Guia de Llengua i Literatura Catalana: Anàlisi i Recursos

L'anunci: Gènere publicitari i persuasió

L'anunci és un gènere publicitari que té una finalitat persuasiva, és a dir, pretén orientar les opinions i les conductes dels consumidors a favor dels productes anunciats. A banda de la funció exhortativa, emprada per a convèncer el receptor perquè faça o adquirisca alguna cosa, l'anunci també informa el públic (funció denotativa o informativa) sobre les característiques i la utilitat dels productes i els serveis anunciats.

Perquè els anuncis resulten convincents, els publicistes hi inclouen textos i imatges impactants, que desperten l'interès dels destinataris i estimulen el seu desig de consumir. Per això, busquen l'originalitat i apel·len a l'emotivitat dels receptors amb la reproducció d'ambients, estils de vida i qualitats que els atraguen (joventut, èxit, felicitat, comoditat, bellesa...). Aquests textos presenten una versió interessada del producte, ja que, a més de publicitar-ne les qualitats reals, li atribueixen valors positius que fan que els consumidors el vegen com un element atractiu, necessari i assequible.

D'altra banda, la publicitat sol potenciar valors poc saludables i poc solidaris, com l'afany de possessió, la competitivitat, les marques com a símbol de prestigi, el triomf sexual, el culte desmesurat al cos, etc., davant dels quals hem de ser crítics i no deixar-nos-hi convèncer. Hi ha dos tipus d'anunci:

• Publicitari: tracta d'aconseguir que el receptor compre un producte o faça ús d'un servei.
• Propagandístic: pretén influir en els destinataris perquè actuen d'una manera determinada. Pot ser un consell promogut per institucions, partits polítics, sindicats, associacions, ONG, etc.

Segons el canal, l'anunci pot ser: radiofònic o falca publicitària (auditiu), televisiu o espot (audiovisual) i gràfic (visual).

Estructura de l'anunci gràfic

En un anunci gràfic, es distingeixen dues parts diferenciades clarament:

• La part icònica, que sol ser la part predominant i està formada per:
  • Les imatges (fotografies i dibuixos), que utilitzen els mateixos tipus de plans i enquadraments que el cinema (primer pla, pla general, angle picat, contrapicat...). El color predominant produeix un efecte determinat, transmet emocions i sensacions.
  • La marca o nom del producte, escrit sempre amb una tipografia determinada, que pot ser un substantiu simple (Adidas), compost (Coca-Cola) o unes sigles (IBM).
  • El logotip, que és un dibuix senzill que identifica el producte.
• La part textual, que consta de:
  • L'eslògan, que és una frase original i fàcil de recordar que s'associa amb el producte o amb el consell. Té una funció connotativa. Sol ser una expressió nominal (El miracle antigreix), una oració simple (Para'm en València) o una oració amb el verb elidit (Amb tu, a la fi del món).
  • El text informatiu, que exposa algunes característiques (models, preus...) i qualitats, reals o suggerides, del producte. Té una funció denotativa.

Recursos lingüístics i retòrics

Als anuncis s'utilitzen diferents recursos lingüístics i retòrics, com ara:

• Verbs en segona persona de l'imperatiu (o del present de subjuntiu, en oracions negatives): Prova-ho. No ho penses més. També és habitual l'ús del present d'indicatiu, del futur i del condicional: Protegeix i allarga la vida del motor. Amb els televisors Loewe sentiràs tota la fascinació digital.
• Predomini de l'estil nominal: Duralex, l'acer del vidre.
• Adjectivació abundant: Silenciós, pràctic, eficaç.
• Frases en altres llengües, sobretot en anglès: Open your mind.
• Frases fetes: Dona carta blanca als teus somnis.
• Jocs de paraules: La vida és mòbil, mòbil és Vodafone.
• Rimes fàcils: Quan Swiffer apareix, la pols desapareix.
• Figures retòriques: s'utilitzen tant a la part icònica com a la textual. Alguns exemples són:
  • Paral·lelisme: Molt per fer, molt per viure.
  • Hipèrbole: El millor so mai creat per a un televisor.
  • Personificació: Geox, la sabata que respira.
  • Comparació: Més bonica ara que als 20.
  • Metàfora: La nova benzina BP encén el cor del motor.
  • Interrogació retòrica: T'agrada conduir?

La narrativa de postguerra

La narrativa va ser el gènere literari més perjudicat durant la postguerra. Només a partir dels anys 50 comença a apreciar-se, malgrat les dificultats, un revifament del gènere. A la prosa de postguerra, podem distingir diversos corrents, entre els quals destaquen la novel·la psicològica i la prosa de tendència realista.

