Guia Completa de Dret Administratiu: Recursos, Notificacions i Sancions

Impugnació d'Actes Col·legials i Procediment Contenciós

Impugnació d'Acords de la Junta de Govern de l'ICATo

En primer lloc, d’acord amb l’article 1.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (*LJCA*), són susceptibles de control jurisdiccional “les disposicions generals i els actes expressos i presumptes de l’Administració pública que posin fi a la via administrativa”. Els col·legis professionals, com l’ICATo, són corporacions de dret públic i, quan exerceixen potestats públiques (com és el cas en matèria disciplinària), actuen com a administració pública a l’efecte del control contenciós administratiu.

Així mateix, l’article 25.1 de la LJCA estableix que poden ser objecte del recurs contenciós administratiu “els actes expressos i presumptes que posin fi a la via administrativa”. L’acord adoptat per la Junta de Govern, en ser un acte exprés i definitiu, posa fi a la via administrativa i, per tant, és plenament impugnable.

Quant al termini per interposar el recurs, segons l’article 46.1 de la mateixa Llei, aquest serà de dos mesos a comptar des de l’endemà de la notificació de l’acte. En el cas que ens ocupa, la notificació de l’acord es produeix en data 22 de gener de 2025, per la qual cosa el termini finalitza el dia 22 de març de 2025.

Termini per Impugnar l'Acord Col·legial

Segons l’article 46.1 de la LJCA:

“El termini per interposar el recurs contenciós administratiu serà de dos mesos a comptar des de l’endemà de la notificació de l’acte exprés que es pretén impugnar”.

En aquest cas, l’acord de la Junta de Govern, de data 16 de gener de 2025, va ser notificat al Sr. Josep García el dia 22 de gener de 2025. Per tant, el còmput del termini de dos mesos per a la interposició del recurs contenciós-administratiu s’inicia el 23 de gener de 2025.

D’acord amb això, el termini per a la interposició del recurs finalitza el 22 de març de 2025 (inclòs), sense perjudici de la possibilitat de presentar recurs en el primer dia hàbil següent si aquest dia fos inhàbil, segons estableix la normativa de procediment administratiu i processal aplicable.

Òrgan Judicial Competent i Seu

El recurs contenciós-administratiu s’hauria d’interposar davant el Jutjat Contenciós Administratiu de Tarragona, que és l’òrgan judicial competent per conèixer dels actes emanats de corporacions professionals (Col·legi d’Advocats) amb seu dins de la seva demarcació territorial.

• L’article 8.1 de la LJCA estableix que els Jutjats Contenciosos Administratius són competents per conèixer, entre d’altres, dels actes de corporacions de dret públic.
• L’article 14.1 de la LJCA disposa que la competència territorial correspon al jutjat del lloc on l’autoritat administrativa tingui la seu (en aquest cas, el Col·legi d’Advocats de Tortosa, però els jutjats amb competència territorial són a Tarragona).

Representació Processal: Procurador i Advocat

Sí, el Sr. García està obligat a comparèixer representat per Procurador i assistit per Advocat davant del Jutjat Contenciós Administratiu, perquè es tracta d’un recurs contra una resolució dictada per una corporació de dret públic (Col·legi d’Advocats) i no és una matèria exempta d’aquesta obligació.

• Això s’estableix als articles 23.1 i 2 de la LJCA, que determinen que és preceptiva la intervenció d’Advocat i Procurador davant dels Jutjats Contenciosos Administratius quan l'import de la reclamació excedeixi dels 30.000 euros o quan la naturalesa de l’assumpte ho exigeixi, com és el cas d’un expedient disciplinari.
• També l’article 45.2.d de la LJCA exigeix que la demanda contingui la designació del Procurador i l’Advocat.

Legitimació Activa del Denunciant en Expedients Disciplinaris

En aquest cas, el jutge hauria de desestimar el recurs per manca de legitimació activa, ja que la jurisprudència del Tribunal Suprem és clara en el sentit que el denunciant en un expedient disciplinari no ostenta interès legítim suficient per recórrer si no és titular d’un dret subjectiu afectat.

• Segons l’article 19.1.a de la LJCA, només poden interposar recurs les persones que tinguin un dret o un interès legítim.
• El simple fet d’haver denunciat no concedeix, per si sol, legitimació per impugnar l’arxiu de l’expedient.

Per tant, la solució processal seria la inadmissió del recurs per manca de legitimació activa, segons l’article 69.c de la LJCA, que permet inadmetre recursos per aquest motiu.

