Historia
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,67 KB
4.2.La reraguarda del bandol insurrecta (o franquista) del bandol nacional
A la zona insurrecta, la mort del general Jose Sanjurjo, el 20 de juliol de 1936, va deixar els revoltats sense un cap visible. La necessitat d'un comandament va portar als generals insurgents a proclamar Francisco Franco cap de l'Estat i generalísim dels exèrcits. La primera mesura de Franco fou la creació d'una Junta Tècnica de l'Estat.
4.3. La violencia i la repressio a la rereguarda
A la zona republicana, la repressio es va caracteritzar per un profund anticlericalisme. En el conjunt d'Espanya, van perdre la vida a causa de la violencia politica a la rereguarda mes de 130.000 persones.
A la reoublicana tothom que fos suspecte de donar suport a la revolta militar o de simpatitzar-hi va patir una persecució sovint irracional. Des de el punt de vista politoc era injustificable. Es va culpar sovint els <<incontrolats>> dels assassinats i els incendis d'edificis religiosos. Durant tota la guerra la pràctica religiosa va ser prohibida, encara que s'esdevenia clandestinament. A partir de desembre de 1936 des dels organs de premsa de la CNT i del POUM es van fer crides per evitar els assassinats, la repressio i la violencia civil van continuar.
En la zona insurrecta també es va viure en un cert clima de terror, de vegades més accentuat que en la zona republicana, amb la circusntancia agreujant que, mentre va durar la guerra, cap veu, ni tan sols la de la jerarquia catòlica no es va aixecar comntra la repressio, que es va duur a terme de manera sistematica seguint les ordres de les autoritats militars.
4.4. Les trajectories politiques
- A la rereguarda republicana: les derrotes republicanes dels primers mesos van evidenciar la necessitat de formar un govern central d'unitat, de retornar a l'autoritat institucional republicana,i de crear un exèrcit regular que substituis les columnes de milicians. José Giral va dimitir com a president del govern i va ser substituit per Francisco Largo Caballero, el qual va governar des del setembre de 1936 fins a maig de 1937. Va formar un govern d'unitat integrat per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes i dos nacionalistes, un d'Esquerra Republicana de Catalunya i un altre del Partit Nacionalista Basc. El govern de Largo Caballero va anar recuperant lentament els poders de l'Estat: van desapareixer progressivament gairebé totes les juntes i tots els comitès, es van reprendre les reunions de les Corts, i les atribucions governatives van passar de nou al govern central. Però la marxa de la guerra provocà molts enrontaments, sobretot arran de la posició dels comunistes, que discrepaven d'algunes decision de Largo Caballero i de la seva manera de dirigir el conglicte.
La crisi politia a la rereguarda republicana es va precipitar, però, arran dels fet de maig de 1937 a Barcelona. Del 2 al 7 de maig va tenir lloc u enfrontament armat a la ciutat i les forces anarcosindicalistes i el POUM, d'una banda, i les forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, i de la UGT, de l'altra.
El 2 de maig, Artemi Aiguader va aordenar l'ocupació de l'edifici de la Telefonica, controlat per la CNT, a fi de limitar el poder dels anarquistes. Va durar sis dies i Barcelona es va omplir de barricades i hi hagué enfrontaments armats que van causar més de 500 morts. Aquests fets van suposar la supressió de les competencies sobre seguretat de la Generalitat en favor del govern de la República.
Els comunistes va precipitar la crisi del govern central i van posar com a condicions per continuar col·laborant, entre d'altres, la dissolució del POUM i la renúncia de Largo Caballero al ministeri de la Guerra. Largo Caballero s'hi va negar i Azaña el va destituir i va encargar la formació d'un nou govern a Juan Negrín.
Juan Negrín va orientar la seva politica a resistir a ultrança, a enfortir l'Estat i a potenciar un exèrcit popular amb l'ajut d'Indalecio Prieto, ministre de la Guerra, i de la general Vicente Rojo, nou cap de l'Estat Major Central. La seva politica es plasmà en un programa, anomenat 13 punts, amb que pretenia temptejar la possibilitat d'un amnistici, pero Franco hi va respondre amb l'exigencia de la rendicio incondicional.
- A la rereguarda insurrecta: ningú no discutia la primacia militar de Francisco Franco, però en el terreny politic hi havia discrepancies dificil de conciliar entre la Falange Española y de las JONS i la Comunió Tradicionalista. El fet més greu va ser un enfrontament a trets entre faccions de falangistes, que va causar diversos morts. Franco reaccionà, i el 19 d'abril promulgà un decret d'unificació, segons el qual es creava un partit únic a l'estil feixista, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, al qual se sotmetien la CEDA i els grups monarquics. Franco tancava el cercle del seu poder absolut: generalisim de l'exercit, cap de l'Estat i del govern i cap d'un partit politic unic. D'aquesta maneraa, qudaven establerts els suports ideologics del que mes tard seria el franquisme.
