vuit pilars metàl.Lics, i així allibera els murs de la funció  habitual de càrrega. 

Espai exterior i interior:

Darrere d’aquest estany artificial, hi ha la zona de serveis -despatxos i lavabo-, integrats  al conjunt mitjançant un mur de travertí recorregut en part per un banc del mateix  material, que s’uneix a la coberta de la construcció principal. Aquesta, totalment plana  i horitzontal, s’estén en voladís respecte de l’estructura inferior de suport a l’extrem  esquerre, i deixa al descobert el cantó contrari, on s’ubica un petit pati rectangular  tancat. En aquest pati s’aixeca, sobre un segon estany més petit, una escultura femenina  de bronze de Georg Kolbe. La major part de la superfície mural que limita l’edifici  principal és vidrada, fet que permet una bona interrelació entre interior i exterior.  Aquesta entrada de llum tan generosa permet crear una sensació d’espai més gran, que  l’arquitecte reforça per mitjà del reflex del mateix edifici a l’aigua de les dues piscines.

 L’edifici es sostingut només damunt de vuit pilars metàl·lics, i així allibera els murs de la  funció habitual de càrrega. L’arquitecte aconsegueix així que les parets il·lusòries de  marbres de colors i vidre transparent de l'interior creïn la percepció d’un recinte obert i  polivalent , totalment oposat al tradicional espai compartimentat. El mobiliari de  l’interior el formen la popular Cadira Barcelona i una catifa negra i una cortina vermella  que, al costat del mur central d’ònix daurat, representen la bandera d’Alemanya.  El mobiliari de l’interior el formen la popular Cadira Barcelona i una catifa negra i una  cortina vermella que, al costat del mur central d’ònix daurat, representen la bandera  d’Alemanya Demà de Georg Kolbe . 

Entorn i integració urbanística:

L’obra està dins del recinte firal que es va construir amb motiu de l’exposició  Internacional a la falda de la muntanya de Montjuït, a Barcelona. El seu emplaçament,  apartat de l’eix principal de l’exposició, va ser elegit pel mateix arquitecte, potser per  evitar de trencar visualment la proposta historicista i eclèctica dels grans palaus oficials  que es van construir per a l’Exposició. 

Estil/ Models i influències   Estil

Funcionalisme.

Antecedents

Principis de l’arquitectura funcionalista iniciada a l’escola de Chicago per Sullivan, a la  darreria del Segle XIX . Aquest corrent arquitectònic va tenir continuïtat a Alemanya,  amb els edificis de Gropius, i a França, amb Le Corbusier. L’any 1926 , l’arquitecte  francès va formular els cinc principis bàsics de la nova arquitectura: planta lliure, ús de  pilons (columnes metàl·liqües), terrasses planes, finestral continu i lliure formació de la  façana, preceptes que Mies van der Rohe va utilitzar en l’edifici barceloní.  

Influències posteriors:

El Pavelló alemany ha inspirat l’obra de diverses generacions d'arquitectes  contemporanis. 

3- INTERPRETACIÓ/ ANÀLISI CONCEPTUAL: Contingut i significat

L’ El pavelló volia significar els valors de la Nova Alemanya: racionalitat, austeritat,  transparència i perfecció, enfront de l’arquitectura grandiloqüent dels edificis de  l’Exposició Universal de 1929 , entre ells el Palau Nacional, avui seu del MNAC. Com  també fer publicitat dels materials constructius produïts per la indústria Alemanya.  La construcció va suposar un model de referència i difusió de les noves idees de  l’arquitectura del moviment modern. Acabada l’Exposició, el Pavelló es va desmuntar. Entre el 1983 i el 1986, a petició  d’alguns arquitectes importants de la ciutat, es va reconstruir fidelment a  l’emplaçament original. 

Funció:

Pavelló representant a Alemanya a l’Exposició de 1929. La funció principal era  d’acollir la recepció oficial dispensada al rei Alfons XIII per les autoritats alemanyes. Actualment funció turística.

FITXA PINTURA  COMPOSICIÓ IV de Wassily Kandinsky
   

1. FITXA TÈCNICA- nom/ títol:

Composició IV  -

Autor

Wassily Kandisnsky (Moscou, 1866 – París 1944).  -

Cronologia

1911  -

Tècnica

Oli sobre tela. -

Mides/ o dimensions:

1`59 X 2’50 m. -

Estil

Abstracte. -

Tema

Lluita entre cavallers. -

Localització

Kunstammlung Nordrhein-Westfalen (Düsseldorf).