Actes Administratius Locals i Notificacions

Anàlisi de la Declaració de l'Alcalde: Acte Administratiu

Sí, la declaració de l’Alcalde constitueix un acte administratiu.

Segons l’article 25.1 de la Llei 39/2015, és un acte administratiu tota decisió adoptada per una administració pública que produeix efectes jurídics. En aquest cas, l’Alcalde ordena la retirada d’equips musicals, requereix documentació tècnica i fixa terminis, la qual cosa genera obligacions concretes per al destinatari. Per tant, no es tracta d’una mera actuació interna o de tràmit, sinó d’un acte amb efectes jurídics directes. La naturalesa de l’acte és clarament de gravamen, ja que limita l’activitat de l’establiment i imposa deures sense reconèixer cap dret. A més, és un acte definitiu, atès que resol sobre el fons de la qüestió i no forma part d’un simple tràmit dins d’un procediment més ampli (article 112.1 de la LPACAP).

Finalment, d’acord amb l’article 114.1.c de la LPACAP, l’acte exhaureix la via administrativa, ja que prové d’un òrgan —l’Alcalde— que no té superior jeràrquic en l’àmbit local. Això permet a l’interessat interposar directament recurs contenciós administratiu en el termini de dos mesos (article 46.1 de la LJCA) o, si ho prefereix, formular prèviament un recurs potestatiu de reposició en el termini d’un mes (articles 123 i 124 de la LPACAP). En el supòsit plantejat, el propietari no rep la notificació, sinó l'arrendatari, que finalment realitza el lliurament de la notificació al propietari, el qual interposa recurs.

Identificació dels Interessats en la Decisió de Precintament

En el supòsit plantejat, els interessats principals en la decisió de precinte dels equips musicals són tant l’arrendatari de l’activitat com el propietari de l’establiment. D’acord amb l’article 4.1 de la Llei 39/2015, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPACAP*), tenen la condició d’interessats en un procediment administratiu:

• Els qui el promouen com a titulars de drets o interessos legítims individuals o col·lectius.
• Els que, sense haver iniciat el procediment, puguin veure’s afectats per la decisió que s’hi adopti.

En aquest cas:

• L’arrendatari, com a titular de l’activitat de bar on s’instal·len els equips musicals, és clarament part afectada per la mesura de precinte, ja que li afecta directament en l’exercici de l’activitat econòmica.
• El propietari de l’immoble també és interessat legítim, encara que no sigui el titular de l’activitat, perquè la mesura afecta elements instal·lats en un local de la seva propietat, i en pot derivar responsabilitat administrativa o conseqüències patrimonials.

Tot i que la notificació inicial es fa a l’arrendatari, el fet que aquest traslladi la notificació al propietari, qui finalment interposa el recurs, no invalida la seva condició d’interessat, d’acord amb l’article 41.1 de la LPACAP, que estableix que la notificació s’ha de fer a qui ostenti drets o interessos legítims, i amb l’article 40.1, segons el qual qualsevol actuació que demostri coneixement del contingut de l’acte (com en aquest cas) habilita per a recórrer.

Adequació de la Notificació i Efectes del Lliurament a Tercers

No, la notificació no s’ha practicat correctament, ja que no s’ha adreçat al destinatari que ostenta la condició d’interessat directe en l’acte administratiu: el propietari. Segons l’article 40.1 de la LPACAP, les notificacions han de dirigir-se a les persones titulars de drets o interessos legítims. En aquest cas, si bé l’arrendatari és part interessada com a titular de l’activitat, el propietari de l’establiment també ho és, ja que pot veure’s afectat patrimonialment o jurídicament per l’ordre de precinte.

D’acord amb l’article 41.1 de la LPACAP, les notificacions s’han de practicar a l’adreça facilitada per l’interessat o, si escau, al domicili que consti en el procediment. Si la notificació no es dirigeix al veritable interessat, no produeix efectes jurídics fins que aquest no en tingui coneixement efectiu. En aquest cas, l’acte administratiu s’ha notificat a l’arrendatari i no directament al propietari, que és qui finalment interposa recurs.

Segons l’article 40.2 de la LPACAP, una notificació defectuosa només serà vàlida si aconsegueix la finalitat de posar l’acte en coneixement de l’interessat. Per tant, la notificació produeix efectes a partir del moment en què el propietari rep efectivament el contingut de la resolució, mitjançant el lliurament fet per l’arrendatari.

Això implica que els terminis per impugnar (recurs de reposició o contenciós) comencen a comptar des del dia en què el propietari adquireix coneixement real i efectiu de l’acte, no des de la notificació formal a l’arrendatari.

