Guia Completa d'Urbanisme: Segregació, Plànols i Funcions Urbanes

Tipus de segregació espacial a les ciutats i les seves causes

A les ciutats es produeixen diferents tipus de segregació espacial de la població per diverses causes:

Comunitats tancades

Són zones residencials exclusives i vigilades, amb un cost de vida molt alt, accessibles només per a persones amb altes rendes econòmiques.

Gentrificació als barris vells

Es produeix una substitució dels habitants de baixos ingressos per altres de renda mitjana-alta, juntament amb la rehabilitació dels edificis i espais públics.

Barris perifèrics

Són zones amb habitatges d'autoconstrucció o polígons residencials que sovint es converteixen en guetos amb població de baixos ingressos i una gran proporció d'immigrants.

Aquestes dinàmiques mostren com es distribueixen les classes socials a les ciutats, amb desigualtats entre diferents àrees.

Anàlisi de plànols i trames urbanes

Tipus de plànol urbà

La imatge mostra un plànol de tipus ortogonal, anomenat també reticular o en quadrícula.

Desenvolupament històric de la trama ortogonal

Aquesta morfologia es va utilitzar en molts projectes d’ampliació de les ciutats, un cop alliberades de les muralles. Es troba al voltant dels nuclis històrics i s’anomena eixample. La seva principal funció és proporcionar espais residencials per a les classes mitjanes.

Avantatges i inconvenients del teixit urbà ortogonal

• Avantatges: El traçat és racional i ordenat, amb carrers amples que faciliten la circulació.
• Inconvenients: La circulació pot ser lenta en trajectes transversals, tot i que es poden obrir vies diagonals per millorar l'agilitat.

La trama urbana de Vitòria

El tipus d’entramat que predomina a la ciutat de Vitòria és el radial o radiocèntric.

Característiques de la trama radiocèntrica

El plànol radiocèntric parteix d’un centre del qual surten carrers radials connectats per vies concèntriques. Afavoreix la comunicació i l’accessibilitat al centre, però pot generar saturació per la convergència del trànsit en aquest punt.

Morfologia i estructura de les ciutats

Característiques de les ciutats preindustrials

Les ciutats preindustrials, sovint d’origen romà o medieval, es caracteritzen per un traçat irregular amb carrers estrets i desordenats, centrats al voltant d’edificis emblemàtics com esglésies i palaus, i en alguns casos envoltades de muralles. La remodelació dels nuclis antics busca revertir la degradació i la gentrificació, millorant les condicions d’habitabilitat i evitant la marginació social. Ciutats com Toledo, Granada o Còrdova conserven barris històrics d’origen medieval.

Comparativa: trama irregular vs. trama ortogonal

El creixement de les ciutats industrials al segle XIX es va caracteritzar per carrers amples i geomètrics, mentre que els nuclis antics, amb carrers estrets, dificulten el trànsit. Els eixamples, inicialment per a les classes altes, s’han transformat amb oficines i població més humil, mentre que les classes altes s’han traslladat a zones més exclusives.

Anàlisi del plànol de Badalona

Es tracta d’un plànol urbà en què es pot distingir clarament entre el centre històric, format per un conjunt de carrers estrets i irregulars, envoltats per una muralla, i la nova ciutat que ha crescut en forma d’eixample, és a dir, en una quadrícula, amb carrers més amples i importants zones verdes.

La font és el portal Flickr i, per tant, es tracta d’una informació disponible en línia.

Funcions urbanes i la seva distribució

Funcions bàsiques d'una ciutat

Les ciutats compleixen diverses funcions:

• Administrativa i de serveis: activitats terciàries com educació, comerç i gestió pública.
• Comercial: centres d’intercanvi i grans superfícies.
• Residencial: ocupant la major part del sòl urbà.
• Industrial: històricament situada a la ciutat o als seus voltants.
• Recreativa i cultural.
• De transport.

Distribució de les funcions a la ciutat

Les funcions urbanes es distribueixen de la següent manera:

• Centre de la ciutat (CBD): Aquí es concentren les funcions econòmiques més importants (comerços, oficines, institucions financeres), administratives (ajuntament) i serveis rellevants (hospitals, teatres, museus). És la zona de major densitat i amb una gran oferta de transport públic.
• Eixamples: Són zones desenvolupades al voltant del nucli central, amb una estructura més ordenada. Tenen una funció residencial i també acullen comerços, petits negocis i alguns serveis públics, sovint amb carrers més amples i espais verds.
• Barris perifèrics: S'ubiquen a les vores de la ciutat amb una funció predominantment residencial. Les zones comercials i industrials es localitzen a les perifèries més distants. Poden tenir menor densitat de població, però sovint compten amb més espais oberts i una oferta de serveis més bàsica.