Context HISTÒRIC)/Biografia de l’autor

Els avenços de la industrialització (Segona Revolució Industrial) van  portar nous invents (cotxes, ràdio, telèfon...) que es traduïren en una  societat eufòrica que en plena Belle Époque no es feia ressò de les  injustícies de les explotacions que estaven portant a terme els imperis  colonials. Això va portar a que es generessin tensions entre les potències  europees, que buscaven el domini colonial. Aquesta competència  acabaria desencadenant en la Primera Guerra Mundial. Al període previ al  conflicte es denomina com “Pau armada” i és on els països es prepararen  per l’assalt, ja que eren coneixedors de l’inevitable.  Kandisnsky està considerat el pioner en la creació de l’art abstracte.  Després d’abandonar la carrera d’advocat, es va traslladar a Munic, a l’edat  de 30 anys per començar una trajectòria artística en la qual va obtenir un  ampli reconeixement. Cofundador juntament amb Franz Març del grup  expressionista alemany Der Blaue Reiter (El genet blau) l’any 1911. El començament de la Primera Guerra Mundial el va dur a tornar a Moscou,  on va rebre nombrosos reconeixements acadèmics. No obstant, la no  adhesió als principis artístics del règim comunista, portaren KANDINSKY a  tornar a Alemanya l’any 1921, reclamat per l’escola d’arts de la BAUHAUS  (on va exercir de professor entre 1922 i 1933) i va desenvolupar la seva obra  abstracta de tendència geomètrica. La pressió del nazisme a Alemanya el va  fer viatjar a París, on va desenvolupar una obra pròxima al Surrealisme  2. ANÀLISI FORMAL   Elements plàstics: 
Composició IV és una pintura abstracta, on aparentment no hi ha cap  relació ni semblant amb la realitat exterior. El conjunt de línies i colors  independents formen un revolt d’elements que mostren un violent  moviment a la part esquerra del quadre i una sensació de tranquil·litat a  la banda dreta. Al centre hi ha dues línies negres que travessen el  quadre de dalt a baix. Dels elements plàstics de l’obra criden molt l’atenció  el predomini del color (total) i l’ús d’aquest en tons vius i contrastats. El  domini de les tonalitats groguenques es barallen amb els blaus, vermells  i verds. La línia, negra, és l’altra protagonista del quadre. Destaca pels  seus traços forts i segurs, que marquen formes mig reals i mig abstractes. El predomini és de línies rectes, tant verticals i diagonals, tot i  que també n’hi ha de corbes, sobretot a la banda esquerra del quadre.  Aquest ús del color, escampat en taques vives com si es tractés de  notes musicals, i de la línia, doten al quadre d’un ritme i moviment  molt elevats: l’ull no pot parar quiet i va d’un costat a l’altre. 

Composició:

En quant a la composició resta clara la divisió del quadre en tres parts,  esmentat fa un moment: al costat dret trobem un entramat de línies  esmolades que expressen, juntament amb els colors, un moviment  violent. Al centre hi ha les dues línies que travessen el quadre  verticalment i la gran forma blava. A la banda esquerra és on observem  la tranquil·litat que proporcionen la suavitat de les formes tractades i per  l’ús d’una gamma cromàtica més harmònica. Podem dir que el pintor  expressa la seva sensació al escoltar música (per exemple de Wagner),  traduïdes en colors i línies que vindrien a ser les diferents notes.  Amb tot, però, Kandisnky crea un joc rítmic ple de contrastos emocionals,  damunt del qual l’ull de l’espectador no aconsegueix de deturar-se ni tan  sols un instant. 

ESTIL/ Models i influències: Estil

Abstracció. 

Antecedents o models

L’obra de Kandinsky resta profundament influenciada per la música (gran  admirador de Wagner), en especial del concepte de leitmotiv (associació  lliure d’una melodia a una idea o emoció) propi de les òperes de Wagner.  La veu com un art de gran llibertat compositiva, i és precisament el  que ell intenta plasmar en la seva pintura. Per això a les seves obres el tema  passa a segon pla o desapareix directament.   Aquest pensament va fer que Kandinsky es convencés que allò important  no era el tema, sinó l’harmonia pictòrica dels seus dos temes bàsics: els  colors i les línies. 

Influències:

Per altra banda a influenciat a tots els artistes posteriors que també han  treballat en el camp no figuratiu, com Pollock o Kline.

3. INTERPRETACIÓ / ANÀLISI CONCEPTUAL. Contingut i significat (temàtica):

No es pot cercar cap element iconogràfic en l’obra de Kandinsky ja  que, intencionadament, l’autor va eliminar tot element figuratiu. Per  tant, l’obra és per a la pura contemplació de l’espectador, per tal d’incidir  i impactar en la seva sensibilitat. Es diu que la pintura de Kandinski no va a  la vista sinó a l’ànima, motiu pel qual l’artista rus prescindeix de l’ús objectiu  dels títols i els substitueix pel non de tres categories pictòriques: Impressió,  Improvisació i Composició.  Tot i així, hi ha hagut gent que ha interpretat el quadre com una  lluita de cavallers al costat d’un turó coronat per un castell.

Funció

Estètica. Simbòlicament obre nous camins al llenguatge pictòric