Heròdot d'Halicarnàs: El Pare de la Història i la seva Obra

La Historiografia en el Món Antic: Gènere Literari

En el món antic, la historiografia no era una ciència com en l'actualitat, sinó un gènere literari, escrit en prosa, que tenia com a finalitat esbrinar i narrar els fets reals succeïts en el passat. L'historiador antic no analitzava científicament el passat, sinó que el narrava.

Heròdot d'Halicarnàs: El Pare de la Història

Heròdot d'Halicarnàs (ca. 490-ca. 425 a.C.) va ser considerat, ja per Ciceró, com "el pare de la història", perquè va ser el primer a crear una història general d'àmbit supranacional. A més, va forjar el terme història (historie) per referir-se a les seves investigacions i, en concret, a aquelles que tracten sobre els esdeveniments del passat.

Les 'Històries': Investigació de les Guerres Mèdiques

La seva obra, titulada Història, consisteix en una investigació de les causes i el desenvolupament de les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, des del passat llunyà al pròxim, abraçant tot el món conegut.

Metodologia i Concepte de Tragèdia

Heròdot es proposà de rectificar les obres dels logògrafs, sobretot les d'Hecateu, massa tolerants amb l'admissió d'elements fabulosos o novel·lescs. D'acord amb els conceptes jònics de l'enquesta (ιστορίη) i de la contemplació personal (φεϖρίη), va visitar tot el món conegut a la seva època.

Amb les experiències adquirides, redactà les Històries, nou llibres escrits en dialecte jònic, que començaren essent uns tractats de geografia, història i costums dels diferents països i continuaren amb l'estudi de les Guerres Mèdiques i llurs protagonistes.

En aquest punt, aportà a la història el concepte de la tragèdia: la relació entre culpa i càstig, entre supèrbia i humiliació. Com Èsquil en la seva tragèdia, Heròdot sostingué que el fracàs dels perses fou la resposta dels olímpics al fet d'haver sollat terres i mars que no els pertanyien. Amb la seva prosa amena, fou el primer cronista d'Occident i el veritable pare de la història.

Estructura i Composició de les 'Històries'

Configuració Ternària i Composició Oberta

A nivell global, la Història presenta una configuració ternària, ja que està integrada per una història de Lídia, una història de Pèrsia i una història de les Guerres Mèdiques. Els diferents passatges de l'obra també s'estructuren triàdicament:

• Introducció
• Digressió
• Narració de l'episodi

Això amb la peculiaritat que qualsevol element ternari pot tenir digressions addicionals.

L'obra d'Heròdot és el millor exemple del que es coneix com a composició literària oberta, és a dir, aquella que no opera rectilíniament en els detalls narratius, sinó que intercala tot tipus de retards i digressions en l'argument central. Aquest és un tret que la Història comparteix amb Homer.

La Divisió en Nou Llibres (Les Nou Muses)

La seva principal obra, Història, és un recull de nou llibres. Aquesta divisió no sembla que l'establís el propi autor, sinó que més aviat sembla ser obra d'un editor alexandrí del segle III o II aC. Els llibres són dedicats a les Nou Muses:

• Clio
• Euterpe
• Talia
• Melpòmene
• Terpsícore
• Erato
• Polímnia
• Urània
• Cal·líope

En aquests llibres, Heròdot aplega informació de tot el món conegut a la seva època i la cultura dels nombrosos pobles. L'eix de tota aquesta extensa obra és la sublevació de la Jònia i els esdeveniments posteriors que arrosseguen a les Guerres Mèdiques. Els llibres de l'obra estan estructurats de la següent manera:

Contingut Específic dels Llibres

Proemi (Introducció)

L'historiador hi exposa la seva intenció d'evitar que les gestes de les generacions que el varen precedir fossin oblidades per sempre (Hdt. I 1), tot explicant les causes dels seus enfrontaments.

Llibre I: Lídia, Pèrsia i l'Origen del Conflicte

Per a exposar les causes del conflicte (les Guerres Mèdiques), Heròdot aborda les primeres diferències i enfrontaments que es produïren entre grecs i bàrbars en època mítica (segrestos d'Europa, Medea i Helena, Guerra de Troia). Tanmateix, marca certa distància amb aquestes tradicions i, acte seguit, indica qui, pel que ell sap, cometé en primer lloc actes injustos (Cresus, rei del Regne de Lídia).

Tenim, doncs, exposat nítidament que l'agressió és la mesura de la responsabilitat moral i jurídica. L'atenció passa immediatament a la figura de Creso, el primer agressor. La història de Lídia permet entrar en contacte amb el gran eix de la seva Història, Pèrsia; al mateix temps, posa les bases de la seva concepció teleològica de l'esdevenir humà (entrevista entre Soló i Creso, I 28-33). La resta del Llibre I trasllada la seva atenció a Pèrsia, amb l'entronització de Cir i diverses campanyes d'aquest rei (submissió de Jònia, Cària i Lícia).