La Guerra de Successió i l'Espanya Borbònica al Segle XVIII: Absolutisme i Il·lustració

La Guerra de Successió Espanyola (1701-1714)

Carles II no tenia descendència, i els principals candidats al tron espanyol eren Felip V de Borbó i Carles d'Habsburg. El testament de Carles II designava Felip com a successor, fet que va suposar un enfortiment del poder de la Casa de Borbó a Europa. Aquesta successió va esdevenir un conflicte internacional.

A l'interior d'Espanya, es va iniciar una guerra civil: Castella va donar suport a Felip V, mentre que la Corona d'Aragó va donar suport a Carles. El conflicte va durar una dècada. La mort de l'emperador austríac va fer que Carles heretés el tron imperial, fet que va suposar un perill per a l'equilibri europeu, ja que els Habsburg acumularien massa poder.

Per evitar aquesta concentració de poder, anglesos i holandesos van reconèixer Felip V com a monarca espanyol. La guerra internacional va finalitzar amb la signatura dels Tractats d'Utrecht (1713) i Rastatt (1714). Àustria va rebre el Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya. Gran Bretanya va obtenir Gibraltar, Menorca i privilegis comercials amb l'Amèrica espanyola. A l'interior de la península, la superioritat de Felip V era evident, i va consolidar el seu poder prenent Barcelona (1714) i Mallorca (1715).

Imposició de l'Absolutisme Borbònic

Amb l'arribada dels Borbons, es va imposar l'absolutisme, un sistema on el monarca era el propietari del territori, les institucions emanaven d'ell, tenia un poder il·limitat, era la font de la llei, l'autoritat màxima del govern i el cap de la justícia.

Centralització i Uniformitat Administrativa

Felip V i Ferran VI van dur a terme una profunda unificació i reorganització dels regnes peninsulars. Els Decrets de Nova Planta van imposar l'organització politicoadministrativa de Castella als territoris de la Corona d'Aragó, constituint una estructura de caràcter uniforme.

Les antigues Corts dels diferents regnes van ser suprimides, quedant només les Corts d'Espanya. El Consell de Castella va esdevenir l'òrgan consultiu principal, mentre que els altres Consells van perdre pes. El monarca es va situar per damunt de qualsevol institució. Es van crear Secretaries (equivalents a ministeris), els titulars de les quals eren nomenats i destituïts directament pel rei.

A més, es van crear demarcacions provincials i es van introduir els Intendents, amb amplis poders en la recaptació d'impostos i la dinamització econòmica del país. Els intents de reorganització de la Hisenda, amb l'establiment d'una quota fixa i la seva repartició proporcional entre els habitants, no van tenir èxit a causa de l'oposició dels privilegiats que van impedir-ne l'aplicació.

Política Exterior Borbònica

Durant el regnat dels Borbons, la Corona espanyola va iniciar una pèrdua important de poder i influència en el context internacional, especialment després de la Guerra de Successió.

Pervivència de la Societat Estamental

La societat del segle XVIII es mantenia dividida en estaments, amb grans desigualtats:

• El Clero, que representava el 2% de la població, posseïa el 40% del territori.
• La Noblesa, amb el 5% de la població, tenia extenses propietats.
• Les classes baixes, que constituïen la majoria de la població, eren la base econòmica de l'Estat, però estaven marginades de les decisions polítiques i sotmeses al règim senyorial.

La noblesa i el clero van impedir el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial.

Economia Agrària i les seves Limitacions

L'agricultura era la font essencial de riquesa, ocupant el 80% de la població. Gran part de la terra estava amortitzada (fora del mercat i en mans de la noblesa o l'Església). Els camperols eren majoritàriament arrendataris (amb rendes que augmentaven constantment) o jornalers (amb salaris miserables).

Debilitat de la Indústria i el Comerç Interior

Els tallers artesans estaven organitzats de manera gremial, limitant la producció. El mercat interior era dèbil i escàs. No obstant això, el comerç colonial va experimentar una reactivació de les transaccions i un millor aprofitament, especialment amb Amèrica.

Les Noves Idees Il·lustrades

La característica bàsica del pensament il·lustrat era la confiança en la raó. Els il·lustrats creien que els éssers humans, mitjançant la intel·ligència i el coneixement, podien assolir la felicitat. Eren partidaris de l'educació i el progrés.

Van criticar la societat estamental, defensant la igualtat i el dret a la llibertat. També van criticar l'organització econòmica existent i es van oposar a la influència excessiva de l'Església. Pensadors clau com Montesquieu van defensar la separació de poders, i Rousseau va proposar la sobirania popular.

La Il·lustració Espanyola

La introducció i difusió de les idees il·lustrades a Espanya va ser lenta i difícil. No obstant això, va sorgir una generació de pensadors il·lustrats que van coincidir en l'interès per la ciència, l'esperit crític i la idea de progrés. Molts d'ells eren membres de la petita noblesa o de la burgesia.

El seu objectiu era la millora del nivell cultural i la sortida de l'endarreriment del país. L'educació va ser un objectiu prioritari. La seva preocupació bàsica era la qüestió econòmica, i van proposar reformes que contribuïssin al creixement econòmic.

El Despotisme Il·lustrat: Carles III

Carles III va accedir al tron a la mort de Ferran VI. Era partidari d'algunes idees il·lustrades i va iniciar una etapa de despotisme il·lustrat, caracteritzada per reformes impulsades des de la monarquia sense la participació del poble ("Tot per al poble, però sense el poble").

Es va enfrontar a una forta oposició, com va demostrar el Motí de Squillace (1766), una revolta popular contra les seves reformes. Com a conseqüència, va destituir el seu ministre Squillace, va paralitzar algunes reformes i va abaixar els preus dels productes bàsics. Un cop acabats els motins, va continuar amb la seva política reformista, amb els seus ministres i col·laboradors sent els responsables dels esforços reformistes.