La Guerra Freda: Orígens, Blocs, Conflictes i la Coexistència Pacífica

Els Orígens de la Guerra Freda (1947-1956)

Què va ser la Guerra Freda? Quan va acabar la Segona Guerra Mundial es va fer palès l'antagonisme polític, ideològic i econòmic entre les dues superpotències, els EUA i l'URSS, que va desembocar en el llarg període de tensió diplomàtica que es coneix com la Guerra Freda. Durant aquest període, el món va quedar dividit en dos blocs antagònics:

• El bloc occidental, liderat pels EUA i reforçat pels seus aliats de l'Europa occidental.
• El bloc comunista, amb la Unió Soviètica, secundada pels aliats de l'Europa oriental.

Els països occidentals tenien un sistema democràtic i capitalista semblant al dels EUA, i el bloc soviètic tenia un règim semblant al de l'URSS. Cada potència liderava el seu bloc i feia servir diversos mecanismes d'influència i control. La Guerra Freda era un estat de tensió permanent. Els períodes de màxims enfrontaments van ser els anys de 1947 a 1956 i els anys 80 del segle XX. Entre les dues èpoques es va estendre un període anomenat *coexistència pacífica*, en què les dues superpotències van establir pautes de negociació. Aquesta etapa també va tenir conflictes greus.

El Deteriorament de les Relacions entre els Aliats

El 1946, Churchill va denunciar en un famós discurs que «ha caigut sobre el continent europeu un *teló d'acer*». Descrivia la creixent influència soviètica sobre els països del centre d'Europa i feia públic que l'entesa entre els aliats s'estava trencant. El pas següent cap a la Guerra Freda es va donar a Grècia, on comunistes i monàrquics es disputaven el poder en una guerra civil. El president nord-americà Truman va decidir donar suport als monàrquics grecs per impedir que els comunistes prenguessin el poder. Truman va estendre el suport als anticomunistes a qualsevol lloc del món, una estratègia coneguda com a **política de contenció** o **Doctrina Truman**.

Els EUA i l'URSS van reforçar les àrees d'influència respectives:

• Els americans van dur a terme el **Pla Marshall** el 1947, que era un programa d'ajudes per reconstruir l'economia europea.
• Aquest projecte va ser rebutjat per l'URSS, que va crear el **Kominform** per coordinar el suport a la seva política dels partits comunistes de tot el món.

La Fase de Màxima Tensió (1947-1953)

El Bloqueig de Berlín (1948-1949)

El primer gran conflicte diplomàtic va ser a la ciutat de Berlín, tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, la capital alemanya i la resta del país havien quedat dividides en quatre sectors, però el 1948 els EUA, el Regne Unit i França van unir els seus tres sectors per crear la República Federal d'Alemanya (RFA). L'URSS s'oposava a la reunificació d'Alemanya i va bloquejar la zona occidental de Berlín. Però els aliats van aconseguir abastar la ciutat per l'aire, mitjançant un pont aeri, i el bloqueig soviètic va fracassar. L'URSS hi va respondre creant un estat comunista, la República Democràtica Alemanya (RDA). Alemanya quedava dividida en dos estats, una situació que es va allargar fins al 1990.

La Guerra de Corea (1950-1953)

El bloqueig de Berlín havia significat la ruptura dels aliats i el començament de la Guerra Freda. Un any més tard havia tingut lloc el triomf de les tropes comunistes de Mao Zedong en la guerra civil xinesa. En aquest ambient va esclatar la Guerra de Corea. Aquest país era una colònia japonesa. Després de la derrota nipona de la Segona Guerra Mundial, Corea va ser dividida en dues zones:

• El nord, sota influència de Moscou, tenia un règim comunista.
• El sud, amb hegemonia nord-americana, estava governat per una dictadura anticomunista.