Contingut de la Notificació Municipal i Omissions

Segons l’article 40.2 de la Llei 39/2015, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPAC*), tota notificació d’un acte administratiu ha d’incloure de manera expressa:

• Si l’acte posa fi o no a la via administrativa.
• Els recursos que es poden interposar.
• El termini per fer-ho.
• L’òrgan davant el qual s’han de presentar.

A més, l’article 40.3 estableix que la falta d’indicació dels recursos procedents no impedirà que aquests puguin ser interposats, però podrà provocar incertesa i afectacions al dret de defensa.

Per tant, l’omissió d’aquesta informació en la notificació de la declaració municipal no resulta adequada, ja que es vulnera el principi de seguretat jurídica i es pot generar indefensió. L’acte hauria d’haver estat notificat amb tots aquests elements per garantir plenament els drets del ciutadà.

Recurs Procedents contra l'Ordre de Precintament

L’ordre de precinte dictada per una administració local és un acte administratiu de caràcter executiu que, en la majoria de casos, no posa fi a la via administrativa. D’acord amb l’article 112.1.a) de la LPAC, contra aquest tipus d’actes és procedent el recurs d’alçada, que ha de ser interposat davant l’òrgan superior jeràrquic en el termini d’un mes (article 122.1 de la LPAC).

Per tant, el recurs procedent en aquest cas és el recurs d’alçada, sempre que l’acte impugnat no posi fi a la via administrativa. En cas contrari, seria possible presentar un recurs potestatiu de reposició o acudir directament a la via jurisdiccional mitjançant el recurs contenciós administratiu.

Admissió del Recurs d'Alçada per l'Ajuntament

Sí, l’Ajuntament ha d’admetre a tràmit el recurs d’alçada presentat pel propietari, sempre que aquest s’hagi interposat dins del termini establert legalment, que és d’un mes des de la notificació de l’acte administratiu, segons l’article 122.1 de la LPAC.

L’Administració municipal ha d’actuar conforme als principis de legalitat i garantia dels drets del ciutadà. En aquest sentit, si el recurs compleix els requisits formals, l’ha de tramitar i resoldre en el termini màxim de tres mesos (article 122.2 de la LPAC). Si manquen elements essencials (com documentació o dades), l’article 68.1 estableix que l’Administració ha de requerir la seva esmena.

En cas contrari, la inadmissió injustificada o l’omissió de tramitació podria ser considerada una vulneració del dret a la tutela administrativa efectiva, i l’actuació de l’Administració podria ser impugnada.

Efectes de la Manca de Resolució i Execució de l'Acte

Segons l’article 122.3 de la LPAC, la falta de resolució expressa d’un recurs d’alçada en el termini de tres mesos produeix efectes de desestimació per silenci administratiu. Això vol dir que el ciutadà pot entendre desestimat el seu recurs i acudir a la via contenciosa administrativa.

Pel que fa a l’execució de l’acte impugnat, l’article 117 de la LPAC estableix que la interposició d’un recurs administratiu no suspèn l’execució de l’acte, llevat que es concedeixi una suspensió expressa, ja sigui de forma automàtica (en casos legalment establerts) o a petició de l’interessat si acredita perjudicis de difícil reparació.

Per tant, l’Administració pot procedir a executar l’acte, com ara el precinte o la retirada d’equips, encara que el recurs no hagi estat resolt, sempre que no s’hagi concedit la suspensió de l’acte impugnat.

Terminis, Representació i Inadmissió de Sol·licituds

Participació en Tràmits d'Informació Pública i Legitimació per Impugnar

D’acord amb la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPAC*), la participació ciutadana en l’elaboració de normes amb rang reglamentari queda regulada a l’article 133, que permet que, amb caràcter previ a l’aprovació d’un projecte normatiu, s’obri un tràmit d’informació pública per recollir opinions i aportacions tant de ciutadans com d’organitzacions potencialment afectades.

En aquest context, Arnau, tot i no pertànyer formalment a l’Institut d’Investigació en nom del qual formula les al·legacions, sí que pot participar en aquest tràmit, ja que no es requereix tenir un interès legítim directe per fer aportacions durant el període d’informació pública. Aquesta fase és oberta a tota la ciutadania, de manera que la seva participació és perfectament vàlida.

Ara bé, un cop el reglament ha estat aprovat, si Arnau considera que les seves aportacions no han estat tingudes en compte i vol impugnar el reglament, hauria de fer-ho per via judicial mitjançant un recurs contenciós administratiu. Segons l’article 31 de la Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (*LJCA*), per poder recórrer un acte administratiu cal acreditar un interès legítim.

