Història Antiga: De la Fundació de Roma a l'Era dels Diàdocs

La Llegenda de la Fundació de Roma

En època d’August, Titus Livi (Ab urbe condita) i Virgili (Aeneida) basteixen el mite definitiu de l’origen de Roma en el marc de la fundació d’una nova ideologia imperial.

El Mite d'Enees i els seus Descendents

• Després de la caiguda de Troia, Enees fuig amb els seus cap a Occident (menystenint la Cartago de Dido) i arriba finalment al Laci.
• Allà, pacta amb els llatins i es casa amb Lavínia, filla del rei Llatí.
• A la mort d’Enees, governen Ascani/Iulus (qui funda Alba Longa) i Silvi (del qual descendeixen Ròmul i Rem).

El Naixement i Criança de Ròmul i Rem

• Ròmul i Rem són fills de Mart i Rea Sílvia, filla del rei Númitor, deposat pel seu germà Amuli.
• Malgrat la prohibició, Sílvia concep els bessons del déu i els abandona al Tíber.
• Són alletats per la lloba Luperca a una cova del Palatí i després criats pel pastor Fàustul i la seva esposa Acca Laurència.

La Fundació de Roma i la Mort de Rem

• En descobrir la seva veritable identitat, derroquen Amuli, restauren Númitor i decideixen fundar una nova ciutat allà on foren salvats.
• Per escollir el turó, se sotmeten a l’auguri diví i guanya Ròmul, qui opta pel Palatí i no l’Aventí.
• La data de fundació és el 21 d’abril de 753 aC.
• Al traçar el pomerium, Rem el traspassa i Ròmul el mata.

La Monarquia Romana Primitiva

Malgrat el fantasiós relat mític, sembla clar que la Roma primitiva fou governada per un règim monàrquic.

Els problemes sorgeixen en donar veracitat històrica als reis presents a la llista tradicional establerta per Virgili:

• Només 7 reis abasten un període de 244 anys (més de 30 anys de regnat de mitjana resulta poc creïble).

La Dinastia Llatino-Sabina

Ròmul (753-717 aC)

• Fundador mític i primer rei de Roma, símbol del poble romà.
• Creació del Senat: amb 100 membres nobles (patricis), com a òrgan consultiu del rei.
• Ordenació social: divideix el poble en 30 cúries (representades per patricis) agrupades en 3 tribus (Ramnes, Titis, Luceres).

Numa Pompili (716-674 aC)

• Rei sabí, successor de Ròmul, conegut per la seva pietat i saviesa.
• Amb l'ajuda de la nimfa Egèria, estructura la religió romana:
  • Introdueix cultes a Mart i Vesta.
  • Organitza els col·legis sacerdotals (Flamines, Vestals, Salii, Augures...).
• Crea un calendari lunar de 12 mesos, precedent del calendari actual.

Tul·li Hostili (673-642 aC)

• Rei llatí, més bel·licós; impulsa l'expansió militar de Roma.
• Atribuïda la construcció de la Cúria Hostília, primera seu del Senat.
• Llegendàriament, destrueix Alba Longa (episodi dels Horacis i Curiacis).

Anc Marci (641-617 aC)

• Nét de Numa, sabí pacífic però actiu econòmicament.
• Funda la colònia d’Òstia, crea el pont Sublici, magatzems de sal i una muralla de pedra per a Roma.
• Conegut com el"bon Anc" per garantir estabilitat i prosperitat.

La Dinastia Etrusca

Tarquini el Vell (616-578 aC)

• Aristòcrata etrusc de Tarquínia o Caere; arriba al poder amb el suport del poble i d’Anc Marci.
• Conegut com a Lucumon (rei etrusc), llatinitzat com Luci Tarquini Prisc.
• Impulsa grans obres públiques:
  • Cloaca Maxima: drena el fòrum, permetent la urbanització.
  • Circ Màxim: primera construcció lúdica de la ciutat.
  • Temple de Júpiter Capitolí.
• Introdueix l’alfabet etrusc, adaptat al llatí.

