Guia de les oracions subordinades en català

Les oracions subordinades

A diferència de les oracions coordinades i juxtaposades, les oracions subordinades no són independents. Per tant, localitzarem una oració principal i d’altres de subordinades que completaran sintàcticament la primera. Les oracions subordinades sempre van introduïdes per un nexe subordinant. Aquests poden ser: conjuncions, adverbis, pronoms (relatius i interrogatius) i formes verbals no personals.

Tipus d'oracions subordinades

1. Substantives

Les oracions subordinades substantives poden fer la mateixa funció que un nom (N) o un sintagma nominal (SN) en una oració simple. Poden fer, doncs, qualsevol funció sintàctica menys la de complement circumstancial (CC).

Substantives completives

Són introduïdes per les conjuncions que i si. Només tenen funció de nexe, per la qual cosa no tenen antecedent. Poden fer de subjecte (S), complement directe (CD), complement de règim verbal (CRV), atribut (Atr), complement del nom (CN) i complement de l'adjectiu (CAdj) —després de content, convençut, segur, encantat—. Important: el nexe que mai pot anar precedit de cap article (pel fet), de la mateixa manera que el nexe mai no pot ser elidit.

Oracions substantives d’infinitiu

Tenen el mateix subjecte que la principal. Poden anar introduïdes per les preposicions de i a. Són aquelles oracions que poden ser commutades o substituïdes per un SN o pronom feble; no tenen nexe sinó un infinitiu.

Substantives interrogatives

Són modals i funcionen com una interrogació parcial (no es pot resoldre amb sí o no). Els nexes poden ser:

• Pronoms: No sabíem què regalaven.
• Determinants: Ignorava quants amics vindrien.
• Adverbis: Ja hem decidit on dormirem.

Sempre fan la funció de complement directe (CD).

Substantives de relatiu

Són precedides pels pronoms relatius que i qui. Les oracions de relatiu tenen antecedent, però en el cas de les substantives, aquest és genèric (per exemple: Qui demana tanda demostra ser educat). Els pronoms relatius poden anar precedits d’articles, preposicions i determinants. Poden anar introduïdes per els, aquells, tothom, etc. Poden tenir qualsevol funció sintàctica menys CC.

• Li paguen el que li deuen. (CD)
• La jutgessa és qui ha de dictar sentència. (Atr)

2. Adjectives

Explicatives

Van entre comes i afegeixen informació addicional de l’antecedent, per la qual cosa poden ser eliminades. Exemple: Els turistes, que es marejaven, van baixar de l’autocar. (Significa que tots els turistes es marejaven).

Especificatives

Afegeixen informació necessària que restringeix l’antecedent. Exemple: Els turistes que es marejaven van baixar de l’autocar. (Significa que només els que es marejaven van baixar del vehicle).

3. Adverbials

Es commuten per un sintagma adverbial (SAdv) i tenen la mateixa funció sintàctica que els CC. Es distingeixen en dos grans blocs: les pròpies i les impròpies.

• Les pròpies: Equivalen a un adverbi; per tant, expressaran temps, lloc o mode.
• Les impròpies: No tenen cap equivalència adverbial directa i poden ser:
  • Condicionals: si, posat que, sempre que.
  • Causals: perquè, ja que, com que, per tal com.
  • Finals: perquè, a fi que, per tal que.
  • Concessives: encara que, per més que, per... que, mal que, ni que, tot i que.
  • Consecutives: tant/talment... que, massa/molt/prou... fins al punt que.
  • Comparatives: tant... com, igual que, més que...

Nota: Vigileu amb les coordinades il·latives i les subordinades consecutives; les segones sempre duen que:

• N’estic tip; per tant, plego. (Coordinada il·lativa)
• N’estic tip, de manera que plego. (Subordinada consecutiva)