La Guerra del Francès (1808-1814): Causes, Ocupació i Revolta

L'Impacte de la Revolució Francesa a Espanya

Carles IV va pujar al tron d’Espanya el 1788 i aviat es va veure desbordat per les idees liberals provinents de la Revolució Francesa, que van generar refús a la Cort i entre els privilegiats. Carles IV va tancar la frontera per evitar la influència il·lustrada en el seu govern i el 1792 va nomenar Manuel Godoy secretari d’Estat.

Després de l’execució de Lluís XVI el 1793, Carles IV es va unir a la coalició militar europea contra França. Les tropes espanyoles van ser derrotades amb grans costos econòmics i la Pau de Basilea (1795) va subordinar Espanya a França.

Amb la pujada al poder de Napoleó (1799), Espanya es va aliar amb França i arran d’això va entrar en guerra contra Gran Bretanya. Les tropes francoespanyoles van ser derrotades en la batalla de Trafalgar (1805), cosa que va significar la pèrdua de gairebé tota la flota espanyola i la interrupció del comerç atlàntic. Això va suposar la privació de recursos procedents de les colònies americanes per a la Hisenda.

Per solucionar-ho, Godoy va recórrer a l’endeutament, l’augment de les contribucions i la desamortització de terres de l'Església, provocant l’oposició de la noblesa i el clergat, i l’animadversió de Ferran, fill de Carles IV, que es malfiava de la influència de Godoy sobre el seu pare. A tot això s’hi va afegir el descontentament popular (impostos, carestia d’aliments, fam, epidèmies...), que va derivar en motins. El desprestigi del govern deixava la monarquia en una situació delicada.

L'Ocupació Napoleònica i la Crisi Monàrquica

La situació es va deteriorar encara més quan Espanya va signar el Tractat de Fontainebleau (1807), que autoritzava les tropes franceses a entrar a Espanya per atacar Portugal a canvi de repartir-se el país, del qual Godoy rebria un principat.

Les tropes franceses van entrar a Espanya el febrer de 1808 i van ocupar places estratègiques, en contra del tractat, fins que la família reial va fugir a Aranjuez quan les tropes franceses van arribar a Madrid per començar la invasió cap al sud.

El 18 de març de 1808 es va produir el Motí d’Aranjuez, impulsat per nobles i eclesiàstics i protagonitzat per soldats i pel sector popular, que exigia la destitució de Godoy i la renúncia de Carles IV en favor del seu fill Ferran. L’endemà, Ferran VII va ser proclamat rei, però la crisi de la monarquia es va agreujar quan Carles IV va demanar ajuda a Napoleó per recuperar el tron.

Napoleó va decidir ocupar Espanya per annexar-la al seu imperi i convocar a Carles IV i a Ferran VII a Baiona (França), on els dos reis van abdicar a la corona perquè Napoleó pogués nomenar rei al seu germà Josep I. Napoleó va convocar unes Corts a Baiona, a les quals van assistir 65 notables espanyols per aprovar un codi constitucional, l’Estatut de Baiona, de contingut reformista:

• Abolia els privilegis.
• Reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei.
• Reconeixia la igualtat davant els impostos i els càrrecs.

Revoltes Populars, Juntes i el Buit de Poder

En les poblacions amb presència francesa, l’evidència d’una invasió, les extorsions de l’exèrcit imperial (aliments, ocupació d’habitatges...) i el rumor que Napoleó havia segrestat els reis a Baiona van provocar una situació molt tensa que va desembocar en motins i resistències a les ciutats davant de la passivitat de les autoritats borbòniques.

El 2 de maig de 1808, l’alçament de Madrid i l’extrema repressió a càrrec del general Murat van detonar la generalització de la revolta per part de les classes populars i alguns notables locals, amb el clergat com a agent mobilitzador en defensa de la religió catòlica i la monarquia.

Incapaces de controlar la rebel·lió popular i de frenar l’ocupació francesa, les institucions van perdre el control polític. Això va generar un buit de poder i la crisi institucional de l’Antic Règim. Els insurrectes (patriotes) van crear juntes integrades per les elits locals i, units a una part de l’exèrcit, van aconseguir victòries com les del Bruc (Barcelona) i Bailèn (Jaén), que van obligar Josep I a replegar-se al nord de l’Ebre.

Les juntes locals van crear una Junta Suprema Central (setembre del 1808) que va reconèixer com a rei a Ferran VII i va assumir l’autoritat fins que tornés.

La Guerra Contra els Francesos (1808-1814)

Desenvolupament de la Guerra i la Resistència

El 1808 Napoleó va entrar a Espanya i va ocupar Aragó, Catalunya i Madrid, derrotant resistències i assetjant i bombardejant ciutats. El gener de 1809 Josep I va tornar a Madrid. La dominació francesa va arribar al seu punt àlgid el 1812 amb l'ocupació de València, però des d’aquell moment es va anar afeblint perquè Napoleó va haver de desplaçar tropes a Rússia.

Això va facilitar el contraatac de les tropes britàniques i espanyoles, comandades pel general Wellington, que va vèncer a Arapiles (Salamanca, juliol de 1812) aconseguint fer un tomb irreversible a la guerra. El seu avanç va obligar Josep I a fugir i va permetre recuperar Madrid (agost de 1813).

Napoleó, que no podia mantenir els dos fronts, va optar per signar el Tractat de Valençay (desembre de 1813), pel qual retirava les tropes i restablia la monarquia de Ferran VII, qui va travessar els Pirineus el març de 1814.

La Guerrilla: Una Nova Tàctica de Combat

Va ser una guerra atípica, en la qual l’exèrcit espanyol havia quedat desarticulat després de la batalla de Bailèn. Els seus components bé es van desmobilitzar, bé es van subordinar a l’exèrcit britànic o es van integrar a la guerrilla, una nova forma d’organització que va assolir un protagonisme decisiu.

Els escamots de guerrillers eren grups reduïts que actuaven de forma informal i estaven comandats per militars, clergues i camperols, normalment experts en una tàctica adequada al coneixement del terreny. Destaquen com a caps de guerrilla:

• **El Empecinado** i **El Cura Merino** a Castella.
• **Espoz y Mina** a Navarra.

Van ser una resistència tenaç perquè promovien el sentiment antifrancès i desgastaven i desmoralitzaven les tropes franceses. L’exèrcit francès responia amb la destrucció dels camps de cultiu, del bestiar i dels pobles.