El 1950 Corea del Nord va envair la del Sud. L'exèrcit sud-coreà gairebé havia estat derrotat quan l'ONU va condemnar la invasió i va aprovar la intervenció dels cascos blaus per sufocar el conflicte. La coalició de les Nacions Unides va emprendre la reconquesta de Corea del Sud i va arribar a endinsar-se al nord. La Xina va donar suport a Corea del Nord. El general nord-americà MacArthur va plantejar l'ús de la bomba atòmica per dissuadir Mao, i aquesta proposta li va valer la destitució. El 1953 es va signar una treva. S'hi mantenia la divisió de Corea amb una frontera semblant a la d'abans de la guerra. Aquesta guerra va tenir uns efectes molt greus: en tres anys van morir més d'un milió de persones i va provocar el rearmament de les superpotències per la intervenció dels EUA, cosa que va generar el temor d'una Tercera Guerra Mundial.

El Bloc Occidental: Membres i Característiques

L'Estratègia Global dels Estats Units

La política exterior dels EUA anava dirigida a impedir la implantació del comunisme. Part de la seva estratègia va ser la creació d'una xarxa d'aliances militars a tot el món, moltes de les quals encara estan en vigor:

• Europa occidental: Aquesta tàctica va significar una ajuda econòmica (Pla Marshall) i la creació d'una organització militar: l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).
• Fora d'Europa: Van signar el Tractat de Rio (1947) amb Amèrica Llatina, l'ANZUS amb Austràlia i Nova Zelanda (1951) i la SEATO (1954) amb els estats del sud-est asiàtic.
• Els EUA van signar pactes bilaterals amb alguns països determinats.

Gràcies a aquestes aliances, els EUA van disposar d'una xarxa de bases militars per tot el món.

Els Sistemes Polítics del Bloc Occidental

Els EUA van afavorir l'adopció de sistemes democràtics dins del seu bloc. La democràcia es va implantar als països de l'Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Les característiques principals eren:

• Sobirania popular: S'exerceix en les eleccions lliures.
• Separació del poder polític: Les lleis s'elaboren en parlaments elegits (poder legislatiu), el Govern exerceix el poder executiu, i els jutges el poder judicial.
• Reconeixement de llibertats i drets a la ciutadania.
• Pluralisme polític: S'expressa en la llibertat d'associació i implica la possibilitat de crear partits per accedir al govern.

Tot i això, els EUA van tolerar l'existència de dictadures al sud d'Europa.

El Sistema Econòmic Capitalista

El bloc occidental va mantenir l'economia capitalista que s'havia desenvolupat des de la Revolució Industrial. Es basa en dos principis: el reconeixement de la propietat privada i l'existència d'un mercat lliure, que funciona d'acord amb la llei de l'oferta i la demanda. La principal novetat després de la guerra va ser la intensificació de l'intervencionisme de l'Estat en l'economia. Molts governs van començar a controlar sectors econòmics i van fomentar la inversió i el consum per afavorir el desenvolupament econòmic.

El Bloc Comunista: Membres i Característiques

La Formació del Món Comunista

El bloc soviètic es va instaurar a l'Europa oriental al mateix temps que s'organitzava el bloc occidental. En finalitzar la guerra, els soviètics van acceptar que a la seva zona d'influència es formessin governs de coalició amb totes les forces polítiques. Els partits comunistes controlaven els ministeris més importants i, impulsats per Stalin, van acaparar tot el poder entre el 1946 i el 1948 i van establir-hi dictadures comunistes. Aquest bloc es va organitzar per l'oposició a les iniciatives nord-americanes, ja que les seves institucions són posteriors a les del bloc occidental:

• La Unió Soviètica va replicar el Pla Marshall amb l'organització del **COMECON** (1949). L'objectiu era coordinar les economies dels països europeus.
• L'URSS va crear el 1949 la **República Democràtica Alemanya (RDA)** a la seva zona d'Alemanya com a resposta a la República Federal a l'oest.
• Els soviètics van respondre a l'OTAN amb el **Pacte de Varsòvia**, una aliança militar creada el 1955.

El comunisme es va estendre a més països. A Europa, Iugoslàvia i Albània van instaurar sistemes comunistes. Fora d'Europa, els comunistes van triomfar a la Xina i Corea del Nord.

