Què és la Història? Una Anàlisi Profunda de la Disciplina Històrica

Capítol 1: Què és un fet històric? Qui decideix què és i què no és?

Estudiarem com es contestava a la pregunta: què és la història? a meitat del segle XIX. Un fet històric serveix si pot explicar alguna cosa. La història contemporània s'ha de triar i decidir, ja que hi ha una gran quantitat d'informació.

Positivisme

El positivisme és la teoria de la reorganització de la vida social per al bé de la humanitat a través del coneixement científic i del control de les forces naturals. Els fets són sagrats, però el pensament és lliure.

Fer història basant-se en els fets històrics no és suficient. Es pot agafar un document històric (que no menteix) i que planteja menys problemes que un fet històric. Però tampoc funciona si no ens explica alguna cosa, perquè és el resultat de la interpretació de qui l'escriu. Per exemple, per justificar la guerra d'Iraq, es van presentar uns documents que relacionaven Saddam Hussein amb el terrorisme i un arsenal d'armes de destrucció massiva. Molta gent va creure de debò que era un perill per a la humanitat. Però ara sabem que tot això era mentida i que els documents eren falsos. Per tant, els plantejaments dels positivistes fallaven, doncs no reflexionaven adequadament sobre el nucli de la pregunta. No feien filosofia de la història.

Durant les primeres dècades del segle XX, intel·lectuals amb un nou plantejament van fer filosofia de la història per donar-hi resposta. El clima intel·lectual havia canviat; l'enorme confiança en la ciència que anteriorment servia per curar (antibiòtics, vacunes...), durant la Segona Guerra Mundial, ajudava a matar (tancs, metralladores, gasos...). Van aparèixer noves inquietuds i els positivistes van quedar obsolets.

Benedetto Croce i R.G. Collingwood

• Benedetto Croce va ser l'intel·lectual italià més important del segle XX. Acadèmic, polític liberal, antifeixista, pare de la filosofia italiana, historiador i pensador, té una nova teoria: l'idealisme. El món de les idees té sobrevalença sobre el món material. Així doncs, què era per a ells la història? Deia que tota història és història contemporània, doncs la història l'interpreta l'historiador a través dels ulls del seu present, segons els seus pensaments, codis morals, valors...
• R.G. Collingwood deia que tota la història que estudia un historiador viu en el present perquè és on viu l'historiador.

Els dos arriben a anunciar un concepte molt semblant. Això ens porta a quatre fonaments, i per tant, Carr diu:

1. Que tota història és indissoluble del perfil de l'historiador que l'ha d'estudiar.

Fer història no és recollir fets, sinó interpretar (trobar explicacions).

Quan estudiem història ens hem de posar sempre al cap de qui l'ha viscuda. Per exemple: a Roma els esclaus no els presentava un dilema moral, o els nazis, pares de família, mataven nens jueus sense remordiments perquè creien que era un perill per als alemanys i era el seu deure.

1. Quan fem història, la fem mirant el passat a través del cristall del present. Per exemple, mirar com als anys 50 s'escrivia de l'URSS amb possibilitat d'èxit del seu model, i la URSS del 96 en què la seva situació era de total col·lapse.

A tot això, i a una sèrie de problemes a aquest plantejament d'història interpretativa:

1. Presentisme: Veure tot a través del present. Perdre la necessària contextualització.
2. Excés de relativisme: Tota interpretació és vàlida perquè neix al cap de l'historiador.

I a una evidència o dicotomia (divisió d'un concepte en dues meitats oposades): separació de la història fàctica (fets) o empírica (basat en l'experiència) i la història interpretativa. Cap dels dos pot servir exclusivament. Els fets per separat són vàlids, però no funcionen; no és la història qui domina ni l'historiador, com tampoc és el present qui domina, ni el passat. S'ha de trobar l'equilibri entre la història fàctica i la interpretativa. La història és una interrelació contínua i equilibrada entre l'historiador i els fets històrics. Diàleg infinit i equilibrat entre el present i el passat.

La primera resposta que dona Carr a què és història? és que un home mai serà objectiu. Optarà per uns criteris per defensar la seva objectivitat, sempre serà subjectiu. Tot home es diferencia d'un altre, però això no vol dir falsificar els fets.

Capítol 2: Altra dicotomia: societat versus individu

La història sempre estarà influenciada per la societat que l'envolta. Quines són les relacions entre societat i els individus? Qui és més important? L'individu és el fruit de la societat (que està composta per individus). Són indissolubles. La fan cadascun dels individus. I parlar de la societat és cada cop més individualista, té sentit fins a cert punt. Podem viure la mateixa època, però no és el mateix viure a Barcelona que a Egipte.