Dècada dels anys 40 i 50

Durant els anys 40, la majoria dels escriptors que havien publicat abans de la guerra se'n van anar a l'exili, com ara Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Calders o Xavier Benguerel. Les primeres novel·les de després de la guerra s'hauran de publicar a l'exili perquè al país estava prohibida la seva publicació. És un període de desorientació i silenci. Caldrà esperar l'any 1947 perquè l'editorial Aymà aconseguisca el permís per a poder convocar el premi Joanot Martorell de novel·la. Serà a partir dels anys 50, amb la creació de col·leccions dedicades a la novel·la com El Club dels Novel·listes, que els escriptors, malgrat la continuïtat de la censura, comencen a publicar les seves obres. Són unes obres molt allunyades dels corrents novel·lístics en voga a Europa.

Publiquen escriptors formats i coneguts abans de la guerra, però també una nova generació de novel·listes les obres dels quals no mostren la realitat del voltant, per les circumstàncies polítiques del moment, sinó que intenten explicar-la a través del simbolisme i el mite. Destaquen autors com Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Josep Maria Espinàs i Joan Perucho. A València, Nicolau Primitiu crea l'editorial Sicania i es publiquen La mujer fuerte, de Maria Beneyto, i les primeres recopilacions de les Rondalles valencianes d'Enric Valor.

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) comença a publicar abans de la guerra, i després d'aquesta va viure vint-i-tres anys exiliat a Mèxic. El 1954 va guanyar el premi Víctor Català amb l'obra Cròniques de la veritat oculta, una recopilació de narracions on entren en conflicte la realitat i la irrealitat, l'absurd i l'esperpèntic de la realitat quotidiana. Altres obres són Invasió subtil i altres contes i Ronda naval sota la boira.

Dècada dels anys 60

La major part dels novel·listes anteriors van continuar models que s'havien iniciat abans de la guerra, com la novel·la psicològica, però en aquesta dècada comencen també a introduir-se els nous corrents realistes. És la dècada de consolidar una cultura i una oposició al règim que estarà molt lligada a la recuperació econòmica.

• Novel·la psicològica: Es caracteritza per l'intent de fer una minuciosa anàlisi psicològica dels personatges i de reflectir el seu món interior (pensaments, sentiments, caràcter, evolució). Els narradors utilitzen diversos recursos narratius per aconseguir-ho, com la narració en primera persona (narrador intern protagonista) i l'ús del monòleg interior, on desapareix la veu narradora i la consciència del personatge flueix lliurement. En aquestes novel·les és freqüent la reflexió sobre el pas del temps. Els personatges, que moltes vegades experimenten sentiments de solitud, solen estar representats per mitjà de símbols. Destaquen Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, autors de dues de les novel·les més importants de la literatura catalana del segle XX: La plaça del Diamant i Bearn o La sala de les nines.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983). A les seves obres, la veu narrativa sol correspondre a una dona que mostra una forta tendència a la introversió i que, sola i desencantada, busca la felicitat en els records del passat. Entre les seves novel·les destaquen:

• Aloma (1938), una novel·la psicològica centrada en l'anàlisi dels sentiments d'una adolescent que viu unes relacions amoroses desgraciades.
• La plaça del Diamant (1962), la seva novel·la més coneguda, on la protagonista (Natàlia/Colometa) ens explica la seva vida, que discorre paral·lelament als esdeveniments històrics de l'època: la República, la Guerra Civil i la postguerra.
• Mirall trencat (1974), que relata de forma fragmentada, com si es tractés dels trossos d'un mirall trencat, la vida tràgica de tres generacions de la família acomodada Valldaura-Farriols durant les primeres dècades del segle XX.

Novel·la realista: Alguns escriptors de postguerra, de manera més o menys aïllada, fan un tipus de prosa que descriu la realitat quotidiana i pretén denunciar l'opressió que pateixen les classes populars. Destaquen autors com Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel o Enric Valor.

Enric Valor (Castalla, 1911 - València, 2000) va ser gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. La seva producció novel·lística, amb un llenguatge molt treballat i riquíssim, comprèn les obres següents:

• L'ambició d'Aleix, que constitueix un cant a la natura, únic refugi contra la deshumanització causada per les grans ciutats.
• La idea de l'emigrant, on presenta la cara més dura del món rural valencià.
• La trilogia del Cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó), és una crònica de la societat rural de les comarques del sud d'Alacant i d'una classe social que està a punt de desaparèixer, la dels terratinents, i dels conflictes i tensions de classe que apareixen.

