Guia Completa sobre Tincions Dentals: Causes, Classificació i Tractaments de Blanquejament

Color Normal de les Dents i Tincions Dentals

El color normal de les dents és una característica innata, condicionada per la genètica. Les dents tenen un to marfil (no han de ser completament blanques). Aquesta tonalitat depèn de:

• El gruix i la qualitat de l’esmalt (ha de ser translúcid).
• El color i la qualitat de la dentina.
• La polpa: si pateix alguna lesió (necrosi), pot canviar el color.

Definició de Tincions Dentals

Són aquelles situacions en què hi ha una alteració en el color de la dent considerat característic. Poden tenir diferents causes. Sinònims: decoloracions o discromies.

Tipus de Tincions Dentals

A. Tincions Extrínseques

Si la causa de la tinció es troba a l’exterior de la dent s’anomena tinció extrínseca.

Classificacions de Tincions Extrínseques

a) Segons el tipus de cromogen

1. Cromògens primaris:

• Primer, els colorants es fixen a les proteïnes de la placa bacteriana (biofilm): es poden eliminar amb el raspallat.
• Posteriorment es fixen millor i es fan taques més fosques: el raspallat no les pot fer desaparèixer.
• Exemples: cafè, te, nicotina, vi, begudes carbòniques, cromògens bacterians, colorants alimentaris, medicaments, etc.

Cromògens secundaris:

• Són substàncies que normalment no tenyeixen les dents a l’inici. Amb les reaccions químiques es transformen en substàncies que poden tenyir les dents (cromògens).
• Per exemple: Clorhexidina.

b) Segons l’origen del cromogen

1. Produïdes per aliments: Molts aliments deixen anar pigments que queden adherits al biofilm dentari.

• Begudes: te, cafè, vi, refrescos de cola, energètiques...
• Aliments: remolatxa i fruites vermelles.
• Salses: quetxup, soja, vinagre, etc.
• Colorants alimentaris: curri, pimentó o tinta de calamar.
• Llaminadures.

Produïdes per hàbits tòxics: Són una de les causes més freqüents.

• El tabac: Les substàncies del fum (nicotina, quitrà) provoquen una tinció marró-negra. Si l’exposició és molt prolongada, pot associar-se al contingut orgànic de l’esmalt i penetrar pels túbuls dentinaris, resultant en una tinció intrínseca (groguenca permanent).
• La ingesta d'alcohol: Degut a l’acidesa i als colorants.
• El consum de drogues: Especialment les subministrades per via oral.
• Una higiene bucodental deficient.

Produïdes per fàrmacs:

• Clorhexidina: Amb l’ús prolongat (>15 dies) es produeixen reaccions d’oxidació i apareixen taques fosques a l’esmalt.
• Fluorur d’estany: Utilitzat per la hipersensibilitat (dentifrici, col·lutori, gels). Els ions d’estany reaccionen amb els grups sulfhídrics dels bacteris, resultant en un color negre-verd.
• Sals ferroses: Utilitzades per tractar l’anèmia ferropènica. Es dipositen sediments de color negre.

Produïdes per metalls: Degudes a medicaments o contacte laboral.

• Fe (Ferro): negre.
• Coure: verd.
• Potassi: violeta.
• Nitrat de plata: gris.
• Fluorur d’estany: marró-daurat.

Produïdes per bacteris:

• Matèria alba i tosca: Comença amb coloració blanca-groguenca, pot transformar-se en marró-negre.
• Dipòsit taronja: Taques irregulars groc-taronja intens, freqüents a les dents anteriors al terç cervical de les cares vestibulars. Relacionades amb els bacteris Serratia i Flavobacterium.
• Dipòsit verd: Freqüent en nens i adolescents amb poca higiene. Provocada per la fenacina, secretada per fongs (Aspergillus i Penicillium) i alguns bacteris.
• Dipòsit negre: Més freqüent en la dentició temporal. Degudes a sals ferroses de la dieta transformades en sulfat fèrric pels bacteris (Actinomices). Són plaques negres que segueixen el marge gingival.

