Guia Completa de Gèneres Literaris, Tòpics i Fonètica Catalana

Gèneres Literaris

Gènere Poètic

Lírica: Alguns exemples

• Oda: Composició en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea.
• Elegia: Poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua, que pot ser la mort d'algú estimat.
• Sàtira: S'exposen ximpleries, abusos o defectes humans individuals al públic a través del ridícul, paròdia, ironia, etc., amb la intenció de produir millores.

Gènere Èpic: Alguns exemples

• Epopeia: Narra les gestes dels herois barrejant elements reals i llegendaris.

Gènere Narratiu

• Conte: Narració escrita en prosa, generalment breu.
• Novel·la: Text relativament extens on s'expliquen fets de ficció.
• Faula: Relat breu de ficció amb protagonistes animals o plantes que parlen.
• Crítica: Judici que es fa sobre les qualitats i els defectes d'una producció humana (literària, plàstica, musical i periodística).
• Paròdia: Imitació satíric-burlesca d'una obra seriosa.

Gènere Teatral

• Tragèdia: Obra literària teatral que té un final desesperat o trist.
• Comèdia: Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia.
• Drama: Obra on es representa un conflicte humà amb elements de malalties, mort, fracàs o derrota, però amb un desenllaç favorable o feliç.

Tòpics Literaris

Aquests són temes recurrents en la literatura:

• Nosce te ipsum: "Coneix-te a tu mateix" - Reflexió personal i l'autoconeixement.
• Carpe diem: "Gaudeix del moment" - Viu el present, no et preocupis pel futur.
• Locus amoenus: "Lloc agradable" - Descripció d'un paisatge idealitzat i paradisíac.
• Beatus ille: "Feliç aquell" - Elogi de la vida senzilla, sovint vinculada al camp.
• Ubi sunt: "On són?" - Reflexió melancòlica sobre la fugacitat de la vida i la desaparició de les coses o persones.
• Omnia vincit amor: "L’amor tot ho venç" - L'amor supera qualsevol obstacle.
• Fortuna mutabile: "La sort és canviant" - Recorda que el destí és imprevisible.
• Tempus fugit: "El temps fuig" - Una constatació de la rapidesa amb què passa el temps; aprofita'l.
• Panem et circenses: "Pa i circ" - Crítica al fet de mantenir el poble controlat amb entreteniment i béns bàsics.
• Homo homini lupus: "L’home és un llop per a l’home" - Expressa la idea de la crueltat i hostilitat entre els humans.
• Aurea mediocritas: "La daurada mediocritat" - Elogi de la vida equilibrada i sense excessos.

Viatges Literaris

Període Clàssic

• L’Odissea: Poema èpic atribuït a Homer. Narra les aventures d’Odisseu (Ulisses en llatí) en el seu molt llarg viatge des de Troia cap a Ítaca (casa seva, lloc que li té molta estima).
• L’Eneida: Poema èpic de Virgili que narra el viatge paral·lel que fa Eneas, un heroi troià que emprèn un viatge per mar amb el destí de fundar la ciutat que esdevindrà Roma.

Tercer quart de segle XIX (Renaixença)

• L’Atlàntida (1877): Poema èpic de Jacint Verdaguer que combina diferents elements mitològics i una sèrie de viatges.
• Anant pel món (1896): Santiago Rusiñol escriu un llibre que recull poemes en prosa i altres textos on es perfila el model d'artista modern, a més de la seva concepció i les seves reflexions sobre la societat moderna.

Expressions Grecollatines

• «Ser una Odissea» → Expressa que alguna cosa és llarga, complicada i plena de dificultats.
• «La poma de la discòrdia» → Ser el motiu o causa principal d’una discussió, conflicte o enfrontament.
• «Obrir-se la capsa de Pandora» → Desencadenar una sèrie de problemes o desgràcies inesperades a partir d’una acció aparentment innocent.
• «El taló d’Aquil·les (d’algú)» → Fa referència al punt feble o vulnerable d’una persona o situació, tot i que la resta sigui forta o aparentment invencible.
• «Ser una quimera» → Ser una il·lusió o una idea impossible o irrealitzable.
• «Ser la musa (d’algú)» → Ser la font d’inspiració d'algú, especialment en un context creatiu o artístic.
• «El cant de les sirenes» → Ser una atracció o proposta molt temptadora però enganyosa o perillosa.

2.4 Anàlisi d'un poema o fragment

Preguntes sobre tema, significat, estructura i mètrica, característiques del corrent al qual pertany i figures retòriques. (2,5 punts)

Figures Retòriques

• Anàfora: Repetició d'una paraula sempre al principi.
  Ex: Per què va ser bandejada l'alosa, / per què l'aire del maig es va fer pena / sota la dura solitud del cel?
• Metàfora: Una cosa que no pot ser real (identificació implícita).
  Ex: Els teus ulls són sols. / Ex: El vent es va emportar els cotons del cel.
• Comparació: Es comparen dues coses, normalment hi ha un com pel mig.
  Ex: Els teus ulls són com els sols.
• Personificació: Atribució de qualitats humanes a éssers inanimats.
  Ex: L'amor va picar a la porta.
• Hipèrbaton: Alterar l'ordre lògic de les paraules, una oració desordenada (no adjectius).
  Ex: De Joan la cadira. (en lloc de *La cadira de Joan*).
• Hipèrbole: Una exageració.
  Ex: Em moro d'amor.
• Interrogació retòrica: Preguntes que no esperen resposta; constitueixen afirmacions o desferres emocionals.

