Guia Completa: Evolució Biològica i Gramàtica Catalana

Proves de l'Evolució

L'evolució biològica es recolza en diverses proves que en confirmen la validesa. A continuació, es detallen les principals categories:

Paleontològiques

La paleontologia és la ciència que estudia els éssers vius que van viure en altres èpoques, així com l'ambient en què es van desenvolupar i les relacions entre ells i el seu medi. Els fòssils són les restes de qualsevol organisme que va viure anys enrere o també les restes de la seva activitat i, alhora, la prova més evident de l'evolució. La importància d'aquests en l'estudi de l'evolució rau en el fet que el procés evolutiu és únic i irreversible.

Morfològiques

Es basen en l'estudi comparatiu d'òrgans de diferents espècies. Hi ha tres tipus d'òrgans:

• Vestigials: Òrgans que han perdut la major part o la totalitat de la seva funció original al llarg de l'evolució.
• Homòlegs: Òrgans amb la mateixa estructura bàsica i origen embrionari comú, tot i que puguin tenir funcions diferents.
• Anàlegs: Òrgans amb funcions similars, però amb estructures i orígens embrionaris diferents.

Embriològiques

Es basen en l'estudi comparatiu del desenvolupament embrionari dels animals. Aquest estudi proporciona proves de parentiu entre grups d'organismes que actualment són molt diferents. El desenvolupament dels embrions reflecteix les relacions evolutives entre espècies: com més s'assemblen els embrions de dues espècies, més a prop estan evolutivament.

Moleculars i Genètiques

Són les proves més utilitzades avui en dia per aclarir les relacions evolutives entre les diferents espècies i es basen en l'estudi de la composició química de diferents molècules en els éssers vius. Actualment, els mètodes més utilitzats per a classificar organismes són la seqüenciació del DNA nuclear, del DNA mitocondrial i de l'RNA ribosòmic. Com més s'assemblen aquestes molècules entre dues espècies, més properes són evolutivament.

Biogeogràfiques

Es basen en la distribució geogràfica de les espècies. S'observa que com més allunyades o aïllades han estat dues zones al llarg del temps, més diferències presenten la seva fauna i flora. L'aïllament provoca divergència evolutiva; són les proves que van fer a Darwin "encendre la bombeta".

El Mecanisme de l'Evolució segons Darwin

Segons Charles Darwin, el mecanisme de l'evolució es basa en tres aspectes primordials:

• L'elevada capacitat reproductora: Les espècies tenen un potencial de reproducció molt elevat, de manera que és la limitació dels recursos alimentaris la que limita el creixement poblacional.
• La variabilitat de la descendència: Tots els descendents són diferents entre si; uns realitzen millor unes funcions i d'altres, altres. Alguns seran més aptes per a suportar determinades condicions ambientals.
• La selecció natural: És el procés a través del qual, a cada generació, els individus que han nascut més ben adaptats al medi deixen més descendents que la resta. La selecció natural, per tant, requereix que hi hagi variabilitat entre els individus d'una població per a poder actuar. Els individus més ben adaptats tenen més possibilitats d'arribar a l'edat adulta, reproduir-se i, per tant, transmetre les seves característiques a la generació següent. La selecció natural va fent que les poblacions s'adaptin i va transformant les espècies.

Causes i Forces del Canvi Evolutiu

El canvi evolutiu en les poblacions és impulsat per diverses forces:

• La Mutació: Són canvis sobtats en el material hereditari. Aquestes mutacions són atzaroses, es donen a l'atzar i la seva acumulació en la població generarà variabilitat sobre la qual podrà actuar la selecció natural. El seu caràcter és preadaptatiu.
• El Flux Gènic: És l'arribada de nous individus a una població o la sortida d'individus d'aquesta. La migració pot fer aparèixer gens que no existien en una població i també pot fer-ne desaparèixer. Com més petita és la població, més efecte tindrà el flux gènic o migració.
• La Deriva Gènica: És el canvi a l'atzar de les freqüències gèniques al llarg de les generacions degut a la mida finita de les poblacions. Com menor és la mida d'una població, major pot ser l'acció de la deriva genètica. Dos escenaris típics són l'efecte fundador i el coll d'ampolla.
• La Selecció Natural: Fenomen a través del qual, a cada generació, els individus més aptes deixen més descendència que els menys aptes en una població. Es coneix com a eficàcia biològica (W) la capacitat de cada individu per sobreviure i deixar descendència. La selecció natural actua sobre els fenotips provocant canvis en la composició genètica de les poblacions. La selecció natural és l'única de les forces evolutives que genera canvis adaptatius en les poblacions. Hi ha tres tipus de selecció: direccional, estabilitzadora i disruptiva.
• La Selecció Sexual: La majoria de vegades, els aparellaments són selectius. El fet que els aparellaments no siguin atzarosos fa que alguns individus tinguin major probabilitat d'aparellar-se que d'altres i, per tant, major probabilitat de deixar descendència. Es dona el fenomen de l'endogàmia, un aparellament selectiu entre individus de la mateixa població.