B. Tincions Intrínseques

Si la causa es troba a la pròpia dent s’anomena tinció intrínseca.

Classificació de les Tincions Intrínseques

I. Tincions generalitzades o pre-eruptives

1. Malalties sistèmiques: Hepàtiques, hemolítiques, metabòliques, endocrines.
2. Displàsies: Amelogènesi imperfecta, Dentinogènesi imperfecta.
3. Iatrogènia: Tetraciclines, Fluorosi.
4. Dèficit de vitamines.
5. Alteracions per calor.
6. Fisiològica per l’envelliment.

II. Tincions localitzades o post-eruptives

1. Patologies dentals: Càries dental, Reabsorció radicular, Hipoplàsia de l’esmalt, Dent de Turner.
2. Alteracions de la polpa i traumatismes: Hemorràgies de la polpa, Necrosi de la polpa, Calcificacions.
3. Iatrogèniques: Materials d’obturació (amalgama, compòsit, eugenol,...), Materials d’endodòncia.

Tècniques d'Eliminació de Tincions Extrínseques

Les tincions extrínseques presenten pigmentacions a la superfície de la dent i poden ser eliminades amb qualsevol tractament que aconsegueixi eliminar el pigment.

Depenent del tipus de tinció es podrà eliminar:

• Únicament amb el poliment.
• Amb la tartrectomia i el poliment.
• Amb tartrectomia, poliment i blanquejament extern.
• No es podrà eliminar (en casos molt severes o intrínsecs).

Procediments d'Eliminació

A. Tartrectomia

B. Poliment

1. Amb contraangle i pasta abrasiva.
2. Amb bicarbonat a pressió.

C. Blanquejament Extern

No tots els pacients es poden sotmetre a les tècniques de blanquejament de dents. És fonamental establir un diagnòstic correcte de la tinció. El pacient ha de tenir molt clar que el blanquejament NO pot:

• Modificar la forma de les dents.
• Modificar el color dels compòsits ni corones.
• Eliminar completament les tincions severes ni molt profundes.

Com alternativa al blanquejament, quan aquest no es pot realitzar o no és efectiu, s’hauria de valorar la possibilitat de col·locar:

• Facetes de compòsit: Es posa una capa de compòsit per sobre la cara vestibular de la dent.
• Facetes de ceràmica: Es rebaixa uns mm de l’esmalt de la cara vestibular i s’enganxa una faceta de porcellana.
• Corones.

Mecanismes d’Acció dels Blanquejadors

Alliberen oxigen que elimina o redueix les tincions. Provoquen un procés oxidatiu que oxida els pigments i aconsegueix:

• A. Trencar les seves macromolècules en partícules més petites més fàcils d’eliminar.
• B. Decolorar les molècules del pigment.

Composició dels Blanquejadors

• Peròxid de carbamida: 10-15 % en gel per ús domiciliari, 30% per ús a la clínica.
• Peròxid d’hidrogen: 30 %.
• Ozó (O3): És l’oxidant més potent i també destrueix tots els bacteris (s’utilitzen aparells d’ozó a les consultes).
• Àcid clorhídric a concentracions baixes: Per treure taques blanques del terç extern de l’esmalt (amb l’àcid s’elimina esmalt).

Els agents blanquejants més utilitzats són el peròxid d’hidrogen i el peròxid de carbamida. Tenen una naturalesa química inestable i una vida mitja molt curta, per això s’han d’utilitzar ràpidament i emmagatzemar a baixa temperatura i en contenidors opacs. S’ha demostrat que una solució de peròxid d’hidrogen pot perdre més del 50% del seu poder oxidant en 6 mesos.

Peròxid d’hidrogen

Té una gran capacitat per:

• Difondre a través de l’estructura dentària.
• Produir l’oxidació o la reducció de les molècules responsables de la tinció.

