La Guerra del Francès i la Transició Liberal a Espanya

La Guerra del Francès té un doble caràcter. D’una banda, és un episodi bèl·lic (resistència a una ocupació exterior), però també és el primer intent de revolució liberal a la història d’Espanya. Això es deu al fet que la guerra suposà l’enfonsament de les institucions pròpies de la monarquia absoluta espanyola i l’aparició, a la zona resistent a la invasió, d’unes noves institucions (Juntes i Corts de Cadis) i normes legals (Constitució de 1812) que descansaven en principis liberals i que vulneraven els principis de l’absolutisme (sobirania reial d’origen diví, concentració de poders en mans del monarca, inexistència d’una declaració de drets i llibertats, etc.).

El 1807 és signat el Tractat de Fontainebleau pel qual es permetia a Napoleó i els seus exèrcits travessar el territori espanyol per atacar Portugal. Després de l'ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, es dirigí a Madrid. Davant d'això, la cort es traslladà a Aranjuez i Godoy aconseguí convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d'Amèrica. Aquesta decisió fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per promoure una revolta popular al palau d’Aranjuez (març 1808). La intenció era treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destituït, i Carles IV abdicà (19 de març) en el seu fill, Ferran VII. El nou monarca i el seu pare van demanar la mediació de Napoleó. Aquest els va convocar a Baiona i va aconseguir arrencar les successives abdicacions de Ferran VII a favor del seu pare Carles IV i la d'aquest a favor seu. Immediatament després, Napoleó va lliurar la corona espanyola al seu germà Josep I Bonaparte. Per tal de donar un caràcter modernitzador a la nova monarquia, va reunir a Baiona, el juny de 1808, unes corts espanyoles que van promulgar una mena de constitució (l’estatut de Baiona) que adoptà reformes importants per tal d’acabar amb l’Antic Règim.

Les Corts de Cadis varen ser un òrgan polític que va tenir un paper molt important a la redacció de la primera Constitució espanyola. Les sessions de corts es varen dur a terme entre 1810 i 1813. Aquestes redactaren decrets amb idees liberals: supressió de la Inquisició, llibertat d'impremta, de comerç i d’indústria, eliminació dels mayorazgos, etc. Les Corts de Cadis reconeixen Ferran VII com a rei d’Espanya, i varen crear una regència mentre ell era a l’exili.

La Constitució de 1812, també coneguda com “La Pepa”, va ser la primera constitució en la història d’Espanya. Aquesta defensava els següents punts: sobirania nacional (el poder residia en el poble i no tant en el monarca), sufragi universal (dret de vot als homes majors de 25 anys), llibertats i drets individuals (llibertat de premsa i religió), i separació de poders (els poders es dividiren en executiu, legislatiu i judicial, per tal que el monarca no acumulés tot el poder). La constitució va ser abolida el 1814, es recupera el 1820 fins al 1823, i el 1836 es torna a recuperar.

Políticament, la guerra va fomentar el sentiment patriòtic espanyol i va difondre el liberalisme, malgrat la reimplantació de la monarquia absoluta per Ferran VII. La Constitució de Cadis es va convertir en un referent per als liberals. A més, la guerra va iniciar el procés d’independència de les colònies americanes, amb figures com Bolívar i San Martín liderant les guerres d’emancipació.

Les Juntes van organitzar l'aixecament militar contra les tropes franceses. A més, les restes de l'exèrcit regular van derrotar sorprenentment els francesos a la batalla de Bailén l'agost de 1808. Aquesta victòria va permetre als patriotes crear juntes provincials coordinades per la Junta Central Suprema, que va assumir el poder en absència de les institucions tradicionals. A més, es creà el primer camp de concentració a Cabrera (3 de cada 4 soldats francesos van morir de fam). La Junta, reconeixent Ferran VII com a rei, va nomenar una regència i va convocar corts per organitzar políticament el país fins al retorn del monarca. Mentrestant, la resistència popular va formar guerrilles i partides que van mantenir ocupats els francesos, mentre ciutats com Saragossa i Girona resistien fermament els setges.

Després de la batalla de Bailén, Napoleó va acudir a Espanya amb un exèrcit de 250.000 homes de la Grande Armée, ocupant pràcticament tot el territori excepte Cadis i desmantellant l'exèrcit regular espanyol. La resistència es va limitar a l'acció dels guerrillers i a la intervenció de les tropes britàniques del general Wellington a Portugal. A partir de la primavera de 1812, la guerra va canviar de signe per la retirada de tropes franceses enviades per Napoleó a Rússia. L'afebliment francès va permetre una ofensiva hispanobritànica que va triomfar a les batalles d'Arapiles, Vitòria i San Marcial. Al desembre de 1813, Napoleó va signar el tractat de Valençai amb Ferran VII, acceptant el seu retorn al tron. El 1814, les tropes franceses es van retirar i Ferran VII va tornar a ser rei d'Espanya.