La Creació de les Democràcies Populars

Els règims que es van implantar a Europa sota l'URSS s'anomenaven *democràcies populars*. Tenien uns principis comuns:

1. En primer lloc, eren de **partit únic**, ja que després de la presa del poder pels comunistes la resta de partits van ser prohibits. Encara que hi havia el sufragi universal, els votants no podien triar entre diferents candidats.
2. En segon lloc, no hi havia una divisió del poder polític, sinó que el partit comunista tenia tot el poder.

Hi havia una total **absència de llibertats**.

Una Economia Planificada (Estalinista)

Als països de l'Europa oriental hi havia una economia capitalista abans de la Segona Guerra Mundial. Quan els comunistes van arribar al poder, hi van establir una economia estalinista basada en els principis marxistes. Les empreses havien de ser propietat estatal i estar administrades per l'Estat per posar fi a l'explotació dels treballadors pels capitalistes. Quan van aconseguir el poder, els comunistes van expropiar les empreses industrials, comercials i financeres, i van passar a ser propietat de l'Estat. Els dirigents polítics van gestionar l'economia:

• Van establir plans quinquennals que fixaven la producció industrial i agrícola.
• Van determinar el valor de la moneda per decret.
• Van controlar el comerç exterior.

Van posar fi a la llibertat de mercat.

Les Armes de la Guerra Freda: Cursa i Conflictes

La Confrontació Militar i la Cursa Espacial

En acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units eren l'únic país que disposava d'armes nuclears, però el 1949 l'URSS va fer esclatar la seva primera bomba atòmica. Es va iniciar una cursa armamentista entre les dues superpotències; tots dos països van construir una quantitat immensa d'armes per intentar superar el contrari. Es va arribar a l'anomenat *equilibri del terror*, una situació de paritat d'armaments entre els dos blocs, que impedia el desencadenament d'una guerra entre ells.

El 1957 l'URSS va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, l'*Spútnik*. Això va provocar sorpresa i temor a l'Occident, ja que mostrava superioritat soviètica en la fabricació de míssils intercontinentals, cosa que feia vulnerable els Estats Units. Va ser l'inici de la cursa espacial entre les superpotències. Les fites principals van ser la primera missió espacial tripulada pel soviètic Iuri Gagarin i l'arribada del primer nord-americà a la Lluna (1969).

Els Conflictes Regionals (Guerres Proxy)

Els Estats Units i l'URSS van desenvolupar una política adreçada a contenir els avenços de l'adversari, però evitant enfrontar-se directament. Els enfrontaments es resolien en conflictes de baixa intensitat. Durant la Guerra Freda hi va haver més de cent guerres que van implicar més de setanta països del Tercer Món. Les superpotències no solien intervenir directament, però donaven suport a algun dels contendents. Alguna vegada es van veure implicades en una guerra oberta, com els va passar als Estats Units a Corea i el Vietnam, i a la Unió Soviètica a l'Afganistan.

El Control del Bloc Propi i l'Afebliment del Contrari

Els blocs van practicar el control ideològic de la població per evitar l'expansió de l'enemic. Els Estats Units van donar suport a diversos cops d'estat per implantar dictadures que impedissin el triomf de governs revolucionaris i van vetar l'accés dels comunistes a Europa. Als Estats Units mateix, el senador Mc Carthy va dur a terme una *caça de bruixes*.

El control del bloc soviètic va ser més dur. Es va reprimir tota dissidència amb la condemna dels oponents a llargues penes de presó. Tots dos blocs van buscar l'afebliment del bàndol contrari mitjançant el suport als desafectes. L'URSS va patrocinar econòmicament els partits comunistes occidentals, mentre que els occidentals van donar suport als dissidents anticomunistes.

De la Distensió a la Nova Guerra Freda (1953-1991)

La Distensió o Coexistència Pacífica (1953-1977)

A partir de 1953 la Guerra Freda va entrar en una etapa de distensió que va durar més de vint anys. Va ser fonamental el canvi de l'estratègia soviètica després de la mort de Stalin. Els nous dirigents, liderats per Nikita Khruixtxov, van afirmar en el XX Congrés del PCUS que en endavant el capitalisme i el comunisme competirien de manera pacífica. El canvi soviètic va tenir raons econòmiques: els nous dirigents volien reduir l'elevat cost de la cursa armamentista i orientar una part de la indústria a fabricar béns de consum per millorar la vida de la població i així consolidar-se en el poder. Als EUA, l'arribada de Kennedy a la presidència del país també va comportar un canvi en la manera de governar que va facilitar l'acostament entre les superpotències. Es va iniciar una nova etapa, anomenada distensió o coexistència pacífica.

