L'habitatge i l'urbanisme a la Roma antiga

L'habitatge romà: Domus, uillae i insulae

Les domus, les uillae urbanae (tant les luxoses com les no luxoses) i les insulae constituïen el teixit residencial romà.

Estructura de la casa primitiva

• 1. L'atri (atrium): Era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre, llevat d'una gran obertura (compluuium).
• 2. El compluuium: Era una gran obertura que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en l'impluuium.
• 3. L'impluuium: Era una bassa rectangular que recollia l'aigua de la pluja i des de la qual passava a una cisterna soterrània.
• 4. El focus: Era la llar.
• 5. El lararium: Era una capelleta consagrada als lars.

Altres dependències de la domus

• 1. El tablinum: Era el despatx del pater familias.
• 2. Els cubicula: Eren els dormitoris.
• 3. Les tabernae: Eren botigues (habitacions que donaven a l'exterior i que el propietari de la casa llogava).

L'evolució de la domus al segle II

Al segle II, la casa romana sofreix una revolució. Les cases senyorials, abans austeres, es converteixen en mansions sumptuoses: a la part davantera queda, sense canvis fonamentals, l'antiga casa itàlica, mentre el darrere s'allarga amb noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclinium (el menjador), la culina (la cuina) i la latrina (la comuna).

El peristil era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes.

Les insulae: habitatges de lloguer

Què eren les insulae? Eren cases de pisos de lloguer agrupades en illes. Quants pisos tenien? Podien tenir fins a quatre pisos. Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven al carrer. Tenien molts balcons i finestres. Eren cars i, normalment, no disposaven de conduccions d'aigua; moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos.

La uilla rustica: l'explotació agrícola

Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Quines dependències tenia? Primitivament tan sols era una cabana d'una sola estança i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després s'hi van anar agregant noves dependències: menjador, els habitatges dels esclaus, els estables dels bous i cavalls, el galliner, graners, cellers i moltes altres dependències per a carros, eines, la premsa de vi, el molí d'oli, etc. Sí, en solien tenir i es comunicaven per passadissos coberts (criptopòrtics). L'envoltaven horts, petits boscos i jardins.

L'urbanisme i la romanització a Hispània

Les colònies que hi havia establert els grecs, com Empòrion, i ciutats com Ilerda, Bètulo, Iluro i Iesso van ser fonamentals. Els cultius principals eren la vinya i l'olivera.

Edificis i serveis de la ciutat romana

Al fòrum s'hi trobava el mercat per als productes agraris i els edificis consagrats a l'administració (basílica, cúria), temples per al culte religiós, diverses termes, teatre, circ i amfiteatre. L'establiment de ciutats va permetre imposar una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i (llevat d'Orient) una llengua comuna sobre la gran diversitat de pobles mediterranis.

Comunicacions i proveïment d'aigua

La uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, era paral·lela a la costa per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus. Per al consum d'aigua s'utilitzaven pous, cisternes i fonts naturals.

L'enginyeria dels aqüeductes

Com era la canalització que venia des d'un riu o des d'una font de muntanya? Era una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades.

Esmenteu un aqüeducte romà espectacular: El de les Ferreres a Tarragona (anomenat el Pont del Diable), el de Segòvia o el Pont del Gard (a prop de Remoulins, Nimes i Usès, al departament del Gard, França).