Servi Tul·li (578-535 aC)

• Accedeix al tron després de possibles intriges amb fills d’Anc Marci.
• Considerat el segon fundador de Roma per les seves reformes:
  • Primera constitució política (no conservada).
  • Divideix Roma en 4 regions urbanes (antecedents de les tribus).
  • Amplia els límits urbans i pot construir part de les muralles servianes.
• Implementa censos i divisió socioeconòmica en 5 classes (amb patrimonis mínims).

Tarquini el Superb (535-509 aC)

• Fill o nét de Tarquini el Vell i gendre de Servi Tul·li.
• Arriba al poder assassinant Servi Tul·li amb la complicitat de Túl·lia.
• Governa amb autoritarisme, reprimeix la plebs i executa senadors.
• Crisi final: el seu fill Sext Tarquini viola Lucrècia, muller de Col·latí.
• Aquest fet provoca una revolta liderada per Col·latí i Luci Juni Brut.
• El poble expulsa els Tarquinis (509 aC) i es posa fi al domini etrusc.
• Tot i els intents de recuperació amb l’ajuda de Lars Porsenna, Roma inicia la República amb Brut i Col·latí com a primers cònsols.
• Malgrat l’expulsió reial, les elits etrusques segueixen influents a Roma.

L'Era dels Diàdocs: Després d'Alexandre el Gran

La Fragmentació Territorial de l'Imperi

Des d’un punt de vista territorial, l'imperi d'Alexandre es dividia en tres nivells de control:

• En el primer nivell decidien els generals macedonis, els diàdocs.
• En un segon nivell calia comptar amb la fidelitat dels sàtrapes deixats per Alexandre.
• En un tercer estat es situaven els territoris de facto independents al nord d’Anatòlia.

La Qüestió de la Successió i els Primers Conflictes

• Pèrdiques i la cavalleria apostaren per la successió pòstuma d’Alexandre i Roxana.
• La infanteria recordà la figura més tangible de Filip Arrideu, germanastre d’Alexandre, amb reconegudes deficiències mentals però no mestís, com el fill de Roxana.
• S’acordà un compromís: esperar el part de Roxana. Si naixia un nen, com així esdevingué, regnaria amb el nom d’Alexandre IV conjuntament amb Arrídeu, elevat ja al nom de Filip III.
• Pèrdiques convocà l’exèrcit d’Àsia i explicà els plans d’Alexandre. Sorgia un corrent unitarista, que volia mantenir tots els dominis.
• No passaren gaires mesos en sorgir revoltes de grecs i macedonis en els dos extrems dels dominis.
• A Orient sorgí un corrent contrari que representava els sàtrapes que preferiren assegurar-se un bocí propi i pactar amb els equivalents, abans que acceptar la subordinació a un poder superior representat pels regents.

La Conferència de Triparadisos (321 aC)

S’arribà a la Conferència de Triparadisos (Síria, 321 aC) que posava l’embrió futur d’uns cinc estats i significava la fi de la idea unitària:

• Antípatre amb el seu fill Cassandre: regents de Macedònia i responsables dels assumptes europeus.
• Lisímac: responsable de Tràcia, els estrets i el pas a Àsia.
• Antígon associat amb el seu fill Demetri: responsables d’Anatòlia i de la guerra contra un Eumenes exclòs del repartiment.
• Ptolemeu: responsable d’Egipte i la part africana.
• Seleuc: responsable de Babilònia.
• Més a Orient es confiava en un conjunt de sàtrapes subordinats.

Conflictes i Reorganitzacions Territorials

• Els diàdocs lluiten pel control de l'Imperi d'Alexandre, presentant-se com protectors dels grecs i reis de pobles"bàrbar".
• 319 aC: mor Antípatre. El seu fill Cassandre combat Antígon (que proclama la “llibertat dels grecs” com a estratègia política contra Cassandre) i Polispercont, general amb control autònom del Peloponès.
• Eumenes, des d’Àsia, controla temporalment Fenícia, Síria i Iran, però mor el 316 aC.
• 312 aC: Ptolemeu ocupa Celesíria, Xipre i parts de la costa d'Anatòlia i aconsegueix l'aliança amb Rodes.
• Cassandre, a Grècia, assetja Atenes, controlada per Demetri de Faleros, que es presenta com a reformador solonià.