En aquest cas, Arnau no actua en nom propi ni acredita una representació formal de l’Institut d’Investigació. Per tant, si no pot demostrar un perjudici directe o una vinculació jurídica amb la norma aprovada, no es considera que tingui interès legítim per presentar una impugnació davant els tribunals. La mera participació en el tràmit d’informació pública no li atorga automàticament aquest dret.

Còmput de Terminis per a la Interposició de Recursos

Segons l’enunciat, el nomenament d’Arnau com a auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Vila de Baix es va publicar al tauler d’edictes municipal el 31 de gener de 2012, que era dimarts. D’acord amb l’article 30.2 de la Llei 39/2015, quan un termini s'expressa en dies o mesos, aquest comença a comptar-se a partir del dia hàbil següent a aquell en què es produeix la notificació o publicació de l’acte. Per tant, el còmput del termini per presentar el recurs s’inicia l’1 de febrer de 2012 (dimecres).

Respecte a la durada del termini per interposar el recurs, l’article 123.1 de la Llei 39/2015 estableix que, contra els actes administratius que no posen fi a la via administrativa, es pot interposar recurs d’alçada en el termini d’un mes, comptat a partir de l’endemà de la notificació o publicació. Atès que l’acte impugnat es publica el 31 de gener, i el còmput comença l’1 de febrer, el termini de recurs finalitzaria l’1 de març de 2012, ja que, segons l’article 30.3 de la mateixa llei, quan el termini s’expressa en mesos, aquest es compta de data a data.

Cal precisar que l’any 2012 és un any de traspàs, i per tant el mes de febrer té 29 dies. No obstant això, això no afecta el còmput del termini, ja que la Llei 39/2015 preveu expressament que, en còmputs mensuals, la durada del mes natural s’ha de respectar de forma íntegra, sense importar si el mes té 28, 29, 30 o 31 dies. Així doncs, el termini de presentació del recurs acabava exactament l’1 de març de 2012.

Pel que fa a la presentació del recurs, segons l’enunciat, Fulgencio el va presentar l’1 de març de 2012 (dijous). L’article 30.4 de la Llei 39/2015 disposa que si l’últim dia del termini és hàbil, el termini conclourà en finalitzar aquest mateix dia. En aquest cas, l’1 de març de 2012 era dijous, és a dir, un dia hàbil, per la qual cosa el recurs es considera interposat dins de termini.

Notificació per Tauler d'Anuncis: Cas Azucena

Segons l’article 40 de la Llei 39/2015, les administracions han de notificar els actes administratius als interessats de manera personal, preferiblement per mitjans electrònics o en paper, segons correspongui.

Quan la notificació personal no és possible, l’article 44 de la mateixa llei estableix que s’ha de procedir a una notificació per mitjà d’anuncis públics. Això es fa mitjançant:

• Publicació en el BOE, com a norma general.
• Publicació en altres taulers oficials, quan així ho estableixi la normativa específica.

L’article 45 de la Llei 39/2015 estableix que la publicació substitueix la notificació personal en determinats casos, però sempre garantint el dret de l’interessat a conèixer la resolució.

Sí, és correcte que la notificació s’hagi fet mitjançant el tauler d’anuncis si prèviament s’han fet intents raonables de notificació personal i aquests han resultat infructuosos. Tot i això, caldria verificar si la Universitat va esgotar totes les vies possibles per localitzar Azucena abans d'optar per aquest mètode.

Contingut de la Publicació de Notificacions

Segons l’article 46 de la Llei 39/2015, quan la publicació d’una notificació pugui afectar drets i interessos legítims de l’interessat, només es publicarà l’acte indicant l’òrgan responsable i el lloc on es pot consultar el contingut íntegre.

Aquesta previsió té com a finalitat protegir la privacitat de la persona afectada, especialment en casos disciplinaris, com el d’Azucena.

Sí, és correcte que la publicació només indiqui on es pot consultar el text íntegre, ja que la informació detallada podria vulnerar la seva privacitat i afectar negativament els seus drets.

Còmput de Terminis per a Compareixença

L’article 30 de la Llei 39/2015 regula el còmput de terminis administratius i estableix que:

• Quan un termini s’expressa en dies hàbils, no es compten dissabtes, diumenges ni festius.
• El còmput comença l’endemà de la publicació.

Si la notificació es va publicar en el tauler d’anuncis un dilluns 7 de novembre de 2016, per exemple, el termini de 10 dies hàbils començaria a comptar des del dimarts 8 de novembre de 2016.