Verbs Regulars i Irregulars en Català

Un verb és regular quan manté l'arrel en tots els temps. Per exemple:

• CANT-o, -ava, -arem
• PERD-o, -ia, -rem
• DORM-o, -ia, -irem

En canvi, és irregular si es produeixen alteracions a l'arrel o lexema, o bé si té més d'una arrel segons els temps. En aquest cas, no segueix els paradigmes de conjugació regular: ser, era, soc, fos...

Irregularitats de la 1a Conjugació (-ar)

En la primera conjugació (-ar) només hi ha tres verbs irregulars:

1. Anar: vaig, vas, va... vagi... aniré...
2. Estar: estigui, estic, estigués...
3. Donar: Aquest verb és regular. Les formes "donc", "dongui", "donguéssim" són incorrectes. Cal dir: dono, doni, donéssim.

Irregularitats de la 2a Conjugació (-er, -re, dir, dur)

1. En català no hi ha cap infinitiu acabat en -guer, ni cap gerundi acabat en -guent. Per tant, les formes incorrectes com "sapiguer, sapiguent, poguer, poguent, volguer, volguent, valguer, capiguer, capiguent..." s'han de substituir per les formes correctes: saber, sabent; poder, podent; voler, volent; valer/valdre, valent; cabre/caber, cabent.
2. Són de la segona conjugació, i no pas de la tercera, els verbs següents:
   • batre (i compostos: abatre, combatre, debatre, rebatre...)
   • cloure (i compostos: concloure, excloure, incloure...)
   • concebre, percebre, rompre
   • I els verbs acabats en -metre i compostos: admetre, remetre, emetre, ometre, trametre, transmetre...
3. Els verbs aparèixer, conèixer, contradir i derivats (desconèixer, reconèixer, comparèixer, desaparèixer...) fan el present: conec, desconec, reconec, aparec, desaparec, comparec, contradic... (i no pas "coneixo, apareixo, contradeixo..."). Les formes de subjuntiu i passat simple d'aquests verbs es conjuguen amb les formes velars -gui, -gue: desapareguis, coneguem, apareguin, contradigui, coneguérem, desaparegués...
4. Els verbs següents presenten dues formes correctes en l'infinitiu: cabre o caber, caldre o caler, ésser o ser, valdre o valer.

Casos Específics de la 2a Conjugació

5. El verb ésser o ser presenta tres formes de participi: estat, sigut i, en algunes contrades, set. La forma estàndard és estat.
6. El verb compondre s'ha de conjugar com respondre i no pas com posar. Exemple: Aquest músic compon com els àngels.
7. El verb coure té dos participis segons el significat:
   • coure ('cuinar') = cuit
   • coure ('picar') = cogut

Irregularitats de la 3a Conjugació (-ir)

1. La majoria dels verbs de la tercera conjugació són incoatius, és a dir, afegeixen l'increment -eix- entre el lexema i la desinència: aplaudir, atrevir-se, avorrir, corregir, decidir, discutir, divertir, partir, patir, reunir, seguir...
2. N'hi ha alguns que no són incoatius, sinó purs, però de vegades es conjuguen equivocadament com si ho fossin. Els verbs següents, per exemple, s'han de conjugar com dormir: ajupir, bullir, collir (escollir, recollir...), cosir (descosir, recosir...), cruixir, escopir, esmunyir, fugir, munyir, pudir, retrunyir, tossir, grunyir...
3. Cal tenir en compte que el verb sentir i derivats (consentir, pressentir, ressentir...) es conjuguen com dormir, és a dir, en la forma pura: sento, consento, pressento...; però els verbs assentir i dissentir es conjuguen seguint el model incoatiu: assenteixo, dissenteixo... Igualment, el verb sortir i derivats (sobresortir...) es conjuguen com dormir; però el verb assortir es conjuga seguint el model incoatiu.
4. El verb lluir canvia de model segons el significat:
   • Empra la forma pura quan vol dir 'tenir reflexos lluminosos': Com lluen els estels!
   • En canvi, usa la forma incoativa quan vol expressar 'presumir' o 'fer goig': La cultura fa lluir la persona que en té.
5. Els verbs tenir i venir mostren una forma secundària acabada en -dre (tindre i vindre) i la forma preferible acabada en -ir. Aquesta doble forma no és admesa en els verbs derivats: intervenir, mantenir, prevenir...

Velarització Verbal en Català

Hi ha un grup nombrós de verbs irregulars de la 2a conjugació que es caracteritzen per tenir formes velaritzades (amb c o g) en determinats temps verbals (diferents de l'arrel de l'infinitiu). Són els següents:

• Verbs acabats en -ndre, -ldre, (-ler)
• aparèixer, conèixer
• Verbs que contenen diftong (en l'infinitiu): -aure, -eure, -iure, -oure
• dir, dur, estar, venir, tenir...

