Guia de Trastorns del Llenguatge, Parla i Aprenentatge Lector

Característica clau: La principal característica del retard del llenguatge és que les regles i l'estructura del llenguatge es veuen més afectades que l'ús pràctic del llenguatge (entendre i comunicar-se amb altres). Això vol dir que, normalment, els nens entenen millor el que se'ls diu que el que ells mateixos poden expressar. La seva manera de parlar sol ser més infantil i el seu progrés és més lent.

L'avaluació és un procés complet que analitza el desenvolupament del nen en diferents àrees per planificar la intervenció adequada:

1. Estudi previ i anamnesi: Es recullen antecedents familiars i mèdics, historial evolutiu, desenvolupament cognitiu, afectiu i social, així com factors sociofamiliars i contextuals. El diagnòstic compara l'edat lingüística amb l'edat mental del nen.
2. Avaluació pragmàtica: S'observa com el nen fa servir el llenguatge expressant desitjos, fent peticions, mantenint diàlegs i manejant malentesos. S'avalua l'ús correcte de la prosòdia, els gestos, la postura, el contacte ocular i l'adaptació del discurs segons l'interlocutor, així com la capacitat per mantenir tòpics i fer preguntes coherents.
3. Examen semàntic: S'avalua el vocabulari receptiu i expressiu mitjançant proves estandarditzades.
4. Examen morfosintàctic: Es determina el nivell gramatical segons el desenvolupament normotípic.
5. Examen fonètic i fonològic: S'analitza la producció de sons i estructures sil·làbiques, així com la presència d'errors fonològics, usant proves com A-RE-PA.

La imitació provocada és la prova fonamental per diferenciar entre un problema fonètic i un de fonològic:

• Si el nen no aconsegueix produir el fonema ni tan sols en imitació, és un problema fonètic.
• Si el nen aconsegueix produir el fonema en imitació, però no ho generalitza a la parla espontània, estarem davant d'un problema fonològic.

La dislàlia agrupa un conjunt de trastorns no orgànics que afecten la correcta pronunciació dels fonemes, provocant absències, alteracions o substitucions sistemàtiques de sons a la parla. Pot presentar-se en un o diversos fonemes, sent més freqüent en aquells de més dificultat articulatòria. La seva valoració depèn del context social i cultural, i la seva intervenció primerenca és recomanable per afavorir la comunicació.

Errors dislàlics comuns:

• Substitució: Reemplaçament del fonema amb dificultat per un altre del repertori del nen.
• Omissió: Desaparició del fonema a la paraula.
• Inserció o addició: Incorporació d'un so per facilitar la dicció.
• Distorsió: Combinació d'errors.

El Trastorn del Llenguatge és un trastorn del neurodesenvolupament d'origen intrínsec, que suposa una afectació del sistema nerviós central a les àrees implicades en el llenguatge, amb un origen genètic o primerenc. Va més enllà d'un simple retard en l'adquisició lingüística i pot presentar un desequilibri entre els diferents components del llenguatge. La seva evolució és lenta i persistent; és un trastorn heterogeni i dinàmic, ja que la simptomatologia varia. Sol anar acompanyat d'altres dèficits cognitius, conductuals i motrius.

Criteris diagnòstics segons el DSM-5-TR

• A. Dificultats persistents en l'adquisició i l'ús del llenguatge (comprensió i/o producció) que inclouen: vocabulari reduït, estructura gramatical limitada i dificultats pragmàtiques.
• B. Competències lingüístiques substancialment per sota de l'esperat que interfereixen en la comunicació efectiva i l'èxit acadèmic.
• C. Aparició primerenca en les etapes del desenvolupament.
• D. Les dificultats no són atribuïbles a pèrdues sensorials, discapacitat motora o dèficit intel·lectual (criteris d'exclusió i discrepància).

