Heràclit, Sofistes i Sòcrates: Reflexions sobre la Filosofia

Heràclit

Accepta la validesa dels sentits, però afirma que la veritable realitat només és accessible a la raó.

Llei de canvi constant: a la natura, tot es troba en canvi continu, però aquest canvi es fa dins un ordre permanent que ho governa tot (lógos).

Les coses sorgeixen en la lluita d'oposats i l'equilibri entre contraris. No hi ha caos.

Així, la naturalesa es mostra a la raó, al lógos humà, com una unitat en la qual els contraris sempre estan presents els uns en els altres, fet que produeix un canvi constant que dóna lloc al que captem en la nostra existència.

El principi universal és el foc.

Sofistes

Manifestació de les necessitats teòriques de la polis, que s'articulen entorn de qüestions que tenen a veure amb l'individu. Els sofistes varen oferir un model nou d'educació, convertint-se en professionals de l'ensenyança. L'objectiu de les seves ensenyances és convertir els homes en ciutadans excel·lents. La seva sophia és pràctica.

Exemple: (Antilogies)

Qualsevol tesi, com la seva contrària, és possible de defensar sobre qualsevol assumpte. Inestabilitat dels conceptes. Possibilitat de contradiccions. Possibilitat de convertir l'argument més dèbil en l'argument més fort. Versemblança, no veritat.

Pacte social. Identificació de la justícia amb l'excel·lència política. La llei ha duit a l'home a un estat de salvatgisme; per això, és just obeir les lleis o aconseguir canviar-les mitjançant la persuasió pacífica.

Sòcrates

A diferència dels sofistes, entén que l'ensenyament és un deure vers els altres, no una manera de guanyar diners, i que s'ha d'orientar a la recerca de la veritat i a l'autèntica formació ètica i política dels joves. Sòcrates vol donar valor objectiu al saber, a la justícia i a superar els pressupòsits de la sofística que impossibiliten dur la justícia a la polis.

Mètode socràtic: diàleg socràtic.

El diàleg té dues fases: irònica i maièutica. En la primera, es pregunta a l'interlocutor pel concepte, ja que si ha usat una determinada paraula és perquè sap què significa. Però Sòcrates hi troba entrebancs i contradiccions (moment de la ironia), que acaben fent inacceptable la definició donada.

La meièutica és la part constructiva que fa brollar la veritat objectiva de l'interior de cadascú.

Oposició als sofistes, que asseguraven que el coneixement venia de l'exterior de l'ésser humà i que cadascú l'interpretava a la seva manera.

Intel·lectualisme moral

Per Sòcrates, la utilitat del saber vertader és la virtut.

Sócrates identifica el saber amb la virtut i la maldat amb la ignorància. Aquesta posició es coneix com a intel·lectualisme moral. Així, qui no coneix la virtut no pot actuar com cal; és a dir, si obres el mal, és perquè no coneixes el bé.

La raó és la font del saber, de la virtut, del coneixement del bé i de la felicitat durable. La raó cerca el bé objectiu.

La persona feliç és la persona virtuosa.

L'ideal de saviesa és dirigir racionalment la vida.