La política d'apaivagament es va manifestar en diverses iniciatives:

• Es va idear el *telèfon vermell*, un teletip pel qual els líders de les superpotències podien comunicar-se en cas de crisi.
• El 1972 es va signar el **Tractat SALT**, que limitava les armes nuclears i impedia que qualsevol de les superpotències aconseguís la capacitat militar per aniquilar el contrari.

La coexistència va culminar en els Tractats de Hèlsinki (1975). Els estats signants es van obligar a respectar la Carta de l'ONU. La política d'apaivagament no va significar que no hi hagués conflictes greus:

La Construcció del Mur de Berlín (1961)

El 1961, Berlín es va convertir en protagonista de la Guerra Freda. La ciutat estava dividida en dos sectors: l'occidental (RFA) i l'oriental (capital de l'Alemanya Oriental). Hi havia grans diferències, ja que el sector occidental era molt més ric que l'oriental i la població gaudia d'un règim de llibertats. Això explica les xifres d'emigrants del Berlín Est cap a l'Oest. Les autoritats comunistes de la RDA van decidir separar el seu sector de la part occidental de la ciutat per aturar l'emigració. El 13 d'agost de 1961 van posar un mur de formigó que va dividir Berlín durant trenta anys. Aquest fet es va convertir en un símbol de la Guerra Freda.

La Crisi dels Míssils de Cuba (1962)

El 1959 Fidel Castro va enderrocar el dictador Batista, però els EUA es van oposar al nou règim. El 1962 l'URSS va començar a instal·lar míssils a Cuba capaços d'arribar al territori nord-americà. Kennedy va decretar el bloqueig naval de l'illa per impedir que arribés material militar soviètic. Khruixtxov va acceptar desmantellar les bases soviètiques a Cuba i la tensió es va relaxar. Els EUA van mantenir la pressió sobre Cuba perquè el consideraven inestable a la zona.

La Guerra del Vietnam (1962-1974)

Va ser el conflicte més sagnant. El Vietnam estava dividit en dos estats des que s'havia independitzat de França: Vietnam del Nord amb govern comunista, i Vietnam del Sud, amb règim anticomunista. En aquest últim havia sorgit una guerrilla procomunista (el Vietcong) que pretenia incorporar el país al Vietnam del Nord. Els EUA van intervenir a partir del 1962, quan Kennedy va enviar consellers militars al Vietnam del Sud per evitar la caiguda del règim. Els anys següents, el president Johnson va desplegar molts soldats al Vietnam, que van arribar al mig milió el 1968. Aquesta guerra va ser molt impopular als EUA, per la durada i el gran nombre de baixes, i perquè el Vietcong no era derrotat malgrat la superioritat militar dels EUA. Nixon va iniciar una retirada gradual dels EUA, que va acabar el 1974. Un any després el sud va acabar derrotat i el Vietnam es va reunificar.

La Segona Guerra Freda i el Final del Conflicte (1977-1991)

El 1977 va acabar la coexistència pacífica i la Guerra Freda va rebrotar. Aquell any l'URSS va començar a desplegar míssils nuclears a les seves zones d'influència europea i asiàtica (crisi dels euromíssils). La Unió Soviètica va augmentar el suport que prestava als moviments guerrillers de diferents països del Tercer Món i va iniciar la intervenció a l'Afganistan.

Els EUA van respondre a aquesta agressiva política soviètica amb la instal·lació de míssils en algunes bases europees de l'OTAN i amb el *Projecte de Defensa Estratègica* (SDI), un escut desplegat a l'espai que permetia repel·lir els atacs dels míssils soviètics. L'arribada al poder del nou líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov va posar de manifest els greus problemes econòmics de l'URSS. Això va precipitar el final de la Guerra Freda, que es va proclamar en la cimera de Malta del 1989 i es va confirmar amb la dissolució del Pacte de Varsòvia el 1991.