Al desembre de 1813, Napoleó va signar el tractat de Valençai amb Ferran VII, acceptant el seu retorn al tron i posant fi a la Guerra del Francès (1808-1814), que havia suposat el primer intent de règim liberal, la constitució de 1812. El regnat es divideix en tres etapes: Restauració de l’absolutisme (1814-1820), Trienni Liberal (1820-1823) i Dècada Ominosa (1823-1833). La regència i les Corts ordinàries volien que Ferran VII jurés la Constitució immediatament. No obstant això, a la seva arribada, el rei va rebre un gran suport popular de sectors conservadors que desitjaven la derogació de la legislació liberal i la restauració del poder absolut, com va quedar reflectit en el “Manifest dels Perses”. Aprofitant aquesta conjuntura, el general Elío es va pronunciar a prop de València, i el rei va abolir la Constitució de 1812 i tota l'obra legislativa de les Corts el 4 de maig de 1814. Es va restaurar la legislació anterior a 1808, la Inquisició i els senyorius, i es va iniciar una dura repressió contra els liberals, que van haver de fugir o viure en la clandestinitat, les societats secretes, maçoniques.

El context europeu, després de la derrota de Napoleó i amb la Restauració i el Congrés de Viena (1815), va facilitar el retorn a l'absolutisme. Durant el règim de Ferran VII, Espanya va enfrontar l'emancipació de les colònies americanes liderades per José de San Martín i Simón Bolívar, culminant amb la batalla d'Ayacucho (1824). Aquesta pèrdua va debilitar l'economia espanyola, ja afectada per la guerra i el restabliment dels privilegis del clergat i la noblesa, augmentant la càrrega fiscal sobre els sectors populars i generant descontentament. Malgrat la repressió, l'oposició liberal es va reorganitzar en societats secretes, com la maçoneria i, sobretot, de l’exèrcit. Així, entre 1814 i 1820 hi hagué diversos pronunciaments fracassats, com el del general Lacy, que el 1817 s’aixecà a Catalunya. Finalment, el 1820, va triomfar un pronunciament militar liberal. El Trienni Liberal (1820-1823) va començar amb el pronunciament de Rafael de Riego, que forçà Ferran VII a jurar la Constitució de 1812. Durant aquest període, es van intentar restaurar les reformes de les Corts de Cadis, com l'abolició del règim senyorial, les desamortitzacions i la Inquisició, i la proclamació de drets individuals. Per defensar el règim liberal es crearen unes milícies nacionals, integrades per voluntaris. Els liberals es van dividir entre moderats (partidaris de mantenir privilegis del monarca) i exaltats (partidaris de limitar poders del monarca), mentre Ferran VII i els absolutistes van oposar resistència.

Els liberals moderats (Martínez de la Rosa) governaren els dos primers anys, i després els exaltats (Evaristo San Miguel). Anys més tard, amb la regència de na Maria Cristina, Martínez de la Rosa aprova l’estatut Reial, el 1834. S’enfrontaren a alçaments absolutistes. L'èxit liberal a Espanya va incitar moviments revolucionaris a Europa, provocant la intervenció de la Santa Aliança (Àustria, Prússia, Rússia amb suport puntual de França i Gran Bretanya), i es signà el Tractat Verona (1822), on es va acordar la intervenció contra els governs liberals d’Espanya i Portugal. El 1823, les tropes franceses “cent mil fills de Sant Lluís” restauraren Ferran VII com a monarca absolut. Ferran VII va abolir la Constitució de 1812 i va perseguir implacablement els liberals, molts dels quals van ser executats o exiliats. L'oposició liberal va continuar conspirant, però fou reprimida severament. Les dificultats econòmiques van forçar el rei a aliar-se amb sectors de l'absolutisme moderat, però els apostòlics s’oposaren, identificant-se amb el germà del rei, Carles M. Isidre. Davant el petit gir de la política reial el 1827, els grups conservadors es van aixecar contra el rei (guerra dels malcontents). La qüestió successòria es va complicar quan Ferran VII va promulgar la Pragmàtica Sanció el 1830, i va derogar la “llei sàlica”, permetent a la seva filla Isabel succeir-lo. Els carlins, partidaris de Carles, van rebutjar aquesta decisió i, a la mort de Ferran VII el 1833, es van alçar en armes, iniciant una guerra civil que va durar fins al 1839 i és anomenada la primera guerra carlina que acaba amb el Conveni de Bergara.

