L'habitació vermella de Matisse: Anàlisi i context

L'habitació vermella, Henri Matisse

L'habitació vermella, Henri Matisse. Oli sobre tela, estil fauvista. Escena costumista o de gènere. Museu de l'Ermitage (Sant Petersburg).

Context històric i social

L'època de les primeres avantguardes coincideix amb un període molt convuls de la història: la rivalitat colonial entre potències europees, la Primera Guerra Mundial (1914-1919), la Revolució Russa (1917), i el naixement del feixisme i del nazisme. Un món en crisi que revitalitza l’art i que porta l'artista a la recerca d’elements nous i provocadors, reaccionant contra les injustícies socials que l'envolten. L’art contemporani deixa de banda la captació externa de la realitat visual i expressa les vivències interiors de l’artista. Un artista sovint rebutjat que busca uns altres individus per fundar un moviment que expressi les seves inquietuds. Neixen així les avantguardes del segle XX, que poc tenen en comú amb els estils globalitzadors del passat. La pintura pren el protagonisme de la innovació. El fauvisme és el primer moviment d’avantguarda.

Biografia de l'autor

Henri Matisse està considerat el líder del moviment fauve. La seva trajectòria com a pintor es va iniciar dins de la tradició acadèmica i conservadora, amb nombroses còpies de quadres de mestres clàssics. A partir del 1899, Matisse va començar a experimentar amb tècniques postimpressionistes (puntillisme) i va mostrar una gran audàcia cromàtica. Amb aquesta tècnica, va participar en la famosa exposició del Saló dels Independents del 1905, en el qual el crític francès Louis Vauxcells va batejar els artistes participants com a ''fauves'', és a dir, feres, per l'estridència dels colors que utilitzaven. A partir del 1917, Matisse es va establir al sud de França, on va pintar escenes locals d'una coloració fluida i brillant, utilitzant la tècnica del découpage.

Descripció formal

El quadre mostra l'interior d'una casa on una dona, situada a la dreta de la composició, està ordenant una taula plena de gerros i fruites. A l'esquerra hi ha una cadira i una finestra oberta a través de la qual es veu el paisatge, un prat amb arbres i una casa al fons.

El tret més remarcable de l'obra és el cromatisme, que dóna importància al color vermell, present en diferents tonalitats en tots els elements que componen l'interior de l'habitació, en especial, a les tovalles i a la paret del fons. Junt amb el vermell, també destaca el color blau dels dibuixos decoratius del mur i de les tovalles, la roba de la dona i el cel. L'elecció d'aquests dos colors principals no és aleatòria, sinó que respon al coneixement de la teoria del color per l'artista, segons la qual les tonalitats complementàries, com el vermell i el blau, permeten ressaltar l'efecte òptic de contrast. En aquesta obra Matisse gairebé no ha utilitzat ombres, i per tant, davant l'absència de llum, és el contrast cromàtic el que defineix la profunditat de la perspectiva i el volum dels objectes. Cal remarcar l'efecte d'apropament que tenen en l'ull humà els colors càlids com ara el vermell i els ocres i, alhora, la sensació d'allunyament que tenen els colors freds com el blau o el verd. En aquest sentit, cal entendre també la presència de la finestra, que permet fer respirar l'obra i li confereix una major profunditat.

Temàtica

L'obra mostra una escena quotidiana a l'interior d'una casa. Però la importància de l'obra no recau en allò que representa sinó en la manera de com ho representa. En aquest sentit, l'obra s'emmarca en l'ús de temàtiques tradicionals de la pintura que serveixen a Matisse per fer un exercici pictòric avantguardista. La seva intenció final no era reflectir fidelment una realitat concreta, sinó que aspirava a transformar-la, tot supeditant el resultat a la seva pròpia vivència i a una visió interior de la realitat. Contràriament al que havia estat habitual fins aleshores, els elements pictòrics -sobretot el color- són els veritables protagonistes del quadre, per damunt, fins i tot, de l'acció.

Models i influències

Gràcies a la gosadia cromàtica de la seva obra, Matisse va ser considerat l'artista principal del moviment fauvista. Alhora va servir de referent a molts altres pintors com ara Maurice de Valminck o Raoul Dufy. Cal remarcar el procés d'assimilació de certs plantejaments del Simbolisme i del Postimpressionisme. Del simbolisme va incorporar el concepte de la no-imitació, que ell aplica al color, après de l'artista simbolista Gustave Moreau. I del Postimpressionisme va recollir innovacions com la tècnica divisionària. Així mateix, cal destacar Van Gogh i Gauguin, que van utilitzar el color de manera simbòlica i expressiva per provocar efectes suggestius a l'espectador, com succeeix a La visió després del sermó.