Quan la molècula de H2O2 entra en contacte amb el teixit dentari es trenca i forma:

• Radicals d’hidroxil.
• Radical de perhidroxil.

Aquests radicals lliures fracturen els pigments macromoleculars fins que són eliminats per difusió.

Peròxid de carbamida

Conté peròxid d’hidrogen (35%) i urea (65%).

• Concentracions del 30 - 44 %: per realitzar els blanquejaments a la consulta.
• Concentracions del 10 - 22 %: blanquejaments domiciliaris.

S’utilitza molt perquè té els mateixos efectes que el peròxid d’hidrogen i menys riscos.

1. Blanquejament Extern Domiciliari

Ha de ser sempre amb supervisió d’un professional (odontòleg o higienista) i revisar els resultats a la consulta setmanalment o cada 15 dies.

Protocol:

1. Primera visita: Prendre mides per confeccionar una fèrula transparent que encaixi a l’arcada dental.
2. Segona visita: Donar al pacient la fèrula, el gel blanquejador i les instruccions.
3. Domicili: El pacient col·loca l'agent blanquejador (peròxid de carbamida) a la seva fèrula. No s’ha d’omplir en excés per evitar danys a la geniva. En col·locar la fèrula a la boca s’ha d’eliminar el sobrant amb un raspall de dents net i humit o amb una gasa. El pacient l’haurà d’usar entre 2-5 hores diàries durant aproximadament 12-20 dies o més, segons criteri professional i fabricant.

Blanquejament Extern a la Clínica

a. Peròxid de carbamida:

Els resultats són més immediats, però no millors que els tractaments realitzats a casa.

Protocol:

1. Preparació de material.
2. Preparació del personal: rentat de mans i EPI.
3. Explicar al pacient la tècnica.
4. Protegir la geniva amb un producte (gel) o un aïllament.
5. Aplicar el gel blanquejador sobre les dents visibles de la boca (concentracions 15-25 i 35-45).
6. Aplicar la llum per accelerar el procés i aconseguir resultats ràpidament.
7. Repetir el procediment en visites posteriors segons la tinció.

b. Ozó:

S’aplica una fèrula connectada a la màquina que deixa anar ozó directament a les dents.

Mesures de Prevenció

Per evitar que torni a aparèixer la tinció extrínseca s’ha de:

• Millorar la higiene oral.
• Eliminar la causa de la tinció: Deixar de fumar.
• Canviar la dieta: Eliminar o disminuir la ingesta de colorants (cafè, te, vi,...).
• Ús correcte dels col·lutoris amb clorhexidina: Els tractaments han d’estar recomanats per l’odontòleg/higienista i generalment no han de superar els 15 dies.

En el cas de tincions provocades per medicaments s’haurà de valorar la possibilitat de canviar el medicament o disminuir la dosi si no és possible.

Indicacions i Contraindicacions del Blanquejament Extern

Indicacions del Blanquejament Extern

• Tincions extrínseques: Tartrectomia – poliment, Peròxid de carbamida 10-15 % en cubeta individual entre 2-6 setmanes.
• Tincions intrínseques (Tetraciclines): Depenent del grau es pot utilitzar peròxid de carbamida 10% amb cubeta nocturna durant 2-6 mesos (no sempre serà efectiu).
• Blanquejament a la consulta: Dosi més elevada de peròxid de carbamida. Fotoactivació amb làmpades (augmenten la temperatura i acceleren l’oxidació).
• Si no és efectiu, es pot realitzar un blanquejament intern en les dents endodonciades (es posa el blanquejador a la cavitat pulpar de la corona fins aconseguir el color desitjat).

