Història Antiga de les Balears: Cronologia i Cultures Prehistòriques fins a la Romanització

Cronologia i Cultures Prehistòriques de les Illes Balears

Els Primers Illencs i la Colonització Inicial

La colonització de Mallorca va ser tardana respecte a altres illes mediterrànies; no es pot datar més enllà de mitjans del 5000 a.C. Sembla que al voltant del 3000 a.C. es va consolidar una població estable.

• Els primers habitants es van establir a la Serra de Tramuntana, on el medi oferia més possibilitats de subsistència a causa de la major pluviometria.
• A l'inici del 3000 a.C., es va colonitzar la resta de l'illa.

Cap al 2500 a.C. s'introduïren a Mallorca la ceràmica i la metal·lúrgia del coure. Aquesta fase calcolítica es va caracteritzar per petits poblats de cabanes, com ara Son Mas i Son Ferrandell. El principal mitjà de subsistència continuava sent la ramaderia.

El poblament de les altres illes de l'arxipèlag va ser més tardà:

• Menorca: 2200 aC
• Eivissa i Formentera: 2100 aC

El Pretalaïòtic (3000 aC - 2000 aC)

Els hàbitats més característics d'aquest període són les navetes d'habitació (construccions megalítiques amb forma de ferradura allargada), que podien formar petits agrupaments, com el poblat de Bóquer (Pollença).

Altres formes d'hàbitat eren les cabanes i les coves i abrics rocosos. Les construccions funeràries principals són els hipogeus de planta allargada (trobats a Menorca i Mallorca) i els sepulcres megalítics (presents a totes les illes).

El recurs econòmic principal era la ramaderia (ovicàprids, complementada amb bou i porc). També es practicava una agricultura molt rudimentària, basada en el conreu de cereals. La societat pretalaïòtica era formada per comunitats petites, autònomes i autosuficients, relacionades entre elles a través del parentiu, i es considera que era una societat pacífica.

La Cultura Talaiòtica de Mallorca i Menorca

Entre el 1300 i 1000 a.C. s'observen canvis importants a Mallorca i Menorca que donen lloc a l'estadi cultural conegut com a Talaiòtic, pel seu monument més representatiu: el talaiot. Aquesta cultura no s'estengué a tot l'arxipèlag, sinó que es va limitar a les Balears estrictes (Menorca i Mallorca).

Etapes de la Cultura Talaiòtica

1. Període de transició del pretalaïòtic al talaiòtic (1300-1000 a.C.).
2. Període inicial (Edat del Bronze mitjà i final), entre el 1000 i el 700 a.C. La població es concentra en poblats, alguns de grans dimensions i defensats amb muralles ciclòpies, i la societat experimenta un creixent procés de jerarquització.
3. Crisi (Postalaiòtic), les causes de la qual són encara poc conegudes. Aquesta etapa finalitzaria amb la conquesta romana de les Balears.

Característiques de la Cultura Talaiòtica

• Arquitectura: Destaca pels talaiots, altres monuments, les muralles i els santuaris.
• Societat: Basada en la ramaderia i l'agricultura. Podria correspondre a una societat tribal segmentària, amb una clara jerarquització d'assentaments i elits amb atribucions polítiques i religioses.
• Metal·lúrgia: Va tenir importància, principalment la de bronze i la de plom. Durant el talaiòtic es realitzaven armes (espases, puntes de llança i de fletxa, punyals) i estatuetes de bronze amb funció ritual (com els caps de toro trobats al santuari de Son Corró, a Costitx).

Els santuaris eren descoberts i s'hi realitzaven cerimònies, incloent-hi ofrenes. S'utilitzaven diversos llocs d'enterrament (coves naturals, abrics rocosos). També es documenta la cremació i els enterraments en calç.

L'Edat del Bronze a Eivissa i Formentera

A les Pitiüses es van formar petites comunitats de pastors i agricultors. Sembla que van passar per una greu crisi. Els segles XI i VII a.C. van marcar l'inici de la colonització fenícia d'Eivissa.

Primers Pobles Colonitzadors

• Colons fenicis: S'establiren a Eivissa (Ibushim) al segle VII aC.
• Restes gregues: Diverses figures de bronze trobades a Mallorca i Menorca, indicant intercanvis en els segles VI-V a.C.
• Al segle VI aC, Eivissa va participar en les guerres púniques amb la seva metròpoli.