Carr intenta fer un viatge en màquina del temps i situar-se en l'època del positivisme del segle XIX, extremadament individualista, en què era més important l'individu que la societat. En canvi, al segle XX, l'època de l'idealisme, les masses entren a escena (segle de les masses) on es posa l'accent en la societat, més que en l'individu.

Segons Carr, els fets històrics, fins a quin punt són fets aïllats o el resultat de la societat:

1. L'historiador és un individu, però com tothom és també el producte de la societat en la qual viu. Això es veu quan es responen preguntes sobre la societat. Per exemple, Mommsen diu que l'emperador Cèsar volia unificar el país, però ho va escriure decebut per la recent derrota del 48.

Un historiador avui pot parlar del tema que vulgui del passat, però sempre tindrà molt present que està vivint la decadència del capitalisme. Alguns historiadors canvien de període d'estudi quan canvia l'època en la qual viuen. O bé, un historiador marxista que escrigui abans de la caiguda del mur de Berlín o si escriu després de la caiguda del mur i les seves conseqüències.

• No podem entendre l'obra d'un historiador sense entendre la seva posició social, econòmica, històrica...
• La posició social de l'historiador té uns serveis molt concrets, que són els fets històrics que viu. Quan agafem una obra s'ha de saber quins arrels geogràfics té l'autor i a quina època va viure. Ser conscients d'això és la única forma segons Carr per no caure en els excessos del relativisme.

1. Dicotomia: els historiadors són el resultat dels individus o de la societat? És molt més fàcil pensar en un individu que en tota una societat. Però no és suficient. No pot funcionar. Els personatges històrics són resultat de la societat en la qual viuen. Carr ens diu que es podrien plantejar dues objeccions a això:

• Els dissidents o individus que viuen en oposició o fora de la societat no són el resultat de la societat: Això no és veritat. Si lluites contra alguna cosa és que hi pertanys i no estàs aïllat.
• Els grans homes (Hitler, Lenin...) no són producte de la seva societat: Això tampoc és veritat. La seva grandesa és perquè aquests grans homes s'han formulat i respost una pregunta o han tingut un desig sobre la societat en la qual vivien. Per tant, són un producte de la societat.

Conclusió i reformulació de què és la història? La presumpta antítesi o dicotomia entre societat i els individus és una fal·làcia (conjunt de paraules disposades per a enganyar) o mentida. Tant en el passat com en el present: fet històric i historiador estan completament intricats. Un fet històric és el resultat d'una societat passada i de la present. Ni tot és societat, ni tot és individu.

Capítol 3: La història s'ha de considerar una ciència, o no?

1. Carr ens diu que en el segle XVIII i XIX es parlava molt de les lleis de la ciència i que, amb l'arribada del segle XX, això desapareix. Les mateixes ciències naturals ja no parlen de lleis, sinó d'hipòtesis. I cada descobriment acaba deixant una llei totalment obsoleta. Les ciències naturals fan estimacions i no previsions. Si no fan servir lleis, tampoc fan previsions. La història s'ocupa de l'individual, mentre la ciència s'ocupa del general. La història ensenya, però si els individus no n'aprenen, no serveix de res. L'objectiu final és donar respostes: Carr diu que la història també generalitza, encara que no perd la individualització. La història no és objectiva perquè no hi ha separació entre l'historiador i el que estudia. En les ciències, el subjecte investigador i el que s'investiga no són el mateix. Segons Carr, la separació no és mai absoluta, sempre hi ha una relació, i acaba sent la mateixa persona.

Estudiar la història implica problemes de religió i moralitat. Carr diu que és fals. Quant a religió, es pot perfectament ser historiador i creure o no en Déu, però no implica problemes a no ser que creguis en una intervenció divina en els fets de la història. Déu pot ser creador però no intervenir en els fets i la causa humana. La física no implica problemes de religió. Ara també separem les creences personals de cadascú i la mà divina. Som història i prou. I quant a la moralitat, Carr posa 3 fases o moments: l'historiador no ha de fer judicis morals sobre les persones, la seva moral no li ha d'interessar. Per exemple: no ens importa si Hitler follava amb Eva Brown. No és interessant per a la història.

1. Quan es tracta de fer judicis sobre fets històrics, és millor fer-ho sobre les institucions (nazisme, holocaust...), però sobre Hitler (persones). La vida privada té repercussió en la vida pública. El concepte moralitat no va ser l'encertat de Carr, tot i així, la conclusió final a la qual va arribar és que la història és una ciència perquè, igual que la resta de les ciències, formulen preguntes i busquen respostes per a la humanitat, i això és el que caracteritza una ciència.