Guia de Gramàtica Catalana: Pronoms, Ortografia i Conjugacions Verbals

Guia de Gramàtica Catalana

Pronoms Febles i Substitució

Aquesta secció detalla l'ús correcte dels pronoms febles segons la seva funció sintàctica:

Atribut

• Indefinit: Voro és guapo $\rightarrow$ Ell ho és (substitució per ho).
• Definit: Voro és el guapo $\rightarrow$ Ell l’és (substitució per el, la, els, les).

Complement Directe (CD)

• Indefinit: Agafà els naps $\rightarrow$ Els agafà (substitució per el, la, els, les).
• Definit: Agafà qualsevol naps $\rightarrow$ N’agafà (substitució per en).

Complement Indirecte (CI)

• Singular: Es posa li.
• Plural: Es posa els, les.

Construccions Complementàries (CC i CRV)

• CC introduït per de: Es posa en.
• CC no introduït per de: Es posa hi.
• CRV: Mateix ús que el CC.

Altres Substitucions

• Subordinades: Si es poden substituir per “això”, es posa ho.
• C-Predicatiu: Es posa hi.
• Excepte verb fer-se: Juan s’ha fet ric $\rightarrow$ Juan se n’ha fet (substitució per en).

Ortografia i Acentuació

Accentuació de “e” i “o”

Cal distingir entre les vocals obertes i tancades:

E Oberta (È)

• Davant síl·labes amb “i” o “u”.
• Davant “r”, “rr”, “l”, “l·l”.
• Mots esdrúixols.
• Terminacions en -ecte, -ecta, -epte, -epta.

O Oberta (Ò)

• Davant “i”, “u” o síl·labes amb “i” o “u”.
• Mots esdrúixols.
• Paraules acabades amb “o”.
• Paraules acabades en: -ossa, -oc, -of, -oig, -ol, -olt, -ort, -ost, -ot.

L Geminada

S'utilitza en paraules com: col·lecció, gal·la, sil·la, al·lusió, mil·lenni, il·lustre.

• Terminacions: -il·la, -il·lar, -el·la.

Perífrasis d'Obligació

Obligació Personal

• Haver de + infinitiu: Correcte.
• Tenir que + infinitiu: (Ús poc recomanat/erroni).
• Deure de + infinitiu: (Ús poc recomanat/erroni).

Obligació Impersonal

• Haver-se de + infinitiu: Correcte.
• Cal + infinitiu: Correcte.
• Cal que + infinitiu: Correcte.

Conjugació Verbal Catalana

1ª Conjugació (-ar)

• Tots els verbs són regulars excepte “anar” i “estar”.
• Verbs acabats en “consonant + -iar” porten l’accent prosòdic en la “i” (1a, 2a, 3a persona singular del present d’indicatiu i imperatiu): (jo) envio, (tu) envies, (ell) envia.
• Hi ha canvis ortogràfics que no modifiquen la pronunciació: c $\rightarrow$ qu, ç $\rightarrow$ c, g $\rightarrow$ gu, j $\rightarrow$ g, qu $\rightarrow$ qü, gu $\rightarrow$ gü.
• L’imperfet de subjuntiu té dues formes: terminació en –ra (parlava) i en –s (parlés, parlàs).
• La 1a persona singular del present d’indicatiu acaba en –e (pose) en estàndard valencià, però també pot acabar en –o (poso) o sense final (pos).
• No és acceptable en registres formals alguns dialectes no normalitzats com la 3a persona present o passat imperfet d’indicatiu acabada en –e (ell treballe).

2ª Conjugació (-er, -re)

• Les consonants velars són “c”, “g”.
• Aquestes consonants tenen forma pura i velaritzada. Es velaritzen en: la primera persona del present d’indicatiu, el passat simple (correguí), present de subjuntiu (córrega), l’imperfet de subjuntiu (correguera) i el participi (corregut).
• No porten consonant velar al gerundi.
• Quasi tots els participis de verbs velaritzats no acaben en -ut. Exemples: suspendre (suspés), moldre (mòlt), traure (tret).
• No són acceptables terminacions incoatives de verbs de 2a conjugació (Ex: reconesc -mal; reconec -bé).

3ª Conjugació (-ir)

• Tenen dues subconjugacions: pura i incoativa.
• La diferència és que la incoativa tan sols apareix en el present d’indicatiu, de subjuntiu i, a més, en l’imperatiu.
• Cal evitar faltes lingüístiques de fer un verb de 3a conjugació com si fos de 2a (Ex: florir $\rightarrow$ floréixer; defallir $\rightarrow$ desfalléixer).
• Els verbs incoatius poden tenir la marca al radical o –isc (patisc) o –esc (patesc).
• Quan el radical acaba en vocal, cal utilitzar dièresi per indicar hiat (Ex: agraïm, conduït), excepte en l’infinitiu, gerundi, futur i condicional (Ex: agrair, agraint, agrairé, agrairia).