Característiques del nen amb TL (no presents en el TEA):

• Presenten un clar interès comunicatiu, gesticulen i mostren interès per objectes i persones.
• Manifesten atenció compartida i intersubjectivitat.
• Comprenen el medi social, paren atenció a les persones i responen de manera ajustada.
• Mostren bona resposta a programes de comunicació no verbal (gestos i pictogrames).
• Mantenen interès pel joc i la comunicació amb altres nens.

La disfèmia és un trastorn funcional de la fluïdesa de la parla que afecta el ritme articulatori del discurs, sense anomalia en els òrgans fonatoris. Es manifesta de manera intermitent, sovint en contextos d'interacció social.

Tipus de disfèmia segons la simptomatologia

• Clònica: Repeticions de sons o síl·labes i espasmes musculars lleus a l'inici de la paraula.
• Tònica: Prolongacions de fonemes, bloquejos i espasmes. El nen ha de vèncer el bloqueig amb esforç; la parla posterior pot ser precipitada.
• Mixta: Combinació dels tipus clònica i tònica.

Avaluació de la fluïdesa

L'anàlisi de disfluències ha de superar el 10% i es distingeix entre:

• DTT (Disfluències tipus tartamudesa): Repeticions de parts de paraules, bloquejos i paraules tallades.
• OD (Altres disfluències): Interjeccions, revisions i repeticions de frases.

És un trastorn d'ansietat infantil caracteritzat per l'absència de parla en contextos específics (com l'escola), tot i que el nen pot parlar en altres situacions. Criteris clau:

1. Absència de parla en situacions socials específiques on s'espera que parli.
2. L'alteració interfereix en l'exercici educatiu i social.
3. Durada mínima d'1 mes (sense comptar el primer mes d'escola).
4. No s'atribueix a la manca de coneixement del llenguatge.
5. No s'explica millor per un trastorn de la comunicació o TEA.

Alteració de les qualitats acústiques de la veu per sobreesforç vocal. Apareix cap als 6 anys, amb un pic entre els 9 i 10 anys. Sovint passa desapercebuda per la seva lenta evolució.

Causes i símptomes:

• Causes: Alt ritme d'activitat/tensió i alts nivells de soroll ambiental.
• Senyals d'alarma: Veu greu o enroncada, descens del to al final de la frase, manca d'aire, sequedat de gola, tos i tensió al coll. Empitjora al llarg del dia o després d'activitats sorolloses.

El concepte de plasticitat cerebral

La lectura no és innata; el cervell ha de realitzar un reciclatge neuronal, adaptant àrees visuals per a la lectoescriptura. Això requereix una instrucció explícita, sistemàtica i un entorn alfabetitzador ric.

Rutes de processament lector

• Ruta dorsal (fonològica): Converteix grafemes en fonemes. Essencial per a paraules noves i en estadis inicials.
• Ruta ventral (lèxica): Reconeixement ràpid i automàtic de paraules familiars com un tot.

Visió simple de la lectura (Fórmula clau)

CL = D × CLi (Comprensió Lectora = Descodificació × Comprensió Lingüística).

1. Prealfabètica: Lectura mitjançant claus visuals, sense reconeixement de lletres.
2. Alfabètica parcial: Inici de la correspondència lletra-so, fixant-se en lletres prominents.
3. Alfabètica completa: Segmentació de paraules i aplicació del principi alfabètic (RCGF).
4. Alfabètica consolidada: Reconeixement ortogràfic ràpid i eficient.

Lectura emergent: Procés continu que comença abans de l'ensenyament formal (3-6 anys).

• Consciència fonològica (CF): El predictor més important. Inclou habilitats de rima, síl·laba i fonema.
• Altres precursors: Vocabulari, sintaxi, coneixement de l'escrit i funcions executives (memòria de treball).

Alfabetització a l'aula: Cal crear contextos rics amb lectura compartida diària, materials accessibles i un enfocament transversal. El bilingüisme millora les funcions executives, però cal respectar la L1 per facilitar l'adquisició de la L2.

Punts clau: La prevenció és millor que la intervenció. Cal motivar per la lectura i desenvolupar la velocitat i el coneixement alfabètic des d'un inici.