Guia Completa sobre Ofegament i Hidrocució: Prevenció i Actuació

Ofegament o asfixia per submersió apareix quan el cos està submergit o semi-submergit en l’aigua, impedint el pas d’aire a les vies respiratòries. L’ofegament és sinònim d’asfíxia secundària a submersió. En l’ofegament, s’arriba a la mort en el moment o amb posteriors complicacions, i en el semiofegament implica supervivència durant almenys 24 hores després del succés.

Fisiopatologia de l’ofegament: El ser humà sols pot mantenir-se conscient en l’aigua en immersió completa durant un curt període de temps que va de 30 a 90 segons en el 80% de les persones. La curva de Drinker relaciona el temps que la persona passa en parada càrdio-respiratòria (PCR) sense que es realitzin maniobres de SVB o avançades i la probabilitat de supervivència. S’han de tenir en compte uns factors que poden millorar la supervivència de la persona ofegada:

• Edat
• Baixa temperatura de l’aigua
• Que la víctima tingui les vies aèries submergides
• No contaminació de l’aigua
• Estat de salut anterior

Fins a 4 minuts en anòxia (sense entrada d’oxigen al cervell) hi ha un 70% de probabilitat que no hi hagi danys irreversibles en la persona que ha patit la parada cardíaca. Als 5 minuts, és d’un 50%. A partir d’aquests 4-5 minuts, es poden produir danys cerebrals si no actuem amb una correcta RCP. Als 8 minuts de PCR, les probabilitats de supervivència són 0. Per tant, el temps per a començar a fer la RCP és fonamental per a salvar vides.

1ª Fase de lluita o sorpresa: L’individu, sorprès per la situació, realitza una profunda inspiració i lluita per mantenir-se flotant desesperadament. La duració d’aquest període és variable i sol estar entre 20 i 60 segons.

2ª Fase d’apnea voluntària: La víctima fa una pausa amb un temps d’apnea voluntària per a evitar tragar aigua. Es produeixen “acúfens” (zumbit en els oïts) i vertigen. Seguidament, continua la seua lluita per a mantenir-se flotant.

3ª Fase d’impotència: La víctima, sense forces per a mantenir les vies aèries fora de l’aigua i sense poder aguantar més temps sense respirar, realitza inspiracions involuntàries que provoquen la inundació de la via aèria superior i inferior. L’espasme de la glotis (si s’ha produït) s’acaba perdent com a reflex defensiu i hi ha una entrada d’aigua als pulmons. Parada respiratòria.

4ª Fase convulsiva: La víctima perd el coneixement i entra en una fase de convulsions generalitzades causades per la hipòxia cerebral (baixa concentració d’oxigen en el cervell).

5ª Fase agònica (mort clínica): Es produeix parada cardíaca, però el metabolisme celular és escàs i queda una mínima reserva d’oxigen en les neurones. La mort biològica és imminent si la víctima no és rescatada de l’aigua per a aplicar-li SVB o avançat. La recuperació de la víctima està condicionada al dany que tingui el seu cervell.

Definició d’hidrocució: Hidrocució o shock termodiferencial és la debilitació o interrupció de les funcions vitals produïdes pel canvi brusc de temperatura que pateix el cos al submergir-se en l’aigua. Quanta major siga la diferència entre la temperatura corporal i la de l’aigua, més augmenten les possibilitats de patir hidrocució.

Factors predisponents:

• Factors relacionats amb la temperatura:
  • La introducció ràpida en aigua gelada (varia d’una persona a una altra).
  • El descens brusc de la temperatura de l’aigua, per exemple, en corrents d’aigua gelada.
  • La permanència llarga en aigua gelada.
  • La introducció en aigua gelada de forma súbdita en un estat d’augment de la temperatura corporal de forma endògena (després de fer grans esforços o exercicis) o de forma exògena (després de llargues exposicions al sol).
• Factors relacionats amb la distribució circulatòria:
  • Introduir-se a l’aigua en la digestió de menjades copioses.
  • Introduir-se a l’aigua de forma súbdita patint malalties cardíaques.
  • Fatigar-se excessivament en l’aigua fins arribar a l’esgotament.
  • Colpejar-se al caure a l’aigua en la zona del plexe solar (pit i abdomen), pot dur a una resposta vagal que inhibeix la circulació.

