Guia completa de llengua i literatura catalana

Eines per a la cerca de feina

La carta de presentació

La carta de presentació és un document escrit que ha d'acompanyar sempre el currículum (ha de guardar-hi coherència). Es tracta d'un text breu en el qual es destaquen els aspectes més rellevants de la trajectòria acadèmica i professional de l'aspirant. Aquest envia la carta al responsable per a:

• Presentar-se com a candidat.
• Introduir el currículum.
• Demanar una entrevista.

N'hi ha dos tipus: d'autocandidatura (per iniciativa pròpia) i de resposta a una oferta de treball.

Característiques

• Ocupa una sola cara d'un full.
• Ha de ser original i poques vegades manuscrita.

Estil

El text ha de transmetre una actitud positiva, no ser massa exigent, evitar exageracions i ser molt clar.

Tractament

Cal tractar l'interlocutor de vostè, amb formes verbals de 3a persona.

Estructura

Encapçalament, cos central i comiat.

El contracte de treball

És un document en el qual es fan explícites les condicions d'un acord entre dues parts. Estableix els drets i les obligacions que adquireixen ambdues parts. El contracte pot ser redactat o esquemàtic. Abans de signar, cal fer-ne dos exemplars i revisar la data, l'acord, les clàusules o condicions i la signatura.

L'entrevista laboral

(Aquest apartat no té contingut desenvolupat en el document original.)

Normativa ortogràfica del català

L'accentuació

Les paraules estan formades per síl·labes. Les d'una sola síl·laba s'anomenen monosíl·labes i solen ser tòniques, excepte els articles, possessius, pronoms febles, preposicions, conjuncions, etc. Les de més d'una síl·laba són polisíl·labes, i el cop de veu més fort recau en la síl·laba tònica.

Tipus de paraules segons l'accentuació

• Agudes: S'accentua l'última síl·laba. Porten accent gràfic si acaben en vocal, vocal+s, -en o -in.
• Planes: S'accentua la penúltima síl·laba. Porten accent gràfic si NO acaben en vocal, vocal+s, -en o -in.
• Esdrúixoles: S'accentua l'antepenúltima síl·laba. S'accentuen sempre.

Tipus d'accent gràfic

• Agut (´): S'usa en vocals tancades (i, u).
• Greu (`): S'usa en vocals obertes (a).
• En les vocals e, o, l'ús d'un o altre depèn de la pronunciació (oberta o tancada).

La dièresi (¨)

És un fenomen fonètic que afecta les vocals 'i' i 'u'.

Usos de la dièresi

• Indica que la 'u' dels dígrafs gu, qu s'ha de pronunciar davant de e, i (ex: aigües, pingüí).
• Indica que una 'i' o 'u' intervocàlica és vocàlica i no forma part d'un diftong (ex: veïna, coïa).
• Indica que una unió vocàlica no forma diftong (ex: agraït).

Estalvi de la dièresi

No es posa dièresi en els casos següents:

• Sempre que la normativa permeti posar un accent gràfic sobre la mateixa vocal.
• En les terminacions -isme, -ista, -us, -um.
• En paraules formades amb prefixos (com contra-, re-) seguits d'una paraula que comença per 'i' o 'u'.
• En les terminacions de l'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs de la 3a conjugació (acabats en -ir).

Els dígrafs i les lletres compostes

Un dígraf és un conjunt de dues lletres que representa un sol so.

• Dígrafs: gu, qu, ig, tx, tg, tj, ll, ss, rr, tz, ny.
• Lletres compostes (consonants geminades): l·l, mm, nn, tl, tll, tm, tn.

Partició de paraules a final de línia

• No es pot deixar una lletra sola a final o principi de línia.
• Els mots compostos se separen preferentment per on s'uneixen els components.
• No es poden partir les abreviacions, els números escrits amb xifres ni les fórmules químiques.
• Totes les lletres compostes es poden partir (ex: col-lecció).
• Els dígrafs que es poden separar són: tg, tj, tx, tz, ss, rr.