L'Eivissa Púnica i la Influència Púnica a les Balears

Eivissa va ser una colònia destacada de Cartago. La ciutat púnica estava ubicada a l'actual nucli antic de la Vila. Pròxima hi havia la necròpoli del Ciutadella.

La ciutat va experimentar un creixement durant l'època clàssica (450-200 a.C.), amb entre 4.000 i 5.000 habitants i un món rural dispers. Durant les Guerres Púniques (217 aC), Eivissa va patir un atac, però a la Segona Guerra Púnica es va federar amb Roma.

Púnics a les Balears

• Mallorca: Es van establir en illots costaners com Na Gardis (Colònia de Sant Jordi) i Sa Galera (Palma).
• Menorca: Fundació de Maó (anomenada així per Magó, germà d'Annibal) i Ciutadella.
• Foners: Van actuar com a mercenaris per a Annibal a Itàlia durant la Segona Guerra Púnica.

La Conquesta Romana i l'Organització Provincial

1. Conquesta Romana (Causes i Dades)

L'any 123 aC constitueix un punt important amb la intervenció del cònsol Cecili Metel, desenvolupada entre el 123 i el 122 aC.

• Objectiu: Garantir la seguretat de les rutes del comerç naval, amenaçades per la pirateria.
• La intervenció de Metel va comportar la integració administrativa de les illes dins l'esquema provincial romà.
• Les Balears van passar a formar part de la província d’Hispània Citerior, mentre que les Pitiüses es van federar amb Roma.

2. Ciutats: Fundació, Noms i Pervivència

Palma i Pollentia són atribuïdes a Metel per Estrabó. Inicialment no van ser ciutats de nova planta, sinó assentaments de caràcter militar (castella). Al segle I aC van evolucionar a veritables ciutats romanes.

Altres nuclis indígenes com Guium, Tucis, Bocchor i Ebusus van continuar existint després de la conquesta, integrant-se progressivament en els esquemes jurídics i administratius romans.

3. Estatus Jurídic i Àmbit Administratiu

• Estatus jurídic: La majoria dels nuclis insulars foren considerats inicialment civitates stipendiariae, obligades al pagament de tribut.
• Àmbit administratiu: Ebusus i Bocchor van obtenir l'estatus de civitates foederatae, conservant l'autogovern i la immunitat fiscal a canvi de col·laboració militar.

4. Autors Clàssics sobre l'Ocupació Romana

• Titus Livi: Menciona contactes diplomàtics previs durant la Segona Guerra Púnica.
• Estrabó (basant-se en Posidoni): Atribueix a Metel la fundació de Palma i Pollentia i el trasllat de població.
• Florus i Orosi: Presenten una visió més conflictiva de la intervenció romana.
• Plini el Vell: Proporciona informació essencial sobre l'estatus jurídic.
• Mela: Qualifica Palma i Pollentia com a colònies.
• Plutarc: Fa referència a les Balears en el context de la Guerra Sertoriana.

5. Pobladors de Palma i Pollentia i Adscripció Tribal

La població de Palma i Pollentia a partir del segle I aC estava formada per itàlics, hispanoromans i alguns ciutadans romans. Ambdues ciutats es caracteritzen per l'adscripció dels seus ciutadans a la tribu Velina, fet excepcional dins l'Hispània.

Roma i les Balears: Context Estratègic

1. Situació de l'Arxipèlag

La consideració històrica de l'arxipèlag balear ha estat sempre lligada a la seva situació geogràfica. Situat al centre del Mediterrani occidental, era considerat un cap de creus i constituïa una ruta marítima obligada per accedir a la península Ibèrica o a l'estret de Gibraltar. Els fenicis van aprofitar aquesta posició estratègica, i les illes van entrar posteriorment dins l'òrbita de Roma al segle II aC. Els grecs coneixien l'arxipèlag, diferenciant entre les Pitiüses i les Balears o Gimnèsies.

2. Entrada en l'Òrbita Romana: Segona Guerra Púnica

A finals del segle III aC, amb la Segona Guerra Púnica (218 aC), el conflicte entre Cartago i Roma va afectar el Mediterrani occidental. El moviment de tropes i les operacions militars a la península Ibèrica van situar l'arxipèlag balear dins l'estratègia romana, iniciant-se el seu procés d'integració dins la influència de Roma.