Si durant aquest període hi ha festius o caps de setmana, aquests no es compten. Per exemple, si dins del termini hi hagués un festiu el 10 de novembre (dijous), aquest dia no es comptaria i el termini s’allargaria un dia més.

El còmput dels 10 dies hàbils comença l’endemà de la publicació i només compta els dies laborables, excloent dissabtes, diumenges i festius oficials.

Recurs contra Sancions Administratives

Atès que la sanció ha estat dictada per un òrgan estatal i és presumiblement una resolució que posa fi a la via administrativa, conforme a l’article 112.1.b) de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPAC*), el recurs procedent és el recurs potestatiu de reposició.

Aquest recurs s’ha d’interposar davant el mateix òrgan que ha dictat la sanció, en el termini d’un mes des de la notificació de l’acte, segons estableix l’article 124.1 de la LPAC. No obstant això, la interposició d’aquest recurs és voluntària, i el recurrent pot optar directament per acudir a la via judicial mitjançant el recurs contenciós administratiu, que es pot presentar en el termini de dos mesos, segons l’article 46.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (*LJCA*).

Termini de Resolució de Recursos i Silenci Administratiu

Pel que fa al termini de resolució del recurs de reposició, l’article 124.2 de la LPAC estableix que l’Administració disposa del termini d’un mes per resoldre’l i notificar-lo. En cas que FLYING decidís presentar un recurs d’alçada (supòsit aplicable només si l’acte sancionador no posés fi a la via administrativa), el termini de resolució seria de tres mesos, segons l’article 122.2 de la mateixa llei.

Ara bé, en cas que l’Administració no resolgui dins del termini legalment establert, el recurs s’haurà d’entendre desestimat per silenci administratiu, d’acord amb l’article 124.2 (en el cas del recurs de reposició) o l’article 122.3 de la LPAC (per al recurs d’alçada). Aquest silenci té caràcter negatiu, és a dir, no es pot entendre que la pretensió del recurrent ha estat estimada pel fet de no haver rebut resposta.

Aquesta desestimació presumpta obre la via per a la impugnació judicial mitjançant el recurs contenciós administratiu, d’acord amb el que disposa l’article 25 de la LJCA.

Requisits i Acreditació de la Representació Administrativa

Segons estableix l’article 5.4 de la LPAC, qualsevol persona amb capacitat d’obrar pot actuar com a representant d’un interessat davant les administracions públiques. Això significa que no cal complir cap requisit específic (com tenir titulacions especials), sempre que la persona designada tingui capacitat jurídica per assumir actes amb efectes legals.

Així doncs, Hortensia pot nomenar qualsevol persona física o jurídica amb capacitat d’obrar, com ara un familiar, un treballador de confiança, un gestor administratiu o un advocat, segons el seu criteri.

D’acord amb l’article 5.3 de la LPAC, la representació es pot acreditar mitjançant qualsevol mitjà vàlid en dret que deixi constància fefaent de la seva existència. El mitjà més habitual és un document signat per l’interessat en forma de mandat o autorització, que pot ser públic (notarial) o privat (amb firma reconeguda o ordinària, segons el cas).

A més, segons l’article 5.5 de la LPAC, les administracions poden requerir en qualsevol moment que es justifiqui l’autenticitat de la representació, especialment si es tracta d’actes amb transcendència jurídica (com sol·licitar una llicència d’activitat).

Finalment, l’article 5.6 preveu que si la representació no queda acreditada adequadament, es requerirà l’interessat perquè, en un termini de deu dies, l’esmeni, amb advertència que, en cas contrari, se’l tindrà per desistit de la seva petició.

Presentació de Sol·licituds Fora de Termini

Florencio no està en el cert, ja que la seva interpretació de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPAC*), és incorrecta.

En el cas plantejat, la convocatòria de les beques establia clarament que el termini de presentació de sol·licituds finalitzava el 2 de novembre de 2020. No obstant això, Florencio va presentar la seva sol·licitud el 7 de novembre de 2020, és a dir, fora de termini.

Segons l’article 66.1 de la LPAC, les sol·licituds s’han de presentar dins el termini establert per la norma reguladora de la convocatòria. Per tant, l’Administració està plenament legitimada per declarar inadmesa la seva sol·licitud, d’acord amb l’article 68.1 de la mateixa llei, que preveu que la presentació fora de termini constitueix un defecte insubsanable que comporta la inadmissió del procediment.

A més, Florencio confon el termini per presentar una sol·licitud amb el termini que té l’Administració per resoldre i notificar la resolució d’un procediment. Aquest últim termini, regulat per l’article 21.1 de la LPAC, fa referència exclusivament a l’obligació de resoldre dins d’un termini determinat, i no permet la presentació de sol·licituds una vegada finalitzat el termini fixat per la convocatòria.