Actuació:

• Objectiu principal: mantenir la permeabilitat de la via aèria.
• En cas de PCR, es farà immediatament la reanimació (RCP).
• Tractar la hipotèrmia mantenint a la víctima calenta.
• En cas de sospita de traumatisme, mobilitzar amb la màxima cura i atenció.

Consells per a prevenir l’ofegament i la hidrocució:

• Baixar-se en zones vigilades, per si passa algun succés poder demanar ajuda als socorristes.
• Si no sap nadar i entra a l’aigua, fer-ho en una zona on no li cobreixi l’aigua per dalt de la cintura. No allunyar-se de la vorera, ni tan sols amb flotador i matalàs de bany.
• No tirar-se a l’aigua de cap en llocs de fons desconegut, pot haver poca profunditat, pedres o roques que poden ocasionar pèrdua de consciència, a més de greus lesions en el cap o columna cervical.
• No allunyar-se molt de la vorera, després hi ha que tornar.
• Eixir fora de l’aigua si es nota algun dels següents símptomes:
  • Escalfreds o tiritona persistent, acompanyada de rojor en la pell.
  • Sensació de fatiga, dolor de cap o punxades en la nuca.
  • Picor en la panxa, en braços o en cames.
  • Sensació de vertigen, mareig o pitades en l’orella (acúfens).
  • Visió borrosa o llumetes.
  • Calambres musculars o dolors articulars.
• No introduir-se a l’aigua bruscament.
• Evitar banyar-se en el moment que s’està fent la digestió.

Elecció del material: Ha de fer-se en funció d'una sèrie de factors:

1. Disponibilitat
2. Flotabilitat
3. Hidrodinàmica
4. Grandària o tamany
5. Resistència
6. Manejabilitat

Consideracions sobre el material de rescat:

• Ha d'interposar-se, sempre que siga necessari, entre l'accidentat i el socorrista aquàtic per a la pròpia seguretat d'aquest.
• El material no és garantia que l'accidentat quede tranquil; el socorrista aquàtic ha de seguir controlant el rescat i no deixar-se agafar per aquell.
• El material possibilita al socorrista aquàtic una major facilitat per a poder comunicar-se amb l'accidentat i tranquil·litzar-lo.
• Facilita en gran manera la possibilitat d'aplicació de respiració artificial a l'accidentat dins de l'aigua, per la qual cosa és aconsellable en els casos d'accidentat inconscient que el socorrista aquàtic comprove immediatament si respira o no. En el cas de no respirar, es poden aplicar dos insuflacions a l'accidentat i seguir remolcant, alternant les insuflacions amb les accions propulsives.
• El material facilita el treball del socorrista aquàtic, però conèixer açò no és suficient. És necessari entrenar les diferents tècniques d'utilització del material en situacions diverses.
• En principi, es considera material de rescat a tot allò que facilite un salvament aquàtic, per açò pot ser tan variat i diferent.

Materials d'autoprotecció:

• Ulleres de sol polaritzades
• Samarreta i gorra
• Aigua o begudes energètiques i estar en zones d'ombra per a la vigilància
• Vestits de neoprè com a aïllant tèrmic, augmenten flotabilitat i visibilitat.
• Protectors solars
• Assecar la pell després d'una dutxa o un rescat.
• Calçat còmode i flexible
• Jupetí salvavides

Materials d'abast:

• Cèrcol o ar salvavides: Per les seues dimensions no és el més adient per a efectuar un apropament en socorrisme aquàtic (risc de traumatisme en el llançament). La mesura de la corda ha de ser la diagonal de la piscina + 3 metres.
• Perxa: Pal d'alumini d'uns 3 metres amb un ganxo o cèrcol en un extrem. El socorrista fora i la víctima s'agarra. S’utilitza sobretot en piscines. No és obligatori.
• Borsa de rescat: Borsa de nailon que conté de 15 a 20 metres de corda flotant, de color cridaner. S'utilitza en rius, inundacions i riades. Útil en embarcacions.