La Lluita per Macedònia i el Segon Repartiment

• Amb l'absència de Cassandre, esclata un conflicte a Macedònia liderat per dues dones:
  • Eurídice, esposa de Filip III, defensa els seus drets dinàstics.
  • Olímpia, mare d’Alexandre el Gran, actua en nom del seu net Alexandre IV.
• Olímpia guanya, executa Eurídice i Filip III, però és capturada i executada per Cassandre a la seva tornada.
• Cassandre busca també legitimitat política: restaura Olint i Tebes, anul·lant actes de Filip II i Alexandre.
• Segon acord de repartiment (311 aC):
  • Cassandre: Macedònia i Grècia.
  • Lisímac: Tràcia + Bitínia.
  • Antígon: gairebé tota Àsia.
  • Ptolemeu: Egipte i guanys territorials.
  • Seleuc queda exclòs.
  • Tots reconeixen formalment Alexandre IV com a futur rei, tot i ser un menor.

L'Ascens dels Reis (Basileus)

• 310 aC: Cassandre ordena l’assassinat de Roxana i Alexandre IV.
• Aquest fet trenca definitivament l’autoritat dinàstica dels Argeades.
• Els diàdocs ja no han de fingir lleialtat i es proclamen basileus (reis).
• Seleuc:
  • Conquista Mesopotàmia a Antígon.
  • 308 aC: entra de nou a l’Índia i derrota el rei Xandragupta, seguint l’estela d’Alexandre.
  • Comença la construcció del seu imperi oriental (futur imperi selèucida).
• Antígon i Demetri Poliorcetes (el seu fill): Renuncien a Orient i busquen expandir-se per Occident.
• Demetri:
  • Expulsa Demetri de Faleros d’Atenes, perjudicant Cassandre.
  • 306 aC: conquista Xipre, derrotant Ptolemeu navalment.
  • 305–304 aC: assaja sense èxit la República de Rodes, malgrat grans recursos.
  • Es presenta com a nou Alexandre, imitant-lo fins i tot físicament.

La Batalla d'Ipso i el Tercer Repartiment

• Enfrontament clau a Frígia, amb més de 100.000 soldats implicats.
• Aliats contra Antígon: Lisímac i Seleuc, amb el suport de Cassandre i Ptolemeu.
• Resultat:
  • Antígon morí en combat.
  • Demetri Poliorcetes queda aïllat i sense territori, però conserva una gran flota.
• Nou repartiment dels territoris (tercer repartiment):
  • Lisímac: Anatòlia occidental.
  • Seleuc: Síria i Anatòlia oriental.
  • Ptolemeu: Panfília (sud d'Anatòlia).
  • Cassandre: Grècia continental.

El Final dels Diàdocs Fundadors

• 294 aC: Demetri Poliorcetes es fa proclamar rei de Macedònia després de la mort de Cassandre (298 aC). Inicia la dinastia antigònida, que regnarà fins a la conquesta romana (s. II aC).
• Lisímac:
  • Té problemes interns per la fiscalitat i conflictes familiars.
  • Influït per la seva dona, executa el seu fill Agàtocles, fet que provoca una rebel·lió.
  • 281 aC: és derrotat i mort en batalla per Seleuc, amb suport dels partidaris d’Agàtocles.
• Seleuc: Poc després de vèncer Lisímac, és assassinat per Ptolemeu Ceraunus (alumne acollit a la seva cort).
• Ptolemeu I (Soter): mor pacíficament el 285 aC, sent l’únic diàdoc amb un final no violent.