Gramàtica i sintaxi

L'enunciat: conceptes i classes

Un enunciat és una combinació de paraules amb sentit complet. En la parla, se separen per canvis d'entonació, i en l'escriptura, per signes de puntuació.

Divisió dels enunciats

• Frases: Enunciats que no contenen cap verb o el tenen en forma no personal.
• Oracions: Enunciats que contenen un o més verbs en forma personal.

Els sintagmes

Un sintagma és una paraula o un grup de paraules que exerceix una funció determinada dins de l'oració. Consta d'un nucli i altres elements.

• Nucli: És la paraula principal que aporta el significat bàsic i delimita la categoria gramatical del sintagma. (Ex: si el nucli és un substantiu, tenim un Sintagma Nominal).
• Elements del sintagma:
  • Especificadors: Van a l'esquerra del nucli i el determinen.
  • Complements: Van a la dreta del nucli i en restringeixen o complementen el significat.

Categories gramaticals

• Substantiu o nom: peu, Maria
• Verb: ser, riure
• Adjectiu: verd, indiferent
• Preposició: a, de
• Conjunció: i, ni, o, però
• Determinant: el, un, aquest
• Pronom: jo, tu, ens
• Adverbi: ací, adés, gens
• Interjecció: oh!, au!

Subjecte i predicat

Són les funcions bàsiques de l'oració.

• El subjecte és un sintagma nominal que indica l'entitat de la qual diem alguna cosa.
• El predicat és un sintagma verbal que indica què diem sobre el subjecte.

Classes d'oracions

Segons l'actitud del parlant

• Enunciatives, interrogatives, exclamatives, imperatives, dubitatives i optatives.

Segons l'estructura

• Simples i compostes.

Segons la naturalesa del predicat

• Atributives: Amb predicat nominal (verb ser, estar, semblar).
• Predicatives: Amb predicat verbal. Poden ser transitives, intransitives, reflexives, recíproques i impersonals (sense subjecte).

Segons la veu del verb

• Actives: El subjecte realitza l'acció (subjecte agent).
• Passives: El subjecte rep l'acció (subjecte pacient).

Lèxic i llengües del món

L'origen del nostre lèxic

La formació de les llengües romàniques fou un procés que va durar fins al segle VIII, durant el qual la llengua oral va anar incorporant canvis al llatí. La nostra llengua té una base bàsicament llatina.

• El substrat preromà: Són les llengües que es parlaven a cada territori abans de l'arribada dels romans.
• El superstrat germànic i aràbic: La invasió dels pobles germànics (visigots i francs) va provocar que s'incorporessin al llatí mots germànics. La presència d'arabismes és més forta, especialment al País Valencià.
• L'adstrat: Les relacions amb les llengües veïnes també han deixat la seva empremta, amb italianismes (òpera), gal·licismes (xemeneia, hotel) i anglicismes.

Les paraules patrimonials són aquelles que des del llatí han evolucionat fins a la nostra llengua a través de l'ús oral continuat.

Les llengües del món

La llengua és la capacitat de comunicació humana i, alhora, una convenció creada per un grup de parlants. Al món es parlen unes 6.000 llengües, que s'agrupen en famílies lingüístiques. La nostra llengua forma part de la família indoeuropea.

Altres famílies lingüístiques

• Uraliana: lapó, finès, hongarès.
• Caucàsica: georgià, txetxè.
• Nigerocongolesa: bantu, voltaic.
• Altaica: turc, mongol, manxú.
• Sinotibetana: xinès, tibetà, birmà.
• Ameríndia: quítxua, guaraní, maia.
• Semítica: àrab, hebreu.
• Malaiopolinèsica: hawaià, malai, javanès.

Les llengües a l'Estat espanyol

Llengües oficials

• El castellà: També conegut com a espanyol, és la llengua oficial de tot l'Estat. Prové de l'evolució del llatí vulgar a la zona nord-central de la península Ibèrica.
• El gallec: Llengua parlada a Galícia. Va ser la llengua pròpia de la literatura culta medieval a gran part de la península.
• El català: També prové del llatí vulgar. Es parla a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent (Aragó), Andorra, la Catalunya Nord (sud de França) i la ciutat de l'Alguer (Sardenya).
• L'eusquera: Es parla al País Basc, al terç nord de Navarra i al sud-oest de França. És l'única llengua de la península que no prové del llatí.