Les seues rondalles valencianes són peces que descriuen els nostres pobles i els nostres personatges reals i fantàstics (gegants, sants, dimonis...), en què recupera la riquesa del nostre vocabulari. Com a gramàtic, va contribuir a normalitzar i normativitzar la llengua.

Dècada dels anys 70

Comencen a publicar una sèrie d'escriptors que han nascut després de la guerra però que han rebut una educació franquista. Les seves obres causen un gran impacte a la societat del moment, especialment pel to provocatiu i per incorporar elements extraliteraris com el còmic, la televisió, el cinema i l'estètica pop. Destaquen Terenci Moix i Baltasar Porcel. A València també comencen a publicar joves com Amadeu Fabregat.

Sociolingüística: Diglòssia i conflicte

El terme diglòssia va ser utilitzat per primera vegada per Charles A. Ferguson per explicar situacions com les del grec modern, l'àrab o l'alemany de Suïssa. Segons el lingüista, la diglòssia era una situació estable en què dues variants d'una mateixa llengua —l'estàndard i la col·loquial— que són molt diferents són utilitzades en àmbits diferents: la primera, en tots els àmbits formals, i la segona, en els informals. Posteriorment, aquest terme es va generalitzar i va començar a diferenciar-se entre:

• Diglòssia interna: la que es dona entre dues varietats de la mateixa llengua, per exemple el grec modern. Els usuaris són monolingües però dominen dues varietats d'un mateix idioma.
• Diglòssia externa: la que es dona entre dues llengües diferents, una de les quals, la usada a la comunicació formal, és la llengua A (alta), mentre que l'altra, la llengua B (baixa), és la usada a les comunicacions informals i quotidianes.

Aquest nou concepte es va introduir ràpidament per explicar la nostra situació. Així, els sociolingüistes van definir la nostra societat com a diglòssica i no com a bilingüe. Ara bé, hi ha dos aspectes que no es van considerar i que fan que el terme diglòssia no siga aplicable a la nostra situació:

• La diglòssia estableix una diferenciació estricta: la llengua A (castellà) per als registres formals, la llengua B (valencià) per als informals; ara bé, podem veure que la llengua A també ha passat a ser utilitzada als àmbits informals.
• La diglòssia és una situació estable i, en el nostre cas, el valencià es troba en una situació inestable i tendeix a la substitució lingüística.

El terme conflicte lingüístic assenyala una situació dinàmica que es produeix en el moment en què una llengua forastera (dominant) comença a ocupar els àmbits d'ús de la llengua pròpia del territori (dominada o minoritzada), que queda desplaçada als àmbits familiars fins que desapareix (substitució lingüística), ja que aprendre-la no es considera útil ni necessària per viure. Aquest procés de substitució es pot intentar aturar amb un procés de normalització lingüística.

Contacte de llengües: relació que mantenen dues o més llengües en una comunitat.

Aquest nou concepte es va introduir ràpidament per explicar la nostra situació. Així, els sociolingüistes van definir la nostra societat com a diglòssica i no com a bilingüe. Ara bé, hi ha dos aspectes que no es van considerar i que fan que el terme diglòssia no siga aplicable a la nostra situació:

• La diglòssia estableix una diferenciació estricta, la llengua A (castellà) per als registres formals, la llengua B (valencià) per als informals; ara bé, podem veure que la llengua A també ha passat a ser utilitzada als àmbits informals.
• La diglòssia és una situació estable i, en el nostre cas, el valencià es troba en una situació inestable i tendeix a la substitució lingüística.

El terme conflicte lingüístic assenyala una situació dinàmica que es produeix en el moment en què una llengua forastera (dominant) comença a ocupar els àmbits d'ús de la llengua pròpia del territori (dominada o minoritzada), que queda desplaçada als àmbits familiars fins que desapareix (substitució lingüística), ja que aprendre-la no es considera útil ni necessària per viure. Aquest procés de substitució es pot intentar aturar amb un procés de normalització lingüística.

Conceptes clau de sociolingüística

• Contacte de llengües: relació que mantenen dues o més llengües en una comunitat.
• Bilingüisme: ús alternatiu de dos idiomes en un individu (individual), en un territori (territorial) o en un grup social (social).
• Diglòssia: situació en què en una societat es troben dues llengües diferents mentre que una s'usa només en els àmbits formals i l'altra s'empra en els informals.
• Conflicte lingüístic: situació en què dues llengües dins d'un mateix territori es disputen els mateixos àmbits d'ús.
• Normalització: superació del conflicte lingüístic amb la recuperació de la llengua pròpia en els àmbits envaïts per la forastera.
• Substitució lingüística: resolució d'un conflicte lingüístic que acaba quan desapareix la llengua pròpia, substituïda per la forastera.

