Guia de sociolingüística: bilingüisme, estàndard i normalització

El bilingüisme i el monolingüisme militant

En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi o protecció legal) i d’un monolingüisme per part dels que parlen l’altra (l'oficial, la de prestigi, la de més cobertura legal).

El concepte de monolingüisme militant es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou, sinó que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera, arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seva llengua, però ells no n’aprenen cap.

Tipus de bilingüisme individual

Es dóna quan una persona parla dues llengües. Dins d’aquest, es poden distingir diferents tipus de bilingüisme individual:

• a) Passiu o actiu: En el cas del passiu, el parlant coneix dues llengües, però una d’elles no la usa. En canvi, en el cas de l’actiu és el contrari; coneix i usa les dues llengües.
• b) Simètric o asimètric: És simètric si els parlants dominen per igual les dues llengües en tots els àmbits o al revés (asimètric).
• c) Instrumental: Un individu aprèn la llengua per raons laborals, econòmiques o de convivència.
• d) Integratiu: S'aprèn una llengua per integrar-se dins una nova comunitat lingüística.

Bilingüisme social i unidireccionalitat

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre.

En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer una segona llengua. Aquest cas es coneix com a bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

El mite del bilingüisme i el conflicte lingüístic

Diferents sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós assenyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües.

Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, i que, en tot cas, seria un problema obligar a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que tot va bé quan, en realitat, la llengua pròpia està en regressió, en procés de substitució lingüística. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes i, en realitat, el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic.

Bilingüisme territorial: el model federal

El bilingüisme territorial fa referència a l’ús de dues o més llengües en un àmbit territorial definit. És un sistema de planificació lingüística que va associat a un model d’estat federal i que es troba lingüísticament delimitat per tantes fronteres com comunitats lingüístiques. Cada zona geogràfica té per oficial i exclusiva la llengua pròpia del territori. La resta de llengües que no són pròpies del territori tenen una consideració especial perquè són oficials de l’estat. Aquest sistema garanteix els drets lingüístics dels parlants de tot l’estat.

L'exemple de Bèlgica i Brussel·les

• Bèlgica: El flamenc (neerlandès) és l’única llengua oficial a la regió de Flandes, i el francès és l’única llengua oficial a la regió de Valònia, mentre que a la regió bilingüe de Brussel·les, flamenc i francès comparteixen aquesta oficialitat. Encara que hi ha una quarta regió de llengua alemanya on l’ús oficial d’aquesta llengua és limitat, alhora que hi és més freqüent l’ús del francès.
• Brussel·les: L’administració fa servir les dues llengües i hi ha dos sistemes d’ensenyament: flamenc i francès. Fins i tot, les dues universitats ofereixen ensenyament en les dues llengües. L’administració central funciona en les dues llengües i atén i resol les peticions en la llengua del sol·licitant.

La llengua estàndard: definició i funcions

Estàndard: és una varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu destinada a servir de referència bàsica als membres d’una comunitat lingüística i a facilitar la intercomunicació entre aquests, eliminant al màxim les diferències dialectals, independentment del seu origen geogràfic, generacional o social. És per això que diem que l'estàndard és normatiu i supradialectal; dona cohesió i prestigi a la llengua.

Usos i funcions de la varietat estàndard

Usos: Generalment es fa servir en situacions de formalitat mitjana o alta. Per això és la varietat que s’ensenya a l’escola i la que s’usa en l’administració i en els mitjans de comunicació.

Funcions:

• Funció unificadora: perquè respecta les diferències internes i agafa allò que és comú.
• Funció separadora: respecte a altres llengües; és a dir, separa el català del que no és català.
• Funció prestigiadora: per a la comunitat i per als individus, perquè els fa sentir part d’aquesta comunitat.
• Funció participativa: perquè intervé en el desenvolupament de la cultura, del coneixement i de les noves tecnologies.
• Marc de referència: actua com a model de correcció lingüística.

Normalització lingüística i cohesió social

La normalització lingüística és el procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús.
• Normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Factors clau per a la normalització d'una llengua

Cada procés de normalització genera el seu propi model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística, el marc legal vigent i els moviments sociopolítics. La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, socials i polítics i, sobretot, una actitud favorable cap a l’idioma. La normalització d’una llengua depèn de:

• La voluntat dels governants: han de canviar la legislació per tal de fer oficial la llengua minoritzada i fomentar-ne l’ús.
• El redreçament social: recuperar l’orgull per a la llengua pròpia és fonamental per vèncer l’autoodi.
• El suport dels immigrants: assimilar la llengua pròpia del lloc d’arribada ajuda a formar-ne part i a sentir-s’hi a gust.

En el procés de normalització, cal considerar quatre aspectes: normativització i estandardització (estructura lingüística) i planificació i política lingüística (dimensió política i social).