Arran de la mort de Ferran VII (1833) va finalitzar l’Estat absolutista espanyol i va començar la regència de Maria Cristina (1833-1840), mare d’Isabel II, degut a la derogació de la “llei sàlica”, aprovada per Felip V, que impedia a la línia succesòria femenina regnar, i l’aprovació de la Pragmàtica sanció, que sí que ho permetia. A partir del primer terç del segle XIX, el sistema polític liberal queda consolidat a Espanya (1835) de manera irreversible. Es substituiran definitivament les formes econòmiques, les estructures socials i la monarquia absoluta pròpies de l’Antic Règim. Malgrat això, les resistències a les transformacions varen ser importants i no es va aconseguir una estabilitat política suficient, ja que els pronunciaments, els canvis de governs i els conflictes civils varen ser continuats en aquest període. A més, hi hagué un marc constitucional canviant i es visqueren dues guerres carlines (1833-1839 i 1846-1849) entre els partidaris liberals i els absolutistes carlins. A Espanya es va viure un enfrontament ideològic provocat per les dinàmiques modernitzadores. Una gran part dels espanyols situats al tradicionalisme, i amb base agrària, s’identificaven amb l’absolutisme o la causa carlina. Per altra banda, a l’entorn dels grups socials urbans, sorgiren importants sectors liberals, que cercaven la reforma de la vida política espanyola per mitjà de la defensa de les llibertats individuals i l’establiment d’una constitució.

Els liberals estaven dividits. D'una banda, hi havia els liberals moderats, com Narváez, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i dels interessos dels més rics, l'alta noblesa i l'alta burgesia. D'altra banda, els liberals progressistes, com Espartero, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més pròxim a la mitjana i petita burgesia. Aquest enfrontament va començar amb una cruenta guerra civil entre carlins i liberals (1833-1339); continuà amb pronunciaments i aixecaments populars propiciats per la lluita entre moderats i progressistes i va culminar amb una revolució que expulsà del tron a la reina Isabel II i donà pas a la primera i turmentosa experiència democràtica espanyola.

El regnat d’Isabel II es divideix en dues etapes: l’època de regències (1833-1843) i la de majoria d’edat (1843-1868). La primera etapa es divideix en dos períodes: la regència de Maria Cristina (1833-1840), en la qual es va aprovar l’Estatut Reial (1834), es va restablir la Constitució de 1812 el 1836 i es va aprovar una nova Constitució, la del 1837, que era de caràcter progressista; i la regència d’Espartero (1840-1843), en la qual va estar vigent la Constitució del 1837 durant tot el període. La segona etapa es divideix en tres períodes: la dècada moderada (1844-1854), en la que s’aprova una nova Constitució, la del 1845, que era de caràcter moderat; el bienni progressista (1854-1856), en el que es recupera la Constitució de 1837 i es redacta una nova Constitució no promulgada, la del 1856; i els Governs d’Unió Liberal (1856-1868), en els que torna a quedar restablerta la Constitució de 1845.