Semàntica: Relacions entre paraules

La sinonímia és un tipus de relació semàntica que es dona quan un significat es pot expressar mitjançant diferents significants, és a dir, permet que determinades paraules es puguen substituir per altres en un mateix context lingüístic sense que se n'alteri el significat. L'ús de sinònims evita la repetició de paraules als textos, facilita i enriqueix l'exposició de les idees perquè se'n poden precisar els matisos i demostra el coneixement i el domini del vocabulari d'un idioma. Hi ha tres tipus de sinònims:

• Sinònims totals: paraules que es poden utilitzar indistintament en tots els contextos i situacions comunicatives sense que aparentment canvie el seu significat, encara que sempre hi ha matisos que fan que el significat d'aquestes paraules no siga exactament el mateix. Exemples: Portar/dur els fills a l'escola, Portar/dur els comptes, Portar/dur a la memòria, Portar/dur escrit als ulls.
• Sinònims parcials: paraules que comparteixen algun tret de significat i que són intercanviables en alguns contextos, però no en tots, perquè tenen accepcions no compartides o matisos que impedeixen que siguen utilitzades indistintament en determinades situacions comunicatives. Per exemple, la paraula col·lega, per referir-se a un amic, només es fa servir en situacions informals (registre col·loquial). La sinonímia parcial és la relació de semblança més habitual entre paraules d'una llengua. Exemples: El seu darrer llibre contenia/incloïa poemes inèdits. La policia contenia (però no incloïa) la multitud.
• Sinònims dialectals o geosinònims: paraules que tenen el mateix significat però que s'utilitzen en varietats geogràfiques (dialectes) diferents. Per exemple: obrer/paleta, mirall/espill, noi/xiquet/al-lot.

L'antonímia és la relació semàntica que s'estableix entre dues paraules que tenen significats oposats. Aquesta relació pot ser de tres tipus:

• De complementarietat: quan una paraula comporta la negació d'una altra: mascle/femella.
• De gradació: quan l'oposició de significats admet estadis intermedis: fred/tebi/calent.
• De reciprocitat: quan les paraules s'impliquen mútuament, és a dir, l'existència d'un implica la de l'altre: pare/fill.

Els antònims poden ser lèxics, quan l'oposició s'estableix entre paraules amb lexemes diferents, o gramaticals, quan l'oposició s'obté per derivació, mitjançant prefixos amb valor negatiu (actiu/inactiu, fer/desfer, normal/anormal).

La hiperonímia i la hiponímia

A banda de les relacions de semblança i oposició que hem vist fins ara, entre les paraules es poden establir relacions d'inclusió. Quan una paraula es troba inclosa dins del camp lèxic d'una altra, diem que n'és hiponímica. Així, un hipònim és una paraula que té tots els trets semàntics, o semes, d'un altre de més general, el seu hiperònim, però que afegeix altres trets de significat que el diferencien d'aquest.

L'hiperònim és un mot que té un significat genèric que es pot utilitzar per referir-se a la realitat anomenada pels seus hipònims, els que aporten informació més concreta o específica. Així, la paraula oncle és hipònim de parent, ja que comparteix amb aquest els seus trets mínims de significat ('persona', 'de la mateixa família que una altra'), però aporta un altre tret ('germà del pare o de la mare'). Qualsevol altre hipònim de parent (mare, germà, cosina...) serà cohipònim amb oncle.

La classificació en hiperònims i hipònims permet agrupar les paraules en camps lèxics. Aquests s'estructuren a partir d'una relació d'inclusió progressiva, és a dir, una paraula pot ser al seu torn hipònima d'una i hiperònima de l'altra, com es mostra al següent exemple: hiperònim → animal → hipònim → au / hiperònim → au → hipònim → estruç.

Gramàtica: Les perífrasis verbals

La perífrasi d'obligació

S'expressa de les següents maneres:

• Personal:
  • HAVER DE + INFINITIU: Has de fer la lectura.
  • CALDRE QUE + SUBJUNTIU: Cal que faces la lectura.
• Impersonal:
  • HAVER-SE DE + INFINITIU: S'ha de fer la lectura.
  • CALDRE + INFINITIU: Cal fer la lectura.

La perífrasi de probabilitat

S'expressa amb:

DEURE (verb que es conjuga) + INFINITIU: Ja deu saber la notícia.

Conjugació del Present d'Indicatiu de Deure:

• Jo dec
• Tu deus
• Ell deu
• Nosaltres devem
• Vosaltres deveu
• Ells deuen