Guerrers de Riace (460–430 a.C.) — bronze i tècnica a la cera perduda

Guerrers de Riace

Fitxa tècnica

Títol: Guerrers de Riace
Autor: Desconegut
Data: 460–430 a.C.
Forma: escultura exempta
Tipologia: dempeus
Materials: bronze (tècnica de la cera perduda)
Mides: 2,05 m
Estil: grec clàssic
Tècnica: talla i treball del bronze (cera perduda)
Cromatisme: policromat
Tema: guerrers
Localització actual: Museu Nazionale di Reggio di Calabria (Itàlia)

Context històric

S'han elaborat nombroses teories sobre l'autor d'aquestes dues escultures. Una d'elles ha suggerit la possibilitat que alguna de les peces sigui obra d'Alcamenes, un deixeble de Policlet i de Fidies. Tanmateix, una altra hipòtesi més recent apunta el nom del gran bronzer, Pitagoras de Reggio. S'atribuïa a Pitagoras de Reggio la invenció de la composició de l'anomenada figura en "X" (xiasmos). Diuen també que va ser el primer a representar fidelment, en les seves escultures, les venes i els tendons dels models.

El 1972, a uns 7 metres de profunditat, a prop del poble de Riace, es van descobrir aquestes dues estàtues en les restes d'un naufragi. Es pensa que estaven en un vaixell que anava a la Magna Grècia.

Anàlisi formal

Cada escultura representa un home nu en tensió i en posició frontal. A més del bronze, per a la fabricació de les figures es van utilitzar altres materials:

• Plata per a les dents de l'estàtua A.
• Coure per a les pestanyes d'ambdues escultures, pels llavis i pels mugrons.
• Ivori per a la conca dels ulls (a l'estàtua B li faltava un ull quan es va descobrir).

Els estudis han determinat que les dues figures es van realitzar seguint el mètode anomenat a la cera perduda. Malgrat la frontalitat dels cossos, l'artista aconsegueix trencar l'aturanisme i l'heirotisme propis de l'escultura arcaica amb un lleuger contrapposto (contrast produït entre una part del cos tensa i l'altra relaxada), que s'aconsegueix amb una lleu elevació d'un dels malucs i la flexió conseqüent de la cama contrària. Això suggereix un cert dinamisme que es veu potenciat en el guerrer A per la inclinació del cap en la direcció oposada de la cama flexionada.

El tractament del cabell encara presenta una certa esquematització geomètrica, característica pròpia del període arcaic, però la manera com cauen els cabells és més natural. Les dues figures estan modelades amb una notable elasticitat muscular, fent-se patents cadascun dels tendons, venes i altres particularitats pròpies de l'anatomia humana. Tots aquests detalls i coneixements de l'anatomia suggereixen una major naturalitat. Es pensa que els guerrers portaven casc, llança i escut.

Models i influències

Els Guerrers de Riace encara apunten algunes característiques pròpies de l'època arcaica: frontalitat, rigidesa i ús de la geometria. No obstant això, la seva voluntat dinàmica i els trets naturalistes (detall en l'anatomia) suggereixen el pas cap a l'antropocentrisme que dominarà l'època clàssica i que cerca la bellesa ideal i l'equilibri del cos humà masculí.

A més, són importants perquè són de les poques escultures gregues de què es conserva l'original en bronze. Per tant, són peces de gran valor per a l'estudi de la tècnica del bronze a la cera perduda.

Temàtica i significat

S'han identificat cadascuna amb un dels guerrers Àiax de la guerra de Troia. L'estàtua A, sense casc, seria la imatge d'Àiax Oileu, soldat que va ser castigat per Atenea pels seus continus actes de crueltat. L'estàtua B, amb casc, podria representar Àiax Telamó, un gran guerrer que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia i que, després de la mort d'Aquil·les i quan les armes del seu amic van ser lliurades a Ulisses, va embogir i es va suïcidar.

Funció

Es van trobar al mar en un naufragi i no se sap qui les va encarregar.