Guia per al Període d'Adaptació a l'Escola Infantil

El període d’adaptació és l’espai de temps que transcorre des que es produeix la incorporació del nen o la nena al centre fins que s’hi troba plenament integrat. Es pretén que el nen o la nena es familiaritzi amb l’escola, prengui contacte amb els companys i companyes i adquireixi confiança en les persones que s’ocuparan d’ell durant la seva estada a l’escola.

És molt important la intervenció en aquesta fase perquè, en la majoria dels casos, la incorporació a l’escola infantil té lloc en el període de definició màxima del vincle d’aferrament (entre els 6 i els 18 mesos).

Aquest canvi pot ser molt difícil per a un nen petit, que en la majoria de casos ha estat amb poques persones i en entorns coneguts al llarg de la seva curta vida. A més, ha de passar de rebre una atenció individualitzada -la que rep de la seva família- a haver de compartir amb altres nens i nenes la cura i la dedicació d’una o dues persones adultes -les seves educadores-.

En aquesta etapa pot aparèixer la por, les més freqüents són:

• L’angoixa de separació: Apareix quan la persona amb la qual el nadó té establert un llaç afectiu íntim marxa. Per por que el deixi, l’infant arrenca a plorar i s’aferra a la mare o al pare intentant que romangui al seu costat.
• L’ansietat davant les persones estranyes: És una por que apareix al voltant del vuitè mes de vida, davant la presència de persones desconegudes per a la criatura. L’existència d’ansietat depèn de les característiques del nen o la nena, de la situació en què es produeix la trobada i de la manera en què la persona estranya se li acosta.

Posteriorment, va entenent que la seva mare tornarà més tard amb ell i l’angoixa de separació disminueix. També va aprenent a discriminar les persones estranyes amenaçadores de les simplement desconegudes i disminueix la por davant les persones que no coneix.

Per a les mares i els pares, en general, deixar el fill o la filla a l’escola amb unes persones que gairebé no coneixen també és angoixant. Es requereix molta confiança en les educadores i educadors que s’ocuparan de l’infant i assumir una certa capacitat de separació.

Per a educadores i educadors, el període d’adaptació també és bàsic, perquè facilita el coneixement de cadascun dels nens, els seus hàbits per menjar i per dormir, les seves necessitats, les seves reaccions davant la dificultat i la frustració, etc. També permet anar establint les pautes de funcionament diàries, les rutines adaptades a aquell grup concret de nens i nenes.

Planificar el període d’adaptació requereix que les famílies hi col·laborin i, si és possible, que s’hi impliquin i hi participin al llarg del procés.

• Berenar a l’escola: Així, l’infant coneix l’espai, la seva classe, el pati i els qui seran els seus companys i companyes. També la mare i el pare van adquirint confiança i perdent por. Els educadors i educadores també els permeten observar diferents reaccions del nen o la nena.
• Acompanyament inicial: Els primers dies de curs, la mare i el pare acompanyen la filla o el fill a l’aula i es poden quedar amb ell tota l’estona.
• Acompanyament esporàdic: Al cap d’uns dies, la mare o el pare, quan acompanyi el seu fill, es podrà quedar una estona amb ell, però després se n’acomiadarà i marxarà. Mai ha de marxar sense acomiadar-se’n, aprofitant que la criatura estigui distreta, perquè això li crearia inseguretat i dificultaria la seva adaptació. Tampoc no s’han de prolongar els comiats ni dramatitzar-los, per no contribuir a fer la separació més angoixosa.

Un cop s’hagi normalitzat el procés, els nens i les nenes ja es quedaran a dinar i a dormir i, finalment, romandran a l’escola durant tota la jornada. Cap al mes de novembre es pot fer una reunió general amb les famílies en què s’explicarà com han estat les possibles dificultats i quin tipus d’activitat es duen a terme al llarg d’un dia estàndard.

Tot el procés d’adaptació ha d’anar transcorrent amb una comunicació i una col·laboració estretes entre famílies i escola, bé per mitjà de l’agenda o dels contactes informals a l’entrada i a la sortida. Ambdues parts han d’estar informades dels esdeveniments més rellevants: si plora durant molt de temps, si mostra una angoixa excessiva, si juga amb tranquil·litat, etc.

Possibles dificultats

• Impossibilitat de complir la seqüència d’adaptació que el nen o la nena necessita, pel fet que hi ha motius laborals que hi impedeixen. En aquests casos, els moments de separació seran més angoixosos per a totes dues parts, i les educadores i els educadors hauran de seguir amb una atenció especial el procés d’adaptació.
• Que la nena o el nen es posi malalt durant el període d’adaptació. Aquesta situació representa un contratemps important, perquè suposa una interrupció brusca del procés i es perden els avenços que s’havien assolit, i això implica que quan torni caldrà iniciar de nou el procés d’adaptació.
• Que la família mateixa dificulti l’adaptació. Això passa quan la família no confia prou en el centre ni en les persones responsables, cosa que dificulta la separació. En aquests casos, són els mateixos familiars els qui tenen dificultats per adaptar-se al canvi i es neguen a acceptar que el seu fill pugui estar tranquil sense ells.
• Que la mare o el pare es prenguin llicències que no els corresponen. En alguns casos, el fet de permetre l’entrada a l’aula pot fer pensar a algunes mares o pares que això els obre la porta a opinar i decidir sobre el que es fa a l’escola amb relació al seu fill o als altres nens i nenes. Ha de quedar clar el rol de cadascú i, en el cas que es produeixin interferències, cal dir-ho a les persones que correspongui de manera assertiva.
• Incorporacions a mig curs. En aquests casos, les circumstàncies del nen o la nena que s’incorpora al centre poden ser molt diverses: que ja assistís a una altra escola, que mai no hi hagi assistit, que hagi estat adoptat recentment o que procedeixi de la immigració. En tots aquests casos, sempre caldrà tenir en compte la necessitat d’un període d’adaptació per a l'infant, que serà més o menys prolongat d’acord amb la situació concreta del nou alumne o alumna.

D’altra banda, és important tenir en compte que per als nens i les nenes de 3 anys, passar al segon cicle i incorporar-se a l’escola dels grans també requereix una adaptació. Es trenca el llaç afectiu amb la seva educadora; a més, passen de ser els grans d’una escola generalment petita a ser els més petits d’un centre d’educació infantil i primària molt més gran. En aquestes circumstàncies, serà adequat considerar també un període d’adaptació.

Quan el pare o la mare marxen, les educadores i els educadors acompanyen les nenes i els nens, són amb ells consolant-los si cal, fent-los abraçades, moixaines i cantant molt. Durant una gran part del temps es fan jocs de falda, i a mesura que els nens i les nenes es van sentint més segurs i confiats, es podran anar apartant de les seves educadores per explorar l’espai i els jocs de l'aula i del pati. Es poden planificar activitats diverses, per bé que el fet de dur-les a terme o no vindrà determinat pel seu estat afectiu, ja que el que és prioritari és el seu benestar.

Cal tenir present que, durant aquest període, l’acompanyament a les nenes i els nens que es mostren més angoixats no ha de crear un excés de dependència. És a dir, a l'infant cal abraçar-lo i consolar-lo si ho necessita, però també cal permetre-li que explori l’entorn.