Els Guerrers de Riace: Anàlisi i Significat

Entre el 460 i el 430 aC) situa l’obra entre el període protoclàssic i el primer classicisme. Tanmateix, per les característiques que presenten podrien ser els primer classicisme. Pel que fa al context històric, l’obra es situa entre el 475-323 a.C., etapa compresa entre la fi de les Guerres Mèdiques i la mort d’Alexandre el Gran, en la qual té lloc el moment de màxima esplendor grega. La victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques (499-479 a.C) va servir per iniciar un període de completa autonomia cultural i artística, l’epicentre de la qual estava fixat en la prospera Atenes de Pèricles, on va implantar la Democràcia i va impulsar la construcció de l’Acròpolis. Els Guerrers de Riace corresponen al període de màxim esplendor d’Atenes. Aquesta obra es anterior a l’etapa de Pèricles com a màxim dirigent de l’Atenes democràtica entre el 443 i el 429 aC i un dels grans impulsors de l’art durant el primer classicisme. El primer classicisme, o classicisme sublim, és el punt més àlgid de la cultura atenenca, el de vitalitat cultural més gran. Un període marcat per grans obres arquitectòniques com el Partenó o l’Erectéon; filòsofs com Sòcrates, Plató i els sofistes; dramaturgs com Sòfocles, Esquil i Eurípedes (tragèdies) o Aristòfanes (comèdies).

ANÀLISI FORMAL:Les escultures exemptes de bronze (amb la tècnica de la cera perduda) dels Guerrers de Riace, ambdues d’empeus, representen dos homes madurs, barbuts, completament nus, en tensió i posició frontal. Mesuren una mica més de 2m. Malgrat la frontalitat dels cossos, l’artista aconsegueix trencar el hieratisme propi del període arcaic amb un lleuger contrapposto, el contrast produït entre una part tensa i una altra distesa, que s’aconsegueix amb una lleu elevació d’un dels malucs i la flexió de la cama contrària. Això suggereix un dinamisme que es veu potenciat en el Guerrer A per la inclinació del cap en direcció oposada a la cama flexionada. La llum rellisca per la seva superfície creant efectes de clarobscur, i la textura és llisa. Les dues escultures tenen els braços esquerres doblegats pels colzes i encara conserven restes del lligat d’un escut. Els braços drets cauen al llarg del cos amb naturalitat i tenen la ma tancada amb gest d’agafar una llança o espasa que no es conserva. El cap del Guerrer A duu el cabell cenyit amb una cinta ampla i el guerrer B presenta un cap llis, fent pensar que originàriament portava un casc. Presenten un gran naturalisme i exquisida perfecció anatòmica, apreciable en la musculatura, les venes i els tendons dels braços, de les mans i els peus. El treball dels cabells encara conserva una certa esquematització geomètrica pròpia de l’època arcaica, però per la manera com cauen l’escultor ha aconseguit més naturalitat. Les barbes rinxolades a l’ “estil jònic” Una vegada acabada la fosa en bronze, s’hi van afegir alguns petits detalls realistes fets amb altres materials, com les pestanyes, els llavis i els mugrons de coure, les dents de plata o els ulls de i vori, un dels quals (del Guerrer B) ja faltava quan es van descobrir.

significat: són simplement estàtues de l’època grega., dos herois anomenats Àiax Telamó i Àiax Oïleu, que van participar a la guerra de Troia segons la narració que Homer va fer a la Ilíada: Aiax Oileu: estatua A, sense casc, va ser castigat per la deessa Atena pels seus continus actes de crueltat, entre els que destaca la violació de la sacerdotessa Cassandra. Aiax Telamó, estàtua B, gran guerrer aqueu que va combatre amb Aquil.les a la guerra de Troia i que, després de la mort d’aquest i que les armes del seu amic i heroi fossin lliurades a Ulisses, va embogir i es va suïcidar. Altres versions apunten que podrien ser els guerres Tideu i Amfiarau, relacionats amb la guerra de Tebes (una generació abans de la guerra de Troia) Encara hi ha una altra versió que els identifica com als fills de Zeus, Càstor i Pòl·lux.

Cultura: La Guerra de Troia (segle XIII o XII aC) va ser, d'acord amb la llegenda, una guerra dels exèrcits aqueus, és a dir grecs, contra la ciutat de Troia a l'Àsia Menor, seguint el rapte (o seducció) d'Helena d'Esparta per part de Paris de Troia. La guerra és un dels esdeveniments més destacats en la mitologia grega i es narra en un cicle de poemes èpics dels quals només dos, la Ilíada i l'Odissea d'Homer, es conserven sencers.

Funció: Es desconeix la funció que tenien, però la mateixa composició de les figures fa pensar que van ser fetes per a ser vistes frontalment, possiblement davant d’un temple o en un espai públic de la ciutat, per tal de “guardar-ne” l’entrada. D’altra banda, els grecs eren considerats escultors de l’espai, ja que volien aconseguir un plaer estètic de manera que potser la única funció que tinguessin fos la d’aconseguir aquest plaer, que l’espectador gaudís.

MI:Apunten algunes de les característiques pròpies de l’escultura arcaica: frontalitat, rigidesa, ús de la geometria en certes parts del cos. La seva voluntat dinàmica i el gust pel naturalisme més gran suggereixen el pas de l’antroponcentrisme que va dominar l’època clàssica i que cerca la bellesa ideal i l’equilibri del cos humà masculí, Són dels pocs originals de l’escultura en bronze conservats.