Material de contacte:

• Braç, tub de rescat o floppy: Ideal per a les piscines i parcs aquàtics. Per la seua longitud i flexibilitat permet rodejar a la víctima o que es puga subjectar a aquest. Protegir-lo amb funda de neopré per a augmentar la durabilitat. És un flotador allargat (1m. aprox.) de material flexible, de gran flotabilitat i amb un sistema d'enganxe ràpid. Una de les peces de l'enganxe és corredera per a ajustar l'espai a la grandària de la persona. Dels enganxes ix una corda de dos metres aproximadament que, al seu torn, va unida a una cinta ampla que el socorrista pot col·locar-se en bandolera o com a tirants.
• Boia torpedo o llanda de rescat (per a platges): És d'un material rígid, semi-lleuger de plàstic endurit, de gran flotabilitat, de forma ovalada i amb un sistema d'agafadors en els seus laterals als quals se subjecta la persona accidentada conscient. Corda de 2m amb cinxa. Sol usar-se en platges. Inconvenients: duresa (colps), escassa profunditat (2m), solament recomanable per a accidentats conscients, no còmode per a agarrar (accidentats nerviosos), no control eficaç.

Material de suport:

• Aletes
• Ulleres i tub o snorkel
• Carretel
• Xiulet
• Tauló de rescat o longboard
• Prismàtics
• Botiquí
• DESA
• Ambú
• Oxigenoteràpia
• Vehicles d’ajuda
• Dron

Material d'immobilització i extracció:

• Collar cervical: Per a immobilitzar la columna cervical. De plàstic dur, de forma anatòmica. Permeten prendre el pols carotídeo. Les talles es diferencien per codis basats en colors i nombres. Es seleccionen segons longitud del coll per un sistema de presilla.
• Immobilitzador de cap: Ens permet immobilitzar el cap juntament amb el collet. Compost de 2 orelleres que es fixen al tauló o a la llitera mitjançant velcro o cintes, i que subjecten el cap i impedeixen els moviments laterals, i dos o més barbuquejos que eviten qualsevol moviment del cap. S’anomena “DAMA D’ELX”. Tot el conjunt està subjecte al tauler espinal aquàtic.
• Tauler espinal: Construït en plàstic i és flotant. Té assaigs que faciliten el maneig i serveixen, també, per a passar les cintes de subjecció. Bon dispositiu d'immobilització, extracció i transport de víctimes traumàtiques en l'aigua. Hi ha de tauler marí (sense flotabilitat) i de PVC (amb flotabilitat).
• Literes de pales: D’alumini que es separa en 2 peces. Poc utilitzades en salvament aquàtic.
• Literes Niu: Per a rescats d’helicòpter o escalada. Flotador d’escuma i amb arnès per a pujar-la.

Cèrcol salvavides: És de material lleuger, de gran flotabilitat. Els inconvenients són diversos: No és molt manejable, la seua grandària, pes i forma no permet un acostament ràpid al lloc on es troba l'accidentat, tampoc permet un remolc ràpid de la persona, la seua utilització amb ones és difícil, no es pot bussejar amb ell, la seua duresa no evita que els colps fortuïts que puguen rebre's tinguen conseqüències negatives per a la integritat física dels implicats.

Flopi o braç de rescat: És un flotador allargat (1m. aprox.) de material flexible, de gran flotabilitat i amb un sistema d'enganxament ràpid. Una de les peces de l'enganxament és corredissa per a ajustar l'espai a la grandària de la persona. Dels enganxes ix una corda de dos metres aproximadament que, al seu torn, va unida a una cinta ampla que el socorrista pot col·locar-se en bandolera o com a tirants.

Boia torpedo o llanda de rescat: És d'un material rígid, semi-lleuger de plàstic endurit, de gran flotabilitat, de forma ovalada i amb un sistema d'agafadors en els seus laterals als quals se subjecta la persona accidentada si està conscient. Al flotador va fixada una corda de dos metres aproximadament que, al seu torn, va unida a una cinta ampla de les mateixes característiques que la del flopi. Els seus inconvenients són: la seua duresa fa possible que els colps puguen danyar als implicats en el rescat, no es pot bussejar amb ell a més de dos metres de profunditat, la seua utilització és aconsellable únicament amb accidentats conscients, la seua forma fa que agarrar-se a ell no siga fàcil i menys encara en el cas d'accidentats histèrics, no permet un control eficaç de l'accidentat, les tècniques d'utilització per a accidentats inconscients precisen de molta habilitat i entrenament.