Guerrers de Riace i Discòbol: Anàlisi i Context Històric

Guerrers de Riace: Context i Anàlisi

GUERRERS DE RIACE: AUTOR desconegut, CRONOLOGIA 460-430 a.C, TIPOLOGIA escultura exempta, MATERIAL bronze a la cera perduda, MIDES 2,05m, ESTIL grec clàssic, TEMA guerrers, LOCALITZACIÓ Museu Nazionale di Reggio di Calabria.

Home en tensió i posició frontal. S’hi afegeixen petits detalls realistes amb altres materials, com les pestanyes de coure o els ulls de vori, un dels quals l’ha perdut (Guerrer B). Ni llança, ni escut, ni espasa tampoc trobats. Trenca hieratisme amb el contrapposto (contrast entre una part tensa i una distesa). Suggereix un dinamisme interessant, que es veu potenciat en el guerrer A, per la inclinació del cap en la direcció oposada. Els cabells encara tenen una certa esquematització geomètrica, però com cauen, l’escultor hi ha aconseguit més naturalitat. El modelatge del cos mostra un alt grau de coneixement de l’anatomia humana i representa amb gran realisme els músculs, tendons i fins i tot les venes.

Van ser trobades el 1972 a 7m de profunditat entre les restes d’un naufragi, a prop del poble de Riace. D’un dels dos guerrers, de nom Àiax, es té constància en la narració d’Homer que va participar en la guerra de Troia. ESTÀTUA A = Àiax Oileu, ESTÀTUA B = Àiax Telamó. Altres versions diuen que són Tideu i Amfiarau (relacionats amb la guerra de Tebes) o amb Càstor i Pòl·lux, fills de Zeus.

Característiques pròpies de l’època arcaica: frontalitat, ús i geometria en el cos. Detalls realistes anatòmics suggereixen un pas cap a l’antropocentrisme (cerquen bellesa ideal i equilibri del cos humà masculí). Escultures gregues conservades en bronze, peces de gran valor per a l’estudi de la tècnica de bronze a la cera perduda en l’escultura grega.

Discòbol de Miró: Innovació i Moviment

DISCÒBOL: AUTOR Miró, CRONOLOGIA 460 a.C, TIPOLOGIA escultura exempta, MATERIALS original de bronze; còpia romana de marbre, MIDES 1,55m, ESTIL grec clàssic, TEMA ideal anatòmic atlètic, LOCALITZACIÓ Museo Nazionale Romano.

Trenca els principis bàsics de la frontalitat i rigidesa de l’escultura arcaica i reflecteix la inquietud de l’artista per mostrar moviment. El cos descriu una “S” que compon la figura de dalt i baix i que es combina amb l’arc que descriuen els braços estesos. Evidència de Miró per equilibrar la composició fent que el braç que manté el disc faci de contrapès amb la cama en la qual es recolza l’altre braç. Aquest moviment de línies es coneix com a Rhythmos. Bon treball anatòmic de l’escultor, marca els músculs. No es mostra expressivitat al cap. La peça original de bronze aconseguia sostenir el difícil equilibri de la figura sense cap tipus de suport. En canvi, amb el marbre no se’n va poder prescindir a causa del pes.

Imatge d’un jove, Jacint, que va morir en uns jocs dedicats al déu Apol·lo, representat en el moment de màxima concentració abans de llençar el disc. Ja n’havien representat d’altres però tots drets. Miró arrisca i ho representa en el segon temps de l’acció, també afegeix tot el pes del cos a l’esforç muscular que fa al tercer temps, el del llançament. L’elecció d’un atleta com a tema escultòric principal no és estranya.

Miró trenca alguns dels cànons de l’escultura arcaica. Influència que van exercir en l’obra de Miró els vasos de ceràmica pintats i les estàtues petites de bronze. En la ceràmica, els artistes gaudien de més llibertat creativa i facilitat tècnica i podien proposar solucions formals més avançades. Amb aquesta obra, gran pas a l’estudi del moviment escultòric, tensió muscular o interacció de l’obra amb l’espai circumdant i innovacions decisives per al futur de l’escultura.