Guia de les Meditacions de Descartes: Resum i Conceptes Clau

Resum de les Meditacions Metafísiques

1. Meditació I: Dubte metòdic i hiperbòlic (eliminar prejudicis i falsos coneixements).
2. Meditació II: Penso, aleshores existeixo (primera veritat i nou punt de partida).
3. Meditació III: Criteri de veritat i veritats matemàtiques (Déu com a garantia de la veritat).
4. Meditació IV: L'error i la voluntat (l'error prové de l'ús inadequat de la voluntat més enllà del coneixement clar i distint).
5. Meditació V: L'existència de Déu i les essències matemàtiques (Déu com a ésser perfecte i necessari, demostració ontològica).
6. Meditació VI: El món material i la distinció entre ànima i cos (la realitat externa existeix i l'ànima és diferent del cos).

Meditació I: El dubte metòdic

Descartes dubta de tot allò que ha après fins ara per trobar una veritat indubtable. Considera que els sentits poden enganyar i planteja la hipòtesi del “geni maligne”, un ésser poderós que podria enganyar-lo sobre tot, fins i tot sobre les matemàtiques.

Meditació II: El cogito i la naturalesa de l’ànima

Descartes arriba a una primera certesa: “cogito, ergo sum” (penso, per tant, existeixo). Encara que tot sigui dubtós, el fet de dubtar implica que ell existeix com a subjecte pensant. També reflexiona sobre la naturalesa de l’ànima i la distingeix del cos.

Meditació III: L’existència de Déu

Descartes argumenta que Déu existeix. Segons ell, la idea de Déu (ésser perfecte i infinit) no podria provenir d’un ésser finit com ell; per tant, Déu mateix l’ha d’haver posat a la seva ment. Com que Déu és bo i perfecte, no permetria un engany sistemàtic.

Meditació IV: La veracitat divina i l’error humà

Si Déu no enganya, com és possible l’error? Descartes explica que els errors no venen de Déu, sinó de la nostra voluntat, que és més àmplia que el nostre enteniment. Quan jutgem sense prou claredat i distinció, cometem errors.

Meditació V: L’essència de les coses materials

Descartes argumenta que les idees matemàtiques (com les figures geomètriques) són clares i distintes. A més, presenta una segona prova de l’existència de Déu: així com l’essència d’un triangle implica tenir tres angles, l’essència de Déu implica la seva existència.

Meditació VI: La distinció entre ànima i cos

Finalment, Descartes defensa el dualisme: l’ànima (res cogitans, substància pensant) i el cos (res extensa, substància extensa) són diferents. També argumenta que el món físic existeix perquè Déu no enganyaria sobre les percepcions clares i distintes.

Conceptes fonamentals de la filosofia cartesiana

La hipòtesi del geni maligne

És l'últim i més radical criteri de dubte aplicat en el dubte metòdic. Es formula així: no és impossible que, en lloc de Déu, existeixi un ésser infinitament poderós i intel·ligent, l’únic afany del qual sigui fer que ens confonguem i ens enganyem fins i tot quan més segurs estem dels nostres raonaments. Aquesta hipòtesi ens permet dubtar de les veritats matemàtiques, de la mateixa existència de Déu i de la seva veracitat.

Idees adventícies

Són idees que ens mostren els nostres sentits i que procedeixen de fora de nosaltres (de l'exterior, del món extramental o material). En són exemples la sensació d'un soroll, la del sol o la de la calor. La seva realitat i la seva fiabilitat són qüestionades, ja que també ho és la fiabilitat dels sentits.

Idees factícies

Són idees que han estat inventades o produïdes per nosaltres, com quan, combinant dues idees, formem la idea de sirena o d'hipogrif. La seva realitat i fiabilitat manquen de tot valor, ja que sabem que són una mera ficció produïda per la imaginació.

Idees innates

Són idees que Déu ha posat en nosaltres en néixer i que formen part constitutiva de la nostra ment. Les trobem en el nostre pensament i se’ns imposen per si mateixes de manera immediata i evident. En són exemples la idea de pensar o la d’existir. Són les úniques que ens ofereixen total fiabilitat i a partir de les quals Descartes intenta reconstruir el coneixement.

Substància extensa (Res extensa)

La res extensa, el món material o els cossos, és «una cosa extensa en longitud, amplada i profunditat». És només substància per analogia, perquè és creada i depèn de Déu. És finita, imperfecta, material i independent de la res cogitans. El seu atribut és l'extensió i s'hi regeix per la necessitat (determinisme). Els seus modes són les qualitats primàries: la magnitud, la figura, el nombre, la situació, la durada (temps) i el moviment.

Substància infinita (Res infinita)

La res infinita o Déu és l'única que, parlant pròpiament, és substància. No és creada, és absolutament independent i summament perfecta. Els seus atributs són la infinitud, l’eternitat, la immutabilitat, l’omnisciència i l’omnipotència. No posseeix modes.

Substància pensant (Res cogitans)

La res cogitans, el jo o l'ànima, és «una cosa que pensa». És només substància per analogia, perquè és creada i depèn de Déu. És finita, imperfecta, immaterial, inextensa i independent de la res extensa. El seu atribut és el pensament i s'hi regeix per la llibertat. Els seus modes són l'enteniment i la voluntat.

Anàlisi de textos i definicions

Anàlisi sobre el coneixement de la cera

1. Totes les qualitats que puc copsar amb els sentits en un tros de cera canvien quan l'acosto al foc, però tot i així jo sé que continua sent el mateix tros de cera.
2. Per tant, allò que conec quan conec aquest tros de cera no són aquestes qualitats que m'arriben pels sentits.
3. El que em permet copsar què és el tros de cera no són els sentits, sinó l'enteniment.

Definicions clau

• Distintament: sense confondre-ho amb cap altra cosa, de forma separada.
• Esperit: la part d'una persona que té la capacitat de pensar.

Anàlisi sobre el dubte i el geni maligne

1. La possibilitat que pugui estar somiant fa posar en dubte allò que creiem sobre el món sensible i, per tant, allò que estudia la física i altres ciències empíriques, però la hipòtesi del somni no posa en dubte les veritats més generals, com ara les veritats de les matemàtiques.
2. Tot i així, no puc estar segur ni tan sols de les proposicions sobre matemàtiques i altres afirmacions generals, perquè me les podria estar fent creure un ésser maligne i molt poderós que em volgués enganyar.

Definicions clau

• Magnitud: quantitat numèrica que permet mesurar els diferents graus en què es poden donar certes propietats.
• Certesa: es creu o es coneix quelcom amb certesa quan l'evidència que es té per creure-ho fa que no sigui possible que sigui fals.

Anàlisi sobre la indivisibilitat de l'esperit

En aquest text, Descartes vol mostrar que l'esperit (o l'ànima) és diferent del cos. Ho fa observant que l'esperit no és divisible, però el cos sí que ho és. Per tant, si un és divisible i l'altre no, és que no són la mateixa cosa.

Ofereix dues consideracions per dissipar possibles dubtes sobre si l'esperit és realment indivisible:

• Que tot l'esperit estigui unit a tot el cos no vol dir que les parts del cos siguin parts de l'esperit: si algú perd un braç, no perd pas una part del seu esperit.
• Les diferents facultats mentals (voler, sentir, entendre) no són realment parts de l'esperit: és un únic esperit el que vol, sent i entén.

A més, ofereix una consideració que justifica pensar que el cos és divisible: és divisible perquè sempre és possible dividir-lo amb el pensament.