Guia de Gramàtica i Lèxic Català: Conceptes Fonamentals

Els complements de l'oració

Complements verbals i atributius

Complement Directe (CD): és una funció que va unida al verb, generalment sense preposició. Quan transformem l'oració de passiva a activa, el CD fa la funció de subjecte i el subjecte de l'oració passiva fa de complement agent. Exemple: En Joan menja una poma. —Què menja en Joan? —Una poma (CD).

Complement Indirecte (CI): designa el destinatari de l'acció del verb. Va precedit de la preposició a. Exemple: L'Oriol va enviar una postal (als seus avis) CI.

Complement Atributiu: indica qualitat i estat del subjecte. Unit d'un verb copulatiu (ser/ésser, estar, semblar), concorda amb el subjecte en gènere i nombre. Exemples: El cavall (subj.) és elegant (atr.); els cavalls (subj.) són elegants (atr.). La Clara (està, sembla, és) —verb copulatiu— feliç (atr.).

Complement Predicatiu (CPred): explica qualitats o estats del subjecte. Concorda en gènere i nombre amb el subjecte i el CD, i amb el CC de manera amb la pregunta com?. Exemples: La Lívia (subj.) va arribar cansada (CPred). El mag deixa tancada (CPred) l'assistenta (CD) en una caixa.

Complement de Règim Verbal (CRV): complement verbal que va exigit per una preposició: a, de, en, contra, sobre. Exemples: Va equivocar-se (de) casa. Va equivocar-se (en) tot.

Complement Circumstancial (CC): expressa circumstàncies que envolten el verb. Es distingeixen per les preguntes:

• Lloc: on?
• Temps: quan?
• Manera: com?
• Quantitat: quant?
• Instrument: amb què?
• Causa: per què?
• Companyia: amb qui?
• Finalitat: per a què/qui?

La comparació i les unitats fraseològiques

Comparació: establir una relació o semblança entre dos objectes.

• Terme real: d'allò que volem comparar (nom, adjectiu, verb).
• Nexe: mot que enllaça dos termes (com, més/menys que, tant com...).
• Terme figurat: amb què comparem el terme real (un pecat).

Distingim dos tipus de comparacions:

• Lliures: creada per la persona que parla (uns núvols blancs com la farina).
• Lexicalitzada: mena de frase feta que forma part de la llengua comuna (pobre com una rata).

Locució: grup de paraules que presenta una forma fixa i que tenen el mateix significat que una paraula sola:

• Nominal: esperit de vi (alcohol).
• Verbal: tenir por (témer).
• Adjectival: de pa sucat amb oli (intranscendent).
• Adverbial: a poc a poc (lentament).

Frase feta: oració que té un sentit global. Té un verb d'ús habitual en la llengua:

• Fer: fer Pasqües abans de Rams (fer una cosa abans del que toca).
• Estar: estar amb l'aigua fins al coll (tenir dubtes/problemes).
• Tenir: tenir un os a l'esquena (ser gandul).
• Haver: haver-n'hi per a sucar-hi pa (divertit/sucós).
• Anar: anar amb una sabata i una espardenya (anar de qualsevol manera).

Refrany: oració que sempre es diu de la mateixa manera i pretén alliçonar sobre algun aspecte de la vida. Tracta de: el pas del temps, la salut, el comportament humà; sovint amb rima consonant o assonant.

Lèxic i convencions ortogràfiques

Manlleu: paraula que passa d'una llengua a una altra i s'hi integra (xat: de l'anglès chat).

Neologisme: paraula nova creada en una llengua a través de les pròpies regles de formació.

Barbarismes: mots o expressions procedents d'altres llengües que es fan servir per designar els mateixos conceptes.

Castellanismes: barbarismes procedents de l'espanyol, els més abundants en la nostra llengua.

Normes d'ortografia

Apòstrof: cometa voladora que vol dir que s'ha suprimit l'última vocal.

Contracció: unió de dos mots (de + el = del).

Guionet: s'utilitza per separar desenes d'unitats i unitats de centenes.

Pronoms febles: no van apostrofats, se separen del verb amb un guionet: deixa-me-la.

Mots compostos: paraules formades per la unió de dos o més lèxems.