Història i Arquitectura: Diàlegs entre Passat, Modernitat i Futur

La Història en el Pensament Arquitectònic

El pes de la història és una constant en el pensament de l'arquitectura. L'obra Angelus Novus de Paul Klee, un pintor alemany, serveix com a metàfora central. L'àngel de la història, en la interpretació de Walter Benjamin, veu el progrés com una tempesta.

L'Àngel de la Història i la Modernitat (Walter Benjamin)

Amb aquesta metàfora, Walter Benjamin intenta explicar el marc de la modernitat sobre la qual la societat ha construït una il·lusió de progrés ascendent, on els vells esquemes queden enrere i la promesa d'un futur ple s'obre a l'horitzó. Entre les ruïnes, la religió queda com una cosa superada, i sobre la qual l'ésser mític voldria tornar, buscant potser la vella certesa d'un ordre que s'imposi al caos que viu a la tempesta. L'Angelus Novus no és altra cosa que la imatge que la societat moderna s'ha construït de si mateixa. Benjamin també assenyala que unes noves tècniques permetien noves formes d'art.

Visions Filosòfiques sobre la Història

• Johann Wolfgang Goethe:"La Història, fins i tot la millor, té sempre alguna cosa de cadavèric, olor a sepultura"
• Karl Marx: També parla de la història en els seus textos, afirmant que"la història és un malson, ens oprimeix, ens hauríem d'alliberar de la història"
• Friedrich Nietzsche: En el seu escrit Sobre la utilidad y el perjuicio de la historia para la vida, diu que la història no ens serveix. Si la història només ens servís per saber més, hauríem d'acabar odiant-la. Però després afegeix que necessitem la història, i Marx afegiria que també ens oprimeix.

Arquitectura Nacional vs. Moderna (Domènech)

L'arquitectura nacional és una arquitectura relacionada amb la societat. En aquest manifest es plantegen problemes que no poden ser resolts. Es planteja un primer problema irresoluble: o som nacionals o som moderns? Un estil només neix quan una idea domina un poble. En el meu temps, quin estil podré generar? Com a poble, hauria de ser un estil nacional, i com al meu temps, hauria de ser un estil modern. Domènech busca en els períodes brillants de la història.

Simbolisme i Funció en l'Art i l'Arquitectura

El Quadrat Blanc de Kandinsky: Puresa i Símbol

L'obra Quadrat blanc sobre fons blanc (1918) de Vassily Kandinsky no exhibeix res més que el que el seu títol indica: un quadrat blanc distingint-se, per una subtil variació de tonalitat, d'un fons nivi. Aquí es vol ressaltar el valor simbòlic que exposen els dos elements essencials d'aquesta representació: la figura geomètrica del quadrat i el color blanc.

La Funció de la Forma: Crítiques de Pugin

El Teatre Odeon de París té forma de temple grec. Utilitza sempre les formes clàssiques, sense relació amb la seva funció.

Augustus Welby Pugin, un arquitecte anglès, compara, a través de gravats, alguns edificis homòlegs de l'edat mitjana amb els de la seva època. Entre les conclusions dels seus estudis hi ha la substitució d'edificis religiosos per presons, fàbriques de gas, etc.

Si partim del fet que el gran criteri de bellesa arquitectònica és l'adaptació de la forma a la funció, l'estil d'un edifici ha de correspondre a la seva utilització, de manera que l'espectador percebi instantàniament la seva funció. Els homes que construïen les catedrals, seguint la línia de l'edat mitjana, creien que estaven compromesos en l'ocupació més gloriosa: la d'aixecar un temple per a la veneració de Déu. Un sentiment que es pot trobar en gairebé tots els edificis de l'edat mitjana.

L'Edifici com a Testimoni Històric (John Rankin)

L'edifici neogòtic del Parlament de Londres és un exemple. El fotògraf John Rankin diu que la història va deixant cicatrius en els edificis, formen part de la vida dels edificis. Impregna les seves petjades en els edificis. La relació amb la història ha variat amb el temps. La relació dels arquitectes amb la història és menys radical.

La Visió Radical de Le Corbusier: El Pla Voisin

Per a Le Corbusier, el centre urbà de París estava massa congestionat. Era petit i vell, s'havia quedat obsolet davant la irrupció de l'intens trànsit rodat que en l'incipient segle XX s'estava produint. Per a l'arquitecte, la ciutat havia quedat ancorada, era una «relíquia medieval». Es necessitava racionalitzar els espais. Per dur a terme el pla, era necessari retallar una bona part del París conegut. Desapareixerien al voltant de quaranta hectàrees de terreny, a la riba dreta del Sena. Llocs que eren «insalubres i antiquats». Edificis de cent vuitanta metres d'alt, de vidre i en forma de creu, i zones verdes, substituirien l'obsolet, el vell de la ciutat. El que Le Corbusier considerava «una crosta seca».

La seva idea també incloïa deixar els monuments, d'alguna manera, aïllats. El principi no era destruir el passat, òbviament, però sí reconstruir-lo. Proposava l'enderrocament d'una gran part del centre de París, on pretenia construir uns gratacels.