Altres llengües i realitats lingüístiques

• L'aranès: Variant de la llengua occitana que es parla a la Vall d'Aran (Lleida). És oficial a Catalunya des del 2006.
• L'asturlleonès: Grup de llengües (lleonès, asturià, mirandès) que es parlen a Astúries, una part de Castella i Lleó i una zona de Portugal.
• L'aragonès: Llengua romànica parlada a la zona d'Osca i una part de la província de Saragossa. No té rang d'oficialitat.

Grups lingüístics a la península

• Llengües iberoromàniques: castellà, gallec, portuguès i asturlleonès.
• Llengües occitanoromàniques: català, aranès i occità.

Història de la literatura

Moviments literaris del segle XIX

Romanticisme

Moviment cultural, artístic i literari que apareix a Europa a finals del segle XVIII i començaments del XIX. La seva base ideològica és la creença en la bondat humana, la subjectivitat, la fantasia i la defensa de la individualitat. Facilita l'interès per les llengües i cultures minoritzades, donant lloc a la Renaixença.

Realisme

Corrent literari i pictòric que sorgeix a partir de 1830 com a oposició a la realitat romàntica de melancolia, enyorança i subjectivitat.

Naturalisme

Corrent literari que aparegué com a derivació o evolució del realisme. Pretenia evitar la subjectivitat i mostrar els llocs i els individus en el seu ambient real.

Prerafaelitisme

Moviment pictòric amb orígens a Anglaterra a mitjans del segle XIX. Presenta un rebuig a la Revolució Industrial (massificació, urbanització) i proposa un retorn als ambients rurals i al món medieval.

Parnassianisme

Moviment d'origen francès que rebutja el Romanticisme i busca la bellesa pura i la perfecció formal.

Simbolisme

Va sorgir a França a final del segle XIX. S'enfronta a la idea parnassiana i opina que la poesia no pot representar la realitat directament, sinó suggerir-la a través de símbols.

Decadentisme

Neix a França a final del segle XIX, relacionat amb els prerafaelites i els simbolistes. Reflecteix la idea que la societat estava en decadència, despertant un sentiment d'inseguretat.

Impressionisme

Tingué l'origen en la pintura i la seva estètica fou aplicada a la literatura. Íntimament lligat al naturalisme, intenta reflectir la realitat a través de les impressions sensorials, sovint amb frases breus.

La literatura del segle XX: les avantguardes

Futurisme

Aquest moviment parteix de l'enlluernament que produeixen els avenços tecnològics i pren com a font d'inspiració les màquines i els objectes industrials.

Cubisme

Té l'origen en la pintura de Picasso. El cubisme literari suposa una altra forma de veure la realitat, descomponent-la i representant-la des de múltiples perspectives simultàniament.

Dadaisme

Creat per l'escriptor Tristan Tzara, proposava l'ús de l'absurd, el trencament de la sintaxi i l'escriptura automàtica per crear una poesia inconnexa.

Surrealisme

Evolució del dadaisme, té la base ideològica en els estudis del món dels somnis i la psicoanàlisi de Sigmund Freud. És un moviment d'agitació social que pretén l'alliberament total de l'artista.

Evolució de la literatura catalana (s. XIX-XX)

Durant el segle XIX, la cultura i la literatura catalanes viuen un moment de reviscolament (la Renaixença), inspirat en les idees romàntiques de recuperació de les cultures minoritzades. L'oda La Pàtria (1833) d'Aribau es considera el seu inici. A finals del segle XIX, la influència de les noves tendències europees porta al Modernisme, que pretenia la renovació i modernització de la societat. El segle XX porta el naixement de les avantguardes, que tingueren un important seguiment. La Guerra Civil (1936-1939) i la posterior dictadura van suposar una ruptura en aquesta evolució.