4.5. Els estats europeus davant la guerra civil
La guerra civil espanyola va esclatar en un món convuls caracteritzat per un cert descredir d la llibertat i per la creixent polarització entre els règims dictatorials de molts paisos: el feixisme italià i el nazisme alemany d'una banda i de l'altra el règim comunista sovietic regit per la dictadura personal de Stalin.
- El comitè de no-intervenció: la Republica esperava l'ajut de França mentre que els insurrectes la demanaven a l'Alemanya nazi i a la Italia feixista. L'amenaça que una intervenció d'alguna de les potencies europees trenqués el delicat equilibri internacional entre les democracies i les dictadures va dur a França a demanar un acord europeu que impedís qualsevol tipus d'ajut a cap dels dos bandols. L'agost de 1936 es va constituir formalment el Comitè Europeu de No-intervenció en la guerra d'Espanya. Es tractava d'un organisme que havia de vetllar perque es complissin els acords i evitar que s'exportes material de guerra a la peninsula Iberica. Va perjudicar la Republica ja que tant Alemanya com Italia van incomplir el tractat i van ajudar sense cap escrupol els insurrectes amb ajut material i humà.
- La intervenció d'Alemanya i Italia en la Guerra d'Espanya: aquesta intervencio a favor dels insurrectes va començar ja el juliol de 1936, amb l'enviament al Marroc de nou bombarders italians i vint avion de transport alemanys. Alemanya va enviar la Legió Cóndor, un grup d'avions de combat que va donar la supremacia aeria als insurrectes. Italia va enviar un contingent de soldats a començament de l'any 1937 que va arribar a sumar 49.000 homes, i ca ser conegut amb el nom de Corpo Truppe Volontaire. La intervencio d'Alemanya i Italia va començar quan els dos paisos van atorgar el reconeixement diplomatic al govern de Franco. Va permetre als insurrectes disposar del domini de l'aire i els va garantir el proveiment permanent de material de guerra modern i abundant. La decisio de Hitler i Mussolini d'ajudar els insurrectes va motivar la inhibició britànica i francesa respecte de la Republica.
- L'ajut sovietic a la Republica: Stalin va decidir ajudar a la Republica amb matrial de guerra. Va contrarestar al començament l'ajut d'Italia i d'Alemanya i fins i tot va donar una certa hegemonia aèria a la Repùblica gracies a la velocitat que assolien els avions de caça. Aquest ajut va tenir dues contrapartides: en primer lloc, la Republica va haver de dipositar com a garantia de les futures compres, l'or del Banc d'Espanya a Moscou, i d'una altra, l'ajut es canalitzava a traves del Partit Comunista i dels nombrosos assessors sovietics que van arribar a la zona republicana.
A la zona insurrecta, la mort del general Jose Sanjurjo, el 20 de juliol de 1936, va deixar els revoltats sense un cap visible. La necessitat d'un comandament va portar als generals insurgents a proclamar Francisco Franco cap de l'Estat i generalísim dels exèrcits. La primera mesura de Franco fou la creació d'una Junta Tècnica de l'Estat.
4.3. La violencia i la repressio a la rereguarda
A la zona republicana, la repressio es va caracteritzar per un profund anticlericalisme. En el conjunt d'Espanya, van perdre la vida a causa de la violencia politica a la rereguarda mes de 130.000 persones.
A la reoublicana tothom que fos suspecte de donar suport a la revolta militar o de simpatitzar-hi va patir una persecució sovint irracional. Des de el punt de vista politoc era injustificable. Es va culpar sovint els <<incontrolats>> dels assassinats i els incendis d'edificis religiosos. Durant tota la guerra la pràctica religiosa va ser prohibida, encara que s'esdevenia clandestinament. A partir de desembre de 1936 des dels organs de premsa de la CNT i del POUM es van fer crides per evitar els assassinats, la repressio i la violencia civil van continuar.
En la zona insurrecta també es va viure en un cert clima de terror, de vegades més accentuat que en la zona republicana, amb la circusntancia agreujant que, mentre va durar la guerra, cap veu, ni tan sols la de la jerarquia catòlica no es va aixecar comntra la repressio, que es va duur a terme de manera sistematica seguint les ordres de les autoritats militars.
4.4. Les trajectories politiques
- A la rereguarda republicana: les derrotes republicanes dels primers mesos van evidenciar la necessitat de formar un govern central d'unitat, de retornar a l'autoritat institucional republicana,i de crear un exèrcit regular que substituis les columnes de milicians. José Giral va dimitir com a president del govern i va ser substituit per Francisco Largo Caballero, el qual va governar des del setembre de 1936 fins a maig de 1937. Va formar un govern d'unitat integrat per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes i dos nacionalistes, un d'Esquerra Republicana de Catalunya i un altre del Partit Nacionalista Basc. El govern de Largo Caballero va anar recuperant lentament els poders de l'Estat: van desapareixer progressivament gairebé totes les juntes i tots els comitès, es van reprendre les reunions de les Corts, i les atribucions governatives van passar de nou al govern central. Però la marxa de la guerra provocà molts enrontaments, sobretot arran de la posició dels comunistes, que discrepaven d'algunes decision de Largo Caballero i de la seva manera de dirigir el conglicte.