Contraindicacions del Blanquejament Extern

En certes situacions no està indicat sotmetre’s a un tractament blanquejador:

• Durant l’embaràs o en període de lactància.
• Pacients amb pròtesi fixa en les dents anteriors (s’ha de canviar la pròtesi).
• Pacients molt joves (menors de 13 anys).
• Pacients amb hipersensibilitat dental no tractada (augmenten els símptomes).
• Persones en tractament per malalties greus (immunodeficiències).
• Persones fotosensibles o en tractament amb fàrmacs foto-reactius.
• Persones que pateixen blancorrèxia.

Control de Qualitat i Factors d’Èxit

Factors d’Èxit de l’Eliminació de les Tincions (Blanquejament Extern)

1. Naturalesa de la tinció: L’extrínseca és més susceptible; algunes intrínseques NO es poden eliminar.
2. Susceptibilitat a l’oxidació: Si el pigment es pot oxidar és més fàcil trencar-lo i eliminar-lo.
3. Intensitat de la tinció: Si el color és molt intens serà més difícil d’eliminar.
4. Concentració del blanquejador: A major concentració més ràpid s’observa el resultat.
5. Durada del tractament: En una sola sessió és difícil eliminar tot el pigment.
6. Temperatura: A més temperatura actua més ràpid el peròxid, però no es pot augmentar gaire per no lesionar la polpa.
7. Llum: La llum blava activa i accelera la velocitat de la reacció d’oxidació.

Consideracions Prèvies al Blanquejament

1. Aconsellar no consumir res que pugui tacar les dents durant el tractament: tabac, alcohol, cafè, te, coca-cola...
2. Millorar els hàbits d’higiene oral.
3. Determinar el color de les dents amb guies o fotografies per apreciar l’efectivitat posteriorment.
4. Les superfícies de les dents han d’estar netes i sense càlcul ni biofilm.
5. Absència de malalties: No ha d’haver càries, obturacions infiltrades, erosions, etc., ni lesions a les genives (gingivitis, periodontitis, infeccions, ferides...).

Materials en Bones Condicions

Tots els productes i materials utilitzats en la tartrectomia, el poliment i el blanquejament han d’estar en bones condicions:

• Raspall de niló: Canviar quan els filaments estiguin doblegats o separats del nucli central.
• Copes de goma: Perden elasticitat amb l’esterilització en autoclau i s’han de substituir.
• Contraangle: Ha de girar correctament i a baixes revolucions.
• Dispensador de bicarbonat: Ha d’eliminar el bicarbonat a la pressió adequada.
• Làmpada: Intensitat i temps correctes, protecció ocular.
• Aparell d’ozó: Funcionament correcte.
• Pasta abrasiva: No utilitzar passada la data de caducitat. Són preferibles les pastes envasades individualment.
• Blanquejador: Concentració adequada, vigilar la data de caducitat i condicions d’emmagatzematge.

2. Evitar i/o Tractar els Efectes Secundaris

• Hipersensibilitat dentinària: Pot aparèixer sensibilitat a la temperatura (fred, calor). S’haurà de donar tractament específic.
• Lesions a la mucosa oral: Poden aparèixer per contacte amb l’agent blanquejant. S’eviten protegint la geniva amb gel o aïllament absolut.

Comparativa de Tractaments

Diferències entre Amalgama i Compòsit (Obturacions)

• Amalgama: Més temps per fer l'obt., pastes abrasives específiques, dic de goma necessari, instruccions específiques i més temps de poliment.
• Compost: Resultat immediat, dic no necessari, instrumental diferent, pastes abrasives específiques, més ràpid per polir.

Facetes (Compòsit/Ceràmica) vs. Blanquejament

• Facetes: Avantatges: resultat immediat, estètic, transformació de forma de les dents, etc. Desavantatges: Desgast, procediment invasiu, no reversible, requereixen manteniment.
• Blanquejament: Avantatges: Conservador, econòmic, repetible amb el temps, ràpid. Desavantatges: No canvia la forma, resultats variables, pot causar sensibilitat, efecte no permanent.