Per tant, la inadmissió de la seva sol·licitud per part de l’Administració és conforme a dret i no vulnera cap precepte de la LPAC.

En cas de voler impugnar l’acte d’inadmissió, Florencio podria acudir a la jurisdicció contenciosa-administrativa, d’acord amb l’article 25.1 de la Llei 29/1998, reguladora d’aquesta jurisdicció (*LJCA*), tot i que, jurídicament, el seu recurs tindria poques probabilitats d’èxit.

Règim Sancionador Municipal i Responsabilitats

Règim Jurídic de la Prestació de Serveis Públics

Segons la *LPAC*, l’Administració ha de seguir un procediment en la presa de decisions que afecten els drets i interessos dels ciutadans, garantint la seva notificació conforme als articles 40 i 42, per tal que els interessats coneguin les resolucions i puguin exercir els seus drets. D’altra banda, l’interessat té dret a impugnar les resolucions mitjançant recursos administratius, com el recurs potestatiu de reposició regulat als articles 112, 123 i 124 de la LPAC. En cas que la resolució no sigui favorable o si l’Administració no resol en termini, la persona afectada pot accedir a la via judicial contenciosa, d’acord amb la *LJCA*, que estableix a l’article 46.1 un termini de dos mesos des de la notificació per interposar recurs contenciós-administratiu contra l’acte. Finalment, segons l’article 114.1.c) de la LPAC, quan l’acte prové d’un òrgan sense superior jeràrquic, com pot ser l’Ajuntament en determinades matèries, aquest acte exhaureix la via administrativa, obrint directament la possibilitat de recórrer als tribunals. Per tot això, el règim jurídic de la prestació del servei implica un procediment administratiu amb garanties, possibilitat de recursos i, si cal, tutela judicial efectiva per protegir els drets dels usuaris.

Fases de l'Expedient Sancionador Municipal

A continuació, s'enumeren les tres grans fases que cal observar en el seguiment d'un expedient sancionador, segons l'Ordenança Municipal i la *LPAC*:

1. Fase d’iniciació: Aquesta primera fase comença amb la incoació de l’expedient sancionador, que pot produir-se d’ofici, a partir d’una denúncia presentada per tercers o per la pròpia actuació policial, tal com estableix l’article 62 de la LPAC. En aquest cas, els agents de la Policia Local de Salou, en observar les conductes contràries a l’Ordenança de Civisme i Convivència Ciutadana, formulen la denúncia que dona lloc a l’inici del procediment. Segons l’article 64 de la LPAC, aquest acord d’iniciació ha de ser notificat als interessats, i ha d’incloure la identificació dels fets imputats, la norma presumptament infringida, la sanció que es podria imposar, i també la designació de l’instructor i el secretari del procediment, si escau.
2. Fase d’instrucció: La segona fase correspon a la tramitació de l’expedient, on es recullen i practiquen les proves pertinents, s’obren tràmits d’al·legacions i es valoren els fets. Durant aquesta fase, tal com estableixen els articles 75 a 77 de la LPAC, es garanteix el tràmit d’audiència a les persones afectades, normalment per un termini de 10 dies, per tal que puguin presentar al·legacions, proposar proves o aportar documentació. En aquesta fase, l’instructor elaborarà una proposta de resolució, tenint en compte totes les actuacions practicades. Aquesta proposta podrà incloure la imposició d’una sanció o bé la seva inadmissió si no es consideren suficients les proves.
3. Fase de resolució: Finalment, es dicta la resolució definitiva per part de l’òrgan competent, tal com recull l’article 88 de la LPAC. Aquesta resolució ha de ser motivada, i ha de resoldre totes les qüestions plantejades pels interessats, incloent-hi els fets, la normativa aplicable, i la sanció que s’imposa o la seva exoneració. També ha d’indicar els recursos que s’hi poden interposar, el termini per fer-ho i l’òrgan competent per conèixer-los, segons exigeix l’article 40.2.c) de la LPAC. Segons l’article 21 de la LPAC, el procediment sancionador s’ha de resoldre en un termini màxim de sis mesos, llevat que una norma específica o l’ordenança municipal estableixi un termini inferior. Si aquest termini expira sense resolució, es podrà entendre caducat el procediment, i l’Administració haurà d’arxivar-lo (article 95 de la LPAC), sense perjudici que es pugui iniciar novament si no ha prescrit la infracció. En cas que els joves afectats vulguin impugnar la sanció, poden recórrer-la davant la jurisdicció contenciosa administrativa, d’acord amb els articles 1 i 25 de la Llei 29/1998, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (*LJCA*), un cop exhaurida la via administrativa.

