Guia Completa de Poliment Dental: Tècniques i Materials

RA5: Identificació de Superfícies i Poliment Dental

Quines superfícies s’han de polir?

Les superfícies que hem de polir són aquelles on es troben les obturacions:

• Obturacions d’amalgama de plata: Normalment les superfícies oclusals.
• Obturacions de compòsit i CIV (ciment de ionòmer de vidre): Qualsevol superfície obturada: vestibular, lingual/palatina, oclusal.

Quan s’han de polir?

Les obturacions s’han de polir segons el material:

• Amalgama de plata: 24 hores després de fer l’obturació.
• Compòsit i CIV: Immediatament després de fer l’obturació.

Posteriorment, s’han de revisar sempre que el pacient ve a la consulta dental per qualsevol motiu (higiene dental, revisió anual, etc.).

Com podem detectar la necessitat de fer el poliment?

La detecció es realitza mitjançant diverses eines:

Inspecció i Exploració

• Inspecció visual directa o amb el mirallet: Detectem la majoria d’alteracions.
• Exploració amb la sonda dental: Detectem les alteracions en el marge de l’obturació (possibles filtracions i càries recidivants).

Radiografies

• Radiografies: Per detectar l’excés de material d’obturació situat a la zona interproximal o a la zona subgingival (obturació sobre-desbordant).

Indicadors per al Poliment

S’han de polir quan detectem que hi ha:

• Rugositats en la superfície.
• Pigmentació (canvi de color).
• Pèrdua de l’anatomia de la cara oclusal.
• Excés de material d’obturació.
• Irritació gingival.
• Alteració del confort del pacient: Les irregularitats superiors a 15 micres són interpretades pel sistema nerviós central com a desagradables.

Definició i Objectius del Poliment

Definició de Poliment

El poliment dental és un procediment molt important en l’odontologia restauradora perquè aconsegueix una superfície d’obturació totalment llisa per obtenir:

• La forma anatòmica desitjada.
• La disminució de les rugositats.
• La reducció de les ratlles formades per la utilització de l’instrumental durant la tècnica d’obturació.

Objectius del Poliment

A. Des del punt de vista de salut bucal

1. Aconseguir una obturació adequada de manera que els marges entre l’obturació i el teixit dentari estiguin ben ajustats per:
   • Evitar les filtracions (càries recidivant).
   • Disminuir l’acumulació de bacteris o de restes d’aliments.
   • No provocar irritacions als teixits tous.
2. Col·laborar a l’obtenció de la normo-oclusió: l’anatomia de la cara oclusal ha de ser la correcta per un bon contacte amb les dents antagonistes.
3. Obtenir una superfície de restauració el més llisa possible per evitar l’acumulació de biofilm (càries).

B. Des del punt de vista estètic

1. Aconseguir una superfície llisa i brillant el més semblant possible a l’anatomia normal de la dent:
   • No s’ha de notar l’obturació.
2. Evitar el dipòsit de pigments que puguin alterar el color.

Tipus de Materials que Cal Polir

1. Obturacions d'Amalgama

L’amalgama de plata és una aliatge de mercuri amb altres metalls (plata, coure, zinc, estany...). És molt resistent i duradora. És un material plàstic: es pot modelar. No necessita adhesiu ni gravat àcid: queda retinguda dins la cavitat de forma mecànica. Enduriment: després de 24 hores s’endureix completament, no necessita polimerització.

Components de l’Amalgama

1. Mercuri: És líquid i afavoreix la mescla amb la resta de components sòlids. Permet la correcta introducció del material dins la cavitat i la seva adaptació.
2. Plata: És l’element que dóna resistència a l’obturació, però provoca una mica d’expansió.
3. Estany: Redueix el temps d’enduriment i provoca una contracció a l’obturació que contraresta l’expansió de la plata.
4. Coure: Dóna duresa a l’obturació.
5. Zinc: Evita l’oxidació de la resta de metalls.

Avantatges de l’Amalgama

• Té una vida útil molt llarga.
• És molt resistent a les forces de masticació (Bruxisme).

Inconvenients de l’Amalgama

• Poc estètic actualment: el color metàl·lic identifica de forma massa visible que tenim una obturació.
• Toxicitat: mercuri (sobretot quan es retira).

2. Obturacions de Compòsit

La resina composta (compòsit) és un material sintètic format per un conjunt de materials que estan mesclats. És un material plàstic: es pot modelar. Per aconseguir una bona adhesió amb les parets de la cavitat de la dent necessita adhesiu i gravat àcid. Enduriment: El compòsit s’endureix en pocs segons o minuts per una reacció de polimerització (autopolimerització-minuts o fotopolimerització- segons).

Components del Compòsit

1. Matriu orgànica: BIS-GMA (bisfenol glicidil metacrilat) és el monòmer més utilitzat (20%).
2. Farciment: Silici, alumini, liti, bari, estronci, zinc, calci, etc.
3. Agents acobladors: Per aconseguir una bona unió entre el farciment i la matriu.
4. Activadors: Provoquen la polimerització.
   • Activador químic: Produeix la polimerització a través d’una reacció química (autopolimeritzables).
   • Activador per llum visible: Produeix la polimerització a través de l’exposició a una llum intensa de color blau (460 nm) durant 20-60 segons (fotopolimeritzables).
5. Altres substàncies: Per aconseguir color, opacitat i translucidesa semblants a les dents naturals.

Avantatges del Compòsit

• Molt estètic: Hi ha molt tipus de colors, tonalitats i translucidesa i si s’escull correctament no es distingeix el compòsit de la resta del teixit natural de la dent.
• No té toxicitat.

Inconvenients del Compòsit

• Té una menor resistència mecànica.