Hidrografia i medi ambient a Espanya

Albufera: Llacuna d'aigua salada o salabrosa, generada en platges baixes amb arenes dipositades pels corrents marins, i separada de la mar per un cordó litoral.

Aqüifer: Acumulació d'aigua subterrània en filtrar-se les aigües de les precipitacions fins a trobar un substrat impermeable. Freqüent en sols calcaris, com els de Mallorca.

Cabal relatiu: Quantitat d'aigua que circula pel llit d'un riu en relació a l'extensió de la seva conca receptora. S'expressa en litres per segon i Km2 de conca. És abundant als rius de la vessant atlàntica i escàs als mediterranis (excepte l'Ebre).

Desertització: Pèrdua de la capa fèrtil del sòl per culpa d'una aridesa extrema, provocada per les altes temperatures i precipitacions escasses, i per l'acció humana.

Endorreïsme: Fenomen que consisteix en que la xarxa hidrogràfica no té sortida a la mar. Són corrents d'aigua que travessen zones desfavorides, planures o barreres muntanyoses que provoquen la seva acumulació en llacs i llacunes d'escassa profunditat, com les llacunes de Ruidera. Característiques de les depressions de la Meseta, com les llacunes de les Tablas de Daimiel (Ciudad Real) o la llacuna de Gallocanta, entre Saragossa i Terol.

Exorreïsme: Vessament dels corrents d'aigua a la mar o a l'oceà, com passa amb les grans xarxes hidrogràfiques espanyoles.

Sequera: Període llarg sense o amb molt poques precipitacions (es considera un mes sec aquell que té menys de 30 mm de precipitació), que si es perllonga pot donar lloc a l'esgotament dels recursos hídrics. Habitual en el clima estepari del sud-est peninsular (menys de 300 mm de precipitació anual) i en les Canàries, si bé el clima mediterrani en sí produeix períodes de sequera.

Estiatge: Període en el qual, el cabal d'un riu arriba al seu nivell més baix. Habitualment es produeix a l'estiu, com en el cas dels rius mediterranis, si bé els rius d'alta muntanya acostumen a tenir l'estiatge a l'hivern.

Corrent: Curs d'aigua intermitent, que només du aigua quan plou de manera abundant. En la zona mediterrània, poden provocar inundacions en èpoques de pluges fortes i concentrades en un breu període de temps.

Recursos hídrics: Quantitat d'aigua disponible, sigui per a consum, indústria, agricultura, etc. Procedeixen principalment dels rius i dels aqüífers. La sequera perllongada i el creixement en el consum, ha fet minvar notablement els recursos hídrics espanyols els darrers anys.

Règim fluvial pluvial: Aquell en que l'aigua d'un riu depèn de les precipitacions. El seu cabal augmenta o disminueix segons l'estacionalitat de les pluges. Predomina en els rius que neixen per sota dels 1000 metres d'alçada, que són la majoria. Distingim entre el règim pluvial oceànic i el règim pluvial mediterrani.

Règim fluvial nival: Aquell en que l'aigua d'un riu, depèn del desglaç de la neu, com succeeix en rius que neixen prop o per damunt dels 2000 metres, com passa amb alguns rius pirinencs (ex. el Caldarés, o la capçalera del Segre…)

Vessant hidrogràfic: Conjunt de rius o corrents d'aigua que desemboquen en el mateix mar o riu. El relleu peninsular divideix els rius en dues grans vessants: mediterrània i atlàntica, als que s'ha d'afegir el cantàbric.

Revinguda: Gran crescuda d'un riu, que es pot desbordar i provocar desastres. Habitual a la zona mediterrània en èpoques de pluges fortes i concentrades en un curt espai de temps, com hem vist a la Comunitat Valenciana.

Salinització dels aqüífers: Intrusió d'aigua marina en les aigües subterrànies per sobreexplotació i estar a prop de la mar. Es produeix en baixar excessivament el nivell d'aigua subterrània. Habitual en zones del mediterrani amb un elevat consum i poques pluges.

Règim fluvial mixt o pluvionival: Aquell en que l'aigua d'un riu, depèn, en primer lloc, de les precipitacions, i en segon, del desglaç. Propis de rius que neixen entre 1600 i 1.800 metres d'alçada, com alguns del Sistema Central i de la Serralada Cantàbrica. No hi retenció de neu a l'hivern.

Transvassament entre conques: Traspàs d'aigües excedentàries d'un riu cabalós, mitjançant una costosa obra d'enginyeria, a una altra conca que les necessita. Els trasvassaments entre rius han provocat fortes polèmiques, sobretot degut a la deficiència generalitzada de recursos hídrics, com són els casos del trasvassament Tajo-Segura, i del projecte de trasvassament de l'Ebre.

Pluja àcida: Dissolució dels gasos de l'atmosfera procedents dels òxids de la combustió dels carburants amb l'aigua de la pluja, precipitant-se en forma d'àcid. Situació freqüent en les zones amb abundants indústries o amb centrals tèrmiques, que emeten sofre i nitrogen. Exemple de zona afectada per la pluja àcida són els boscos de Terol, a prop de la central tèrmica d'Andorra.

Desertificació: Degradació de les terres de les zones àrides, semiàrides i subhumides seques que adquireixen característiques pròpies dels deserts. Les causes de la desertificació són l'erosió, l'aridesa, els incendis i la sobreexplotació dels aqüífers.

Parc Nacional: És de major extensió, i suposa una figura de major protecció sobre un ecosistema, on les activitats humanes estan molt limitades. A Balears tenim el Parc Nacional de Cabrera.

Risc natural: La major o menor probabilitat que es produeixi un dany o catàstrofe sobre la població d'una determinada zona, com a conseqüència de l'actuació d'un procés natural. També es poden produir a causa de l'activitat humana. A grans trets, podem classificar els riscos en tres grans grups: tecnològics o culturals, naturals i mixtos.

Desforestació: Destrucció de la coberta vegetal a causa de roturacions agràries, incendis, ocupació de l'espai per altres usos (urbanització, indústria...). Conseqüència de la desforestació és la desertització que avui afecta àmplies zones a la Península Ibèrica.

Repoblament forestal: Plantació d'arbres amb l'objectiu d'establir un bosc. En els casos dels llocs on mai hi ha hagut un bosc (a l'escala humana del temps) o on fa molt de temps que no n'hi ha, és es parla d'aforestació. La regeneració espontània del bosc no es considera una repoblació forestal.

Microclima urbà: Tipus de microclima que es dóna sota qualsevol tipus de clima com a conseqüència directa de la urbanització d'un territori. La naturalesa de cada microclima urbà varia segons estiguin constituïdes les àrees urbanes, i depèn de la presència o no de grans superfícies d'espais oberts, rius, la distribució de les indústries i la densitat i altura dels edificis.

Efecte hivernacle: Procés pel qual l'atmosfera d'un planeta fa que s'escalfi, permetent l'entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l'emissió de calor des del planeta.

Parc natural: Són de menor extensió que els parcs nacionals, i estan transformats per l'ocupació i l'activitat econòmica humana. Mantenen l'explotació dels recursos primaris de la zona, al mateix temps que fomenten el turisme rural. Estan gestionats per les comunitats autònomes.