La funció residencial i la segregació social

La funció residencial a la ciutat és segregada segons el nivell de renda i altres factors. Les ciutats es divideixen en:

• Barris antics: Sovint degradats i gentrificats, amb població vulnerable.
• Eixamples: Residencials de classe mitjana, convertits en àrees de serveis.
• Perifèries urbanes: Amb zones suburbanes mal planificades per a classes baixes i zones suburbanes ben planificades per a classes mitjanes i altes.

La gentrificació ocorre quan la rehabilitació dels barris eleva els preus i expulsa els residents originals.

Models de ciutat: compacta vs. difusa

De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat

La urbanització contemporània es caracteritza per la dispersió d'activitats i població sobre el territori. Aquest model redueix desigualtats, amplia l'accés als serveis i difon el mode de vida urbà, facilitat pels avenços tecnològics. Tot i això, comporta greus impactes ambientals, econòmics, socials i polítics. (Font: blog d'Oriol Nel·lo, 2011)

Comparativa de morfologia urbana

Les ciutats compactes tenen alta densitat de població i edificació, amb habitatges plurifamiliars i gran intensitat d’activitats. Això facilita la mobilitat sostenible i l’accés als serveis. Pot generar contaminació i congestió si no està ben planificada.

En canvi, les ciutats de baixa densitat (o difuses) s’expandeixen de manera dispersa, amb espais verds privats, segregació d’usos i elevada dependència del vehicle privat, fet que augmenta el consum energètic, els costos d'infraestructures i les emissions contaminants.

Agents socials i creixement urbà

Agents socials urbans

Els agents socials urbans configuren l'espai urbà:

• Els promotors immobiliaris busquen beneficis amb la construcció.
• Les empreses transformen la ciutat amb infraestructures.
• Els ciutadans impulsen canvis a través de moviments socials.
• Els poders públics regulen l'ús del sòl mitjançant el planejament urbanístic.

El fenomen urbanitzador: països desenvolupats vs. en desenvolupament

Els països desenvolupats tenen una urbanització consolidada, planificada i estructurada, amb un creixement més lent, centrat en la renovació urbana i l'expansió suburbana. Aquest procés és més sostenible, amb un enfocament en la qualitat de vida.

En canvi, els països en via de desenvolupament experimenten una urbanització ràpida i desorganitzada, sovint amb expansió informal. La migració rural-urbana genera creixement, però sovint sense els serveis i infraestructures adequats, amb condicions de vida precàries.

Causes del creixement urbà en països en desenvolupament

La migració camp-ciutat, causada per l'estancament rural, la mala distribució de la terra i la recerca de millors condicions de vida, juntament amb l'augment demogràfic i la pobresa, provoca un creixement urbà desorganitzat. Això genera perifèries d'autoconstrucció, manca de serveis bàsics i infraestructures, i agreuja els problemes socials i ambientals.

Problemes socials a les ciutats

Segregació i polarització en països desenvolupats

A les ciutats dels països desenvolupats, la segregació social es deu a diferències econòmiques i racials, amb barris rics ben equipats i barris pobres a zones perifèriques. La polarització social genera una bretxa entre els més rics i els més pobres, afectant l'accés a serveis. La gentrificació transforma barris treballadors per a classes altes, desplaçant els residents originals.

Segregació i polarització en països en desenvolupament

La segregació social es manifesta en barris rics ben planificats i zones pobres en assentaments informals. La polarització entre barris moderns i marginals és augmentada per les desigualtats econòmiques i la segregació ètnica, creant una bretxa social entre les classes altes i baixes.

La xarxa urbana a Europa, Espanya i Catalunya

Les regions urbanes europees

El mapa de densitat de població a Europa mostra un mapa polític que representa els països de la UE, on la densitat s'indica amb diferents tonalitats de color per km².

Infraestructures de connexió

Les principals infraestructures de connexió a la UE són les autopistes, que uneixen totes les grans regions i ciutats, i la xarxa ferroviària, amb trens de llarga distància i alta velocitat. Aquesta última no arriba a totes les ciutats, però és un objectiu de futur.

