Guerra de Successió Espanyola, Decrets de Nova Planta i Absolutisme Borbònic (S. XVIII)

Guerra de Successió, Nova Planta i Absolutisme Borbònic

Context: La Crisi Successòria de Carles II

El rei Carles II va morir el 1700 sense descendència directa, a causa de greus deficiències físiques i psíquiques. Tenia dues germanes: la gran, Maria Teresa, casada amb el rei de França, i la petita, Margarida Teresa, casada amb l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. En el seu testament, Carles II va designar com a hereu Felip d’Anjou, net de la seva germana gran. Així, quan Carles II va morir, Felip d’Anjou va ser coronat rei d’Espanya com a Felip V de Borbó.

L'Esclat de la Guerra de Successió (1701-1715)

No obstant això, potències europees com Holanda, Portugal, Anglaterra i el Sacre Imperi Romanogermànic no van acceptar Felip V com a rei. Temien que la concentració de poder en mans dels Borbons (reis d'Espanya i França) alterés l'equilibri europeu i els perjudiqués. Per això, van proposar com a candidat alternatiu l’arxiduc Carles d’Àustria, fill petit de Margarida Teresa.

Així va començar una guerra internacional que va enfrontar França i els territoris fidels a Felip V (principalment Castella) contra la Gran Aliança de la Haia (Holanda, Portugal, Anglaterra i el Sacre Imperi Romanogermànic). La Corona d’Aragó va donar suport a l’arxiduc Carles, ja que Felip V pretenia unificar les corones de Castella i Aragó sota el model centralista castellà. Aquest fet va convertir el conflicte també en una guerra civil dins d'Espanya.

Desenvolupament i Canvi de Rumb del Conflicte

La guerra va estar molt igualada durant anys. Un esdeveniment clau va ser la mort, el 1711, de Josep I, emperador del Sacre Imperi i germà gran de l’arxiduc Carles. En conseqüència, l’arxiduc Carles va heretar el tron imperial (com a Carles VI). Davant la possibilitat que l'arxiduc acumulés un poder excessiu (com a emperador i rei d'Espanya), Holanda, Portugal i Anglaterra van decidir retirar-se de la guerra i van acceptar Felip V com a rei d'Espanya.

Els Tractats de Pau i les seves Conseqüències

A canvi del reconeixement, Felip V va haver de fer importants concessions territorials i comercials.

El Tractat d'Utrecht (1713)

Pel Tractat d’Utrecht (1713), es van establir les següents condicions:

• Holanda i Portugal van rebre compensacions econòmiques.
• Anglaterra va obtenir Gibraltar i Menorca, a més d'importants avantatges comercials.
• L'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic va rebre Sardenya, Sicília, Milà i Nàpols.

Felip V, per ser acceptat com a rei, va haver de cedir aquests territoris europeus que pertanyien a la monarquia hispànica.

El Tractat de Rastatt (1714) i la Fi per a la Corona d'Aragó

La Corona d’Aragó va continuar la guerra en solitari fins que els seus territoris van anar caient, culminant amb la rendició de Barcelona l'11 de setembre de 1714 i la de Mallorca i Eivissa el 1715. El Tractat de Rastatt (1714), signat entre Àustria i França, va complementar el d'Utrecht i va formalitzar la pau. Les conseqüències per als territoris de la Corona d’Aragó van ser transcendentals.

Els Decrets de Nova Planta: Unificació i Centralització

La conseqüència interna més important de la guerra per als regnes de la Corona d'Aragó va ser la implantació dels Decrets de Nova Planta. Aquests decrets van suposar una unificació politicoadministrativa d'Espanya sota el model de Castella. Com a resultat, els regnes de la Corona d’Aragó (València, Aragó, Mallorca i el Principat de Catalunya) van perdre les seves institucions de govern pròpies, les seves lleis (furs) i el seu sistema fiscal i monetari particular.

L'Instauració de l'Absolutisme Borbònic

Un cop finalitzada la guerra i consolidat en el tron, Felip V va procedir a la reorganització interna d'Espanya. Va canviar el sistema de govern per la monarquia absoluta, seguint el model francès. En aquest sistema, el rei concentrava tot el poder polític (legislatiu, executiu i judicial), que es considerava d'origen diví, i prenia totes les decisions per al regne sense limitacions institucionals significatives.

Tant Felip V (que va regnar entre 1700 i 1746) com el seu fill i successor Ferran VI (rei entre 1746 i 1759) van dedicar els seus regnats a implantar i consolidar aquest model de monarquia absoluta a Espanya. Aquest fet va permetre al rei dedicar-se plenament a organitzar la política interior d'Espanya, un cop alliberat de les càrregues dels antics territoris europeus.