Després de la mort de Ferran VII el 1833, Espanya va viure una etapa de transformació política que va marcar la transició de l'estat absolutista al liberal (es viuran dues guerres carlines: 1833-1839, i 1846-1849, conflictes entre els partidaris liberals i els absolutistes carlins). Aquest període va ser caracteritzat per un marc constitucional canviant, inestabilitat política, canvis de govern constants i la divisió dels liberals (moderats i progressistes), i un intervencionisme militar a la vida política. La regència de Maria Cristina (1833-1840) va començar amb polítiques poc compromeses i l’aprovació de l’Estatut reial (1834), per Martínez de la Rosa, que va decebre els liberals. A més, els carlistes iniciaren un alçament que es convertí en la Primera Guerra Carlina, que finalitza amb el Conveni de Bergara (1839). Durant els anys següents, es van succeir diversos governs amb orientacions polítiques diverses, incloent liberals moderats i progressistes. Sota el govern de personatges com Cea Bermúdez, Martínez de la Rosa (qui aprovà l’Estatut Reial el 1834) i Mendizábal (qui va aprovar la Constitució de 1837 de caràcter progressista) es van realitzar diversos intents de consolidar una estructura constitucional, tot i que sovint decebia les expectatives liberals. El 1840, els progressistes van forçar Maria Cristina a renunciar, arran del Conveni de Bergara, i Espartero es va convertir en el nou regent. No obstant això, el seu govern autoritari va generar descontentament, i el 1843, moderats i progressistes van col·laborar en el pronunciament que va proclamar Isabel II com a major d'edat, marcant l'inici de la Dècada Moderada (1844-1854). Amb la instauració del lideratge de Narváez i la Constitució de 1845, Espanya va experimentar un període de govern autoritari, centralista i repressiu. La política conservadora dels moderats, juntament amb factors econòmics i tensions socials, va provocar la Segona Guerra Carlina (1846-1849) i els primers signes de moviments democràtics i republicans. A més, cal destacar el concordat amb el Vaticà (1851) i la creació de la Guàrdia Civil (1844). La Revolució de 1854, coneguda com la "Vicalvarada", va donar pas al Bienni Progressista (1854-1856), liderat per Espartero i O'Donnell. Durant aquest període, es van implementar reformes significatives per impulsar la modernització política i econòmica, com ara la Desamortització de Madoz (1855), la Llei de Ferrocarrils (1855) i la Llei de Bancs (1856). A més, es va restablir la Constitució de 1837. No obstant això, les diferències internes i les tensions socials van portar a la caiguda del Bienni Progressista el 1856. Entre 1856 i 1868, es van alternar en el poder els unionistes i els moderats, que van restablir la Constitució de 1845, tot i la persistència de problemes econòmics, la pèrdua de prestigi d'Isabel II i l'augment de l'autoritarisme. El 1866, es va signar el Pacte d'Ostende, comprometent forces democràtiques i progressistes a lluitar per un règim democràtic, marcant el camí cap al col·lapse de la monarquia. Finalment, la Revolució de setembre de 1868 va posar fi a la monarquia i va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari, marcant un període de transició cap a un règim democràtic amb l'objectiu d'escollir entre una república o una monarquia mitjançant sufragi universal.

L’any 1866 es signà el Pacte d’Ostende, al qual els demòcrates, unionistes i progressistes establiren un règim democràtic, provocant l’enderrocament de la reina Isabel II. Degut a la feblesa política del moment i la mort de figures principals de l’unionisme i el moderantisme (O’Donnell (1867) i Narváez (1868)), aquesta tensió va augmentar i va detonar la Revolució de 1868 “La Gloriosa”. La Revolució de 1868 també és causada per dos aspectes prou importants: una crisi econòmica generalitzada i la crisi del sistema polític, sistema corrupte i despòtic, juntament amb el poc prestigi i popularitat de la reina. El moviment revolucionari va començar dia 19 de setembre de 1868 a Cadis amb el pronunciament de l’almirant Topete (¡Viva España con honra!) amb el suport dels generals Prim (progressista) i Serrano (Unió Liberal), i del partit demòcrata. Aquest aixecament militar tenia l’objectiu d’enderrocar la reina. Amb l’exili de la reina Isabel II, les juntes revolucionàries van pujar al poder, amb l’objectiu d’establir llibertats polítiques i finalitzar amb els Borbons. Per tal de controlar el radicalisme, es va formar un govern provisional presidit per Serrano i amb Joan Prim (morí assassinat el 1873) com a ministre de govern. La tasca més important va ser la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents per sufragi universal masculí, amb victòria progressista. Va sorgir una nova constitució redactada per les corts el 1869, considerada la més liberal i demòcrata del s. XIX espanyol, a la qual s’establia un ampli reconeixement de drets, sobirania nacional i la separació de poders (legislatiu per a les corts, executiu per al rei, i judicial per als tribunals). La nova constitució també establia Espanya com una monarquia constitucional, però de moment sense rei. Serrano va ser nomenat regent, prenent mesures econòmiques amb l’oposició dels carlins i els republicans. A més, s’implantà la pesseta (1868-2002). El regnat d’Amadeu de Savoia (1871-1873) es caracteritzà per ser el primer rei estranger a Espanya. El regnat sofria una divisió interna: els unionistes i els progressistes (radicals, Ruiz de Zorrilla, i constitucionals, Sagasta). El nou rei, mai va resultar popular i patia de l’oposició dels carlins, els moderats, els republicans, l'església catòlica, la noblesa i el moviment obrer. A més, també hi havia la guerra de Cuba (1868-1878) i la tercera guerra carlina (1872-1876) i les insurreccions federals dels republicans (1872). Aquests fets van provocar la impossibilitat d’aturar les revoltes ni d’acostar-se a l’oposició, per tant, Amadeu de Savoia abdicà el 1873. La Primera República Espanyola (1873-1874) ve causada per l’abdicació d’Amadeu deixant el poder en mans de les corts, i era liderada per Figueres. Es va mantenir la Constitució de 1869 eliminant articles referits a la corona. El règim estava dividit: republicans unitaris (defensaven poder central fort) i republicans federals (defensaven l’organització federal de l’estat) a la vegada dividits en benèvols i intransigents. Després de les eleccions de 1873, es proclamà la República Federal substituint a Figueres per Francesc Pi i Margall. Es va intentar publicar una constitució (caracteritzada per la separació església-estat, l’estat federal i els quatre poders: legislatiu, executiu, judicial i relacional), que va ser aturada pel moviment cantonalista (aturar la possible inclinació a dretes i mitjà de pressió per implantar una república federal). Pi i Margall (qui va dimitir per l’agreujament de la situació) va ser substituït per Nicolás Salmerón, un republicà unitari que més tard va dimitir i va ser reemplaçat per Emilio Castelar. El govern de Castelar va ser autoritari, va il·legalitzar el federalisme i va clausular les corts durant tres mesos. Quan les corts foren reobertes, els diputats obligaren Castelar a dimitir. El 1874 el general Pavia va fer un cop d’estat militar. Allà es va acabar el primer episodi republicà de la història d’Espanya, provocant el retorn d’un Borbó, Alfons XII, accelerat pel cop d’estat de Martínez Campos (el qual acabà amb el govern autoritari de Serrano), al desembre de 1874.