Avantatges i inconvenients de les grans àrees urbanes

• Avantatges: Més equipaments culturals, serveis sanitaris, comunicacions i oportunitats laborals.
• Inconvenients: Congestió, contaminació, dificultat d'accés a l'habitatge i degradació de barris.

Models d'organització de xarxes urbanes

Existeixen diversos models teòrics:

• Teoria del lloc central (Christaller): Proposa que les ciutats ofereixen serveis i béns a l'entorn, creant una xarxa organitzada en hexàgons concèntrics (ex: sud d'Alemanya, xarxa de ciutats de l'Empordà).
• Teoria de la gravetat: Sosté que la relació entre ciutats depèn de la seva mida i distància (ex: Girona i voltants, Terrassa-Sabadell, Tarragona-Reus).
• Teoria de la base econòmica: Relaciona la jerarquia urbana amb l'activitat industrial (ex: Manchester, Chicago, Barcelona).

La xarxa urbana espanyola

El primer nivell de la jerarquia espanyola l'encapçalen les àrees metropolitanes de Madrid i de Barcelona. La zona de la península que aplega el sistema o eix urbà peninsular més important és l'eix mediterrani.

El mapa de cercles proporcionals mostra les àrees urbanes espanyoles. S'observa que la majoria es troben a la costa, especialment al litoral mediterrani.

Grans eixos i centres del sistema urbà espanyol

• Eix de la Mediterrània: Uneix Barcelona (centre de serveis, comerç i indústria) amb València (destacada pel port i la indústria agrícola i tèxtil).
• Eix Central: Madrid (capital administrativa, financera i comercial) i Toledo (amb indústria artesana i turisme cultural).
• Eix del Nord: Bilbao (amb indústria i serveis) i Sant Sebastià (orientada al turisme cultural i gastronòmic).
• Eix de l'Oest: Sevilla (centre comercial i turístic) i Màlaga (amb activitat portuària i turisme).

Aquests eixos reflecteixen la diversitat econòmica del sistema urbà espanyol.

La xarxa urbana de Catalunya

Àrea Metropolitana de Barcelona

Inclou Barcelona i ciutats com Terrassa, Sabadell, l’Hospitalet i Badalona, abastant set comarques. Concentra dos terços de la població de Catalunya i la major part de l’activitat econòmica, amb serveis a Barcelona i indústria als voltants.

Àrea Urbana de Tarragona-Reus (Camp de Tarragona)

Segona zona urbana de Catalunya amb ciutats com Tarragona, Reus, Valls i Salou. Destaca la indústria química, el Port de Tarragona i el turisme a la Costa Daurada.

Àrea de Girona

Girona és el centre de serveis d’un àmbit amb ciutats com Salt, Olot, Figueres i Lloret. Inclou comarques com el Gironès, la Selva i l’Empordà, amb activitat industrial i turística.

Estudis de cas: Àrees metropolitanes

Diferències entre les àrees urbanes de Barcelona i Madrid

• Territorialment: Madrid s'expandeix de manera radial des del centre, mentre que Barcelona està limitada pel mar i les muntanyes, fet que fa que creixi de manera més compacta.
• Econòmicament: Madrid és el principal centre financer i administratiu d'Espanya, mentre que Barcelona té una economia més diversificada, amb força en indústria, tecnologia i turisme.
• Administrativament: Madrid és la capital d'Espanya i segueix un model centralitzat, mentre que Barcelona és la capital de Catalunya, amb més autonomia en àmbits com l'educació i la sanitat.

Principals àrees metropolitanes d'Espanya

• Àrea Metropolitana de Bilbao: Bilbao, Barakaldo, Portugalete.
• Àrea Metropolitana de Madrid: Madrid, Móstoles, Leganés.
• Àrea Metropolitana de Barcelona: Barcelona, l'Hospitalet, Badalona.
• Àrea Metropolitana de València: València, Paterna, Catarroja.
• Àrea Metropolitana de Sevilla: Sevilla, Dos Hermanas, Alcalá de Guadaíra.

L'àrea metropolitana de Barcelona

El mapa mostra l'organització territorial de l'àrea metropolitana de Barcelona, destacant els següents elements:

• Els municipis que formen part del sistema urbà metropolità.
• Les infraestructures de transport que connecten la regió.
• Les divisions administratives com comarques i municipis.

Aquest mapa reflecteix com Barcelona i la seva zona d'influència funcionen dins d'un sistema urbà integrat.