Història d'Al-Andalus: De l'Emirat al Califat de Còrdova
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,8 KB
L'Emirat de Còrdova i la Formació d'Al-Andalus (711-929)
L'Emirat Dependent de Damasc (711-755)
Inicialment, la península Ibèrica va quedar estructurada com un emirat dependent del califat omeia de Damasc. Al-Andalus era, doncs, una província sota la influència de l'Imperi Islàmic, i els seus emirs o governadors eren nomenats directament des de Damasc. Durant els següents 45 anys, es va dur a terme la consolidació de l'ocupació militar, un període caracteritzat pels enfrontaments constants entre els diferents clans àrabs i entre aquests i els berbers.
Un cop finalitzada la conquesta, el repartiment de terres va provocar els primers conflictes. Els àrabs es van quedar amb les terres més fèrtils, mentre que els berbers van rebre les menys productives. Aquestes revoltes es van multiplicar a partir del 741, amb la revolta antiomeia que van seguir els berbers andalusins. No obstant això, van ser sotmesos amb l'ajuda d'exèrcits del nord d'Àfrica, que van ser recompensats amb terres.
La Independència i Islamització d'Al-Andalus
La caiguda dels omeies a l'Orient va tenir conseqüències directes per a Al-Andalus. Un príncep omeia, Abd al-Rahman I, va aconseguir escapar de la persecució de la nova dinastia, els abbàssides, i va establir la independència d'Al-Andalus respecte de l'Imperi musulmà oriental, proclamant l'Emirat Independent de Còrdova.
El procés d'islamització d'Al-Andalus es va veure afavorit per diverses circumstàncies clau:
- La immigració massiva de musulmans.
- Els matrimonis mixtos entre homes musulmans i dones cristianes, que educaven els seus fills en la fe islàmica.
- La conversió a l'Islam de la població hispano-goda. Probablement, la formació cristiana dels grups més baixos de l'escala social era tan feble que no van tenir inconvenient a canviar de religió.
El Califat de Còrdova: Esplendor i Caiguda (929-1031)
L'Apogeu del Califat amb Abd al-Rahman III i al-Hakam II
El període de màxima esplendor econòmic, polític i cultural d'Al-Andalus es va produir amb el Califat de Còrdova, proclamat per Abd al-Rahman III l'any 929. Aquest acte va trencar el vincle religiós amb Orient, i Abd al-Rahman III es va autoproclamar califa en un intent de demostrar superioritat enfront dels regnes nord-africans sorgits de la desintegració del califat de Bagdad.
Durant aquesta etapa, les relacions amb els regnes cristians del nord van ser intenses, amb períodes de gran estabilitat. Abd al-Rahman III va reforçar l'aparell militar i va dur a terme campanyes contra aquests regnes. El seu successor, al-Hakam II, va fer de Còrdova el centre cultural i intel·lectual més destacat d'Occident.
La Crisi i Dissolució del Califat
El successor d'al-Hakam II, Hisham II, era un nen quan va heretar la corona. El seu tutor, Almanzor (Abu Àmir Muhammad ibn Abd-Al·lah ibn Abi Àmir al-Maafirí), va dur a terme nombroses campanyes contra terres cristianes i va estendre la seva autoritat als berbers del Magrib.
A partir de l'any 1008, el califat va entrar en una etapa de greu agitació política. Aquesta crisi va ser causada pels enfrontaments entre els aspirants al califat, les creixents pressions fiscals i els interessos dels grups socials més importants. Els regnes cristians també van contribuir a la inestabilitat, donant suport a alguns dels bàndols rivals i saquejant les ciutats d'Al-Andalus.
Com a conseqüència de tota aquesta inestabilitat, l'any 1031 es va decretar l'abolició del califat. Al-Andalus es va dividir en petits regnes independents, coneguts com a taifes, marcant el final d'una era de centralització i esplendor.