La crisi politia a la rereguarda republicana es va precipitar, però, arran dels fet de maig de 1937 a Barcelona. Del 2 al 7 de maig va tenir lloc u enfrontament armat a la ciutat i les forces anarcosindicalistes i el POUM, d'una banda, i les forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, i de la UGT, de l'altra.
El 2 de maig, Artemi Aiguader va aordenar l'ocupació de l'edifici de la Telefonica, controlat per la CNT, a fi de limitar el poder dels anarquistes. Va durar sis dies i Barcelona es va omplir de barricades i hi hagué enfrontaments armats que van causar més de 500 morts. Aquests fets van suposar la supressió de les competencies sobre seguretat de la Generalitat en favor del govern de la República.
Els comunistes va precipitar la crisi del govern central i van posar com a condicions per continuar col·laborant, entre d'altres, la dissolució del POUM i la renúncia de Largo Caballero al ministeri de la Guerra. Largo Caballero s'hi va negar i Azaña el va destituir i va encargar la formació d'un nou govern a Juan Negrín.
Juan Negrín va orientar la seva politica a resistir a ultrança, a enfortir l'Estat i a potenciar un exèrcit popular amb l'ajut d'Indalecio Prieto, ministre de la Guerra, i de la general Vicente Rojo, nou cap de l'Estat Major Central. La seva politica es plasmà en un programa, anomenat 13 punts, amb que pretenia temptejar la possibilitat d'un amnistici, pero Franco hi va respondre amb l'exigencia de la rendicio incondicional.
- A la rereguarda insurrecta: ningú no discutia la primacia militar de Francisco Franco, però en el terreny politic hi havia discrepancies dificil de conciliar entre la Falange Española y de las JONS i la Comunió Tradicionalista. El fet més greu va ser un enfrontament a trets entre faccions de falangistes, que va causar diversos morts. Franco reaccionà, i el 19 d'abril promulgà un decret d'unificació, segons el qual es creava un partit únic a l'estil feixista, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, al qual se sotmetien la CEDA i els grups monarquics. Franco tancava el cercle del seu poder absolut: generalisim de l'exercit, cap de l'Estat i del govern i cap d'un partit politic unic. D'aquesta maneraa, qudaven establerts els suports ideologics del que mes tard seria el franquisme.
4.5. Els estats europeus davant la guerra civil
La guerra civil espanyola va esclatar en un món convuls caracteritzat per un cert descredir d la llibertat i per la creixent polarització entre els règims dictatorials de molts paisos: el feixisme italià i el nazisme alemany d'una banda i de l'altra el règim comunista sovietic regit per la dictadura personal de Stalin.
- El comitè de no-intervenció: la Republica esperava l'ajut de França mentre que els insurrectes la demanaven a l'Alemanya nazi i a la Italia feixista. L'amenaça que una intervenció d'alguna de les potencies europees trenqués el delicat equilibri internacional entre les democracies i les dictadures va dur a França a demanar un acord europeu que impedís qualsevol tipus d'ajut a cap dels dos bandols. L'agost de 1936 es va constituir formalment el Comitè Europeu de No-intervenció en la guerra d'Espanya. Es tractava d'un organisme que havia de vetllar perque es complissin els acords i evitar que s'exportes material de guerra a la peninsula Iberica. Va perjudicar la Republica ja que tant Alemanya com Italia van incomplir el tractat i van ajudar sense cap escrupol els insurrectes amb ajut material i humà.
- La intervenció d'Alemanya i Italia en la Guerra d'Espanya: aquesta intervencio a favor dels insurrectes va començar ja el juliol de 1936, amb l'enviament al Marroc de nou bombarders italians i vint avion de transport alemanys. Alemanya va enviar la Legió Cóndor, un grup d'avions de combat que va donar la supremacia aeria als insurrectes. Italia va enviar un contingent de soldats a començament de l'any 1937 que va arribar a sumar 49.000 homes, i ca ser conegut amb el nom de Corpo Truppe Volontaire. La intervencio d'Alemanya i Italia va començar quan els dos paisos van atorgar el reconeixement diplomatic al govern de Franco. Va permetre als insurrectes disposar del domini de l'aire i els va garantir el proveiment permanent de material de guerra modern i abundant. La decisio de Hitler i Mussolini d'ajudar els insurrectes va motivar la inhibició britànica i francesa respecte de la Republica.
- L'ajut sovietic a la Republica: Stalin va decidir ajudar a la Republica amb matrial de guerra. Va contrarestar al començament l'ajut d'Italia i d'Alemanya i fins i tot va donar una certa hegemonia aèria a la Repùblica gracies a la velocitat que assolien els avions de caça. Aquest ajut va tenir dues contrapartides: en primer lloc, la Republica va haver de dipositar com a garantia de les futures compres, l'or del Banc d'Espanya a Moscou, i d'una altra, l'ajut es canalitzava a traves del Partit Comunista i dels nombrosos assessors sovietics que van arribar a la zona republicana.