Ordenances Municipals i Principi de Legalitat Sancionadora

Tenint en compte que l'Ordenança municipal és una norma de rang reglamentari, la regulació de les infraccions i sancions que es fa en la mateixa ha de respectar el principi de legalitat o reserva de llei que regeix en el Dret Administratiu Sancionador. La sanció prevista en aquest cas es troba dins dels límits previstos en la legislació bàsica de règim local.

Així mateix, l’article 129.1 de la LPAC estableix els principis de bona regulació, entre ells la seguretat jurídica i la proporcionalitat, que també han de respectar-se en l’elaboració de normes reglamentàries com les ordenances. L’article 133.1 de la LPAC exigeix també una consulta prèvia, especialment quan la norma pugui afectar drets i obligacions dels ciutadans.

Pel que fa al control jurisdiccional d’aquest tipus de disposicions, cal tenir present que, d’acord amb els articles 1 i 2 de la Llei 29/1998, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (*LJCA*), els jutjats contenciosos poden conèixer de disposicions generals i actes administratius subjectes a dret administratiu. Això inclou la possibilitat d’impugnar una sanció basada en una ordenança municipal per tal de valorar si excedeix el que permet la llei o vulnera el principi de legalitat.

Per tant, sí que es pot considerar que l’ordenança pot regular infraccions, però només dins dels límits i amb cobertura legal prèvia, i està sotmesa a control judicial davant la jurisdicció contenciosa administrativa si es considera que vulnera el principi de legalitat.

Mesures Cautelars en Expedients Sancionadors Municipals

Sí, els agents de l’autoritat poden adoptar mesures cautelars, però sempre que aquestes compleixin amb els requisits exigits per la *LPAC*.

Concretament, l’article 56.1 de la Llei 39/2015 (*LPAC*) estableix que l’Administració pot adoptar mesures provisionals o cautelars per assegurar l’eficàcia de la resolució final, quan hi hagi elements de risc per a l’interès general, sempre que siguin proporcionades, justificades i motivades.

Les ordenances municipals poden preveure aquestes mesures, com ara:

• Comís o requisició d’objectes (ampolles, gots, etc.).
• Desallotjament o expulsió de l’espai públic.
• Identificació i advertència formal.

Aquestes mesures, per ser legals, han d’estar expressament previstes a l’ordenança i han de complir els principis de:

• Necessitat i proporcionalitat (article 56.2 de la LPAC).
• Temporalitat: només poden durar mentre duri el risc que es pretén evitar.

Sí, poden adoptar mesures cautelars, sempre que aquestes estiguin previstes per l’ordenança i respectin els requisits legals de proporcionalitat i motivació.

Responsabilitat Administrativa de Progenitors per Actes de Menors

Sí. En el cas que els menors tinguessin 15 anys, i per tant fossin menors d’edat però amb capacitat d’obrar limitada, la responsabilitat administrativa podria recaure subsidiàriament en els progenitors o tutors legals.

L’article 28.4 de la LPAC estableix clarament que quan l’autor de la infracció sigui menor d’edat no emancipat, responen solidàriament els pares, tutors, acollidors o guardadors legals o de fet, per danys i perjudicis causats o per les sancions econòmiques imposades.

Aquesta responsabilitat es fonamenta en:

• La funció educativa i de vigilància dels progenitors (principi de responsabilitat objectiva).
• L’interès superior del menor, amb voluntat correctora i educativa, no només punitiva.

Per tant, si els joves tinguessin 15 anys, els seus progenitors podrien haver estat responsables solidaris de les sancions econòmiques derivades de la seva conducta.

El "Balconing" com a Infracció i la Prova Audiovisual

Pel que fa al fenomen conegut com a "balconing", tot i que algunes persones podrien qualificar-lo com una "activitat de risc", no pot ser considerat un esport regulat o reconegut oficialment. Al contrari, es tracta d’una conducta temerària que posa en perill la integritat física de qui la practica i de terceres persones, i que sovint altera la convivència ciutadana i la percepció de seguretat dels altres usuaris dels espais turístics.

L’Ordenança de Civisme i Convivència Ciutadana de l’Ajuntament de Salou tipifica com a infraccions administratives aquelles conductes que:

• Comportin perill per a la seguretat pròpia o d’altres persones.
• Generin alarma social o molèsties al veïnat o als turistes.
• Impliquin un ús inadequat, incívic o temerari de l’espai públic o privat.

