L'habitació vermella d'Henri Matisse: Anàlisi i significat

Fitxa tècnica

Títol: L’habitació vermella

Autor: Henri Matisse

Cronologia: 1908

Tècnica: Oli

Suport: Tela

Mides: 180,5 cm x 221 cm

Estil: Fauvista

Escola o país: -

Ubicació: Museu de l’Ermitage (Sant Petersburg)

Iconografia

Una dona a la dreta de la composició arranja la fruita de la fruitera que hi ha sobre una taula amb estovalles vermelles i estampat blau. Una finestra a l’esquerra obre la composició d’aquest espai interior vers l’exterior.

Elements formals i compositius

Forma: Dibuixística

Composició: Oberta

Perspectiva: Lineal

Línia d’horitzó: Alta

Asimetria

Geometria: Triangular

Línies compositives: Diagonals

Llum: Natural

Cromatisme: Càlid amb tocs freds. En certa manera Matisse fa servir el cercle cromàtic de Chevreul de colors complementaris per contrastar el vermell amb el blau, que són colors oposats, segons el cercle. D’aquesta manera aconsegueix fer ressaltar el blau.

Iconologia i funció de l’obra

Matisse intenta capgirar els principis bàsics de la pintura fins aquell moment. En aquest intent fa una recerca amb els grups dels fauves cap a una pintura allunyada de la simple representació de la realitat per aprofundir en nous camins abans no traçats. En aquesta obra es posen de manifest les idees principals de Matisse: no imitar la natura i promoure la independència de la pintura. Segons ell, una pintura ha de ser valorada com a pintura, sense cap altra connotació. Hem de valorar aquest quadre per la qualitat de combinacions i de contrastos cromàtics que l’artista hi aplica.

Característiques de l’estil a l’obra

S’utilitza el color més enllà de la temàtica. Podem apreciar com els diversos matisos de vermell són els que fan la composició i creen l’espai de la perspectiva. Els contrastos de colors són intencionats per crear espais i donar cos a les figures de la composició. El color s’aplica de manera plana sense deixar repercutir la incidència de llum a través de degradats o ombrejats que puguin donar volum als diversos cossos més enllà de la perspectiva. El color, per tant, és l’autèntic protagonista de l’obra més enllà de la seva temàtica, que passa a ser secundària.

Antecedents i influències posteriors

A la dècada de 1880, els postimpressionistes, com Van Gogh i Gauguin, van començar a veure el color com un element essencial per definir les seves composicions. Louis Vauxcelles, va batejar el nou moviment com a fauves “feres”, “salvatges” després de veure’n la seva primera exposició. A partir d’aquest moment el color va passar a ser un element més independent amb què l’artista hi podia treballar i això va iniciar un camí de no retorn que van aprofitar els expressionistes, els abstractes i el pop-art.

Context històric

El color torna a ser la base dels quadres. S’usa de forma apassionada.

• El color és l’autèntic protagonista, mai supeditat al que es representa.
• El color s’independitza de l’objecte (cavalls verds, arbres vermells)
• El color s’aplica en taques planes i extenses.
• Grans superfícies acolorides, simples, lluminoses
• Pinzellades soltes i vigoroses, de taques.
• Llum i ombra són obtingudes per contrastos de colors. Mai taques fosques o negres.

b) No imitació: fuig de representar la realitat tal qual és. Trencament de les formes de representació tradicionals. La forma, o sigui, l’objecte, se simplifica.

Es pinten objectes quotidians, espais interiors, paisatges, natures mortes, retrats...

Els objectes es modifiquen amb el color.

d) Mostrar amb la pintura un sentiment: colors i objectes es representen en funció d’un sentiment, un desig d’expressar alguna cosa interior, per tant es modifiquen, no es veuen com en la realitat.

e) No profunditat: composicions que tendeixen a un pla únic, com Gauguin. Taca plana. La línia recupera la seva energia. Traços grossos i nítids.