3. Fundació de Palma i Pollentia

Palma i Pollentia van ser fundades immediatament després de la conquesta, però les dades arqueològiques indiquen un període inicial de caràcter militar (castella amb funcions de vigilància i control a les dues grans badies de Mallorca).

A mitjan segle I aC, després de la guerra sertoriana i en el context de la política fundacional de Pompeu, aquests assentaments militars van ser substituïts per ciutats amb l'estatus de coloniae civium Romanorum.

4. Historiografia i Ubicació de la Palma Romana

Des del segle XVII, diversos historiadors van intentar localitzar la ciutat romana de Palma (destacant Juan Dameto, Jerónimo Alemany i Pedro de Alcántara Peña). A partir del segle XX, la recerca arqueològica va substituir els models historiogràfics.

Les excavacions (especialment les de Guillermo Rosselló Bordoy, Miguel Ángel Cau i Bartomeu Vallori) van proposar una ciutat àmplia i oberta en època altimperial, posteriorment fortificada durant l'Antiguitat tardana. Actualment es considera que la Palma romana es troba sota la Palma actual.

5. Evolució Històrica de Palma

• Període republicà: Ocupació documentada des de mitjan segle II aC, amb el centre urbà situat a l'entorn de l'actual catedral i l'Estudi General Lul·lià.
• Període altimperial: Etapa d'esplendor, amb necròpolis, edificis monumentals com el teatre romà, i el funcionament ple de les termes.
• Període baiximperial: Fase d'inseguretat i decadència, marcada per incendis, la construcció de muralles i la reducció de l'espai urbà, tot i la continuïtat de l'activitat fins al segle V dC.

Formació Geològica de les Illes Balears

La formació geològica de les Illes Balears és el resultat d’un procés molt llarg lligat als grans moviments de plaques tectòniques de la Terra, especialment els que afecten la Mediterrània occidental.

1. Orogènia Herciniana (Etapa més antiga)

És la fase geològica més antiga que afecta Mallorca i Menorca (fa més de 300 milions d’anys). La col·lisió entre Lauràsia i Gondwana va provocar la formació d’una gran serralada central, de la qual queden restes en els materials molt antics del sòcol de les illes.

2. Triàsic: Marge de Pangea

Durant el Triàsic, Mallorca es trobava al marge del supercontinent Pangea. Es produeix un desmantellament dels relleus hercinians, generant sediments vermellosos (com els del Port de Canonge). És una etapa de gran tranquil·litat tectònica.

3. Juràssic Mitjà – Cretaci Mitjà: Extensió

Comença un procés d’extensió relacionat amb l’obertura progressiva del Mediterrani occidental. Aquest estirament de l’escorça provoca fractures i afavoreix la sedimentació marina.

4. Eocè (48–28 Ma)

Quan el Mediterrani s’obre clarament, es produeix una absència de sedimentació en algunes zones, fet que provoca buits en el registre geològic. És una etapa clau per entendre la futura separació balear.

5. Eocè – Oligocè: Transgressions Marines

Es produeixen transgressions marines a la zona litoral del massís ibèric. Apareixen sediments i jaciments de carbó (de Cabrera fins a Felanitx), indicant que Mallorca encara estava connectada a terres continentals.

6. Oligocè

Es reactiva l’estirament tectònic, preparant el territori per a canvis estructurals més importants.

7. Miocè (20–16 Ma)

Mallorca pateix una càrrega compressiva, relacionada amb la formació de la serralada Bètica. Aquest procés dona lloc a plecs i estructures internes importants.

8. Miocè Mitjà: Terratrèmols i Col·lapses

Es dipositen grans quantitats de sediments, alguns dels quals es desplacen a causa de terratrèmols, provocant col·lapses submarins.

9. Miocè Mitjà (13–11 Ma): Separació Definitiva

Finalment, entre 13 i 11 milions d’anys, Mallorca se separa definitivament de la serralada Bètica mitjançant un procés d’extensió tectònica. A partir d’aquest moment, Mallorca adquireix una estructura molt semblant a l’actual.