La Restauració Borbònica (1875-1923) es va iniciar amb el regnat d’Alfons XII, després de la inestabilitat revolucionària del Sexenni Democràtic. El seu objectiu era consolidar un estat estable i conservador pels propietaris dels grups econòmics de l’estat, i va començar una monarquia conservadora. El règim de la Restauració aportà estabilitat política espanyola: planificació del carlisme, llarga vigència de la Constitució de 1876 (CARACTERÍSTIQUES) i el sistema de tornisme ideat per Cànovas del Castillo. El sistema canovista consistia en el tornisme de dos grans partits: el partit conservador (Cánovas) i el partit liberal (Sagasta), que es duia a terme per la pràctica del caciquisme, la tupinada i el cunirisme, que formaven part del frau electoral, per a garantir el tornisme. La restauració es divideix en dues grans etapes: el regnat d’Alfons XII i la consolidació del sistema amb el tornisme polític, possible degut al frau (1874-1902), i la crisi del sistema i el regnat d’Alfons XIII (1902-1931). El 1898 començà la crisi arran la pèrdua de les darreres colònies. La primera etapa va ser liderada per Alfons XII, amb una estabilitat política, es va publicar el Manifest de Sandhurst que va ser el procés d’aglutinació de les forces defensores de la Restauració. Les noves corts el 1876 van aprovar una nova constitució inspirada en Cànoves. Aquesta etapa va ser influida per dos conflictes: la guerra de Cuba (1868-1878), que acabà amb la Pau de Zanjón (1878) i el conflicte carlí (1872-1876). A més, el Pacte del Pardo (1885) es signà per assegurar l’alternança de governs durant la regència de Maria Cristina. Un dels problemes que va sofrir el sistema polític va ser l’oposició dels diferents grups socials, els quals van quedar fora del sistema bipartidista (republicans, carlistes, socialistes, anarquistes i l’associació obrera). Els partits republicans es van organitzar al voltant de diferents líders principals, amb intents de coordinació (Unió Republicana 1893, 1900, 1903) impulsats per Salmerón. Els sectors carlistes s’integren en una base canovista. Respecte al moviment obrer, durant el cop d’estat del general Pavía 1875 s’il·legalitzaren les societats obreres. Amb la divisió dels sectors sindicalista i insurreccionalistes, els quals varen provocar actes de violència terrorista: Atemptat Martínez Campos (1893), bomba al Liceu (1893) i l’assassinat de Cànovas (1897). A més, cal destacar les creacions del PSOE (1879) i del primer sindicat (UGT). Els nacionalismes perifèrics, català i basc, el primer estava influit per líders federalistes com Almirall (fundador del Primer Congrés Catalanista) i el segon per Sabino Arana (que va establir les bases del Partit Nacionalista Basc (PNB)). Finalment, el Partit Conservador tenia el suport de l’aristocràcia i dels sectors catolicistes. El seu programa fonamental era desenvolupar els drets de la Constitució de 1869 i estava liderat per Cànovas del Castillo, aglutinant al seu costat a l’antic Partit Moderat i a la Unió Liberal (Sagasta). Aquest període d’estabilitat política acaba amb la pèrdua de les colònies americanes (1898).