Hispània: Províncies romanes i monarquia visigoda

Les divisions provincials romanes a Hispània

Segle II aC: Dues províncies inicials

Quan va acabar la Segona Guerra Púnica, es van establir dues províncies:

• Hispània Citerior: amb capital a Tarraco.
• Hispània Ulterior: amb capital a Corduba i, eventualment, a Gades.

Segle I aC: La reforma d'August

En època de l'emperador August, un cop conquerit tot el territori, Hispània es va reorganitzar en tres províncies per facilitar-ne l'administració, ja que la Hispània Ulterior era molt extensa. La nova divisió va ser:

• Tarraconensis: amb capital a Tarraco.
• Baetica: amb capital a Corduba.
• Lusitània: amb capital a Emerita Augusta.

Segle III dC: Reorganització del Baix Imperi

Durant el Baix Imperi, Roma va reorganitzar de nou el territori. La província Tarraconensis, per la seva gran extensió, es va dividir, donant lloc a un total de cinc províncies:

• Tarraconensis: amb capital a Tarraco.
• Gallaecia: amb capital a Bracara Augusta.
• Carthaginensis: amb capital a Carthago Nova.
• Lusitània: amb capital a Emerita Augusta.
• Baetica: amb capital a Corduba.

Segle IV dC: Creació de la província Balearica

L'any 385 es va crear una nova província a partir d'un territori escindit de la Carthaginensis: la província Balearica, amb capital a Pollentia.

El concepte de romanització

La presència romana va introduir a Hispània nous elements culturals i l'estructura social i econòmica pròpies de la seva civilització. Aquest procés d'assimilació es coneix com a romanització.

Elements clau de la romanització

• Llengua: El llatí es va difondre com a llengua de cultura i d'ús comú, imposant-se a la majoria de llengües autòctones.
• Dret: Es va estendre l'ús del dret romà, que regulava les relacions privades i el funcionament de les institucions polítiques.
• Cultura: La integració cultural es manifesta en el fet que Hispània va ser el bressol de destacats intel·lectuals romans.

Religió

Inicialment, es va practicar el culte als déus romans, basat en la Tríada Capitolina, i el culte imperial. A partir del segle III, el cristianisme es va difondre per Hispània. Els seus seguidors van ser perseguits fins a la proclamació de l'Edicte de Milà (any 313), que va declarar la llibertat religiosa a l'Imperi.

Característiques de la monarquia visigoda

Organització política i naturalesa del poder

L'organització política dels visigots es basava en el dret germànic. La institució fonamental de govern era l'assemblea dels homes lliures, que ostentava el poder del regne i tenia la capacitat d'elegir el rei. Per tant, es tractava d'una monarquia electiva.

La cort reial: noblesa i funcionaris

Els monarques van conservar una comitiva de fidels que els acompanyaven i els juraven lleialtat a canvi de manteniment. Aquests eren els fideles regis i eren recompensats amb terres, convertint-se en grans propietaris. També va sorgir una clientela d'origen romà, el Palatium, formada pels funcionaris de la cort reial, que podien arribar a obtenir el títol de comte.

Òrgans de govern

El rei governava amb l'ajuda de l'Officium Palatinum, en el qual intervenien dos òrgans de gestió principals que col·laboraven en les tasques legislatives i els assumptes de govern:

• Aula Règia: Formada per comtes (funcionaris de palau), ducs (governadors provincials), comites civitatis (jutges) i gardings (caps militars).
• Concilis de Toledo: Assemblees que inicialment eren religioses però que van adquirir un gran poder polític.

Conflictes interns i lluites de poder

Els nobles i els bisbes van intentar mantenir el seu poder enfront del rei. Els nobles fidels al monarca eren premiats amb terres, mentre que els que s'hi enfrontaven podien patir-ne la confiscació. El poder polític del regne era, en realitat, fràgil i es trobava sotmès a les contínues rebel·lions de la noblesa.

La crisi final del regne

Els bàndols es van fer irreconciliables a la mort del rei Vítiza l'any 710. La majoria de la noblesa palatina, partidària d'una monarquia forta, va imposar Roderic com a rei, en contra de la voluntat de la noblesa terratinent, que donava suport als fills de Vítiza. Aquesta divisió va afeblir el regne i va facilitar la posterior conquesta musulmana.