Hel·lenisme i transició a la filosofia romana i medieval

Hel·lenisme

Hel·lenisme → (des de la mort d'Alexandre Magne fins a la conquesta per part dels romans de l'últim regne hel·lènic que queda, que és Egipte). Visió humanista que valora la dignitat humana.

S'estén per tot el món el pensament grec → suposa: (al ser plantejat per un àmbit petit i les conquestes d'Alexandre Magne són molt grans) conflicte de cultura grega i el context amb el qual ha de donar resposta. Desenvolupament de qüestions pràctiques i de ciència. Escales ètiques (felicitat → causes → solució infelicitat):

Escoles hel·lenístiques

• Epicuris / hedonistes → FELICITAT = PLAER (absència de dolor físic i mental). Quatre pors (tetrapharmakon):
  • Déus → com que no sabem si existeixen no hem de tenir por; i si existeixen són incapaços i incompetents d'evitar el mal al món.
  • Mort → no té sentit tenir por a una cosa que, quan passi, em serà totalment indiferent.
  • Dolor → té una funció (pot ser intens i curt o no tan intens però durar molt).
  • Fracàs → intentar-ho i no aconseguir-ho (impedeix que fem coses).
• Cínics → La felicitat és una qüestió natural i, per naturalesa, som feliços (som animals); ens ho impedeix en certa part la societat. Som animals socials i, si no estem en contacte o vivim en societat, deixarem de ser persones; aleshores s'ha de mitigar el dolor que ens provoca la societat. S'ha de promoure la suficència, l'autarquia (no tenir possessions materials ni obligacions) i l'honestedat discursiva. Quan més coses tenim, més aturpat estem.
• Estoics → La felicitat (ataràxia). El que ens produeix felicitat és treballar la nostra manera de percebre les coses i acceptar l'exterior. La realitat està en gran mesura predestinada. Hem de treballar en la nostra manera de percebre el món; acceptant l'exterior, podrem gestionar millor les impressions i les passions.

Filosofia romana i cristianisme

La filosofia romana actua com a pont entre Grècia i l'Edat Mitjana, amb escoles ètiques i el cristianisme. Inicialment perseguit (250–300 dC), el cristianisme es consolida amb la filosofia medieval:

• Patrística: Pares de l'Església, com Sant Agustí, que cristianitzen Plató i prioritzen la fe, però utilitzen la raó per entendre-la.
• Escolàstica: Predomina del segle XII al XVII, amb Sant Tomàs d'Aquino, qui adapta Aristòtil, afirmant que raó i fe són complementàries. Toledo recupera textos clàssics per a Europa.

Renaixement i fi de l'Edat Mitjana

Al Renaixement es redescobreix el món clàssic i es qüestionen les autoritats medievals: Reforma protestant (religió), absolutisme (política) i nova ciència (ciència), marcant la fi de l'Edat Mitjana.