Quan la 1a persona del present d'indicatiu acaba amb -c, totes les persones dels temps verbals següents porten -gu:

• Passat simple: riguí, rigueres, rigué, riguérem, riguéreu, rigueren.
• Present de Subjuntiu: rigui, riguis, rigui, riguem, rigueu, riguin.
• Imperfet de Subjuntiu: rigués, riguessis, rigués, riguéssim, riguéssiu, riguessin.
• Imperatiu (no totes les formes): rigui, riguem, riguin.

L'Imperatiu en Verbs Velars

Hi ha persones de l'imperatiu que tenen formes velaritzades en tots els verbs d'aquest tipus (3a singular, 1a plural, 3a plural). Exemples: mogui, moguem, segui, tregui, diguin, vengui...

En canvi, la 2a persona del singular i la 2a del plural de l'imperatiu acostumen a no tenir formes velaritzades. Generalment, emprem bé el singular de l'imperatiu, però vacil·lem a l'hora de formar el plural. Per això, pot ser útil seguir l'esquema següent:

Si la 2a persona del singular té un element velar, també el té la 2a del plural; si aquesta 2a persona del singular no té element velar, tampoc el té la 2a del plural. Exemples: mou, moveu; seu, seieu; treu, traieu; digues, digueu; sigues, sigueu.

Ús de l'Imperatiu per a Ordres

Usem el mode imperatiu si l'ordre és afirmativa, i el mode subjuntiu si l'ordre és negativa:

• Moveu la butaca! (Afirmativa - Imperatiu)
• No mogueu la butaca! (Negativa - Subjuntiu)

En rètols i avisos, no s'ha d'emprar l'infinitiu sinó la segona persona del plural:

• No fumeu (Correcte, no "No fumar")
• Tanqueu la porta (Correcte, no "Tancar la porta")

Conceptes de Lexicologia i Morfologia Catalana

Família Lèxica

Grup de mots que tenen la mateixa arrel, per tant, comprèn el primitiu i el derivat. Exemples: cargol, cargolador, descargolar, cargolet.

Camp Semàntic

L'àrea de significació que cobreixen un o diversos mots de categories gramaticals diverses. Dit d'una altra manera, un camp semàntic acostuma a compondre's per diversos camps lèxics. El camp semàntic comprèn tots aquells significats que pot adquirir una paraula segons els diferents contextos sintagmàtics en què pot aparèixer. Exemple de camp semàntic de "tren": tren d'aterratge, tren de vida, tren de mercaderies.

Camp Lèxic

Conjunt de mots de la mateixa categoria lèxica (categoria gramatical) que es troben relacionats semànticament i de manera que el significat de cada mot queda limitat i determinat pels significats dels altres mots. El camp lèxic d'un mot (hiperònim) comprèn el conjunt dels seus hipònims. Exemple de camp lèxic de "transport": taxi, tren, avió, cotxe, vaixell.

Coreferència

Equivalència de significat que es produeix en el discurs: dos elements són coreferents si representen un mateix referent. Exemple per pronominalització: La Júlia i l'Eva van utilitzar un looper en el seu espectacle; tothom les admira molt. La coreferència pot ser per anàfora o per catàfora.

Hipòstasi o Habilitació

Formació de mots nous mitjançant la modificació de la categoria d'un mot ja existent sense afegir cap afix derivatiu i sense que es produeixi cap modificació formal en el radical. És una forma d'economia de vocabulari. Amb un canvi de categoria gramatical es crea un significat nou. Exemple: M'agrada el batut de maduixa (de participi a substantiu).

Truncació

Formació de mots nous mitjançant l'abreujament o l'eliminació d'una part, conservant-ne la categoria gramatical i el significat.

Reduplicació

Procediment de formació de mots a partir de la repetició d'una base fonològica o morfològica, sovint d'origen onomatopeic. Exemples: pep, rum-rum, zig-zag, poti-poti, pim-pim.

Acrònims i Sigles

Un acrònim és una sigla pronunciada com un mot. Una sigla és el mot resultant de l'abreviació d'un sintagma nominal a partir de les lletres inicials dels mots amb significat lèxic del sintagma.

Locucions i Frases Fetes

Totes dues són unitats fixades i invariables que els parlants n'han d'interpretar el sentit figurat que tenen. No es poden entendre literalment, ja que el seu significat no té relació amb la unió dels elements que les componen. Les locucions tenen el valor sintàctic i semàntic d'un mot (nom, adjectiu, adverbi...) i solen incloure una preposició o una conjunció.

Derivació

Consisteix a modificar una base lèxica (arrel o lexema) per a formar un mot nou, generalment mitjançant l'addició d'un afix derivatiu.

Pseudoderivats o Falsos Derivats

Quan derivem nous mots a partir d'un mot llatí i no pas del català originari, es formen els pseudoderivats o falsos derivats.

La Composició

Consisteix a combinar dues o més bases lèxiques de manera que constitueixen un significat unitari i nou. Exemple: mig i dia formen migdia.

Parasíntesi

Tipus de derivació especial: el mot admet alhora un prefix i un sufix. Exemples: enjogassat, enaltiment. També es produeix en la formació de mots per composició i derivació: paraigüer.