Guia Pràctica de Llengua Catalana: Anàlisi i Normativa

1. Anàlisi textual i elements de comunicació

a) Estructura d'un text argumentatiu

L'exposició

En l'exposició es presenta la idea que es vol demostrar. El text analitzat ens presenta la idea de la comunicació avui dia gràcies a les noves tecnologies, com el telèfon, la televisió, etc., i també als mitjans de transport, com el cotxe, el tren, etc. També fa incís sobre la hiperinformació, l'excés d'informació, i assenyala que la nostra ment només en pot processar una petita part, confonent si és tangible o virtual, objectiva o imaginària.

La demostració

En la demostració es presenten els arguments que donen suport a la tesi de qui argumenta i que han de servir per convèncer l'interlocutor. El primer argument que utilitza el narrador és l'estudi de psicòlegs i altres analistes sobre la nostra salut mental i física: la solitud és un dels problemes peremptoris de la societat. Ens trobem sols enmig de tanta comunicació. Aquest problema afecta els joves, que s'aïllen en si mateixos. Com a exemple paradigmàtic, el noi que camina amb els cascos, entotsolat, i balla sol amb la música tan alta és una excusa magnífica per no parlar; o el que es passa el cap de setmana isolat teclejant a l'ordinador, establint una relació falsejada i epidèrmica per mitjà d'un xat. La solitud, experimentada per un gran percentatge de la població entre tanta informació, és una companyia asèptica que pot arribar a derivar en violència.

La conclusió

La conclusió recull i enuncia de manera sintètica i clara la tesi de l'autor i ofereix nous temes per tractar en un futur. Aprenem que la solitud és compatible en un món molt ben comunicat. Això ha comportat que, si bé guanyem comunicació a llarga distància, la perdem a curta distància, amb l'augment de la hipertròfia informativa. Però la que té més poder és la paraula humana, perquè té els valors afegits del gest i la mirada. Així doncs, som nàufrags en un mar de bytes, però no hem de perdre mai la comunicació cara a cara, perquè és la més important.

b) Elements de l'acte comunicatiu i funcions del llenguatge

Perquè es doni l'acte comunicatiu, cal que en una situació comunicativa concreta no hi falti cap d'aquests sis elements o factors:

• L'emissor: qui codifica i envia el missatge.
• El receptor: qui rep, descodifica i interpreta el missatge.
• El missatge: allò que es comunica per mitjà de signes.
• El referent: les persones, els fets, els objectes, etc., a què remet el missatge.
• El canal: la via de transport del missatge.
• El codi: el conjunt de signes i de regles combinatòries que permeten construir i desxifrar el missatge.

Funcions del llenguatge

• Funció emotiva: l'èmfasi es posa en el sentiment de l'emissor.
• Funció conativa: es vol modificar la conducta del receptor, fent-li fer una cosa (cridant-lo, alertant-lo).
• Funció fàtica: l'element més rellevant de l'acte comunicatiu és el canal.
• Funció estètica: es destaca la forma del missatge.
• Funció referencial: la intenció comunicativa se centra en el referent.
• Funció metalingüística: allò que es fa sobresortir és el codi.

2. Semàntica lèxica i pragmàtica

a) Paraules segons el seu significat i la seva forma

• Paraules homòfones: Dues paraules amb la mateixa pronúncia, però grafia i significat diferents (ex: ball / vall).
• Polisèmia: Una paraula amb diversos significats (ex: peu de gat / peu de persona).
• Sinonímia: Dues paraules diferents amb el mateix significat (ex: vermell / roig).
• Antonímia: Dues paraules amb un sentit oposat (ex: blanc / negre).
• Homonímia: Paraules que s'escriuen o es pronuncien igual però tenen significats diferents (ex: poder [verb] / poder [nom]).
• Paronomàsia: Dues paraules semblants en la forma però amb significats molt diferents (ex: perjudici / prejudici).
• Hiperònim: Paraula que engloba altres de significat més específic (ex: vehicle).
• Hipònim: Paraula amb un significat més específic inclòs en un hiperònim (ex: cotxe, respecte a vehicle).

b) Els díctics

• Personals: Pronoms (ex: jo, tu, ell...).
• Espacials: Adverbis de lloc (ex: aquí, allà...).
• Temporals: Adverbis de temps (ex: ara, després...).