Per tant, el "balconing" pot ser considerat una infracció administrativa d’acord amb aquesta ordenança, i molt probablement es classificaria com una infracció greu o molt greu, en funció de les circumstàncies concretes i de la redacció específica de l’ordenança, que habitualment contempla aquest tipus de conductes dins els supòsits de risc evident o pertorbació greu de la convivència.

Pel que fa a la gravació en vídeo feta per una turista francesa, cal dir que aquesta pot ser considerada una prova vàlida dins del procediment sancionador. Segons estableix l’article 77.1 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (*LPAC*), els fets rellevants per a la decisió d’un procediment podran acreditar-se per qualsevol mitjà de prova admès en dret.

Per tant, la gravació del vídeo pot constituir un mitjà de prova suficient per fonamentar la denúncia i, eventualment, la sanció. No seria imprescindible la declaració personal de la turista com a testimoni davant la Policia Local, encara que la seva col·laboració podria reforçar el valor probatori del material audiovisual, especialment en cas d’impugnació de la sanció per part dels joves afectats.

Aplicació d'Ordenances Municipals a Estrangers

Els col·legues britànics del Joan no poden al·legar que no estan subjectes a una ordenança municipal de Salou pel fet de ser estrangers o turistes. D’acord amb la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local (*LBRL*), concretament l’article 139, els municipis poden aprovar ordenances en l’exercici de la seva potestat reglamentària, i aquestes són d’obligat compliment per a totes les persones que es trobin dins del seu àmbit territorial, amb independència de la seva nacionalitat o residència habitual.

No es pot al·legar desconeixement de la norma, ja que segons el principi general del dret administratiu recollit a l’article 6 de la LPAC, els ciutadans tenen el deure de conèixer i complir l’ordenament jurídic, i les normes es presumeixen vàlidament publicades i aplicables.

Igualment, segons l’article 3 de la LPAC, les normes administratives s’apliquen per igual a totes les persones, i l’Administració pública ha d’actuar amb subjecció plena a l’ordenament jurídic.

Així mateix, si els sancionats volguessin impugnar la sanció imposada per aquesta ordenança, ho haurien de fer dins del procediment establert per la Llei 39/2015 (*LPAC*), que en el seu article 4.1 reconeix la capacitat d’obrar davant les administracions públiques a totes les persones físiques, incloent-hi les de nacionalitat estrangera, i en el seu article 6.1 estableix que aquestes persones són responsables de les obligacions derivades del procediment administratiu.

Posteriorment, si escau, per la via judicial segons la Llei 29/1998 (*LJCA*) que en el seu article 19.1.a) reconeix legitimació activa a qualsevol persona física o jurídica amb interès legítim, independentment de la seva nacionalitat, però no podrien evitar la responsabilitat simplement pel fet de ser estrangers.

Per tant, sí que poden ser sancionats per incomplir una ordenança municipal, com qualsevol altre ciutadà, i la seva condició de turistes no els eximeix de l’aplicació del règim sancionador local.

Recursos contra Sancions Municipals i Via Contenciosa

Tant en el cas del "botellón" com en el del "balconing", si l’Ajuntament de Salou finalitza els corresponents expedients sancionadors amb una resolució que imposa una multa, els afectats poden interposar un recurs administratiu segons el que estableix la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques.

En concret, l’article 112 d’aquesta llei estableix que, contra les resolucions administratives, es podrà interposar recurs d’alçada si no posen fi a la via administrativa, o bé recurs de reposició si la resolució ja posa fi a aquesta via. Així mateix, l’article 124 determina que aquests recursos no són acumulables, és a dir, només se’n pot interposar un dels dos.

Un cop exhaurida la via administrativa, les persones sancionades poden optar per la via judicial i interposar un recurs contenciós-administratiu, d’acord amb el que disposa la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa-Administrativa (*LJCA*).

Segons l’article 8.1 d’aquesta llei, els jutjats contenciosos-administratius són competents per conèixer dels recursos interposats contra actes dictats per entitats locals com l’Ajuntament de Salou. A més, d’acord amb l’article 14.1, primer paràgraf, serà competent el jutjat del lloc on tingui la seva seu l’autoritat que ha dictat l’acte, en aquest cas, el Jutjat Contenciós-Administratiu de Tarragona.

En aquest cas, i tenint en compte que es tracta de sancions administratives, el procediment judicial aplicable serà, amb caràcter general, el procediment abreujat, regulat als articles 78 i següents de la LJCA, sempre que la quantia de la sanció no superi els 30.000 euros i no es tracti d’un assumpte de complexitat especial.