Moviments Literaris

Romanticisme / Renaixença

Situat a finals del S.XIX. Els principis inspiradors són la llibertat econòmica i la llibertat de presa de decisions. La revolució industrial va provocar un gran canvi lligat a la llibertat econòmica i una forta presència a les ciutats; en aquest context es va acabar desenvolupant el Romanticisme.

Característiques del Romanticisme / Renaixença:

La principal característica era que hi havia moltes ànsies de llibertat, també lligat a la imaginació (ja que hi havia molta misèria), molt subjectivisme, evasió en el passat medieval, rebel·lia, interès per la naturalesa, nostàlgia i, per últim, el nacionalisme.

El Romanticisme va ser tan important a Catalunya que va engegar la Renaixença catalana. Se li diu Renaixença perquè va regenerar la cultura catalana després de més de cent anys que portava morta. És un subcorrent del Romanticisme, per tant, tenen interessos molt semblants. Cal destacar que la Renaixença és molt nostàlgica. Autors destacats són: Aribau (poesia), Jacint Verdaguer (poesia) i Àngel Guimerà (teatre). Els Jocs Florals, que eren uns concursos literaris antics medievals, es van recuperar en l'època de la Renaixença.

Modernisme

És un moviment cultural que hi haurà després de la Renaixença, és a dir, entre finals del S.XIX i principis del XX. El Modernisme tan sols va arribar a Catalunya. El que volen és modernitzar la cultura de l'època per adaptar-la als nous corrents ideològics que venien des del nord d'Europa. Ho duen a terme els joves intel·lectuals, però van en contra de la societat burgesa. És un moviment que inclou totes les arts. Bàsicament hi havia dues grans tendències: uns que estaven molt implicats i els altres que no ho estaven tant.

Autors clau són: Santiago Rusiñol (no molt implicat, bohemi; obra: L’auca del senyor Esteve), Joan Maragall (implicat, sobretot fa poesia; obra: Oda a Espanya) i Víctor Català (implicat, novel·lista; obres: La infanticida, Drames rurals i Solitud).

Realisme / Naturalisme

L’artista ha de ser capaç de plasmar la realitat del seu temps i ho fan a través de les experiències anomenades positives. La principal necessitat serà representar la realitat.

Característiques del Naturalisme:

• Els narradors són objectius, externs i omniscients.
• Moltes descripcions detallistes de l’espai i moltes descripcions psicològiques dels personatges.
• Una reproducció fidel de la manera de parlar dels personatges.
• En el teatre, correspon el temps de l’obra amb el temps real.

Cal saber l’autor Narcís Oller, obra: L’escanyapobres (novel·la). Té dos subgèneres: el primer és el quadre de costums (gènere de transició entre la novel·la romàntica i realista) i el segon és la novel·la naturalista (un pas més enllà de la novel·la realista).

Noucentisme

És el primer moviment cultural del segle XX. Defensava el mateix que el Modernisme: renovar la cultura catalana i reformar la societat. A més, serà un moviment molt polític. Les seves idees es basen sobretot en l’educació, en la creació d’institucions i en la normativització de la llengua (on Fabra publica normes ortogràfiques i una gramàtica provisional per primera vegada).

Les cinc principals característiques:

Són l’imperialisme, el classicisme, la civilitat, el mediterranisme i l'arbitrarisme.

Característiques literàries del Noucentisme:

• La preferència per la poesia i les gloses (petits articles).
• Una estructura i mètrica molt regular i treballada.
• Referències als ideals, simbolisme, imitacions clàssiques i la correcció lingüística.

Autors: Eugeni d’Ors (gloses; obres: Glossari i La ben plantada), i Josep Carner (poesia; obra: Els fruits saborosos, Auca i ventalls).

Escola Mallorquina

El moviment dura del 1840 fins al 1950. Hi trobem tres generacions:

1. 1a generació (1900-1921): Inclou Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. Consoliden les bases estètiques de l’Escola Mallorquina: el classicisme, el paisatgisme i la perfecció formal.
2. 2a generació (1920-1936): Inclou Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons i Marquès. Aquests poetes continuen la línia de la 1a generació, però ja escriuen en un context més pròxim a les tensions polítiques i culturals de la Segona República.
3. Nova generació (1936-1950): Inclou Miquel Dolç i Marià Villangómez. Ja es tracta d'una generació amb una actitud una mica més eclèctica, que es forma durant i després de la Guerra Civil.