3. Complements del Nom (CN)

Els constituents amb funció de complement del nom (CN) són (amb l'exemple “Hem travessat el/un riu...”):

• Sintagma adjectival (ex: ...riu molt cabalós).
• Sintagma preposicional (ex: ...riu de la zona).
• Sintagma nominal en aposició (ex: ...el riu Xúquer).
• Oració subordinada adjectiva o de relatiu (ex: ...el riu que passa per la nostra zona).

Exemples de CN amb oracions de relatiu:

• Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius (CN restrictiu).
• Els nens, que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius (CN explicatiu).

4. Anàlisi de funcions sintàctiques

Complement de Règim Verbal (CRV)

La Maria pensa en la feina.

Definició: Són aquells complements exigits semànticament pel verb i introduïts per una preposició.

Complement Agent (CAg)

El jardí va ser regat per la mare.

Definició: És la funció sintàctica pròpia de les oracions en veu passiva, introduïda generalment per la preposició "per", que indica qui realitza l'acció.

Complement Predicatiu (CPred)

L'Eva canta un tango apassionada.

Definició: Complement que expressa una qualitat o estat del subjecte o del complement directe, concordant-hi en gènere i nombre. No apareix amb verbs copulatius (ser, estar, semblar) i sovint respon a la pregunta "com?".

Complement Directe (CD)

Ahir imaginàveu un somni que és inabastable. (On "un somni que és inabastable" és el CD; "que és inabastable" és un CN dins del CD).

Definició: És l'element de l'oració que rep directament l'acció del verb.

Atribut (Atr)

Fins ara el Martí no semblava tan estudiós.

Definició: Complement dels verbs copulatius (ser, estar, semblar) que expressa una qualitat o estat del subjecte, amb el qual concorda en gènere i nombre.

5. Pronominalització: exemples pràctics

Ha comprat massa mantega – En ha comprat massa.

Ha venut bolígrafs – N'ha venut.

Ha estalviat aquells diners – Els ha estalviat.

Tens tot el que vols – Ho tens.

Penso que tens la raó – Penso que la tens.

6. Regles de concordança gramatical

• El nom concorda en gènere i nombre amb l'adjectiu.
• El sintagma nominal (subjecte) concorda en nombre i persona amb el verb del predicat.
• En la passiva reflexa, cal fer la concordança del verb amb el SN subjecte. Si el subjecte és una oració subordinada substantiva, el verb anirà en tercera persona del singular.
• En el complement predicatiu, cal fer concordar l'adjectiu en gènere i nombre amb el subjecte o el CD. Tanmateix, si el subjecte o CD al qual es refereix és una oració subordinada substantiva, el predicatiu es manté generalment en masculí singular.
• El verb haver-hi (impersonal) es conjuga sempre en tercera persona del singular, encara que el complement directe que el segueixi sigui plural.

7. Aspectes d'ortografia i fonètica

a) Ortografia: ús de s, ss, z

• contrasenya (paraula composta: contra + senya; la 's' intervocàlica manté el so sord /s/ del segon component).
• agressió (derivat de mots cultes acabats en -gressio, del llatí -gressio).
• repressió (derivat de mots cultes acabats en -pressio, del llatí -pressio, relacionat amb -pressus).
• senzill (la 'z' representa el so /z/ sonor; en aquest cas, entre la consonant 'n' i la vocal 'i').
• emissora (derivat de mots cultes acabats en -missio, del llatí -missio, relacionat amb -missus).

b) Fonètica: diftongs, hiats i símbols

Exemples de diftongs i hiats:

• cau-en: au és un diftong decreixent.
• in-de-pen-dèn-ci-a: i-a formen un hiat.
• qües-ti-ó: üe en qüestió és un diftong creixent.
• a-guan-teu: ua en 'guan' és un diftong creixent; eu en 'teu' és un diftong decreixent.
• i-o-nos-fe-ra: i-o formen un hiat.

Altres exemples per a anàlisi fonètica:

• qui-na ho-ra (possible elisió o sinalefa)
• au-la o-ber-ta (au és diftong decreixent; possible sinalefa)

Alguns símbols fonètics esmentats:

• /i/ (vocal anterior tancada)
• /u/ (vocal posterior tancada)
• /e/ (vocal anterior semitancada, 'e' tancada)
• /o/ (vocal posterior semitancada, 'o' tancada)
• /ɛ/ (vocal anterior semioberta, 'e' oberta, representada sovint com un 3 invertit)
• /ɔ/ (vocal posterior semioberta, 'o' oberta, representada sovint com una 'c' invertida)
• /a/ (vocal central oberta o anterior oberta, segons el dialecte)
• /ə/ (vocal neutra o medial)