La Religió a l'Antiga Roma

Característiques de la Religió Romana

Els romans creien en l’omnipresència de criatures màgiques o divines que influïen en els mortals. Podríem definir la religió romana com:

• Contractual: relació amb els déus basada en rituals i reciprocitat → do ut des (dono perquè em donis).
• Pragmàtica: busca la pax deorum (favor diví per al benestar humà).
• Politeista: múltiples déus, ctònics i celestials, de procedències diverses.
• Inclusiva: assimila fàcilment déus forans si no representen perill polític.
• Dessacralitzadora: prefereix mites pseudohistòrics a una cosmogonia pròpia.
• Formalista: segueix rituals estrictes, influència etrusca → supersticiós.
• Antropomòrfica: déus amb formes i caràcters humans, per influència grega.

Panteó Romà: Orígens i Influències

A la Roma primitiva, s’adoraven déus comuns i arquetípics dels pobles indoeuropeus, però també molts d'altres cultures:

• Indoeuropeus: Júpiter, Mart, Ceres.
• Romans arcaics: Janus, Vesta, Quirí, Libera...
• Etruscs: Minerva, Plutó, Juno.
• Grecs: Apol·lo, Àrtemis, Hermes...
• Altres (fenicis, orientals): Hèracles, Isis, Mitra...

Éssers Espirituals i la Llar

Existeixen multitud d’ens espirituals que habiten tots els àmbits i compleixen una gran diversitat de funcions:

• Lares: protectors de la casa.
• Penates: protectors del rebost.
• Manes: esperits dels avantpassats.
• Lemures: esperits malignes.
• Genii: esperits protectors d’individus o famílies.

Rituals Funeraris Romans

Quan un romà mor, se segueixen escrupolosament uns rituals molt específics destinats a honorar el difunt i no ofendre el seu esperit per tal que no turmenti els vius:

• El difunt escolta la conclamatio i és vetllat de tres a set dies.
• Una processó fúnebre el duu al lloc on s’incinera el cos.
• Les cendres són recollides en una urna i dipositades en una tomba.
• Se li ofereixen presents i libacions en les seves festivitats.
• En les processons fúnebres es reafirma l’aristocràcia i el llinatge (maiorum imagines).

L'Apoteosi Imperial

L'Apoteosi imperial es tracta del procés de divinització del governant de Roma. En origen només Ròmul havia estat divinitzat: recordem, s’havia convertit en el déu Quirí després de desaparèixer (va pujar al cel). Per contra, el mal record d’un emperador duia a la damnatio memoriae (eternitat o desaparició, vaja). S'estableixen temples i sacerdots propis per cada emperador.

Organització Sacerdotal Romana

El culte als diferents déus s’organitza en sacerdocis independents, però teòricament tots estan sotmesos a l’autoritat del cap de la religió romana:

• Rex sacrorum: antic i sense poder real.
• Pontifex maximus: màxima autoritat religiosa.

Alhora, els sacerdocis s’agrupen en collegia; en primer lloc, els collegia maiores:

• Pontifices: calendari, rituals, costums.
• Flamines: 15 cultes antics + flamines augustales.
• Vestals: sacerdotesses de Vesta (7), 30 anys de servei.

Sincretisme Religiós i Temples

• La tolerància romana envers les altres religions juntament amb la seva permeabilitat permet que, degut als intercanvis culturals, es doni gradualment un fenomen de sincretisme religiós: fusió de dues divinitats similars de cultures diferents (ex: Júpiter Doliquè, Minerva Sulis).
• En època arcaica, els romans adoraven els déus en clarianes (primer espais oberts, luci). Després, edificis per influència etrusca:
  • Planta rectangular amb pòrtic (tipus grec), a vegades circular.
  • Cel·la interior per l’estàtua del déu.
  • Controlats per sacerdots; finançats per l’Estat o evergetes.

Festivitats i Vots Religiosos

El calendari romà inclou els dies feriae (feriales) que marquen les festivitats dedicades als diferents déus: prop de 40, que poden durar diversos dies. A més, hi ha festivitats públiques (ludi) i altres celebracions. En totes aquestes festes, se celebren els rituals religiosos pertinents i s’organitzen esdeveniments lúdics diversos.

D’altra banda, la religiositat personal i el concepte romà de religió origina una pràctica innovadora: l’establiment del votum, promesa d’un sacrifici a canvi d’un favor diví.