Característiques de l'Escola Mallorquina:

• Voluntat de perfecció formal.
• Nacionalisme tradicionalista.
• Retorn al classicisme grecollatí.
• Exaltació del paisatge mallorquí: característica essencial.
• Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions.
• Recerca de l’equilibri.
• Subjectivisme i intimismo.
• Contenció emocional.
• Perfeccionament del vers.
• Ús d’una llengua culta i depurada.

Pronoms Febles

• CD (Complement Directe): el, la, els, les
• CI (Complement Indirecte): li, els
• CD/ CPrep/ CRV/ CC: en
• CPred/ CRV/ CC: hi
• CD/ Atr (Atribut): ho
• Reflexius CD/CI: em, et, ens, us

Dialectologia

Varietat: Nord-occidental

1. Hi ha la desinència -o, pronunciada [o] en la 1a persona del singular del present d’indicatiu: canto.
2. Ús de les formes incoatives -ix, -ixen o bé -isca (-ixca), -isques: servix, servisca.
3. Ús de les formes arcaiques de l’article masculí lo, los.
4. Ús de les formes planes dels pronoms personals febles davant dels verbs: mos diu, me pareix.
5. Trobem paraules com, maixó, camí, mançana o granera, característiques del nord-occidental.

Varietat: Valencià

1. Hi ha la presència de la desinència -e en la 1a persona del singular del present d’indicatiu: pense, cante.
2. Ús de les terminacions -ara, -era, -ira en l’imperfet de subjuntiu: cantara, perderes, collira.
3. Distinció de tres graus de localització, que tenen correspondència amb l’adverbi de lloc i el pronom neutre: ací, açò, eixos, eixes.
4. Combinacions de pronoms seguint les formes medievals de CD + CI: Li la donava.
5. Trobem paraules com, auia, roi, hui o vore, característiques del valencià.

Varietat: Rossellonès

1. Utilització de la desinència -i en la primera persona del singular del present d’indicatiu: jo canti.
2. Construcció de la negació amb la forma “pas” sense la utilització paral·lela de l’adverbi no: vindré pas demà.
3. Presència de variants en la conjugació del verb ser (estre), amb formes com ara sum/sun, sem, seu.
4. Trobem paraules com, morro, votura, pallago, sous o espiar, característiques del rossellonès.

Varietat: Central

1. Trobem articles derivats del llatí illu, illa: el, els, la, les.
2. Possessius amb la construcció del femení amb la forma amb v: meu, meva, teu, teva.
3. En el verb trobem l’aparició de la desinència -o pronunciada [u], en la 1a persona del singular del present d’indicatiu: cant(u), surt(u).
4. Utilització de les formes reforçades dels pronoms personals febles davant del verb: em sento, us odio.
5. Hi ha paraules com xisclar, mandra o sòrra, característiques del central.

Varietat: Balear

1. Manteniment de les desinències -am, -au en la 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu de la 1a conjugació: pensam, pensau.
2. Trobem els articles: es, sa, es, ses.
3. Trobem formes específiques en alguns verbs: diem, feim, duim.
4. Conservació de les formes -às, -assis, etc., en l’imperfet de subjuntiu de la 1a conjugació: menjàs, menjassis, menjàssim, etc.
5. Trobem paraules com, al·lot, moix, capell, doblers o ca, característiques del balear.

Varietat: Alguerès

1. Ús de les formes -eva, -iva, analògiques de la 1a conjugació per a la formació de l’imperfet d’indicatiu de la 2a i 3a conjugació: feieva, veieven.
2. Utilització de la forma de l’article LO.
3. Present d’indicatiu del verb ésser (ser) en só, sés, és, sem, seu i són.
4. Manteniment de la desinència per a la 1a persona del present d’indicatiu: cant, muir.
5. Hi podem trobar paraules com frucar, autista, característiques de l'alguerès.

Fonètica

Sonorització:

(Consonants sonores: b, d, g, j, l, m, n, r, v, z)

La /s/ es sonoritza a final de paraula si la primera lletra després de “s” és vocal o consonant sonora; per tant, hi ha dues formes de sonoritzar-se:

• Sonorització perquè hi ha contacte a final de paraula amb consonant sonora.
• Sonorització perquè hi ha contacte a final de paraula amb vocal.

La /s/ es sonoritza enmig de paraula, solament si la “s” està abans d’una consonant sonora.

• Sonorització perquè hi ha contacte enmig de paraula amb consonant sonora.

Ensordiment:

(Consonants sordes: p, t, q, f, k, tx, ss, c, ç)

Totes les “s” que estan a inici de paraula i al mig de paraula en contacte amb consonant sorda o vocals són “s” sordes en origen.

S’ensordeix a final de paraula, si la primera lletra després de “s” és una consonant sorda, doncs el so de la (s) canvia a ser sord.

• Ensordiment perquè hi ha contacte a final de paraula amb consonant sorda.

S’ensordeix a final absolut (abans de pausa, bàsicament abans d’un punt), la fricativa sonora [z] esdevé sorda.

• Ensordiment perquè es troba a final absolut.